diumenge, 16 de desembre de 2007

Antisemitisme a la prensa siriana

El passat 13 de Desembre va ser publicada la següent caricatura en el diari sirià Teshren. A la vinyeta podeu observar un home caricaturitzat com un jueu observant disparant a coloms de la pau. Caricatures com aquesta són bastant habituals als mitjans de comunicació del món àrab - islàmic però això mai arriba a Europa, només els articles infumables de periodistes com per exemple Juan Miguel Muñoz o Maruja Torres.

dissabte, 8 de desembre de 2007

Hamas ofereix una Hudna (treva) a canvi d´anular una posible intervenció militar a la Franja

El diari londinenc en llengua àrab "Al-Quds Al-Arabi" (Jerusalem àrab) informa de que els dirigents de Hamas estan negociant de manera intensiva amb altres liders de les diverses organitzacions terroristes palestines per a arribar a uns acords de treva que incloguin la fi de llançaments de míssils Al-Qassam contra el sud d´Israel.

Segons indica el mencionat diari, el lider del braç polític de Hamas Khaled Mashal és va reunir amb el secretari general del Yihad Islàmica, Ramadan Abdallah Shelaj, per a tractar aquests temes. A més a més, els dirigents del Hamas també s´han reunit amb liders dels "comitès de resitència popular" i amb els de les "Brigades dels Màrtirs d´Al-Aqsa", el braç armat d´Al Fatah.


Fonts properes als principals dirigents del Yihad Islàmica han afirmat que el seu moviment aprova la proposta a canvi de que el govern israelià aturi la eliminació selectiva dels seus homes i dirigents. Les mencionades fonts també informen de que el govern egipci es va oferir com a intermediari en aquestes negociacions.


Tot i aquestes bones intencions, segons va informar l´emisora Galei Tzahal, el llançament de míssils contra Israel han continuat. En efecte, han impactat tres bombes de morter al Neguev occidental i l´atac ha estat reivindicat pels membres de les brigades dels màrtirs d´Al-Aqsa i els membres del FPDP.


Si voleu llegir l´article complet en llengua espanyola, cliqueu aquí.
Si voleu llegir la notícia al diari israelià Ha´aretz en anglès, cliqueu aquí.

divendres, 7 de desembre de 2007

La fi de l´opció militar.

Shmuel Rosner, analista i corresponsal als EEUU del diari israelià Ha´aretz, afirma que la intel.ligència nord-americana ha fracassat en el seu intent d´explicar les noves i sorprenents conclussions aparegudes en el seu darrer informe sobre els esforços del govern iranià per a aconseguir la bomba atòmica.

Les diverses lectures que es poden fer de les conclussions provoquen que el públic no es pugui decantar per cap de les postures. El problema sols quedarà resolt quan el govern de l´Iran confirmi el seu arsenal nuclear, impressionant a tot el món, com anteriorment ja van fer l´India i el Pakistan. Tanmateix, tot això no té gaire importància, i el fet destacat és la nova i dramàtica realitat, la solució militar ha deixat de ser una opció.
Si voleu llegir l´article original en anglès, cliqueu aquí.
PD - Bones festes de Janucà a tots els lectors del blog. Jag Sameaj!

dijous, 6 de desembre de 2007

Hitler, un heroi per a la radio oficial de la Autoritat Nacional Palestina

Benvolguts lectors:
Llegiu aquesta notícia del diari israelià Arutz Sheva i us deixarà glaçats. A un programa de la radio oficial de la Autoritat Nacional Palestina és va presentar una biografía elogiosa del lider nazi Adolf Hitler, on s´esmentaven totes les seves victories i no és feia cap menció del Holocaust.
Aquesta política de exaltació del nacionalsocialisme alemany i de negació del Holocaust no és pas nova dels mitjans de comunicació palestins. Només cal recordar la veneració que tenía Yassir Arafat pel seu oncle, el muftí Haj Amin Al- Husseini.

dissabte, 1 de desembre de 2007

Mahmoud Abbas nega reiteradament el reconeixement a Israel en una gira pels païssos àrabs


Benvolguts lectors:
Els dirigents i el president de la Autoritat Nacional Palestina ens ténen acostumats a un doble missatge. En anglès parlen de pau i de reconeixement i en àrab de Yihad i de no reconèixer a l´estat d´Israel com a estat jueu. El difunt president Yassir Arafat utilitzava constantment aquest doble missatge i ara li toca el torn al seu succesor Mahmoud Abbas. En efecte, segons he pogut llegir al diari israelià Ha´aretz, en una mini gira que l´ha portat a Arabia Saudita, Egipte i Jordania.

Segons va informar la radio israeliana, Mahmoud Abbas va afirmar que: "Històricament existeixen dos estats - Israel i el palestí. Israel té jueus i altres habitants i a aquest estat estem preparats per a reconeixer -lo, però res més". Aquestes declaracions van ser realitzades a l´Arabia Saudí, poc temps després d´aterrar en aquest país, després de visitar Egipte i Jordania. L´objectiu de les autoritats palestines queda clar. No al reconeixement d´Israel com a estat jueu.

Us deixo l´enllaç de Ha´aretz per si voleu llegir en anglés la notícia en la seva totalitat.

dijous, 29 de novembre de 2007

Dani Dayan: Annapolis no porta a la pau sinó a una altra onada de violencia.

En l´edició web del diari conservador "El Mundo" es pot llegir una interessant entrevista al lider dels ciutadans israelians que viuen a Cisjordania. No estic d´acord amb tot el que exposa, però, desafortunadament, si crec que té raó quan afirma que la cimera de pau "ha generat moltes expectatives i la fustració serà gran i provocará violencia. Lamentablement, Annapolis no condueix a la pau sinó a una nova onada de violència".



Us deixo amb el link a la notícia per si voleu llegir l´entrevista en la seva totalitat. Disculpeu de nou que no tradueixi el text al català però desafortunadament vaig justíssim de temps.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Annapolis: l´inici d´una posible ruptura entre l´Iran i Siria

Benvolguts lectors:

En un interessant article, el columnista de Ha´aretz Avi Issacharoff defensa que la cimera de pau d´Annapolis pot profunditzar la divisió existent actualment en el món àrab entre els grups extremistes encapçalats per l´Iran i els estas sunís moderats liderats per l´Arabia Saudí.
De fet, la participació d´aquest darrer país a la cimera és una bona mostra de la desconfiança envers un possible creixement de la influència iraniana en la regió . Així doncs, la participació dels saudís no s´ha d´interpretar com una conversió d´aquests al sionisme o com un desig de normalització de relacions amb Israel, sinó més aviat com una mostra de que el seu temor a l´Iran és més fort al seu odi a Israel.

