divendres, 30 d’abril de 2010

Resulta que a Gaza no fan falta aliments, sinó portàtils. En què quedem?

Recordareu que durant els darrers anys els mitjans de comunicació catalans, espanyols i europeus, donant una total credibilitat a la propaganda del Hamas, han afirmat gairebé dia si i dia també que la situació a la Franja era de catàstrofe humanitària degut al bloqueig israelià. Doncs bé, resulta que les condicions a Gaza no deuen ser tan desesperades quan la ONU ha iniciat la distribució de 200.000 ordinadors a les escoles de Gaza. Segons informa El País, els nanos palestins de Rafah han estat els primers a poder tenir un ordinador a les seves mans. La meva pregunta és: si la situació humanitària era realment tant desesparada a la Franja, com és què la ONU reparteix ordinadors (un producte que no és no pas de primera necessitat) a les escoles de la Franja? No sería el més llògic que davant d´una situació de crisis humanitària sense precedents - com s´ha arribat a dir en determinades ocasions - la ONU repartís productes com aliments, roba o mantes, que si són de primera necessitat. 

Cal dir-ho amb claretat i sense embuts. Gaza no és Montecarlo i realment la població passa per una situació díficil però mai el govern israelià a permés que la situació arribés a ser insostenible per a la població civil. El govern d´Israel proporciona gairebé el vuitanta per cent de l´enèrgia elèctrica de la Franja i sempre ha permès la entrada d´aliments, carburants i productes de primera necessitat pel pas de Kerem Shalom i això tot i rebre milers de missils disparats desde la Franja per diverses organitzacions terroristes - amb el vist-i-plau del Hamas - contra el territori israelià en els darrers anys. Certament, el pas de persones està molt més restringit que anys enrera, quan molts palestins tenien permisos de treball per a treballar a Israel, però l´onada d´atemptats terroristes suïcides van obligar al govern israelià a extremar les mesures de seguretat. De totes maneres, el govern israelià permet l´entrada de palestins malalts que necessiten rebre tractament mèdic en hospitals israelians.
Tanmateix, enlloc de fer periodisme d´investigació i de contrastar la informació, els periodistes es deixen enduur pel sectarisme i converteixen la propaganda palestina en notícia sense cap tipus d´esperit crític. Després, quan llegeixes notícies com la publicada avui pel País, t´agafen ganes de posar-te a riure per a no plorar.
 

dimarts, 27 d’abril de 2010

El posicionament políticament correcte als nostres mitjans: "eres una pro-judía sionista que predica el terrorismo militar"

Ara fà uns dies, Pilar Rahola va viure una situació esperpèntica al programa "La Noria" de Telecinco quan la periodista María Antonia Iglesias li recriminava el seu posicionament en contra del Hiyab islàmic a l´escola pública amb frases com: eres una pro-judía sionista que predicas el terrorismo militar". 



Per ridicules que semblin les declaracions de María Antonia Iglesias, són una bona mostra de la postura anti-israeliana i acríticament pro-palestina que impera als nostres mitjans de comunicació, on sovint s´equiparen les operacions defensives del excèrcit israelià amb els brutals atemptats terroristes suïcides dels palestins o es parla tranquilament e impunement de "neteja ètnica", "colonització", "judeïtzació", pasant-se la història del conflicte i de la regió per més avall de la cintura.
Una darrera reflexió: en un debat on no es debatia sobre l´Orient Mitjà, ni sobre Israel, ni sobre el conflicte amb els palestins, que una periodista acusi de "sionista" i "pro-jueva"  (com si es tractés d´insult) a una altra colega per tal de desacreditar el seu posicionament en un tema concret (la prohibició o no del Hiyab o vel islàmic a les escoles públiques espanyoles), és una bona mostra de la israelofòbia i de la oberta judeofòbia políticament correcta que impera en la nostra societat. El que volia dir María Antonia era el següent: com que Pilar Rahola és "sionista, pro-jueva i defensa el terrorisme militar" ni la seva opinió es vàlida ni possiblement sigui demòcrata. Vergonyós.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Hamas es burla del patiment d´en Gilad Shalit i dels seus familiars en un video

Es veu que els productors televisius i d´animació del Hamas estan molt ocupats els darrers mesos gravant els seus programes dels "Pioners de l´endemà", per a adoctrinar en l´odi als nens palestins en contra dels jueus, i també ridiculitzant el patiment d´en Gilad Shalit i de la seva familia, especialment del seu pare, Noam, qui surt ridiculitzat en el següent vídeo d´animació.





Aquesta és la veritable cara del fonamentalisme islàmic i del nacionalisme palestí. A Occident, desde un bonisme extrem, hi hà gent que es mostra favorable a que el govern israelià reconegui a Hamas. Vinga, home, com és posible negociar amb qui et vol destruir i pensa que no tens cap dret sobre una part del territori? com pots reconèixer i negociar amb qui diu que tu i els teus fills sou fills de simis i de porcs? Entenc el bonisme de la diplomacia europea, especialment si tenim en compte les necessitats energètiques dels governs de la UE, pero els europeus també han d´entendre que el govern israelià no es farà mai el harakiri ni posarà en perill la vida dels seus ciutadans per pura correcció política o perque els europeus gaudeixin de petroli a bon preu.

El video ha estat traduït al espanyol per gentilesa d´Ariel Kanievsky, autor del blog "Acción por Israel". No us el perdeu, us recomano que feu una ullada al seu blog.

diumenge, 25 d’abril de 2010

Palestina sobirana?

Avui, Moisés Naím ha publicat al diari El País un article que porta per títol "¿Palestina Soberana?", on exposa que internacionalment guanya terreny la idea d´una proclamació d´independència unilateral per part dels palestins. En opinió de Naím, l´aïllament internacional d´Israel, el deteriorament de les relacions entre el govern Netanyahu i l´administració Obama i la simpatía internacional que desperta la causa palestina serien factors que provocarien un ràpid reconeixement del nou estat palestí en molts païssos arreu del món fins i tot si la seva independència fós declarada de manera unilateral, sense arribar a cap tipus d´acord amb l´estat d´Israel.

