dimarts, 29 de gener de 2013

El Sunday Times i la immoralitat europea.

caricatura publicada el passat Diumenge, coincidint amb el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust,  al diari britànic The Sunday Times:

Vet aquí un nou exemple de la doble moral europea. En efecte, l'Europa cristiana, culpable de la seva judeofòbia mil·lenària, va estar a punt d'exterminar totalment a les seves comunitats jueves durant la Shoah. Dos de cada tres jueus, dues terceres parts de les comunitats jueves d'Europa van ser assassinades de manera industrialitzada i brutal pels Nazis als ghettos, mitjançant els afusellaments massius, el treball esclau fins a l'extenuació o a les cambres de gas.
 
Tret de les heroïques excepcions de milers de ciutadans, reconeguts a Israel com a Justos entre les Nacions, com per exemple Irena Sendler, Oskar Schindler, Raoul Wallenberg o Àngel Sanz Briz, que van arriscar les seves vides per a salvar les de centenars o milers de ciutadans jueus dels països ocupats pel Tercer Reich, la tònica general va ser de complicitat o de mirar cap un altre costat durant el judeocidi comès pels nazis i els seus aliats.

Einstein, Kafka, Chagall, Heine, Freud o Trotsky van néixer a Europa. La cultura europea contemporània no es pot entendre sense les aportacions del poble jueu en camps tan diversos com l'art, les ciències, la filosofia o el pensament polític. Per tant, la destrucció de les comunitats jueves durant la Shoah va ser també un procés d'autodestrucció de l'ànima europea, de part de la seva essència.

Vuitanta anys després de l'ascens al poder de Hitler i seixanta-vuit anys després de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau pels soldats de l'Exèrcit Roig soviètic, una Europa sense gairebé jueus és incapaç de deslliurar-se de la seva ancestral judeofòbia. La seva pobresa moral és evident. Ara, per a alleugerir la nostra consciència culpable per la Shoah, els europeus equiparem els israelians amb els Nazis i ens inventem un inexistent genocidi palestí. La idea és clara: si, nosaltres els europeus vam intentar exterminar als jueus, però potser no vam ser tan dolents. Al cap i a la fi ells ara fan el mateix amb els palestins. Aquesta és la immoralitat que s'amaga darrera de caricatures com la publicada el passat Diumenge al The Sunday Times 

diumenge, 27 de gener de 2013

Undzer Shtetl Brennt. (Mordejai Gebirtig).


La cançó 'Undzer Shtetl Brennt' va ser escrita pel gran poeta i compositor de cançons folk en llengua yiddish Mordejai Gebirtig (1877-1942) després del pogrom de Przytyk del 1936. La lletra de la cançó és una advertència de Gebirtig als habitants del Shtetl per a que no romanguin passius veient com el seu poblat crema i provessin d'apagar les flames de l'incendi, fins i tot amb la seva sang.  

Posteriorment, durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i la Shoah, aquesta cançó va ser un dels grans himnes dels partisans jueus, com per exemple els del Ghetto de Varsòvia, que es van enfrontar als nazis.

El gran poeta i compositor de cançons folk Mordejai Gebirtig. Assassinat pels Nazis als carrers del Ghetto de Cracòvia la tràgica jornada del 4 de Juny del 1942.


Unes breus paraules sobre el destí tràgic del genial poeta i compositor polonès. En el context de l'evacuació i trasllat dels habitants del Ghetto de Cracòvia cap al camp de la mort de Belzec, el Dijous 4 de Juny de 1942, una trista jornada coneguda com el Dijous sagnant, Mordejai Gebirtig va ser tirotejat pels nazis als carrers del Ghetto. Avui 27 de Gener, en un petit homenatge de record a la figura de Gebirtig i a totes les víctimes de l'horror nazi, he volgut recordar la seva cançó 'Undzer Shtetl Brennt'.

dimecres, 23 de gener de 2013

Israel, normalitat democràtica i Antisionisme.

Ahir, 22 de Gener, va ser dia d'eleccions legislatives a Israel. A mitja tarda, en diverses pàgines de Facebook dedicades a la Hasbarah, vaig poder veure fotos de ciutadans àrabs i drusos excercint el seu dret a vot. Vet aquí una de les fotos com a botó de mostra:

Dona drusa votant. Foto publicada ahir a la pàgina de Hasbarah 'Visión de Israel' a la xarxa social Facebook.