De tots els païssos àrabs que participen a la cimera de pau, l´únic que s´ha lliurat de les critiques dels islamistes ha estat Siria, que en tot moment manté una política de mesurada ambigüitat. Però existeix la possibilitat de que Annapolis marqui l´inici d´un posible divorci entre el govern sirià i l´Iran.

PD - Demano dísculpes als lectors del blog per no haver traduit l´article al català com acostumo a fer. Però vaig fatal de temps amb el treball i amb els estudis. Us deixo amb aquest petit resum i si cliqueu al link podeu llegir l´article sencer en llengua anglesa.

dimarts, 20 de novembre de 2007

L´Holocaust no és qüestió d´opinió

Magnífic article de Pilar Rahola sobre la patètica i vergonyant decisió del Tribunal Constitucional de considerar la negació del Holocaust com anticonstitucional per atemptar contra la llibertat d´expressió. No tinc paraules per a expresar la meva indignació i tristesa. Per als membres del tribunal constitucional són més dignes de respecte les opinions dels negacionistes neonazis que els patiments de sis milions de persones que van ser assassinades sistemàticament només pel fet de ser jueus. Us deixo amb la lectura d´aquest interessant article. Si el voleu llegir en espanyol, cliqueu aquí.


L´Holocaust no és qüestió d´opinió.

Per: Pilar Rahola. Font: El blog de Pilar Rahola i El Periódico.

Preparem les sales de conferències, els palaus de congressos, el fòrum de les cultures, perquè vindran tots. Amb els seus bonics caps rapats i els seus líders de jaqueta planxada i més planxada a consciència. Ja no necessiten anar al paradís llibertari de l'Iran per explicar que no ha existit mai la mort massiva, que el milió de nens exterminats als camps nazis no van deixar-hi l'últim sospir, que els dos terços de jueus europeus desapareguts en el magma de sis milions d'assassinats no van tenir nom. Ara es podran passejar pels bonics carrers de Barcelona i dir, en veu alta, que no ha existit mai l'Holocaust. Els negacionistes, la legió més militant del revisionisme nazi, ha trobat empara en el magnífic Tribunal Constitucional espanyol, i en aquests moments ja saben que negar l'Holocaust és una qüestió d'opinió, i no pas un acte d'ignomínia, de crueltat i d'antisemitisme. Tenen l'empara legal, i el cel ens ha caigut al damunt del cap. Mentre Angela Merkel s'esgargamella pels racons del sentit comú, exigint que la negació de l'Holocaust sigui delicte a la Unió Europea, a l'Espanya-és-diferent de l'alt tribunal floreixen les idees de l'ultraliberalisme opinador, i Espanya passa a ser el país d'Europa on més feliços viuran tots aquests indesitjables. La llibertat, convertida en la coartada del feixisme.

Em pregunto, amb la meva maldat característica, si seria legal negar l'existència de les víctimes d'ETA o considerar que no ha existit mai el dolor terrorista. I, perquè en sé la resposta --i l'aplaudeixo--, em pregunto com és possible que algú consideri legal negar la tragèdia més gran de la història d'Europa. És una bogeria. I, sobretot, és una irresponsabilitat. Sí. Reconec la meva profunda tristesa. Perquè aquesta decisió és un punyal al cor dels que encara són vius, en el record dels que van perdre famílies senceres, pobles esborrats del mapa, generacions hipotecades en el forat negre de l'horror. Crec que és una burla a les víctimes i un encoratjament als botxins. És a dir, és una derrota de la justícia, de la memòria i de la dignitat.

dilluns, 19 de novembre de 2007

El llençament de Qassam contra el sud d´Israel desde la Franja de Gaza: la història interminable.

El diari israelià Ha´aretz (El País) informa de que 5 missils Qassam i 18 morters han caigut entre ahir a la tarda i aquesta tarda al sud del Neguev. Diversos edificis han sofert danys de poca consideració i una soldat de les IDF ha hagut de rebre tractament mèdic al Hospital Barzilai d´Askhelon després d´entrar en estat de xoc al veure caure un dels missils llençats desde la Franja de Gaza.
A més a més, un jove israelià del assentament de Kedumim (Cisjordania) ha estat tirotejat per un pistoler palestí quan viatjava en cotxe entre els assentaments de Kedumim i Karnei Shromron (nord de Cisjordania).
Aquesta situació de violència es quasi diària a Israel, com a prova us deixo uns enllaços de Ha´aretz:
Diversos Qassam impacten en un parking en un barri residencial pròxim a Sderot e incendien diversos vehicles, llegir aquí.
Tres Qassam i dos morters són llençats desde la Franja de Gaza Dijous i la resposta del Tzahal a aquestes agressions, llegir aquí.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Mahmoud Abbas va rebutjar signar els acords de Camp David de Juliol del 2000


Rafiq Al-Husseini, cap de l´oficina presidencial de l´Autoritat Nacional Palestina, en unes declaracions realitzades al diari "Al Ayyam", ha reconegut que hi va haver una disputa entre l´actual president de la ANP Mahmoud Abbas i el seu antecessor en el càrrec Yassir Arafat, però la discussió es va originar per motius tàctics, no per la estratègia.
Al Husseini va afirmar que Mahmoud Abbas, component de l´equip negociador palestí a les converses de pau de Camp David, hauría refusat firmar els acords al igual que va fer Arafat.
Per últim, Al Husseini va afegir que la resistència armada és la única vía d´acció pero no és efectiva en tot moment i en tota situació.
Si voleu llegir l´article original en anglès, cliqueu aquí

dilluns, 5 de novembre de 2007

Hezbollah realitza una demostració de força militar aprop de la frontera amb Israel.

El diari libanès Al - Ajbar va informar ahir que en els darrers dies l´organització terrorista libanesa Hezbollah ha realitzat maniobres militars d´envergadura més enllà del riu Litanni.

Els darrers informes dels serveis de inteligència israelians i extranjers asseguraven que el poder militar del Hezbollah no sols s´ha refet, com abans de la guerra del Liban de l´any passat, sinó que també ha augmentat.
Hezbollah contaría amb un nombre record de missils de llarg abarcament.

Segons el diari libanès, milers de guerrillers han participat en aquestes maniobres militars que han durat tres dies.

Per altra banda, un informe de les Nacions Unides donat a conèixer la pasada setmana confirmaba el fet que Siria i l´Iran continuen transferint armes i financiació al Hezbollah a travès de la frontera siria.

Amb els acords de l´alto el foc el Hezbollah no pot duur a terme cap entrenament ni desplegar les seves forces més enllà del riu Litanni.