Moisés Naím indica que l´estancament de les negociacions de pau [obviament desde que els palestins van decidir abandonar la taula de negociacions de manera unilateral després de rebutjar la oferta d´Ehud Olmert a Annàpolis], la manca d´una "fulla de ruta" creible, els escassos resultats del mitjancer dels EEUU, George Mitchell, a la regió i la debilitat política del govern israelià i palestí són les condicions que afavoririen aquesta proclamació d´independència unilateral per part dels palestins. Justament, al parlar de la debilitat dels governs israelians i palestins, el sr. Naím reprodueix un dels tòpics que ja hem sentit en moltes ocasions durant els darrers trenta anys: una minoría fanatitzada de colons, polítics d´ultradreta i partits religiosos (Shash, el Partit Nacional-religiós, etc) tindrien "segrestat" el govern  israelià de torn que hauría de fer concessions a aquests grups extremistes per a poder mantenir la majoria parlamentària en detriment dels interessos de la major part de la societat israeliana. Segons la seva opinió, el millor exemple d´aquest "segrest"  que pateix el govern Netanyahu per part dels radicals el tindriem amb la declaració de la construcció de 1600 vivendes al barri de Ramat Schlomo a Jerusalem Est. A més a més, aquesta política intransigent seria la culpable de la mala imatge internacional que té Israel i del seu aïllament a l´exterior. Certament, també afirma que la independència dels palestins proclamada de manera unilateral no ressoldría els punts calents del conflicte i a més a més recorda la divisió entre el lideratge palestí, amb una Gaza sota control del Hamas i una Cisjordània governda per l´ANP. Però no ens enganyem. El seu article tendeix a presentar al govern israelià com un govern radicalitzat o en mans dels fanàtics i justament aquesta situació seria la causa de la distància amb l´administració Obama, de la paralització del procès de pau i de la demonització i aïllament de l´estat d´Israel en l´esfera internacional.

Fantàstic, oi? Com sempre, la culpa la té el govern israelià de torn i es que com ja hem dit aquesta argumentació del senyor Naím no es nova, ja la hem escoltat altres vegades: l´any 1977 va guanyar les eleccions el Likud de Menahem Beguin i va formar tot seguit una coalició de centre-dreta al govern, incloent a polítics laboristes com Moshé Dayan al ministeri d´afers exteriors o el famós arqueòleg Yigael Yadin, del partit centrista Dash. Doncs , ràpidament a Europa, temerosos de que per primer cop en trenta anys la dreta israeliana s´hagués fet amb el poder, ja es va dir que el president del govern israelià era un ex-terrorista del Irgún, que el seu govern era un govern radicalitzat cap a l´extrema dreta i que dificilment es conclourien amb èxit les negociacions de pau amb Egipte, dutes fins a aquell moment pel govern laborista d´en Y. Rabin. Finalment, tot i les dificultats i els entrebancs de les negociacions amb el govern egipci d´en Anwar Al-Sadat, es van firmar els acords de Camp David i entre 1979 i 1982 el govern israelià va concloure en varies fases la retirada del Sinaí, incloent els assentaments israelians com el de Yamit.

Posteriorment, a finals del 80 e inicis del 90, vam tornar a sentir la mateixa cantarella. En el contexte de la primera intifada i de la primera Guerra del Golf, es va tornar a dir que Israel estava dirigida per un radical d´extrema dreta, Y. Shamir, que torpedejaría les negociacions de pau amb l´OLP (que acabava de ser acceptada com a representant del poble palestí  pels EEUU després de la cimera d´Argel del 1988, on sobre el paper per primer cop els dirigents palestins van reconèixer el dret d´Israel a existir). Doncs bé, Saddam Hussein va bombardejar amb missils scout Tel Aviv i altres ciutats israelianes i el govern Shamir, d´aquell suposat radical i ex membre del Lehi, no va respondre als atacs per petició del govern americà, temerós de que una resposta israeliana pogués desfer la coalició de païssos àrabs aliats contra l´Irak de Saddam. Posteriorment, per a continuar amb aquesta política d´aproximació al món àrab i de desglaç en un món on la URSS ja anava en franca retirada, pocs mesos després del conflicte bèl.lic al Golf, els EEUU van patrocinar la cimera de pau de Madrid al Octubre del 1991 entre àrabs e israelians i aquestes van canalitzar dos anys després (1993) amb els coneguts acords d´Oslo, firmats a Washington el 13 de Septembre de 1993 per Y. Rabin i Y. Arafat amb Clinton fent d´anfitrió.

Al 1996, després d´una primavera atroç amb terribles atemptats terroristes suïcides a ciutats israelianes, el Likud de Bibi Netanyahu va tornar al poder després de guanyar unes eleccions contra pronòstic als laboristes llavors encapçalats per S. Peres. De nou van sonar les alarmes. Netanyahu, un radical de l´al.la més extrema del Likud, l´home que havia atiat la campanya de difamació en contra de Rabin fent-li el joc a l´extrema dreta, era el nou president del govern i novament es temía una total paralització del procés de pau. Doncs no, amb altibaixos, el procés va continuar (amb retirada israeliana d´hebron inclosa) i fins i tot  es van reempendre les negociacions de pau amb Siria, iniciades l´any 1992 pel govern Rabin. Finalment, tot i la mediació nordamericana, les negociacions van acabar fracassant l´any 1998 per obra i gràcia del vell Hafez Al-Assad que volia una retirada incondicional dels Alts del Golan com a condició prèvia per a la signatura d´un tractat de pau, enlloc d´acceptar una retirada gradual condicionada als acords de pau i a una paulatina normalització entre tots dos estats.