La finalitat d'aquestes fotos és mostrar la igualitat de drets i deures que tots els ciutadans israelians tenen davant la llei. Els drusos, els àrabs, els circassians, els jueus asquenazites i sefardites, els 'russos'...,tots són cridats a les urnes per a excercir lliurement el seu dret a vot. Cap novetat ni res excepcional en una societat democràtica. De fet, ningú necessita mostrar les imatges de joves magrebins votant en un col·legi electoral de París com a mostra de la normalitat democràtica francesa perquè hom ja la dóna per fet. Però aquestes puntualitzacions si són necessàries quan parlem d'Israel degut a la visió mediatitzada i acríticament antisionista que ens ofereixen els nostres mitjans de comunicació de la societat israeliana, del país i del conflicte amb els palestins (una societat israeliana escorada a l'extrema dreta, una coalició de govern extremista en mans dels colons i dels ultraortodoxes, un Primer Ministre Netanyahu recelós de les negociacions de pau i un president palestí, Abbas, moderat i partidari de la solució de dos estats). Serveixi d'exemple aquest article de M. A. Bastenier publicat avui a El País.
 
pintada antisemita contra la presència de Gilad Shalit al Camp Nou en el darrer derbi contra el Madrid. Font: El Singular Digital.cat

Tanmateix aquesta visió descontextualitzada d'Israel i del conflicte amb els palestins imperant en els nostres mitjans té un greu problema: en ocasions, pot servir de justificació per a actes obertament judeòfobics més enllà de la crítica raonable al govern israelià de torn.Com a exemples recents podem citar les pintades al Camp Nou contra la presència de Guilad Shalit en  el Derbi futbolístic contra el Reial Madrid del passat mes d'Octubre o les pintades negacionistes de la Shoah i antisemites realitzades un mes després a la façana de la sinagoga de la Comunitat Jueva de Catalunya ATID durant l'operació militar 'Defensive Pillar' de les IDF contra el Hamàs a Gaza.

dimecres, 16 de gener de 2013

Mahmoud Abbas en estat pur.



I els mitjans de comunicació catalans segueixen repetint a tort i a dret que aquest personatge és un moderat. En fi, no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure...

Font: MEMRI TV.

dimarts, 8 de gener de 2013

La 'Primavera Antisemita' a Egipte.

El passat Dissabte la premsa israeliana (Ha'aretz, Ynetnews, Jerusalem Post...) es va fer ressò d'unes declaracions contràries a les negociacions de pau entre israelians i palestins (una pèrdua de temps) i obertament judeofòbiques realitzades pel President egipci Mohammed Morsi entre els mesos de Març i Septembre del 2010 en diverses entrevistes al canal de televisió libanès 'Al-Quds'. En aquells moments, Morsi, el portaveu oficial dels Germans Musulmans egipcis, va acusar als israelians de ser vampirs, bel·licistes i descendents de simis i de porcs, un dels tòpics antisemites més coneguts de la tradició islàmica:


Encara que de moment el president egipci ha apostat pel pragmatisme i per mantindre els acords de pau signats a Camp David entre Israel i Egipte, les imatges retransmeses en directe pel Canal 1 de la televisió pública egípcia d'un Mohammed Morsi resant per la destrucció d'Israel i la dispersió dels jueus durant l'oració festiva del Divendres el passat 19 d'Octubre van provocar una evident preocupació a Israel:
   



De fet, cap novetat. Des de fa mesos l'opinió pública israeliana veu amb recel i una creixent preocupació la deriva islamista de la transició democràtica a Egipte i l'augment de la retòrica antiisraeliana i antisemita en el seu discurs polític, un discurs que no és exclussiu de la Germandat Musulmana, dels salafistes o d'altres grups fonamentalistes i gihadistes perquè una visió negativa dels jueus i d’Israel, influïda sovint per tòpics judeofòbics, ha estat sempre present a la societat egípcia tot i la signatura dels acords de pau de Camp David entre el president Anwar el Sadat i el Primer Ministre Menahem Beguin l’any 1979.

Anwar El-Sadat, Jimmy Carter i Menahem Beguin a Camp David.