Si voleu llegir l´article original en castellà, cliqueu aquí.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Els palestins esperen una nova intifada.

Benvolguts lectors:

Si la cimera de pau d´Annapolis acaba en un fracàs, existeix un gran perill de que la situació desenvoqui en l´inici d´una nova intifada o revolta palestina.

Les propies fonts palestines ho reconeixen sense embuts. Com a prova, un botó. Us deixo amb el següent article que recull les declaracions de Nasser Abu Sharif, representant de la Yihad Islàmica palestina, realitzades en una roda de premsa a Teheran el passat Dimecres.


Els Palestins esperen una nova Intifada.

Font: el blog de MEMRI.

En una roda de premsa a Teheran, el representant del Yihad Islàmica Palestina a la capital iraniana, Naser Abu Sharif, va rebutjar la conferència de pau que s´ha de celebrar als EEUU, la va considerar com un esforç fracassat i va afirmar que espera el sorgiment d´una nova Intifada en els territoris ocupats.


A continuació, va agregar que l´anomenada "conferència de pau per a l´Orient Mitjà", com les anteriors cimeres organitzades pels EEUU, es dirigida simplement a donar suport i comprar crèdits per al "règim sionista" d´Israel, el qual va patir una greu perdua y derrota en la seva invasió del Liban del passat estiu. També va afegir que els Estats Units i Israel estan buscant utilitzar la conferència per a atraure´s als governs moderats de la regió amb l´objectiu de formar un front comú contra Iran, Siria i Liban.

"Palestina és la qüestió principal del món islàmic, i els païssos àrabs no tenen la legitimitat que es requereix per a acompanyar als Estats Units en les seves conjures contra l´Iran, Liban i Siria sense tenir el suport dels seus pobles", va afirmar Abu Sharif.

També percep un fracàs obvi en la conferència, dient que "tots els analistes han previst un fracàs perquè aquesta cimera no s´ha enfortit amb els fonaments més adients".
Abu Sharif avisa als negociadors palestins contra la seva participació en la cimera, dient que, si ells participen en la reunió, es veuran forçats a patir un fracàs. "Els dos grups de negociadors, israelians i palestins, no deurán esperar res de la conferència", ell va dir, agregant que "mentres que israelians son conscients en aquest punt, ells només s´hauran d´esforçar per a normalitzar les seves relacions amb els estats de la regió durant la cimera".

Finalment, va anticipar que, un cop finalitzada la cimera de pau, els palestins començarien una nova Intifada en els territoris ocupats.

dijous, 18 d’octubre de 2007

L´Autoritat Nacional Palestina es treu la careta

Benvolguts lectors:

Desde el cop d´estat de Hamas a Gaza del passat mes de Juny, s´ens ha venut la moto de que existeixen els palestins moderats (Fatah i Mahmoud Abbas) i els palestins extremistes (Yihad Islàmica, Hamas, o altres grups que campen per la franja vinculats a Al-Qaida). Aquesta visió és un pèl simplista. Sempre he pensat que Fatah i l´ANP juguen amb un doble missatge depenent del receptor. Si parlen amb un mitjà europeu, doncs la paraula màgica és la pau, però si parlen amb un mitjà àrab o palestí, les paraules clau són Yihad i màrtirs.

Una prova d´aquesta estratègia ens la presenta un informe que es pot veure a la web Palestinian Media Watch. En efecte, mentres encara duren els preparatius per a la pròxima cimera de pau que s´ha de celebrar als EEUU, l´Autoritat Nacional Palestina ofereix un doble missatge: per una banda, a la comunitat internacional li presenta unes demandes per a la creació d´un estat palestí a Gaza, Cisjordania i a Jerusalem Est, però, per altra banda, els seus ciutadans continuen rebent el missatge de que Israel no té dret a existir i hauría de ser remplaçat per un estat palestí. Per exemple, durant tota la setmana passada, la TV controlada per l´A. N. P. va retransmetre un videoclip on es veia un mapa en el que Israel sortía pintat amb els colors de la bandera palestina, simbolitzant la conversió d´Israel en l´estat palestí.

Aquesta idea de que Israel és palestina no és una simple coincidència, sinó que és una part important de l´educació formal que l´ A.N.P. transmeteix als seus ciutadans. Aquest missatge uniforme d´un món sense Israel és repetit en els llibres de texte escolars, trencaclosques, video clips, simbols formals, als noms de les escoles o dels carrers, etc. El retrat que és dóna a la població palestina, tant de manera verbal com visual, és el d´un món sense Israel.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Educant en l´odi a la TV iraniana.

Benvolguts lectors:

L´educació de la joventut en l´odi contra els jueus i contra Israel no és només patrimoni dels mitjans de comunicació palestins. Desgraciadament és una tendència bastant habitual en tot el món àrab e islàmic.

Per exemple, la televisió iraniana va retransmetre durant la festivitat de Qods (Jerusalem) aquest video, ambientat a la Guerra del Liban del passat estiu, en un programa infantil.

La pel.lícula d´animació és vomitiva per la tergiversació que fà d´aquell conflicte bèl.lic i és una mostra més del antisemitisme del govern de la República Islàmica.

Si en voleu veure un fragment, cliqueu aquí.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Les llavors de l´odi.

A finals del passat mes de Septembre és va complir el setè aniversari de l´inici de la segona Intifada Palestina, l´anomenada "Intifada d´Al-Aqsa". Per a poder entendre com va ser possible aquell espiral de violència i d´odi, cal observar quin és el tipus d´educació que l´ANP ofería als infants i als adolescents palestins en el seu sistema educatiu. Amb aquest propòsit, us proposo que mireu el següent documental, "Les llavors del odi", on s´explica com la pròpia ANP, no només els grups islamistes, eduquen als infants en l´odi als jueus, el Jihad, i l´exaltació del martiri.

El video té imatges fortes que poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Si el voleu veure, cliqueu aquí.

Desde el meu blog vull manifestar el meu total rebuig a aquesta brutal manipul.lació de la joventut palestina.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

M. Ahmadineyad: L´Iran té com a objectiu acabar amb la hegemònia israeliana.


El president del govern de l´Iran, Mahmoud Ahmadineyad, va tornar a amenaçar a Israel el passat Divendres en un discurs pronunciat a Teheran durant la celebració anual del "Dia d´Al-Quds" (Dia de Jerusalem), una jornada festiva on es conmemoren les aspiracions d´alliberar Palestina per part del govern de la República Islàmica.
El president Ahmadineyad va afirmar que un dels objectius de la política exterior de l´Iran és aturar la hegemònia israeliana a l´Orient Mitjà.

