dilluns, 30 d’abril del 2012

Iusuf Al Qaradawi, la Qatar Foundation i el Barça

El passat 15 d'Abril, en el seu popular programa 'La Sharia i la Vida' del canal Al-Jazeera, el teòleg fonamentalista egipci Iusuf Al-Qaradawi aconsellava a les joves musulmanes no desplaçar-se a països occidentals per a cursar els seus estudis universitaris o de doctorat, amb la finalitat de que aquestes joves no es desviessin de la moral islàmica per culpa de la 'perniciosa' influència occidental. Segons Al-Qaradawi, la millor destinació acadèmica per a les noies musulmanes, com per exemple les egípcies, és Qatar perquè tots els luxes que hom pot trobar a països occidentals, però evitant la seva 'depravació moral'. Vet aqui un extracte de les seves declaracions.
el teòleg fonamentalista egipci, el Sheik Iusuf Al-Qaradawi.

Ja posats a parlar de Qatar i d'en Iusuf Al-Qaradawi, potser molts simpatitzants culés no coneixen les relacions existents entre aquest prestigiós teòleg (integrista) egipci i la Qatar fundation, l'actual patrocinadora del Barça. D'entrada, Qatar, un petit emirat situat a la península Aràbiga i banyat per les aigües del Golf Pèrsic, amb unes importants reserves de petroli i de gas (és la tercera reserva de gas del planeta), ha esdevingut una potència regional al món àrab-islàmic i un important mercat emergent a nivell mundial en els darrers anys. Com a botons de mostra podem citar la concessió de l'organització del mundial de futbol del 2022 per part de la FIFA o l'actiu paper de la diplomàcia de Doha en el suport als opositors dels règims de Gadafi a Líbia i de B. Al Assad a Siria durant els darrers mesos. Ara bé, la monàrquia absoluta i wahabita de l'emirat àrab, com tota dictadura, necessitava un aparador internacional que mostrés al món la seva cara amable i quin aparador millor que la Qatar Foundation, especialment si patrocina a un club conegut i admirat mundialment com és el Barça? La directiva de Sandro Rossell va escoltar els cants de sirena provinents de Qatar i al Desembre del 2010 va signar un sucós contracte de cinc anys (a raó de 30 milions d'Euros més bons per títols) per a que l'organització qatariana esdevingués el nou patrocinador -juntament amb UNICEF- del Barça. Econòmicament, no hi ha dubtes, un negoci rodó.
Samarreta blaugrana amb els logos de la Qatar Foundation i UNICEF.

A més a més, per a eliminar possibles qüestionaments morals, les autoritats de Doha es van esforçar (i es continuen esforçant) en presentar a la Qatar Foundation, fundada l'any 1995 pel Emir Hamad Ibn Khalifa Al Thani,  com una organització sense ànim de lucre, dedicada a difondre l'educació, la recerca científica i el desenvolupament humà, tant al petit emirat com a la resta del món àrab-islàmic. Seguint aquesta idea, el president Sandro Rossell i alguns membres de la seva junta, com per exemple el Vice president Xavier Faus, van defensar llavors l'acord signat i van afirmar que no existien contradiccions en que a la samarreta del Barça hi convisquessin els logòtips de la Qatar Fundation i de la UNICEF. Per la seva banda, els representants qatarians, com el representant de la Qatar Sports Investment, Ahmed Al Sulaiti, van fer declaracions en la mateixa línea, destacant la importància de l'esport en l'educació del jovent i els grans esforços realitzats per les autoritats de Doha en aquest sentit.

Però, com ja hem dit, la Qatar Foundation, que té com a guia espiritual al teòleg fonamentalista egipci Al Qaradawi, és només la cara amable de la monàrquia teocràtica qatariana i del seu wahabisme d'estat. De fet, el Al-Qaradawi Center for Research in Moderate Thought rep sucoses subvencions de l'organització qatariana mitjançant la Qatar Faculty of Islamic Studies. Certament, el nom del centre fundat per Al Qaradawi sembla encaminat cap a interpretacions moderades de l'Islam, però ho són les seves idees? Malauradament, no. Iusuf Al-Qaradawi, que també és el guia espiritual dels Germans Musulmans, entre altres idees radicals, es mostra favorable a la mutilació genital femenina (l'ablació parcial del clitoris de les dones), defensa castigar la homosexualitat amb pena de mort, dóna suport als atemptats terroristes suïcides palestins - fins i tot els comesos per dones bomba- contra la població civil israeliana, i considera que la Shoah va ser un càstig divi d'Allah contra els jueus per la seva 'corrupció' i 'perfídia':


Aquestes són les idees defensades per la Qatar Foundation i pel seu guia espiritual, que llur nom apareix en el llistat dels Imams de la mort i té vetada la seva entrada als Estats Units, la Gran Bretanya i recentment també a França, degut al seu extremisme. Malauradament, l'Assemblea de Socis compromisaris del Barça va ratificar l'acord amb la Qatar Foundation el passat mes de Setembre, però, tot i això, no puc deixar de pensar que el President Sandro Rossell ha tacat els valors democràtics i catalanistes que històricament el Barça ha defensat des de la seva centenària fundació l'any 1899.           

dissabte, 28 d’abril del 2012

La història recent d'Israel resumida en una setmana.