La mateixa cançó es va tornar a repetir a partir de l´any 2001, després de la victoria a les eleccions d´en Ariel Sharon. A Europa es va dir que l´extrema dreta israeliana havia pujat al poder, es va pintar a Sharon com un nazi o com un extremista a moltes vinyetes de premsa . A més a més, sense cap tipus de rigor històric, se li va atribuir la autoría de la massacre als camps de refugiats de Sabra i Xatila del 1982, obviant que els perpetradors havien estat els falangistes libanesos i que per la seva responsabilitat indirecta en els fets el llavors general Sharon ja havia pagat un alt preu polític. Doncs bé, el propi Sharon, que ja havia dirigit l´evacuació dels assentaments de Yamit al Sinaí, va donar un pas sense precedents al mes d´Agost del 2005: la retirada del excèrcit israelià de Gaza i el desmantellament dels assentaments israelians a la Franja, com els de Gush Katif. I la retirada va ser unilateral perque els dirigents palestins es negaven a posar fi a la intifada i a combatre eficaçment el terrorisme, un terrorisme brutal que atemptava contra civils israelians al transport públic, als bars i restaurants o fins i tot als campus universitaris. I és que els liders palestins pensaven que podrien treure profit del terrorisme jihadista del Hamas, del Jihad Islàmic palestí i del Tanzim, els homes del propi Arafat, per a aconseguir més cessions israelianes a les rondes negociadores. En altres paraules: el terror com a estratègia per a aconseguir rendiments polítics.

Tornant al present i al article d´en Naím, l´autor obvia que els palestins han volgut imposar la seva agenda per a tornar a seure a la taula de negociacions aprofitant que el govern Obama ha fet un intent d´aproximació al món àrab islàmic per a desmarcar-se de la política del seu antecessor, el president G. W. Bush, com per exemple va quedar molt clar en el discurs del Caire del mes de Maig de l´any passat. De fet, el govern Obama necessita el suport dels païssos àrabs sunnites tradicionalment ja aliats, com Arabia Saudita, Egipte o Jordània, a més a més d´intentar atreure´s a Siria, per a tenir èxit amb l´amenaça iraniana i per a poder sortir minimament airós dels vespers de l´Irak i de l´Afganistan. Els dirigents palestins són coneixedors d´aquesta situació i han volgut aprofitar la ocasió per a imposar la seva agenda abans de seure a la taula de negociació amb els liders israelians. El govern Obama ha picat a l´esquer i ha centrat les converses de pau a Jerusalem, criticant les construccions a un barri que fins i tot Yassir Arafat va reconèixer que formaría part d´Israel després de la finalització de les rondes negociadores. Amb aquesta postura conciliadora amb el programa nuclear iranià i crítica només amb Israel - insinuant que la política del govern Netanyahu posa en perill la vida dels soldats americans a l´Irak i a l´Afganistan - els membres de l´administració Obama estan donant ales als grups extremistes palestins i de tota la regió, com per exemple el Hizbulah o els seus patrons de Teheran.


A més a més, aquesta postura acrítica amb els palestins, ha afavorit que aquests vegin amb bons ulls que siguin els EEUU els que impossin la seva solució  al conflicte amb Israel perque això els permetrà dir en un futur que els acords van ser imposats i que per tant el conflicte  amb Israel continua latent. Tenir clar això és molt important, especialment si tenim en compte que els liders palestins mai s´han amagat del seu famós plà de destrucció d´Israel per etapes. Sense voler-ho, l´adminstració Obama, amb aquesta postura intransigent amb Israel i acritica amb els palestins, no està contribuïnt a la pau a la regió sinó que està donant ales als grups més extremistes de tot el pròxim Orient, especialment aquells que estan sota padrinatge de Teheran. 

divendres, 23 d’abril de 2010

Zp rep la seva pròpia medicina: Ceuta i Melilla són territoris ocupats

El govern espanyol d´en José Luís Rodríguez Zapatero gairebé dia si i dia també menciona que Israel ha d´abandonar els territoris palestins ocupats - en realitat són territoris en disputa perquè abans de la Guerra dels Sis dies estaven administrats  per Jordània però sense tenir-hi la sobirania reconeguda internacionalment - i potenciar el procès de pau (com si el seu èxit o  fracàs fossin nomès responsabilitat del govern israelià de torn). Doncs bé, resulta que el govern espanyol també té els seus "territoris ocupats": les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Segons informava ahir el diari El País, el govern del Marroc va penjar un  polèmic cartell  en àrab i en castellà al pas fronterer de Beni Enzar en el que avisava als ciutadans que viuen a Melilla de que havien de renovar els seus permisos d´importació de vehicles de Marroc sota la pena d´una multa. En el cartell estava escrit textualment: "Se comunica a los ciudadanos de la Melilla ocupada...".
Obviament, aquesta provocació marroquina ha provocat un profund malestar entre el govern i els polítics de la ciutat autònoma. En aquesta línea, Antonio Gutiérrez, diputat del PP en aquesta ciutat, ha afirmat que és tracta d´un atemptat a la sobirania espanyola i al bon veinatge.

El ministeri d´afers exteriors espanyol també transmetra la seva queixa per aquesta provocació al govern alauita. De fet, molt possiblement ho faci Juan Martínez Cattaneo, el cònsul espanyol a la ciutat veïna de Nador, quan es reunixi pròximament amb el governador provincial marroquí, Al Akel Benthami.

Imagino que serà una tèbia protesta que no impressionarà al govern marroquí, acostumat a la postura de cessió del govern de Zapatero, com per exemple ha passat amb el tema del Sàhara Occidental amb l´affaire Aminatu Haidar d´ara fà uns mesos. El govern espanyol va estar d´acord amb la maniobra del govern marroquí d´expulsar a Aminatu cap a Espanya i un cop es va veure en el fregat va ser incapaç de pressionar al govern de Rabat per a que acceptés el retorn de pacifista. Finalment, el preu a pagar pel retorn d´Aminatu va ser car: el govern de Zp va reconèixer obertament la sobirania marroquí sobre els territoris del Sàhara. Davant d´aquesta política claudicativa per a evitar conflictes amb Rabat, el govern marroquí farà cas omís de les queixes espanyoles, n´estic segur. El més graciós és que el populisme anti-israelià del govern de Zp ara se li gira en contra i el paga amb la seva pròpia medicina. Per últim, vull recordar que Espanya també té un vallat a totes dues ciutats autònomes però no amb finalitats defensives sinó per a evitar l´entrada d´emigrants il.legals a Europa. Ja veureu que poc trigarem a sentir que és un mur del Apartheid... Com li sentarà això al govern de Zp?