Durant les tres dècades de mandat de Hosni Mubarak (1981-2011) podem definir les relacions israelo-egípcies com una pau freda. Encara que els governs del Caire i Jerusalem han estat ferms aliats regionals dels Estats units i han col.laborat en el control dels fluxes migratoris clandestins, la lluita antiterrorista o les negociacions de pau amb els palestins, les relacions entre totes dues societats han estat fredes i distants. Turistes israelians han visitat les piràmides o Sharm Al-Sheik però pocs turistes egipcis han passat les seves vacances a Tel Aviv o a Eilat. En realitat, la societat egípcia no sols ha estat profundament pro palestina sinó visceralment anti-israeliana. Israel ha estat un veí tolerat però també odiat i el President Hosni Mubarak no va fer res ni per a educar als seus ciutadans en una convivència pacífica amb Israel ni per a erradicar l’antisemitisme dels mitjans de comunicació oficials. Un bon exemple el tenim amb l’emissió de la serie televisiva ‘Cavaller sense Muntura‘, durant el mes del Ramadà de l’any 2002. La difusió d’aquest serial obertament antisemita, amb un argument basat en la veracitat dels Protòcols dels Savis de Sió, va provocar les queixes diplomàtiques dels governs israelià i nord-americà mitjançant les seves ambaixades al Caire, però el govern egipci es va fer el suec i la mencionada serie va continuar en pantalla. De fet, va ser una de les sèries estrella durant aquells mesos d’Octubre i Novembre en moltes televisions del món àrab. Malauradament, el seu èxit ha arribat fins al dia d’avui.  Segons informa la Lliga Contra la Difamació (ADL), enguany ha estat novament re-emesa pel canal televisiu 'Al-Tahrir'.

En el context de la coneguda com 'Revolució del 25 de Gener, les tres setmanes de protestes contra la dictadura de Mubarak entre finals de Gener i mitjans de Febrer del 2011, l'antisemitisme anteriorment tolerat es va girar en contra el règim: els manifestants de la Plaça Tahrir van mostrar pancartes amb fotos del veterà ‘rais‘ amb una estrella de David dibuixada per a desprestigiar-lo. La idea era la següent: Mubarak és jueu, Mubarak és sionista i per tant ni ell ni el seu règim ens reprensenten. També molts periodistes occidentals, com per exemple el barceloní Tomás Alcoverro, van ser agredits per grups de manifestants que els havien confós amb israelians i fins i tot Lara Logan, la carismàtica presentadora del programa '60 minutes' del canal CBS, va patir una brutal agressió sexual per part d’una turba al crit de ‘jueva, jueva, jueva’ mentre cobria les celebracions dels manifestants de la Plaça Tahrir en fer-se oficial la dimissió del president Hosni Mubarak el dia 11 de Febrer de l’any passat.

Hosni Mubarak vist com a 'jueu' i com a 'sionista' pels manifestants de Tahrir.

Tot i les temptatives de censura i control per part de la Junta Militar presidida pel Mariscal Tantawi, la transició democràtica ha suposat per a molts ciutadans egipcis l’inici d’una etapa d’obertura i de major participació política. Una major llibertat d'expressió ha afavorit la creació de nous canals de ràdio, televisió i de premsa escrita. També molts joves han expressat les seves opinions i el seu activisme polític en blogs i xarxes socials, com Facebook i Twitter. Com a resultat, els sentiments antisionistes i antisemites existents a la societat egípcia han guanyat visibilitat en el debat polític egipci, especialment quan aquest girava entorn a Israel en temes com  la necessitat de militaritzar novament el Sinaí per a acabar amb la situació de caos existent a la península des de la caiguda de Mubarak i renegociar els tractats de Pau de Camp David en termes ventatjosos per als interessos nacionals egipcis, donar permís de pas pel canal de Suez a vaixells militars iranians, reobrir els pasos fronterers de Rafah amb la Franja de Gaza i aturar els sabotatges contra l'oleducte que aprovisiona a Israel i Jordània. En aquells moments de tensió, les manifestacions judeofòbiques i antisionistes han fet acte d'aparició en esdeveniments esportius o fins i tot en shows televisius. Mirin les violentes reaccions dels convidats  a un programa de televisió egipci -entre ells, el conegut actor Ahmed Kandil Tuhami- quan la presentadora i un dels càmeres els insinuen en un acudit en càmara oculta que les imatges podrien ser oferides pel canal 2 de la televisió israeliana. Els convidats pensaven que eren entrevistats per un canal de televisió alemany. Les dantesques imatges són del passat mes de Juliol:


 