Si voleu llegir la notícia en anglès, cliqueu aquí.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

El desastre de l´ONU

Benvolguts lectors:

Us proposo la lectura d´un interessant article de Pilar Rahola sobre la inoperància de les Nacions Unides i sobre el seu doble raser en molts conflictes, deixant una tribuna lliure a demàgogs presidents de govern o a terroristes sense escrúpols com per exemple Yassir Arafat. Si voleu llegir l´article en castellà, cliqueu aquí.

El Desastre de l´O.N.U.

Per Pilar Rahola. Font: el blog de Pilar Rahola (2 d´Octubre del 2007).

Mentre els famelics ciutadans de la vella Birmània mantenen el pols a la temible tirania que els domina, i els primers morts comencen a amuntagar-se en la consciència del món, l´ONU ha tornat a demostrar la seva inoperància més flagrant, tal vegada, la seva més flagrant indecència. I és l´última d´una llista inacabable de vergonyes. El que ha passat no és nou: una dictadura, membre del consell de seguretat, Xina, i una semi dictadura també membre, Rússia, han vetat una simple resolució simbòlica de denúncia contra una altra dictadura, el despòtic règim birmà. Tot queda a casa… És a dir, i és l´enèssima vegada, per a preservar simbòlicament la decència dels drets humans, l´ONU ha tornat a ser inútil. Dies abans havia estat la seu d´una de les situacions més ignominioses de les moltes que també acumula. Havia cedit micròfons i protagonisme, al líder d´un règim teocràtic, totalitari, que va passejar-se per l´Assemblea General mostrant el seu rosari d´improperis contra homosexuals, jueus, dones i principis bàsics de la llibertat. Novament, amb la presència sonora, estrafolària, vergonyant d´Ahmadineyad, l´ONU servia per a blanquejar una dictadura, per a donar-li carta d´igualtat amb la resta de països, i per cedir-li un altaveu privilegiat on escupir la bil.lis.

Res del que va passar és nou, i des que un dia va permetre que un líder autoritari i violent entrés amb una pistola a l´hemicicle i fes el seu discurs, un tal Arafat, la porta es va obrir per a tota mena de dictadors, ximples i provocadors: les pistoles es legitimaven, i els violents que cometien tota mena d´atemptats, rebien carta de naturalesa. Hi hauria qui diria que Arafat era el líder d´un poble en lluita, i que l´ONU cumplia amb el seu deure d´escoltar-lo. Tal vegada, però no recordo cap altre líder de cap país en lluita a la seu, i tampoc no recordo ni una sola ressolució en contra de l´ús d´adolescents palestins en atemptats, o del terrorisme indiscriminat que s´usa contra Israel. Doble vara de medir? Més aviat, solidaritat perversa. Si parlem de les comissions, la vergonya arriba a categoria de programa d´humor. Líbia bo i presidint drets humans, Síria decidint a la comissió de lluita contra el terrorisme (comissió que no ha servit per a una punyetera…, ni tan sols per a condenar l´atemptat d´Amia a Buenos Aires, on s´ha demostrat la implicació d´Iran), cap ressolució contra l´esclavatge de la dona als països islàmics, inoperàcia davant del drama del Sudan…
L´ONU és, avui, un vell dinosaure que manté estranyament una patina de prestigi, atiat permanentment per una progressia dogmàtica que ha oblidat el sentit crític al calaix dels records, i que usa l´ONU per donar-li al clatell d´Estats Units o d´Israel. Per a res més serveix l´ONU avui. No serveix per a lluitar contra cap dictadura. Però és molt útil per a desprestigiar dues les democràcies més sòlides del món. Ara és Birmània qui pateix la seva inoperància, i així, la seva tragèdia, es mostra encara més abandonada. Trist paper el d´una organització que va néixer per a preservar la llibertat al món, i ha esdevingut l´aliada de les tiranies.

divendres, 28 de setembre de 2007

Detingut el darrer dels linxadors de Ramallah que quedava en llibertat.

Aquest Dimecres ha estat detingut a la ciutat de Nablus, Haiman Zaban, el darrer dels participants en el linxament de dos reservistes israelians - Yossef Avrahami i Vadim Nurtzitz - a Ramallah, ara fà gairebé set anys, que encara estava en llibertat.
Si voleu llegir la notícia en anglés del diari israelià Jerusalem Post, cliqueu aquí.

Si voleu veure algunes imatges relacionades amb aquell brutal e inhumà assassinat, cliqueu aquí. (Les imatges són bastant fortes).

dimecres, 19 de setembre de 2007

oposant-se a l´amenaça de l´Iran.

Interesant anàlisi de l´actualitat a l´Orient Mitjà i especialment de l´amenaça que pot significar un Iran nuclear. L´ex embaixador d´Israel a l´estat espanyol, Shlomo Ben Ami, defensa que un acord integral de pau israelo - palestí pot ser la millor alternativa per a frenar l´estratègia de la República islàmica d´Iran. Si voleu llegir l´article en llengua castellana, cliqueu aquí.

Oposant-se a l´amenaça iraniana.

Per Shlomo Ben Ami. Fonts: Yediot Aharonot (29 - 08 - 2007) i Argentinos Amigos de Shalom Ajshav.

El malson d´un Iran nuclear obsesiona a israelians i àrabs, tanmateix Israel i els EEUU són els únics que pugnen amb força per a frenar les ambicions iranianes. El triangle Israel – EEUU – Iran és on es troba situda l´arrel del problema, així com una possible solució.

La revolució de Khomeini de fet va acabar amb la vella aliança israelo – iraniana, tot i això les relacions entre ambos països van continuar, amb l´estimul dels EEUU. L´afer “Iran – contra” que va veure com Israel proporcionaba armes a Iran en la seva guerra contra l´Irak n´es un exemple.
Com a dos poders no àrabs en un ambient àrab hòstil, Israel i l´Iran van compartir interessos comuns que ni tan sols la revolució islàmica va poder borrar.