 
PD - Recordeu aquesta imatge? Zp en plè numeret populista anti-israelià. Vejam de que li servirà aquest populisme pro Aliança de Civilitzacions quan el Marroc renovi tard o d´hora la seva ofensiva i les seves reivindicacions per Ceuta i Melilla...

dijous, 22 d’abril de 2010

Salvador Paniker: la publicació del teu panflet antisemita si que ha estat un error ja consumat

El diari El País, seguint la seva tònica d´Israelofòbia políticament correcta cada cop més obertament antisemita, ha publicat el següent article d´opinió d´en Salvador Paniker, un suposat filòsof, que, amb molt bones paraules, un multiculturalisme i un pacifisme new age políticament correcte, disfressa un missatge d´odi i criminalitzador de l´estat d´Israel, del poble jueu i de la seva mil.lenaria tradició cultural i religiosa. En el seu panflet (no vull ni puc anomenar-lo article) no dubta a fer servir algunes de les argumentacions més característiques de la vella judeofòbia d´arrel cristiana. Vejam, parla d´una divinitat venjativa i rencorosa ,  parla d´una idea de pacte i de poble escollit basada en una superioritat, que és totalment alïena a la interpretació jueva, on el concepte de "poble escollit" vol dir escollit pel  Creador per a transmetre els valors del monoteísme ètic de la Torah a totes les nacions, sense ser ni millor ni pitjor que ningú. En fi..., tots els tòpics que us pogueu imaginar de la judeofòbia clàssica però amb un llenguatge més modernitzat i new age, defugint del clàssic llenguatge ranci, clerical de sacristia i de parroquia.

Tanmateix, no content amb això, expressa una idea molt afí entre molts judeofòbics: la desaparició del poble jueu o la seva dissolució en la societat Occidental. El sr. Paniker, que insisteix en aquesta idea en varies ocasions al llarg del article, reprodueix un dels grans objectius de l´esglèsia cristiana medieval i no tan medieval: la desaparició del poble jueu per la seva assimilació i conversió al Cristianisme. Paniker, amb un llenguatge més progre i laïcista, substitueix la conversió al Cristianisme medieval per una "benèfica" dissolució en "la gran corriente secularizada de la civilización occidental". La idea és la mateixa però el llenguatge és simplement més políticament correcte i adaptat als temps moderns.

Una altra idea molt comú entre els antisemites i que jo mateix he pogut escoltar en varies ocasions és la següent (copio literal):  

"Algunos amamos tanto a los judíos que preferiríamos tenerlos entre nosotros, diseminados, diluidos, enriquecedores, fértiles, cruzados con los gentiles, en vez de tenerlos aislados en un Estadonación artificial que sólo ha generado desgracias desde su nacimiento. Porque nos reconocemos en los grandes -y pequeños- nombres de la diáspora."

Aquesta idea expressa perfectament perquè Paniker considera que la creació de l´estat d´Israel és un "error consumat": als judeofòbics els agradaven els jueus medievals perquè depenien sempre de la bona voluntad del monarca, del emperador, del califa o del Tzar de torn. En cas de incitació a l´odi i de pogroms, com per exemple els patits pels jueus franco-alemanys al 1096 o els sefaradim a 1391, les víctimes jueves estaven indefenses dels seus agressors i només quedava aixecar novament el cap després del terrabastall. Avui en dia, existeix Israel que vetlla tan pels jueus isralians com pels de la diàspora amb la seva denúncia de la judeofòbia a tot el món. Ara el poble jueu ja no està sol davant de les agressions antisemites i això els Paniker de torn no ho poden païr i per això reneguen d´Israel i per correcció política ho intenten disfressar amb un multiculturalisme new age que en el fons no es creuen ni ells.

Per altra banda, com que considera que la creació d´Israel és un "error consumat", no dubta a tergiversar el conflicte de manera maniquea: Israel els dolents (imperialistes, conspiradors, estat artificial, lobby sionista, etc) i els palestins com els bons i els pobrets, agredits per l´imperialisme i per Israel, representant així el paper del salvatge bó, que tant agrada als progres actuals. Doncs bé, aquest tipus de periodisme és el políticament correcte a Catalunya i a la resta de l´estat espanyol durant els darrers anys. El que Paniker, Juan Miguel Muñoz, Eugenio García Gascón, Hernán Zin i companyia ignoren és que el destí d´Israel a mitjà i llarg plaç serà el destí de tot Occident. Si Israel desapareix - tal i com molts d´aquests periodistes i articulistes voldrien - aquesta serà la mateixa sort que correrà la civilització Occidental. Per a adonarse´n només cal escoltar als liders de Hamas, Hezbollah, Al-Qaida i altres grups fonamentalistes islàmic en àrab. De fet, no hi hà pitjor cec que aquell que no vol veure...

dilluns, 19 d’abril de 2010

Iom Haatzmaut



El nostre desig per al pròxim aniversari. Mazal Tov!

Iom HaZikaron: en memòria dels caiguts en la defensa de l´estat d´Israel.