La Junta Militar va intentar canalitzar aquests sentiments anti-israelians sempre latents en el seu benefici, amb la finalitat de desviar l'atenció per la lentitud en aplicar les reformes democràtiques que el poble li exigia. El millor exemple el tenim amb les manifestacions i l'assalt a l'ambaixada israeliana al Caire el dia 9 de Setembre del 2011 després de setmanes de tensió entre els governs del Caire i Jerusalem per la mort de cinc polícies egípcis per foc amic de les IDF el dia 17 d'Agost en el context de la persecució des de Israel cap a la frontera egípcia del comando que havia realitzat poques hores abans l'atemptat terrorista a l'autovia d'Eilat. El moment més tens es va viure amb el ja mencionat assalt a l'ambaixada israeliana. Només la mediació de l’administració Obama va impedir que l’embaixador Yitzjak Lebanon i els funcionaris que en aquells moments es trobaven a l’ambaixada fossin assassinats. Aquella mateixa nit el personal diplomàtic  retornar a Israel i les relacions diplomàtiques entre tots dos països van quedar reduïdes a la mínima expressió durant tres mesos, fins a l’arribada d’un nou embaixador a la capital egípcia.



El passat mes de Juny la victòria del candidat islamista Mohamed Morsi en les eleccions presidencials egícies va fer disparar totes les alarmes a Israel. De moment, però, com ja hem comentat, la seva política s'ha basat més en el pragmatisme que en la retòrica antisemita dels Germans Musulmans. Serveixin d’exemple les declaracions favorables del President Morsi sobre la necessitat de mantenir els acords de pau de Camp David, les temptatives del govern del Caire de combatre el tràfic d’armes i els grups gihadistes que operen al Sinai (especialment arran de l’atemptat terrorista del passat 5 d’Agost que va costar la vida a 16 polícies egipcis) o la mediació amb el govern israelià i els líders del Hamàs  per a aconseguir una treva en el context de l'operació militar Defensive Pillar del passat mes de Novembre.

Hom es podria preguntar si són o no fonamentats els temors a Israel. Des del meu punt de vista, si ho són. L'opinió pública israeliana coneix perfectament la popularitat de la retòrica antisionista en la societat egípcia i el furibund discurs antisemita de la Germandat Musulmana, un discurs que el President Morsi també comparteix. La política pragmàtica de les autoritats egípcies té la principal finalitat de conservar l'aliança estratègica amb els Estats Units, especialment el suport econòmic i militar de Washington. Però a Israel ningú descarta que en aquesta efervescència islamista de la Primavera Àrab, coneixent la popularitat de les idees antisionistes o fins i tot antisemites en el discurs polític egipci,el President Morsi pugui donar en el futur un viratge a les relacions diplomàtiques existents entre tots dos països i al tractat de pau. 

dissabte, 5 de gener de 2013

Be'er Sheva és Palestina.

Eilat, israeliana? I ara, és una ciutat palestina!.


Segons els mots encreuats publicats el passat dia 26 de Desembre al diari oficial palestí 'Al-Haiat Al-Jadida, Be'er Sheva, la capital del Neguev, la turística Eilat o Tel Aviv són ciutats 'palestines'. Vet aquí una nova mostra de la negació del dret d'Israel a existir en els mitjans de comunicació oficials de l'Autoritat Nacional Palestina presidida per Mahmoud Abbas, un dirigent suposadament pragmàtic i moderat segons la premsa i els principals mitjans de comunicació catalans.

Font: Palestinian Media Watch (Palwatch.org). 

divendres, 4 de gener de 2013

Iassir Arafat i la Intifada d'Al-Aqsa, la veritat silenciada.

Segons informava el passat Dissabte el diari israelià Jerusalem Post, Suha Arafat, la polèmica vidua del ‘rais‘ palestí Iassir Arafat va reconèixer en una entrevista recent als mitjans de Dubai que el seu difunt marit va planificar la coneguda com ‘Intifada d’Al-Aqsa‘ (2000-2005) pocs dies després del fracàs de les negociacions de pau a Camp David (Juliol del 2000):


Aquestes declaracions de Suha Arafat no aporten cap dada nova que no fos àmpliament coneguda als territoris palestins de Gaza i Cisjordània i als països àrabs veïns. Malauradament, a Occident - i especialment a Europa - va fer fortuna la versió divulgada pels dirigents de l'Autoritat Palestina en les seves declaracions en anglès en les que feien responsable de l'esclat de violència al llavors principal líder de l'oposició israeliana, el candidat del Likud Ariel Sharon, per la seva polèmica visita a l'Explanada de les Mesquites o Muntanya del Temple el 28 de Setembre del 2000.