Israel i l´Iran tan sols van arribar al punt de la confrontació oberta durant el mandat de Rabin. Això va ser una conseqüència del canvi estràtegic que va seguir a la victòria nordamericana a la Guerra del Golf i al colapse de l´Unió Soviètica. El procés de pau àrabo – israelià, sota el patrocini dels Estats Units, va produir una serie de consecucions impressionants – la cimera de pau a Madrid, els acords d´Oslo, el tractat de pau entre Israel i Jordania, un quasi acord amb Siria i l´establiment de embaixades o consolats israelians a la majoria de païssos àrabs. Tot això va esdevindre un malson per a l´Iran que cada cop s´estava veient més aïllat.
En aquesta cruïlla, Israel i l´Iran – dues forces que s´enfronten per la supremacía en una regió ràpidament canviant – van escollir presentar un debat estràtegic entre ells en termes ideològics. Ara la confrontació va marcar a Israel, que carrega a les seves esquenes el fet de ser un far de la democracia a la regió i també amb el fet de lluitar contra la propagació del imperi xiïta, l´Iran, que va escollir defensar la revolució atraient a les masses àrabs en nom dels valors islàmics i amb la lluita contra els liders traïdors que renunciaren als drets palestins. Però l´Irán, era molt més que això, era enemic d´Israel i era enemic d´una possible reconciliació àrabo – israeliana. Consecuentment, el règim dels “Aiatollahs” escollí incitar a les masses agafant com a bandera un discurs anti-jueu i panislamista, com una manera d´acabar amb l´aïllament de l´Iran i presentar les seves ambicions regionals d´una manera aceptable a les masses sunnites.

Atacar a l´Iran pot ser massa perillós.

No obstant Israel té raons encara per a preocupar-se, perquè un Irán nuclear pot animar als enemics regionals d´Israel i accelerar el desenvolupament d´una cursa armamentística que pot acabar en un greu descontrol.

Un atac sobre les instal.lacions nuclears iranianes pot ser massa perillós i els seus resultats són incerts. Les sancions econòmiques, tan severes com es vulguin, no portaran al govern de Teherán a claudicar. La divisió interna entre les élits iranianes tampoc portarà a un canvi de règim en un futur a curt plaç.

A pesar de tot el radicalisme no és necessariament una senyal d´irracionalitat i l´Iran de la revolució islàmica ha proporcionat proves de pragmatisme en el passat: l´Iran va donar suport als Estats Units a la primera guerra del golf, tanmateix va quedar desubicada a la conferència de pau de Madrid. També va donar suport als EEUU en la seva guerra contra l´Afganistan dels Taliban.

A la primavera del 2003, quan l´excèrcit dels Estats Units va derrotar al de Sadam Hussein, els iranians assetjats van actuar amb rapidesa solicitant una vasta negociació on tots els problemes serien discutits, inclús la qüestió nuclear, Israel, el Hamas o el Hezbollah. A més, el govern de la República islàmica va afirmar que mai més boicotejaría el procés de pau àrabo – israelià.

Tanmateix, l´arrogància de la conservadora administració dels EEUU va impedir una resposta pragmàtica a les noves veus provinents de Teheran. La línea mantenida per l´eix Cheney – Rumsfeld va ser la de “cap conversació amb el mal”.

Quan la política dels EEUU a Orient Mitjà és va manifestar com a inestable, la postura iraniana es va capgirar. No obstant, està clar que l´unica manera d´encarar aquest carreró sense sortida és mitjançant un vast procés negociador. Però això no passarà a través de sancions diplomàtiques o del desplegament nordamericà de mètodes de la Guerra Freda amb mires a esmicolar la columna vertebral de l´Iran, portant-lo a una destructiva cursa armamentística.

L´Iran no aumenta el creixement de la seva influència regional mitjançant el seu pressupost militar, que encara és més baix que el dels seus enemics, sinó, desde el desafiament que suposa als EEUU e Israel usant “tàctiques de baixa intensitat”.

La millor manera de minar l´estrategia iraniana, basada en una constant inestabilitat de la regió, és mitjançant la firma d´un acord de pau integral àrabo – israelià acompanyat d´una massiva inversió en el desenvolupament humà. Això haurà d´anar segit pel finançament internacional per a la creació d´un sistema de pau i seguretat a un Orient Mitjà lliure d´armament nuclear.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Neonazis a Israel


El passat Diumenge va ser detinguda una banda de Skinheads neonazis a la ciutat de Petah Tikva. Els joves caps rapats, procedents de païssos de la ex Unió Soviètica, es dedicaven a agredir als emigrants, drogadictes o als jueus observants.

Desafortunadament, en els darrers mesos s´han produït diversos actes vandàlics amb un marcat caràcter antisemita i neonazi a Israel. Desde el meu blog vull indicar la meva enèrgica protesta per aquests lamentables fets.
Us deixo amb alguns links d´interés sobre aquest tema:

Imatges de pintades antisemites i d´esvàstiques a una sinagoga de Petah Tikva. Cliqueu aquí.

Video filmat per uns neonazis on mostren la pallissa que propinen a un drogadicte. Abans d´estomacar-lo, l´obliguen a demanar perdó al poble rus per ser jueu i pendre drogues. Cliqueu aquí.

Imatge on es pot veure una bandera d´Israel cremada per joves neonazis d´origen rus. Cliqueu aquí.

diumenge, 9 de setembre de 2007

Cap a la tercera intifada

El periodista Dror Zeevi, en un article d´opinió publicat al diari israelià Yediot Aharonot, analitza les consecuències negatives que pot tenir un nou fracàs a la cimera regional de pau del pròxim novembre i dóna algunes idees per tal d´evitar-les. Si voleu llegir aquest texte integre en llengua castellana, cliqueu aquí.


Cap a la tercera intifada.


per: Dror Zeevi. Fonts: Yediot Aharonot (03 - 09 - 2007) i Povesham.

Un cop més, bufen vents d´Oslo al pròxim orient. Ex perseguits s´abracen amb els seus ex perseguidors i es fan fotos junts, sonrients. Els palestins novament cauen en la temptació de creure que la seva redempció està al caure i tots ens preparem com si haguessim de rebre una gran notícia. Tots els passos estan orientats a la preparació del terreny per a la cimera regional que planifiquen els nord americans per al próxim Novembre, encara que és de preveure que el seu final serà un fracàs, i com recordem de passades negociacions, el fracàs d´una cimera de pau es tradueix en la renovació de la violència.

Quan l´espasa de Dàmocles de la comissió Winograd encara amenaça al seu cap i les causes penals en la seva contra s´acumulen, Ehud Olmert conta amb un suport mínim de l´opinió pública israeliana. En tal situació, no té cap possibilitat de repetir el que Ariel Sharon va fer fà tan sols un parell d´anys, desmantellar els assentaments. Per a poder fer això és necessari autoritat i una sensació de suport públic. El que els colons van haver d´aceptar en el passat com la decissió d´un govern democràtic que comptava amb un bon suport popular, es veurà ara com l´intent d´un polític en problemes que intenta aferrar-se a la poltrona. No funcionarà.