Desde fà més de seixanta anys, tret de notables excepcions com Egipte i Jordània, la major part dels païssos del món àrab-islàmic s´han negat a reconèixer el dret d´Israel a existir, és a dir, el dret d´autodeterminació del poble jueu en una petita part de la Palestina del mandat  britànic (que en uns inicis, fins l´any 1922-1923, també incloïa el regne haxemita de Jordània). Aquesta situació ha provocat que els jueus palestins, els membres del Yishuv, i posteriorment els israelians haguessin de combatre per la seva supervivència davant les amenaces d´extermini provinents de la Lliga àrab i dels païssos veïns en primer lloc, de l´OLP, Irak i siria en una segona etapa, i finalment de l´Iran i els seus satèl.lits regionals, com el Hizbol.lah al Liban i el Hamas a Gaza, en els darrers anys. El cost ha pagar ha estat altíssim. Milers de persones han donat la seva vida per a fer posible que l´estat d´Israel sigui a dia d´avui una realitat al mapa de l´Orient Mitjà. En homenatge a tots aquells herois que van lliurar la seva vida per la defensa de l´estat d´Israel i dels seus ciutadans així com també en homenatge de totes les víctimes del brutal terrorisme palestí dirigit en molt bona mesura contra població civil, desde el nostre húmil blog volem dedicar-los un poema escrit per en Shaul Txernijovsky, (1875-1943) un dels millors poetes en llengua hebrea de la primera meitat del segle passat. El poema porta per títol "De Guardia" i està ambientat en la violència anti-jueva desencadenada per la revolta àrabo-palestina de 1936.


DE GUARDIA (per Shaul Txernijovsky).
¡También esta noche renunciaremos al sueño!
Y en la palma de la mano - todo lo que quepa: - un palo,
el bastón, la azada, el rastrillo, el pico.
En la guardia, en el campo, en los trigales y en el frío, 
nos esforzaremos por escuchar el cálido latido,
la atronadora voz del desierto ansioso de saqueo y sediento de sangre.


¡También esta noche renunciaremos al sueño!
por un padre envejecido y una anciana madre, 
que santificaron el nombre del Señor con todas sus fuerzas,
bendijeron a la hija y ofrecieron al hijo
a la guerra santa contra los hombres salvajes.
Contra el hombre del desierto ansioso de saqueo y sediento de sangre.


¡También esta noche renunciaremos al sueño!
por un vergel de retoños: naranjas e higueras,
que empezaron a verdecer en un sueño de brotes,
exiguos esquejes en un tiesto de arcilla,
y por la mies que maduró para la siega
amarillenta y preparada para el moderno tractor.

¡También esta noche renunciaremos al sueño!
Por nuestro sencillo y manso ganado
que está aquí, con nosotros, en el establo, en el corral o en el pesebre;
que está cansado, como nosotros, por la tierra àrida
que humedece, como nosotros, con su grasa y su carne,
la magra tierra, el surco y la mies.

¡También esta noche renunciaremos al sueño!
para que la compañera duerma sin temor en la mirada,
corazón inquieto por su marido que está en el descampado, 
hombre obstinado y arraigado como el mismo cáctus.
De guardia, y en la palma de la mano todo lo que quepa,
por la "casa de los niños"(1) y por los niños que en ella habitan.

Tel Aviv, 13-05-1936.
(1)- "Beit HaYeladim" fà referència a la casa on vivien antigament els nens als primers kibbutzim ja que es considerava que els nens havien de ser educats per tota la comunitat del kibbutz.

El poema està extret del llibre següent: TCHERNIJOVSKY, S.; Cantos y baladas del período de Eretz Israel (1931-1943) poemas traducidos del hebreo, introducción y notas por Roser Lluch Oms, Granada, 1993, pp. 76-77 

 

divendres, 16 d’abril de 2010

El mosquit sionista està xuclant la sang dels àrabs, dels europeus i dels nordamericans.

La propaganda nazi, amb la finalitat de deshumanitzar al poble jueu com a pas previ per a facilitar els seus plans genocides, no va dubtar a comparar als jueus amb animals. Així, a diaris com Der Stürmer, els jueus eren caricaturitzats com a serps, aranyes, pops, etc. Doncs bé, en aquells moments (els anys inmediats i durant la II Guerra Mundial),  els liders de l´incipient nacionalisme àrab-palestí no amagaven les seves simpàties pro nazis i anti britàniques i molts d´ells, com per exemple Hadj Amin Al-Husseini o Fawzi el Kutub, van colaborar activament amb els nazis. Fruit d´aquesta corrent de simpatia, atiada pel seu antisemitisme comú, molta de la propaganda nazi va penetrar i va influenciar a molts liders, tant palestins com d´altres països del món àrab. De fet, avui dia, a moltes capitals del món àrab-islàmic, com per exemple El Caire, Damasc o Riad, es poden adquirir amb total tranquilitat panflets antisemites com els Protòcols dels Savis de Sió, El Jueu Internacional d´en Henry Ford o el Mein Kampf del propi Adolf Hitler. Doncs bé, una bona mostra de la influència de la propaganda nazi i de les seves tècniques demonitzadores en el actual món àrab ens la ofereix el periodista kuwaitià, Fakhri Hashem Al Sayed Rajab, qui va afirmar que els sionistes són mosquits xupopters que s´alimenten de la sang dels àrabs i dels contribuents europeus i nordamericans en un article publicat al diari Al-Qabas el passat dia 1 d´Abril. 

De fet, aquesta tàctica demonitzadora i copiada de la premsa nazi ja havia estat utilitzada per aquest periodista en altres ocasions. Per exemple, al mes de desembre de l´any passat, aquest sinistre panfletista va escriure un article en aquest mateix diari que portava per títol "l´escarbat sionista".
Però, tot i aquestes clares mostres de demonització antisemita, la diplomacia europea continua callant i no exigeix ni se li passa pel cap de fer-ho als governants àrabs que penalitzin les inicitacions a l´odi als mitjans de comunicació dels seus països. Clar, aquesta deu ser una de les concessions de l´anomenat Diàleg Euro-àrab... Però amb aquesta postura, el paper de mitjancer que la UE vol jugar queda totalment desprestigiat. 

Font: Memri Blog.

dimarts, 13 d’abril de 2010

L´escandol de pedofilía als mitjans de comunicació és un atac sionista donat el seu poder i sofisticació.

Segons ha indicat la pàgina web "Pontifex", el bisbe emèrit de la ciutat de Grosseto, Giacomo Babini, va fer unes declaracions on afirmava que l´escàndol dels casos de pedofilía de sacerdots catòlics als mitjans de comunicació són un atac sionista, degut al seu poder i sofisticació. No content amb aquest comentari judeofòbic, el mencionat bisbe va "ressuscitar" el mite del deïcidi al afirmar que "ells no volen a l´esglèsia, són enemics naturals. En el fons, històricament parlant, els jueus són deïcides".