Des del passat Dijous, amb la conmemoració de Iom HaShoah (el dia en record de les víctimes de l'Holocaust) fins el passat Dijous al vespre, quan va finalitzar la conmemoració de la independència de l'estat d'Israel, Iom Ha'Atzmaut, en paraules del meu amic Eli Cohen, els israelians han viscut la seva setmana més fascinant. I, personalment, estic totalment d'acord. Cada any, durant aquests dies, a Israel es viuen intenses emocions i una gran barreja de sentiments: del trist record i homenatge a les víctimes de la Shoah i als caiguts en la defensa de l'estat es passa a l'alegria per la independència d'Israel, el nou centre religiós, polític i cultural del poble jueu després de la destrucció gairebé total de les comunitats jueves europees durant la II Guerra Mundial a mans dels nazis i dels seus aliats.

Cartell conmemoratiu de la Festividad de Iom HaShoah d'enguany.


Tal i com ja vaig afirmar la passada setmana al blog "Hummus o Falafel?", la independencia israeliana té un significat molt més profund que un simple desplaçament territorial del principal centre mundial jueu d'Europa a l'Orient Mitjà (sense oblidar la importància de les comunitats jueves nord-americanes) donat que també implica una ruptura radical amb la vida en la diàspora en al menys un aspecte: des d'antic, els jueus, una minoria tant a l'Europa cristiana com a l'Orient Mitjà i al Magrib Islàmic, sempre han depès de la bona voluntat dels governants no jueus de torn (emperadors, monarques, califes o tsars). Tanmateix, la independència israeliana i la seva sobirania política ha otorgat al poble jueu una protecció de la que abans mancava, gràcies a la Llei del Retorn, que permet la possibilitat de que qualsevol ciutadà jueu pugui emigrar a Israel si ho vol o si es sent insegur en el seu país d'origen, i a les campanyes de denúncia de l'antisemitisme realitzades pel govern o per organitzacions israelianes davant de la comunitat internacional.

La existència d'Israel com a estat jueu i democràtic és clau per a la supervivència del poble jueu i potser això expliqui, al menys en part, les importants relacions entre el mencionat estat i les comunitats jueves de la diàspora.

Cartell de la festivitat de Iom Ha'Atzmaut d'enguany.

Tornant al tema de les festivitats dels darrers dies, ara fa ja uns anys, no recordo exactament si va ser al 2007 o al 2008, vaig poder veure aquest excel · lent documental de la BBC en el que es relacionen dos fets claus de la història jueva del segle XX: la Kristallnacht i la independència d'Israel. De la tragèdia de la Shoah a l'alegria de la independència del novell estat tal i com els israelians han recordat aquests darrers dies.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Els israelians adoren visitar Catalunya.

Ho podeu llegir en una interessant crònica a El Periódico.cat:

"Uns 250.000 israelians visiten Catalunya cada any, segons l'Agència Catalana de Turisme (ACT). La gran majoria arriben en avió a Barcelona i després van a altres llocs: no només Girona, sinó també el parc d'Aigüestortes (on són el grup de turistes internacionals més nombrós, darrere dels francesos), Figueres, Tarragona… Entre Tel Aviv i Espanya, només hi ha vols directes amb la capital catalana i amb Madrid. La capacitat aèria entre Catalunya i Israel és de més de 400.000 seients anuals, entre vols regulars i xàrter, xifra que està previst que s'incrementi aquest any. «Els creixements són de doble dígit any rere any», afirma Walter Wasercier, director de la companyia aèria israeliana El Al."

dilluns, 16 d’abril del 2012

Günter Grass i la ceguera moral.


 
Al març del 2002, en un article publicat al diari Iediot Aharonot, l'escriptor israelià Amos Oz va parlar de ceguera moral increïble per a referir-se al Premi Nobel de Literatura portuguès, José Saramago, i la seva desafortunada comparació de la ciutat cisjordana de Ramala amb el camp d'extermini nazi d'Auschwitz.