Des del bandol palestí, les coses són molt més complicades. L´index de popularitat del president de la ANP Abu Mazen no es gaire diferent al de Ehud Olmert. Està considerat com un lider fracassat, mancat de determinació i de carisma. A diferència d´Olmert, Abu Mazen ja va anticipar que no es presentarà a les pròximes eleccions, i el govern que va apadrinar sota la presidència de Salam Fayad és un govern provisional, amb una autoritat limitada, fins a la celebració dels pròxims comicis.
Aquest govern té menys autoritat per a duur a terme concessions sobre el dret del retorn i sobre qüestions territorials que el govern d´Olmert. L´opinió pública palestina rebutjarà qualsevol acord que no entri en els parametres que va establir el seu antecessor, Iassir Arafat. Abu Mazen en té consciència d´això i sap que amb qualsevol altre tipus d´acord está posant el cap a la guillotina, i per aquests motius evitarà firmar qualsevol acord amb els parametres que Israel proposa i espera. Per això insisteix al menys un cop per setmana en la necessitat d´arribar a pre acords clars abans de la reunió de la conferència regional.
Però inclús si s´arma de coratge i amb el suport dels liders àrabs moderats firma un acord estil “Oslo millorat” o “Camp David”, s´ha de recordar que Abu Mazen no té cap possibilitat d´imposar-lo, al menys a la meitat dels territoris palestins, ja que la Franja de Gaza no està sota la seva autoritat i en parts de Cisjordania depèn de la bona voluntat dels homes forts que són els que realment governen el territori. I això sense mencionar el boicot que planegen Iran i Siria.

Tot el procès de pau és pot ensorrar com un castell de cartes quan fracassi la cimera regional, Quan Olmert i Abu Mazen retornin a les seves llars amb les mans buides, i es pot desencadenar una onada de violència molt pitjor que les anteriors. Però tots dos presidents ja estan inmersos en aquest procès de pau i no poden frenar-lo. En aquesta situació i per a frenar la possible onada de violència, els dos liders han de realitzar activitats preparatòries. En primer lloc, definir uns objectius limitats en la pròxima cimera de pau, que siguin facilment realitzables, tals com la retirada del Tzahal de la major part de Cisjordania, la construcció d´ una infraestructura econòmica conjunta i l´entrega de nous símbols de soberania palestina, com per exemple una moneda pròpia. En segon lloc, s´ha d´actuar amb rapidesa per a disminuir les expectatives en totes dues parts. S´han d´activar tots els mitjans possibles per a explicar les dificultats a tots dos pobles i aclarar-los que és impossible arribar a un acord global en aquesta etapa. I, per últim, donar esperances d´un futur millor al poble palestí mitjançant una serie de canvis positius en la seva situació actual.

Repetits actes vandàlics a la Casa de Sefarad a Còrdova.

Desde Casa de Sefarad de Còrdova, un centre privat i laic que s´encarrega de divulgar i recuperar el ric llegat sefardita, m´informen dels reiterats actes vandàlics que pateix la seva seu, com per exemple el sofert el passat mes d´Agost, quan joves Skinheads d´ultradreta van fer grans pintades amb lemes antisemites com "jueus fora" o "perill, jueus" en Alemany.

Si voleu llegir més detalls sobre aquest despreciable incident, cliqueu aquí.


Desde el meu blog vull manifestar el meu suport a la gent de Casa de Sefarad i vull expressar la meva enèrgica condemna amb aquestes postures antisemites i amb aquests actes vandàlics.

dimecres, 5 de setembre de 2007

Palestina com a estat fallit.

En aquest interessant article, el professor de ciències polítiques de la Universitat Hebrea de Jerusalem Shlomo Avineri ens analitza dues de les principals causes del fracàs de la comunitat palestina en les seves aspiracions estatals: la desunió i la dificultat per a crear institucions comunitàries d´autogovern. Si voleu llegir aquest magnífic texte en llengua castellana, cliqueu aquí.

Palestina com a estat fallit.

Per: Shlomo Avineri. Font: Project Sindicate (Juliol del 2007).

Cada setmana que passa sembla que Palestina dóna un nou pas enrera. El fracàs del president Mahmoud Abbas per a convocar una assemblea legislativa palestina degut al boicot de Hamas pot conduir de manera inexorable al colapse definitiu de les estructures polítiques que es van crear amb els acords de pau d´Oslo.

Els palestins consideren la seva història com una lluita contra el Sionisme i l´estat d´Israel. Però la realitat és més complexa, i ha estat marcada pels repetits fracasos per a crear un corpus polític coherent, inclús quan s´han presentat oportunitats històriques.
Potser el primer fracàs va succeïr a l´any 1920, quan les autoritats britàniques a Palestina van alentar a les dues comunitats nacionals – jueus i àrabs – a que establissin institucions comunitàries d´autogovern que s´encarreguessin de l´educació, la seguretat social, la vivenda i l´administració local.

Els jueus – que en aquells moments eren menys del 20 % del total de la població a la Palestina del mandat britànic – van establir el que es va conèixer com “el Comitè Nacional” (Va´ad Leumí), basat en un òrgan escollit democràticament, la Assemblea Representativa dels jueus palestins. Per a l´ elecció dels seus membres es feien votacions regulars, en les que en ocasions competien fins a una dotzena de partits. Aquesta institució autònoma es va convertir en la precursora de l´estructura política del naixent estat jueu, i els seus liders – David Ben Gurion entre ells – van sorgir com la futura élit política d´Israel. El nou estat va tenir èxit com a nació, amb una vida parlamentaria activa i en ocasions turbulenta, precisament perque els seus liders van saber aprofitar aquesta oportunitat.
Tanmateix, els palestins mai van crear estructures pre – estatals similars: es va crear un un Comitè Superior Àrab, format per notables regionals i tribals, però mai es van celebrar eleccions. El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al- Husseini (que posteriorment va ser aliat de l´Alemanya nazi), es va convertir en el seu president, però aquest òrgan mai va ser capaç de crear un lideratge nacional amb acceptació general, ni va poder oferir a la comunitat àrab la varietat de serveis educatius i de seguretat social que les institucions jueves van donar a la seva.

El segon fracàs va tenir lloc en el contexte de la revolta àrab contra l´administració britànica de 1936 a 1939, que va anar acompanyada de grans atacs terroristes contra la població civil jueva de Palestina. La pròpia revolta va ser reprimida de manera violenta per l´excèrcit britànic, però previament una divisió a la comunitat palestina ja havia provocat la creació de dues milicies armades – una basada en el clan Husseini i l´altre en el Nashashibi, més moderat – que es van atacar salvatgement entre si. Hi va haver més víctimes palestines a causa d´aquests enfrontaments que a mans de l´excèrcit britànic o de les forces d´autodefensa jueves.