Com si fós un nou Ferrant Martínez, l´arxidiaca d´Écija que va promoure els progroms de l´estiu del 1391 amb els seus sermons, o un modern Vicenç Ferrer, Monsenyor Giacomo Babini va atiar l´odi contra el poble jueu, fent-lo responsable de l´Holocaust: "L´Holocaust va ser una vergonya per a tota la humanitat però ara ho hem d´observar sense retòrica i amb els ulls ben alerta. No us creieu que Hitler va ser solsament un boig. La veritat és que el furor criminal nazi es va desencadenar per els excesos i les malversacions econòmiques dels jueus que escanyaren l´economía alemanya".

Per a finalitzar el seu vomitiu recital, el mencionat bisbe va indicar que la culpa dels jueus és tan gran que fins i tot Jesucrist va predir allò que passaría amb ells quan va afirmar: no ploreu per mi sinó per els vostres fills.

Com ve sent habitual en els darrers anys, Israel o el Sionisme, només són el pretext per a vomitar l´odi judeofòbic de tota la vida. Les declaracions del bisbe de Grosseto en són un bon exemple. De fet, amb el pas del temps, cada cop estic més convençut que a dia d´avui mostrar-se com a amic o simpatitzant d´Israel és un acte gairebé revolucionari si tenim present la postura acríticament pro palestina i cada cop més obertament judeofòbica que impera a Europa. 

diumenge, 11 d’abril de 2010

Iom HaShoah. Una cançó desde el cor de l´infern: HaTikvah desde els crematoris d´Auschwitz-Birkenau

Avui, dia 27 de Nissan del calendari jueu, es conmemora a Israel el "Iom HaShoah ve HaGuevurà" en homenatge dels sis milions de jueus assassinats pel règim nazi i de tots els herois del poble d´Israel que van enfrontar-se a la barbàrie. De fet, al caure la festivitat en Iom Rishon, un cop finalitzada la jornada de Shabat, la festivitat es passarà al dia següent, Iom Shení, es a dir, el Dilluns. Sigui com sigui, desde el nostre blog ens hem volgut sumar a aquesta jornada conmemorativa i ho farem reproduïnt un petit texte recollit als diaris d´en Haim Zalmen Gradowsky (1910-1944), un jove funcionari i comerciant polonès, nascut a la ciutat de Suwalki (pròxima a la frontera amb Lituania), que després del seu casament va establir-se a l´Shtetl de Luna, pròxim a la ciutat de Grodno, on va viure els inicis de la Segona Guerra Mundial i l´ocupació nazi a partir de l´estiu de l´any 1941. Després de ser deportat  al Ghetto de Grodno al Desembre de 1942, H. Z. Gradowsky  i la major part dels seus familiars van ser traslladats al camp de la mort d´Auschwitz Birkenau, on tots els seus familiars van ser exterminats el dia de la seva arribada, el 8 de Desembre d´aquell mateix any.

Haim Zalmen Gradowsky va ser obligat pels nazis a treballar als crematoris d´Auschwitz-Birkenau com un dels membres del Sonderkommando i va ser un testimoni directe del extermini del poble jueu perpetrat pels nazis. Finalment, va ser  executat pels nazis després d´haver estat un dels liders de la revolta del Sonderkommando al mes de Septembre del 1944. Davant la barbàrie, Haim Zalmen Gradowsky va voler deixar un testimoni per a les generacions futures d´aquells terribles esdeveniments i va redactar tres manuscrits que han arribat fins a nosaltres. El fragment que reprodueixo a continuació és pot llegir al seu tercer manuscrit, on ens parla de l´extermini de 4000 jueus txecs al mes de Març de 1944, coincidint amb la festivitat de Purim. El texte està extret del següent llibre: 

GRADOWSKY, Z. J.: En el corazón del infierno. Documento escrito por un sonderkommando en Auschwitz (1942 - 1944), Barcelona, Anthropos, 2009, pp. 150-151.

 HATIKVAH (per Haim Zalmen Gradowsky Z"L).
La pandilla de oficiales de alto rango  puede tomarse un respiro cuando el eco de la última nota se extingue. Pero no por mucho tiempo. Y surge una nueva canción, llena de coraje y de fe, desde lo más profundo de los corazones. La masa está cantando el himno hebreo. Está cantando la canción de la esperanza [HaTikvah]. También muy conocida por ellos.. La han oído ya más de una vez. Ahora la masa canta con orgullo y alegría el himno nacional. Una vez más la banda de oficiales se queda muda, rígida. Esa canción, esa canción también relata, despierta, llama a recordar. A través de esa canción les habla la masa muerta, porque al cantarla cobra coraje: Vosotros, bandidos, asesinos de la humanidad!, pensastéis, creísteis, os dejasteis corromper por vuestro "Führer", por vuestro "dios" y estabais seguros de que aniquilaríais al pueblo de Israel y que con su exterminio conseguiríais la victoria. Pero hete aquí que la canción viene a recordarles, a recordarles que al pueblo de Israel no podrán vencerlo jamás.

Los judíos viven en todo el mundo, en aquellos países donde su bota no ha conseguido llegar e incluso en aquellos donde su influencia no es poderosa, porque sus pueblos sus lúcidos y no quieren aniquilar a víctimas inocentes y permitir que sean sacrificados a la salvaje barbarie y a la cruel ferocidad. La canción les recuerda que el antiguo pueblo mártir seguirá vivo y reconstruirá su futuro y su hogar en su vieja tierra allá lejos. La canción les recuerda, la canción les dice que la ilusión por la que se dejaron embargar fácilmente, que <> y que no habría nadie para reclamar justicia o tomar venganza puede que sea desmentida por la realidad. Y la canción les viene a recordar que aún hay judíos que viven en el mundo y que después de la tormenta se reunirán aquí, procedentes de todos los confines, y cada uno de ellos buscará, quien a su padre, quien a su hermana o a su hermano y preguntarán: ¿dónde están los desaparecidos hijos de nuestro pueblo? Preguntarán dónde están las hermanas y los hermanos que ahora mismo están siendo asesinados, esos que ahora están cantando esa canción. E integrarán las filas de gigantes ejércitos que tendrán como único objetivo la venganza. Harán justicia a todas las víctimas en nombre de la sangre inocente que hoy vais a derramar y por todos aquellos que vosotros hasta hoy habéis estado gaseando.