Ara, deu anys més tard, un altre Premi Nobel de Literatura, el poeta alemany Günter Grass, també ha demostrat tenir una important ceguera moral amb el seu polèmic poema, 'El que s'ha de dir', publicat el passat 4 d'Abril al diari alemany Süddeutsche Zeitung. Certament, l'autor de 'El Timbal de Llauna' té tot el dret del món a criticar el que vulgui de la política alemanya o israeliana sense que hagi de ser considerat forçosament antisemita o persona non grata a Israel, però el problema del seu poètic anàlisi és que banalitza el perill d'un Iran nuclear i silencia les reiterades amenaces dels fonamentalistes xiites de Teheran d'esborrar a Israel del mapa per a acabar acusant precisament al govern de Netanyahu de ser el papus regional i la principal amenaça per a la pau mundial per davant fins i tot de dictadures atòmiques com el Pakistan o Korea del nord.

Les paraules sorgides de la ploma de Grass no són innocents. El Nobel alemany insinua un bombardeig atòmic israelià sobre la República Islàmica en un hipotètic atac preventiu de conseqüències imprevisibles, obviant que és justament a l'inrevés, que són els dirigents de Teheran, com per exemple el president Ahmadinejad, els que han amenaçat amb esborrar a Israel del mapa de l’Orient Mitjà. Grass gira la truita. La víctima de les amenaces iranianes esdevé el victimari i la finalitat del seu poema és negar-li el dret de la auto defensa a Israel i només a Israel en nom d'uns espuris i no pas genuïns ideals pacifistes.

El veterà poeta alemany ens volia donar una lliçó de moralitat. Es disfressa de profeta i trenca el seu silenci amb la critica a Israel en ares de la pau i la confraternitat dels pobles de l'Orient Mitjà. Ell només vol ajudar diu, ajudar als israelians, als palestins i a tots els éssers humans que viuen en aquesta regió, "ocupada per la demència". Però Grass, el jove membre de les Waffen SS reconvertit en poeta progressista i compromès, és en realitat un farsant i ens ha mostrat la seva hipocresia escrivint un pamflet sense cap tipus d'autoritat crítica o moral, a bastament criticat tant dins com fora d'Alemanya.

Cap sorpresa final. Tots els extremistes, els neonazis del NPD, els fonamentalistes islàmics de Teheran i els eco socialistes del partit 'Die Linke', units en l'antisionisme i en l'aplaudiment de Grass i el seu poema.

Al igual que el finat Saramago, Grass és un gran escriptor, però els seus anàlisis carregats d'ideologia, prejudicis, temptatives d'ajustar comptes amb el passat i tòpics pre concebuts, només ens mostren la simplicitat del seu pensament i la seva ceguera moral. 

diumenge, 1 d’abril del 2012

Mohamed Merah, el conflicte mediàtic i la Nova Judeofòbia.

El passat 19 de Març, Mohammed Merah, un jove francès d'origen algerià de 23 anys, ex delinqüent juvenil i simpatitzant d'Al-Qaida, va assassinar al rabí i professor Jonathan Sandler (30 anys), als seus fills Arieh i Gabriel (3 i 6 anys), i a la nena Miriam Monsonego (7 anys), a les proximitats de la seva escola, l'escola jueva de la cadena 'Otzar HaTorah' a Toulouse.
 
Merah, que anteriorment ja havia matat a tres soldats també d'origen magribí amb el pretext de castigar-los per la participació de contingents de tropes franceses a l'Afganistan, va justificar els assassinats d’un adult i de tres nens jueus innocents a Toulouse en nom 'dels nens palestins assassinats per l'exèrcit israelià a Gaza'. Cinc dies després d’aquest sagnant crim, el Dissabte 24 de Març, uns desconeguts van profanar trenta sis tombes d'un cementiri jueu a Niça i el passat Dilluns al migdia un jove estudiant de 12 anys va ser agredit per dos adolescents de 14 anys a les proximitats de la seva escola, també de la cadena ‘Otzar HaTorah’, situada en un barri del sud-est de París. Segons va declarar la directora de recursos humans de l'escola, la senyora Katia Normal, al diari israelià ‘Ha'aretz’, els agressors corejaven eslògans antisemites mentre colpejaven a la seva víctima, que afortunadament no va patir ferides greus. També, durant els darrers dies, vàndals han realitzat pintades lloant a Mohamed Merah i els seus crims en ciutats com per exemple Tarbes.



Aquesta darrera onada d'incidents antisemites ha inquietat molt a la comunitat jueva de França, la més important numèricament a l'Europa Occidental, però no els ha agafat per sorpresa. Des del Setembre de l’any 2000, coincidint amb les primeres manifestacions de la II ‘Intifada’ palestina, el número d'incidents judeofòbics s'ha multiplicat al país veí i en molts casos els seus autors són joves francesos amb arrels familiars al Magrib o en altres països del món àrab. Un dels casos més esgarrifosos i brutals va tenir lloc l'any 2006 amb el segrest i posterior assassinat del jove Ilan Halimi per part d'un grup de delinqüents urbans, l' anomenat 'Gang des Barbares', en un suburbi de París. El caràcter antisemita del crim va quedar clar durant el judici quan Yousuf Fofana, el líder de la banda criminal, es va declarar seguidor d'Al-Qaida i de les idees salafistes, va justificar el crim en nom de les dones i els nens víctimes del 'capitalisme jueu', i va reconèixer que esperava obtindre un important rescat de la família de Halimi, de classe mitjana, basant-se en el tòpic de que ‘tots els jueus són rics’. A més a més, tot i el caràcter multi ètnic i multi cultural de la mencionada banda de delinqüents, la policia francesa va trobar pamflets de propaganda salafista i de suport al Hamas i a la causa palestina en l’amagatall on Halimi havia estat segrestat.  