El tercer fracàs – molt més tràgic – es va produir en els anys 1947 – 48, quan els àrabs palestins van rebutjar el plà de partició de les Nacions Unides, que defensava la creació d´un un estat àrab independent i d´un altre jueu un cop els britànics es retiressin del territori. Mentres que la comunitat jueva de Palestina va aceptar aquesta solució, els àrabs palestins, amb el suport dels païssos de la Lliga Àrab, la van rebutjar i li van declarar la guerra al naixent estat d´Israel.

La derrota àrab – palestina en aquesta empresa i el problema resultant dels refugiats va ser un moment de definició per als palestins. Però el que de vegades es perd de vista en aquest relat es que, mentres pràcticament tots els sectors de la societat árab de Palestina van rebutjar el plà de partició de les Nacions Unides, els palestins van ser incapaços de disenyar institucions polítiques coherents i un comandament militar unificat amb el que poder afrontar a la comunitat jueva que era molt més petita. En contrast, l´assetjada comunitat jueva, dirigida per David Ben Gurion i les forces d´autodefensa jueves (la Hagannah) van ser capaces de mobilitzar, mitjançant les seves institucions democràtiques i un dissentiment marginal, els recursos necessaris per a una campanya militar exitosa.
En efecte, molts liders polítics palestins van fugir cap a Beirut o El Caire un cop que la violència es va iniciar. El clan Husseini va establir la seva milicia a l´ àrea de Jerusalem. Aprop de Tel Aviv, a la colindant Jaffa, es va fer amb el control del territori una milicia adversària, sota el comandament de Hassan Salameh. Al nord del país, una milicia d´origen sirià, dirigida per Fawzi Al – Kaukji, va atacar les poblacions jueves próximes. Els àrabs de Haifa, més moderats, van intentar mantenir-se neutrals en els enfrontaments sense gaire èxit.
La desunió va fer que la derrota àrab fós casi inevitable. A més a més, les ferides de la guerra civil virtual dels anys 30 encara no han cicatritzat: la desconfiança mútua i el record de les massacres destructives van viciar la cooperació y la confiança.

El darrer fracàs va tenir lloc amb els acords d´Oslo de 1993 entre Israel i la OLP, i l´establiment d´una Autoritat Nacional Palestina sota la direcció de Iassir Arafat. Enlloc de crear les infraestructures del futur estat palestí, amb les diverses funcions que poc a poc es van transferir de l´excèrcit israelià a la Autoritat Palestina, Arafat va crear un “estat Mukhabarat” (estat policial), com Egipte, Siria i (fins la caiguda de Sadam Hussein) Irak. Arafat i els seus seguidors de Fatah van crear gairebé una dotzena de cossos de seguritat rivals – alguns cops indistingibles de les milicies basades en els clans – que consumien més d´ un 60 % del pressupost de la Autoritat Palestina, a costa de l´educació, vivenda, seguretat social, i la rehabilitació dels refugiats. Hamas va irrompre amb força en aquest buit amb la seva red d´escoles, serveis socials, centres comunitaris i organitzacions d´ajuda. La presa del poder a Gaza per part del Hamas només ha estat el pas més recent de tots aquests esdeveniments.

És fàcil culpar a individus de l´actual crisi palestina – ja sigui a Arafat o Abbas. És encara més fàcil culpar a l´ocupació israeliana o a les polítiques nord-americanes. Certament hi ha moltes culpes a repartir. Però tots els moviments nacionalistes – el grec, així com el polonès, el jueu o el kurd – s´inicien en l´adversitat. Els palestins ténen una història díficil de desunió interna i de conflictes fatricides a superar. Es troben en un moment clau i depèn d´ells trascendir la seva tràgica herència. Ningú pot ajudar-los sino formen un lideratge coherent, consensuat i raonablement unificat – el que el propi Abbas denomina “una llei, una autoritat, un arma”.

dissabte, 1 de setembre de 2007

Visiti Israel amb AGAI


Associació Galega d´Amistat amb Israel (AGAI) està organitzant un magnífic viatge a l´estat d´Israel per a la primera quinzena de Novembre.
Si voleu obtenir més informació o us interessa la proposta, podeu escriure a: agai_galicia_israel@yahoo.es


dijous, 30 d’agost de 2007

Les bones intencions no són suficients

Fà un parell de setmanes, al diari israelià "Yediot Aharonot", l´ex embaixador d´Israel a Espanya i ex ministre d´assumptes exteriors israelià, Shlomo Ben Ami, va analitzar les perspectives de futur que s´obren amb la convocatòria d´una cimera internacional de pau, patrocinada pel govern dels Estats Units, per a posar fi al conflicte israelo - palestí.
Shlomo Ben Ami, en la seva magistral exposició, critica determinats aspectes de la política de la aministració Bush i avisa del error de marginar a païssos com Siria o Arabia Saudita en les converses de pau. Us deixo amb la traducció al català d´aquest interessant article. Si voleu llegir-lo en castellà, cliqueu aquí.

Les bones intencions no són suficients.

Per Shlomo Ben Ami. Font: Yediot Aharonot (14 – 08 – 07).

La important reunió del que es coneix com a l´ “eix del mal” de l´Orient Mitjà (Iran, Siria, Hezbollah i Hamas) que es va duur a terme inmediatament després de que el president Bush anunciès la organització d´una conferència internacional per a l´avanç de les negociacions de pau israelo – palestines, posa novament al descobert la conjunció dels problemes a la regió.

Als Estats Units desde sempre es va saber, però es va actuar durant anys d´acord amb un ordre errat de prioritats. No es va acabar d´interioritzar el fet de que si existeix un punt d´Arquimedes al problema de l´Orient Mitjà, es pot trobar en el tema dels palestins, a l´Irak o en la intenció de dominar democràticament als païssos árabs pero no en la lluita contra el terrorisme. Sols després de sis anys d´encaparronament, Bush va confessar que “Irak no és l´únic eix central a l´Orient Mitjà”.
La iniciativa del mandatari nord-americà constitueix el darrer esforç per a salvar la posició dels EEUU a la regió, la qual es veu a si mateixa guardant-se les esquenes en tots els fronts. Irònicament, la conferència internacional és, tanmateix, una declaració de guerra al Hamas, que va triomfar en les eleccions democràtiques del gener del any passat, i és un gest per a fumar la pipa de la pau amb Fatah.

Tanmateix, a la iniciativa del president Bush no li manca valor. Reconeix el fracàs del “Mapa de Ruta” i la necessitat de saltar-se les etapes intermitges per a passar directament a organitzar un acord definitiu.