La canción del HaTikvah no les deja en paz, despierta, llama. Los sume [a los altos mandos de las SS que presenciaban el asesinato en masa] en una profunda angustía.

divendres, 9 d’abril de 2010

Mahmoud Abbas i Salam Fayyad, els presidents de l´ANP i del govern palestí a Cisjordània, continuen donant suport al terrorisme

Cada cop que venen en visita oficial a Europa o són entrevistats pels mitjans de comunicació europeus tant Mahmoud Abbas com Salam Fayyad, el president de l´ANP i del govern palestí a Cisjordània, diuen en anglès que ells són partidaris de "mètodes de resistència pacífica contra l´ocupació israeliana". Doncs bé, un altre cas clar de propaganda i de posar en seva boca el discurs que saben que els mandataris i els mitjans de comunicació europeus i occidentals volen escoltar. Desgraciadament, la realitat sobre el terreny és una altra i tots dos dirigents, suposadament moderats, no dubten a donar suport al terrorisme contra Israel i a exaltar a terroristes, posant-los com a mòdel i exemple a seguir per a la societat palestina.

Un dels darrers exemples d´aquesta política d´incitació a l´odi anti jueu i anti-israelià i d´exaltació de terroristes palestins va ocorrer la setmana pasada, quan aquests dos sinistres dirigents van celebrar un acte d´homenatge a Daud Abdullah, un dels terroristes palestins més actius durant els primers anys de la anomenada "II Intifada Palestina" (2000-2005), que va encapçalar els serveis d´inteligència palestins a la ciutat de Betlem i va participar activament  l´any 2002 en el segrest de l´església de la Nativitat, on els terroristes palestins van prendre com a hostatges i van emprar com a escuts humans als clergues durant 39 dies mentres s´enfrontaven amb l´excèrcit israelià, que havia intervingut a la ciutat per a desmuntar la xarxa terrorista existent a la ciutat després de  diversos sanguinaris atemptats terroristes suicides a territori israelià.  Finalment, després de llargues negociacions, Daud Abdullah i altres dotze terroristes van ser deportats a Xipre i es va aconseguir que els terroristes abandonessin el recinte sagrat. Desde la bonica illa d´Afrodita, el mencionat terrorista va fugir a Mauritania, on va morir la pasada setmana per causes naturals.

Doncs bé, Mahmoud Abbas i Salam Fayyad, aprofitant la mort de D. Abdullah, no van dubtar a exaltar-lo públicament, concedint al mencionat terrorista un funeral d´estat i proclamant-lo Shaid (màrtir). Salam Fayyad, considerat pragmàtic i moderat pels analistes europeus, va honorar al terrorista personalment i va desplaçar-se a casa de la seva familia per a donar-los les seves condolències mentres que Mahmoud Abbas va optar per enviar a un dels seus portaveus a l´acte, qui també va exaltar a Daud Abdullah.

Mentres els polítics i els mitjans de comunicació occidentals carreguen les tintes contra el govern de Bibi Netanyahu mostren un silenci significatiu amb actes actes d´homenatge a terroristes palestins patrocinats pels dirigents de l´ANP. El doble raser al parlar del conflicte israelo-palestí de la diplomacia europea i dels seus mitjans queda novament al descobert.

A la foto, Salam Fayyad, el president del govern palestí a Cisjordània.

dijous, 8 d’abril de 2010

Ariadna Jové: tergiversant el conflicte israelo-palestí i demonitzant a Israel amb dos ovaris


El passat Dilluns dia 5 d´Abril el Diari de Tarragona va publicar aquesta entrevista realitzada a Ariadna Jové, la cooperant catalana del Moviment Internacional de Solidaritat amb Palestina que va ser detinguda per l´excèrcit israelià a la ciutat de Ramallah per haver estat il.legalment al país, amb el visat  caducat, i per entrar sense els permisos adients a territoris sota control de l´ANP. Doncs bé, Ariadna Jové no va desaprofitar les preguntes de la periodista M. Victoria Bertrán per a demonitzar a Israel, tergiversar el conflicte, assegurar que la solució de dos estats no es viable (per a ella només és viable la desaparició de l´estat d´Israel i de la presència jueva a l´Orient Mitjà) i demanar el boicot a Israel. 

Vegem a continuació algunes de les seves perles (els meus comentaris en vermell):


El embajador de Israel en España, Raphael Schutz, dijo que la entidad a la que usted pertenece es violenta.
No es cierto. El Movimiento Internacional de Solidaridad apoya iniciativas no violentas surgidas de los comités de resistencia popular palestinos. 


¿Qué son?
Agrupaciones civiles para hacer frente a la ocupación israelí, como manifestaciones contra el muro y el apartheid, por la obertura de vías de comunicación, reinvidicaciones respecto a los presos palestinos...  [imagino que la senyoreta Jové deu considerar "actes pacífics" les manifestacions violentes contra els soldats israelians a Cisjordània per a "protestar contra el mur", on per cert també participen i han participat cooperants internacionals de diverses organitzacions de solidaritat amb Palestina, com els membres del moviment al que pertany la senyoreta Jové. I això per no afegir que moltes de les tentatives d´atemptar contra inocents ciutadans israelians que viuen a Cisjordània també les han coordinat aquestes "pacifiques agrupacions civils"].