Ariel Sharon i la seva comitiva a l'Explanada de les Mesquites el 28 de Setembre del 2000.


Tanmateix, l'opinió pública occidental hauria de preguntar-se si aquesta visita va ser la causa o el pretex emprat per Iassir Arafat per a engegar la Intifada. La resposta correcta és la segona. La versió oficial palestina en anglès, acríticament acceptada i difosa àmpliament en els nostres mitjans de comunicació, indicava que la visita de Sharon havia estat una provocació inexcusable per als palestins, que, indignats, havien sortit a manifestar-se. La desproporcionada resposta de la polícia israeliana hauria provocat l'inici de l'espiral de violència que va conduir a la Intifada. Però l'anàlisi dels fets contradiuen aquesta hipòtesi. D'entrada, cal aclarir que la visita de Sharon s'ha d'interpretar en clau de la política interna israeliana d'aquell moment. Amb la seva passejada per l'Explanada de les Mesquites -la Muntanya del Temple a la tradició jueva- Sharon i la seva comitiva pretenien reivindicar la judeïtat de Jerusalem amb la finalitat de donar el cop de gràcia a un govern laborista debilitat des del fracàs de les negociacions de pau de Camp David i en minoria, amb un Primer Ministre, Ehud Barak, que acceptava la coocapitalitat de la ciutat amb els palestins. El Wafqt Islàmic i els dirigents de l'ANP havien acceptat la visita, que havia estat prèviament pactada fins als més mínims detalls pel llavors ministre de l'interior israelià, Shlomo Ben Ami, i el cap de seguretat palestí, Djibril Rajoub. Per tant, la visita no pot ser considerada com una provocació envers els palestins i de fet aquell dia no es van produir incidents greus de consideració. En efecte, els enfrontaments i les manifestacions violentes que van donar peu a la Intifada van tenir lloc el dia següent, Divendres, coincidint justament amb la jornada festiva i d'oració al món islàmic. En conclussió, la visita d'Ariel Sharon no va ser la causa de la intifada. L'apedregament dels fidels jueus que anaven a resar al Kotel i a la Muntanya del Temple, les manifestacions violentes i els enfrontaments amb la policia israeliana d'aquell tràgic Divendres es van produir per la incitació a la població palestina des dels mitjans de comunicació sota control de l'ANP a manifestar-se per la defensa de la Mesquita d'Al-Aqsa, suposadament amenaçada per un complot del govern israelià per a enderrocar-la i seguidament construir sobre les seves pedres el Tercer Temple jueu. Arafat era reincident: ja havia utilitzat aquesta teoria conspirativa per a promoure una mini-intifada quatre anys abans -entre el 25 i el 30 de Setembre de 1996- utilitzant com a 'casus belli' l'apertura del túnel dels asmoneus.

Què la visita de Sharon havia estat el pretext i no la causa queda clar si prestem atenció a les declaracions dels dirigents palestins realitzades als mitjans de comunicació del món àrab -i en llengua àrab- durant els primers mesos de la Intifada. Així, el 6 de Desembre d'aquell any, el diari oficial palestí Al Ayyam informava d'unes aclaridores declaracions del ministre de comunicació palestí Imad Falouji:

"Speaking at a symposium in Gaza, Palestinian Minister of Communications, Imad Al-Falouji, confirmed that the Palestinian Authority had begun Preparation for the Outbreak of the current Intifada from the moment the Camp David talks concluded, this in accordance with instructions given by Chairman Arafat himself. Mr.Falouji went on to state that Arafat launched this Intifada as a culminating stage to the inmutable Palestinian stance in the Negotiation, and was not meant merely as a protest of Israeli opposition leader Ariel Sharon’s visit to the Temple Mount." [1]
I gairebé tres mesos més tard, el 3 de Març del 2001, la premsa de Beirut recollia unes maniifestacions similars del mencionat miinistre palestí realitzades durant una manifestació de suport a la intifada al camp de refugiats palestins de Ein Al-Hilweh, situat al sud del Líban:

"The Al-Aqsa Intifada emphasizes these principles and axioms. Whoever Think that the Intifada Broke out because of the despised Sharon s visit to the Al-Aqsa Mosque, is wrong, even if this visit was the Straw that Broke the back of the Palestinian people. This Intifada was Planned in advance, ever since Presidente Arafat’s return from the Camp David Negotiation, where he Turned the table upside Down on President Clinton. [Arafat] remained steadfast and challenged [Clinton]. He Rejected the American terms and he did it in the heart of the US." [2]

Però, com prèviament ja hem indicat, els mitjans de comunicació occidentals - especialment els europeus- van donar una total credibilitat a la versió oficial palestina dels fets  en anglès i de fet la han repetit a bastament durant els darrers dotze anys. Ariel Sharon, amb una evident mala premsa a Europa des dels anys vuitanta per la seva implicació a les matances de refugiats palestins realitzades per la falange cristiana libanesa als camps de Sabra i Xatila, ha quedat a ulls del món com el gran responsable de l'esclat de la Intifada d'Al-Aqsa i ni tans sols la publicació de les conclussions de l'informe de la Comissió Mitchell - que desmentia la versió palestina dels fets- ha pogut amb el mite. Serveixi a tall d'exemple aquesta crònica d'Israel Viana publicada al diari madrileny ABC el 28 de Setembre del 2010, coincidint amb el desè aniversari de la polèmica visita de Sharon a l'Explanada de les Mesquites:

"Para muchos fue una provocación gratuita que acabó en un largo baño de sangre. Para otros, más que el ejercicio del derecho de Israel a reivindicar la soberanía del lugar más sagrado del judaísmo. Pero el hecho es que la visita a la Explanada de las Mezquitas de Jerusalén por parte del entonces líder de la oposición conservadora israelí, Ariel Sharón, hace hoy justo diez años, desencadenó una oleada de violencia que, a lo largo de seis años, se cobró la vida de casi 5.000 personas, 900 menores de edad."

Si els palestins i els àrabs ho sabien, els israelians ho intuïen: Arafat no sols havia planificat la intifada sinó que també havia ordenat els atemptats terroristes suïcides realitzats pel Hamàs al cor d'Israel. Va quedar clar gràcies a les declaracions d'en Mahmoud Zahar, un dels principals líders dels islamistes a la Franja de Gaza, publicades pel Jerusalem Post en el desè aniversari de la Intifada:

"President Arafat instructed Hamas to carry out a number of military operations in the heart of the Jewish state after he felt that his negotiations with the Israeli government then had failed."

Possiblement els lectors es preguntin en quin moment el veterà 'Rais' palestí va decidir optar pel terrorisme irredent de la Intifada en lloc de les negociacions de pau iniciades amb la conferència de Madrid (1991) i els Acords d'Oslo (1992-93). Si observem les declaracions d'importants dirigents de l'ANP i de l'OLP ens adonarem que el punt de inflexió es devia produir a finals de Maig del 2000, amb la retirada israeliana del sud del Líban, el colapse de la milicia aliada de l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) i la caiguda de l'antiga 'Zona de seguretat' en mans del Hizbul·lah. En aquest sentit, pocs dies després de la retirada israeliana, el secretari general del Comitè Central de Fatah, Farouk Kadoumi, va declarar davant de periodistes i corresponsals estrangers que:
   
"We are optimistic. Hezbollah’s resistance can be used as an example for other Arabs seeking to regain their rights." [3]

Iassir Arafat bromeja amb el Primer Ministre israelià Ehud Barak a Camp David.

La resta és ben coneguda: Iassir Arafat va anar a Camp David decidit a rebutjar totes les propostes de pau israelianes i nord-americanes (si hagués acceptat, sóc home mort; va dir després), va ser rebut com un heroi a Ramallah en el seu retorn dels Estats Units per haver frustrat els acords de pau amb Israel i des de finals de Juliol va començar a planificar la Intifada. El dia 13 de Setembre el parlament palestí va ajornar l'anunciada declaració de independència. L'aposta estratègica d'Arafat pel terrorisme estava ja ben decidida i el veterà rais palestí només esperava un bon pretext per a justificar l'esclat de violència a gran escala. Finalment, el va trobar amb la mencionada visita d'Ariel Sharon a l'Explanada de les Mesquites.

NOTES:

[1]: 'Sharon and the Intifada' in Peace with Realism. (http://www.peacewithrealism.org/pdc/sharon.htm).

[2]: Ibídem.

[3]: TABARANI, Gabriel G.: Israeli-Palestinian conflict: from Balfour Promise to Bush declaration. The complications and the road for a lasting peace, p. 223.