Bush es va apropar el màxim possible al plà de pau del president Clinton, al declarar que “els límits del passat, la realitat del present i els “canvis pactats” definiran la solució”. Tant ell, com la seva secretaria d´estat, Condoleeza Rice, van advertir a Israel amb una ironia asombrosa de que el futur no es sosté en “la continuïtat de la conquesta de Cisjordania”.

D´altra banda, l´estratègia americana peca d´inestabilitat en diversos punts. Les invitacions a la Conferència Internacioal no inclouen participants radicals – Siria, Hamas – e incentiva a aquests a continuar amb el seu rol d´ aixafa – guitarres. És pura fantasia pensar que és posible arribar a la firma d´un tractat de pau sense la participació d´aquests actors. Mentres Siria i Hamas siguin exclosos del tractat de pau, serà l´Iran qui dicti el seu camí. A més a més, en el moment en que EEUU va marcar el reconeixement a l´estat d´Israel com a tarja de invitació a la conferència, va determinar una barrera que evita la participació saudita.
Al insinuar que la iniciativa de pau saudita no formarà part de l´agenda i tenint en compte que el Hamas no està pas convidat, és díficil que els patrocinadors pretenguin que aquests donin suport a una iniciativa de pau. Sense la participació saudita, la cimera de Bush esdevindrà tan sols en una vetllada privada d´Israel amb els palestins de Fatah, apadrinats – amb cara de pomes agres – per Egipte i Jordania.

Bush va encertar quan va llançar una crida als païssos àrabs amics a que donguin suport a un acord de pau entre Israel i els palestins, pero quan de temps està disposat a pressionar, quan justament ell mateix necessita el suport dels pressionats en la seva lluita contra el terrorisme i per a frenar l´Iran?.

La seva crida a Egipte i Jordania per a facilitar la participació dels palestins, potser és valida, però vist el vist tindrá una seria oposició, donat que els amics “moderats” dels EEUU veuen en el procés de pau una llarga sèrie de renúncies per part d´Israel, i no una benevolent acció israeliana amb la fi de mobilitzar-los per a treure les castanyes del foc a la regió; encara més mentres l´estat jueu es negui a reconèixer obertament el plà de pau àrab.

La actual iniciativa dels EEUU pot semblar llògica però de base no és real. El seu objectiu ingenu – examinar novament l´avançament cap a la creació d´institucions governamentals palestines, la recerca de camins per a donar suport a reformes adicionals i secundar els esforços realitzats per ambues parts – s´adapta molt bé a la concepció israeliana però les milicies palestines han demostrat de manera insistent que no estan disposades a abandonar la lluita armada abans de que puguin veure l´establiment d´un estat palestí sobre les fronteres del 67 i amb Jerusalem Oriental com a capital.

La iniciativa de Bush és doncs una trampa estratègica bàsica, fonamentada en col.locar una cunya entre els moderats de Mahmud Abbas i els extremistes de Hamas. Però per a afavorir el triomf d´Abbas es necessita alguna cosa més que intencions reformistes o la planificació d´estructures governamentals. Nomès un acord de pau global, que respongui a les ambicions essèncials del nacionalisme palestí, li brindarà la legitimitat necessaria per a enfrontar-se als radicals.

dimecres, 29 d’agost de 2007

Un perill per al món sencer.

El passat 22 d´Agost, al diari israelià "Ha´aretz", va ser publicat un interessant article on el periodista Reuven Pedatzur ens parla del perill de que hi hagi una cursa armamentística i de l´energia atòmica a l´Orient Mitjà sota la influència del programa nuclear iranià. Us deixo amb la traducció al català d´aquest article de obligatòria lectura. Si voleu llegir-lo en anglès, cliqueu aquí.

Un Perill per al món sencer.

Reuven Pedatzur. Font: Ha´aretz (22 - 08 - 07).

El renovat interès en el desenvolupament de programes nuclears dels païssos del orient mitjà procedeix de l´interès del Iran per a adquirir armes nuclears. Una arma nuclear iraniana pot donar com a resultat un accelerat esforç per a aconseguir armament nuclear en molts altres païssos de la regió.

El candidat més probable per a encetar aquesta cursa nuclear es Turquía. Ankara considera que un Iran nuclear pot ser un rival perillós que podría aprofitar el seu arsenal per a reclamar un paper hegemònic a la regió a costa de les aspiracions turques.

Egipte, Arabia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Algèria, el Marroc i posiblement també Jordania es podrien unir a la lluita per a aconseguir armes nuclears. Tots ells han declarat recentment que volen aconseguir armes atòmiques amb objectius pacífics.
Per descomptat, ningú pensa que païssos que controlen enormes quantitats de reserves petrolíferes hagin entès de manera repentina que l´energía atòmica – que és coneguda desde si fà no fà sis dècades – pot resoldre les seves necesitats energètiqu
es.

El problema és que el Tractat de No Proliferació d´Energía Nuclear (NPT, segons les seves sigles en anglès), del qual molts d´aquests païssos en són membres, permet molts dels passos necessaris per a obtenir armament nuclear amb l´excusa de desenvolupar un programa d´energía atòmica per a ús civil. Per exemple, seguint les normes del NPT és possible duur a terme un programa d´enriquiment d´urani, que és un component bàsic per a l´elaboració d´armament nuclear.
Un major avanç de l´Iran en el seu programa nuclear implica que més païssos de la regió debateixin sobre els seus propis plans nuclears. A inicis del 2004, fonts oficials saudites van anúnciar que consideraven la possibilitat de comprar, o d´arrendar, armes nuclears a la Xina o al Paquistan. Abans, Egipte havia anunciat que estaba construïnt una gran instal.lació nuclear per a la desalinització de l´aigua i van afirmar que havien rebut la “tecnologia sensible” de Libia.

Siria també va declarar que intentava enriquir urani i Algèria està construïnt un segon reactor nuclear (per a fins destinats a la investigació), i també va signar al Gener del 2006 un tractat de cooperació nuclear amb Rússia.

A finals del 2006, l´Arabia Saudita i cinc membres del consell de cooperació del golf pèrsic van acordar l´assignació d´un comitè d´experts per a explorar les possibilitats del ús de l´energia nuclear amb fins pacífics.

Inclús el rei de Jordania, Abdallah, al Gener passat, va declarar que la situació nuclear del Orient Mitjà ha canviat, i al Juliol va negociar amb el primer ministre canadenc la compra d´un reactor nuclear.

El missatge que Israel pot donar als païssos europeus que es mostren reticents alhora de sancionar a l´ Iran és que la proliferació nuclear a l´Orient Mitjà no nomès és perillosa per a Israel, sinó també per al món sencer.