Su arresto hizo que se volviera a hablar de los palestinos.
Sí, pero tampoco quiero que el foco se ponga sobre mi persona. Lo que quiero que se conozca es que dos millones de palestinos soportan en Cisjordania el apartheid israelí. [la senyoreta Jové es limita a difondre propaganda. Parla del "Apartheid israelià" però a Israel resulta que tots els ciutadans tenen igualtat davant la llei i que hi conviuen musulmans, cristians, drusos, circasians i jueus de diversos origens; De fet, pocs païssos poden presumir de ser  tan multiculturals com ho és l´estat d´Israel. Tanmateix, als territoris sota control de l´ANP els cristians estan desapareixent pel auge del fonamentalisme islàmic a la societat palestina a les darreres dècades. El cas de Betlem és significatiu. Als anys 60-70 els cristians eren una majoria i avui són una minoría. Cal afegir a més a més que mentres que la senyoreta Jové acusa alegrement a Israel d´Apartheid, ella no s´ha parat a pensar que el futur estat palestí serà un estat judenrrein (buidat de jueus) i això serà així degut a la judeofòbia promoguda per les autoritats palestines, que imposibilitaran que una minoría jueva pugui viure a Cisjordània com a ciutadans palestins si així ho volguessin. La senyoreta Jové no dubta a acusar a Israel d´Apartheid i troba bé o no crítica que el futur estat palestí sigui un estat "judenrrein" o "sense jueus". Amb això està tot dit...].

¿Cree, como la Autoridad Nacional Palestina, que en 2011 habrá un Estado palestino?
La solución de los dos estados es imposible, vista la multiplicación de los asentamientos israelíes. La ANP no quiere o no puede reconocerlo. Y tiene el problema de su corrupción.



¿Qué otra solución hay?
Sólo el boicot contra Israel. [Així de radical, pim pam. Ella considera que la solució més justa és la desaparició d´Israel del mapa en benefici d´un suposat e impracticable sobre el terreny estat binacional. La senyoreta Jové calla que la creació de l´estat binacional a la llarga provocaría guerres civils entre les comunitats jueva i àrab (al igual que va passar durant el mandat britànic) i en el pitjor dels casos la solució que la senyoreta Jové considera justa implicaría una neteja ètnica o un genocidi dels ciutadans jueus del futur estat binacional palestí.  A més a més, i per a posar la guinda al país, l´entrevistada afirma que la solució és el boicot a Israel. Mireu aquí la similitud amb la propaganda nazi. Els nazis deien: per a resoldre els problemes d´Alemanya cal boicotejar als jueus; i els antisionistes europeus afirmen que la millor solució per a resldre el conflicte d´Orient Mitjà és boicotejar a Israel. De fet, l´única afirmació sensata i amb cap i peus de la senyoreta Jové és la crítica a la corrupció dels membres de l´ANP].

¿Un boicot no haría todavía más difícil el diálogo?
El diálogo no es el camino para Oriente Medio, sino la justicia. Llevamos 60 años de diálogo, sin resultados. La justicia tiene que hacer pagar a Israel todos sus delitos de estado racista.

Presume de ser la única democracia de Oriente Medio.
Cualquier judío de cualquier parte del mundo puede obtener la nacionalidad israelí. El millón y medio de árabes israelíes, palestinos de 1948 que se quedaron en la Palestina histórica, viven discriminados. ¿Esto es democracia? [de nou, la senyoreta Jové es limita a reproduir propaganda palestina de manera acrítica. De fet, el seu radicalisme queda expressat en la següent afirmació: el diálogo no es el camino para Oriente Medio sino la justicia... La justicia tiene que hacer pagar a Israel todos sus delitos de estado racista. Des del meu húmil punt de vista, aquesta afirmació demostra un interés per la causa però no per les persones. Tant israelians com palestins comparteixen el territori i ambdos pobles tenen dret a l´autodeterminació. Els israelians la van aconseguir ara fà seixanta anys i els palestins també l´haurien pogut aconseguir però en aquells moments no els importava tenir un estat sinó eliminar la naixent sobirania jueva sobre una part del territori. Defensar les postures maximalistes, com fà la senyoreta Jové, és defensar la continuació del conflicte, més violència i més morts per ambdues bandes. Cal defensar idees dstinades a buscar una solució més justa i encara que no satisfarà a thothom, la més justa és la dels dos estats perquè satisfà els drets nacionals i d´autodeterminació dels dos pobles que conviuen a Palestina. El radicalisme de la senyoreta Jové queda ben evident...].

Ariadna Jové no desaprofita la ocasió de demonitzar a Israel i de qüestionar el seu dret a existir però finalment thothom queda retratat per mèrits propis.

PD - A la foto podeu veure Ariadna Jové durant la seva estança sense els papers en regla als territoris sota control de l´ANP. Font de foto: Diari de Tarragona.



diumenge, 4 d’abril de 2010

La comunitat jueva alemanya alerta sobre l´augment dels incidents antisemites protagonitzats per joves emigrants àrabs i turcs

La comunitat jueva d´Alemanya va advertir el passat Dimarts de l´augment dels incidents violents de caràcter judeòfobic a mans d´emigrants àrabs i turcs a la ciutat de Berlín després que el passat cap de setmana la policia de la mencionada ciutat informés de dos atacs contra jueus que segons sembla no estaven relacionats entre sí. El primer dels incidents va tenir lloc en una estació de metro berlinesa, on dos homes i una dona van ser colpejats i atacats amb ampolles de vidre després de respondre afirmativament als seus atacants a la pregunta de si eren jueus. El protagonista del segon incident va ser un home d´uns seixanta un anys, qui va dirigir insults judeofòbics a dues nenes de 10 anys en una estació de tren. L´agressor, a més a més, va amenaçar amb una ampolla de vidre a un ciutadà que va sortir en defensa de les nenes. 

La judeofòbia torna a ser un problema de primer ordre als païssos de l´Europa Occidental i no valen les mitges tintes ni les manifestacions com les realitzades pel president Zapatero a Jerusalem al passat mes d´Octubre, on va afirmar que a Espanya no hi hà antisemitisme sinó crítiques a les polítiques del estat d´Israel. Cal una resposta amb firmesa i que tot el pes de la llei caigui sobre els responsables d´aquests actes vergonyosos.