L'augment d'aquests incidents - amb un clar rerefons judeofòbic - arreu d’Europa i el fet de que en molts casos els seus autors els justifiquessin en nom de la causa palestina i de l’antisionisme va portar a molts analistes a preguntar-se què estava passant. La resposta gairebé unànime va ser que el conflicte entre israelians i palestins s'havia traslladat també a sòl europeu. Tanmateix, alguns intel.lectuals francesos, com Pierre André Taguieff, Bernard Henri Levi o Alain Finkielkraut, no van estar d'acord amb aquest punt de vista i van preferir utilitzar el concepte de 'Nova judeofòbia', nascut en el món anglosaxó als anys setanta, per a descriure aquesta situació. De fet, en les seves obres 'La Nouvelle Judeophóbie' i 'Précheurs de l'Haine', el filòsof P. A. Taguieff analitza aquest augment dels incidents antisemites a França i els relaciona amb la pervivència més o menys residual de l’antisemitisme d’extrema dreta, l’antisionisme políticament correcte en moltes corrents d’esquerra des dels anys 70 i la difusió de les idees judeofòbiques del fonamentalisme islàmic entre les comunitats musulmanes d’Europa durant les darreres dècades.  En altres paraules, després de la II Guerra Mundial, les idees judeofòbiques basades en els prejudicis religiosos d’arrel cristiana i en l’antisemitisme racista dels nazis quedarien totalment desprestigiades a Europa i proscrites del debat polític, però aquesta situació no implicaria la desaparició d’aquesta xacra sinó la seva mutació. Amb la finalitat de guanyar acceptació pública, les idees o els incidents judeofòbics es presentarien ara davant de l’opinió pública en forma de crítica o de desllegitimació del Sionisme i de l’estat d’Israel, descontextualitzant el conflicte de l'Orient Mitjà i mostrant una postura acrítica o en el pitjor dels casos justificativa del terrorisme palestí. 
 
Vol dir això què qualsevol crítica al Sionisme o a les polítiques dels governs israelians de torn són una mostra de judeofòbia? No, evidentment. Segons els intel.lectuals defensors d’aquest nou concepte, com per exemple la periodista Pilar Rahola o el professor Gustavo Daniel Perednik en l’àmbit hispà, les polítiques adoptades pels governs israelians - com les de qualsevol altre govern - poden ser i han de ser criticades, però si aquesta suposada crítica inclou aspectes com la ‘nazificació’ d’Israel, la seva equiparació a règims totalitaris, racistes i d’Apartheid, la caricaturització d’elements de la tradició jueva, o la utilització de tòpics de la judeofòbia clàssica - com el de la conspiració jueva mundial o el líbel de sang - aplicats als israelians, llavors ens trobem davant d’una clara mostra de judeofòbia.
Arribats a aquest punt, i per a finalitzar, un breu toc d’atenció. Durant els darrers anys, els nostres mitjans, amb el doble llenguatge davant el terrorisme, les seves caricatures obertament antisemites (com les de Romeu al diari El País) i la publicació de manipulacions informatives com el conegut incident Al-Durrah, la suposada matança de Jenin durant l’operació ‘Defensive Shield’ (52 palestins morts i 27 soldats israelians segons les investigacions de l’O.N.U i de Human Right Watch) o el mite dels pacífics flotillers humanitaris del Mavi Màrmara assassinats per l’exèrcit israelià en un ‘us abusiu de la força’ ara fa dos anys, han contribuït a desdibuixar el conflicte, diabolitzar l’estat d’Israeel i legitimar  les mostres de judeofòbia entre la nostra opinió pública, com per exemple les manifestacions ‘pacifistes’ on els manifestants de torn criden eslògans com ‘no es terrorismo, es resistencia’ o demanen la desaparició d'Israel mentre acusen als israelians de nazis i de cometre un genocidi amb els palestins.


Barcelona. Gener del 2009. Islamistes armats amb pistoles en una suposada manifestació pacifista.

Els nostres mitjans han d’oferir una informació el més objectiva possible sobre l’Orient Mitjà i el conflicte palestí per a evitar convertir-se heralds de l’odi judeofòbic i donar ales a futurs Mohammed Merah.