dimecres, 28 de març del 2012

El Maccabi Tel Aviv més a prop de la Final Four d'Istanbul.

El Maccabi de Tel Aviv va derrotar per un ajustat marcador de 65-62 al Panathinaikos anit al Nokia Arena i ha aconseguit posar-se per davant en la eliminatòria per 2-1. Si el Maccabi guanya a la seva pista Dijous, aconseguirà la classificació; i si no haurà d'anar a jugar el cinquè partit de desempat a Atenes.


Agressió antisemita a París.

Un nen de dotze anys va ser agredit ahir Dimarts per dos adolescents de 14 a les proximitats de la seva escola, també de la xarxa Ozar HaTorah, el passat Dilluns a la tarda. Segons va declarar la directora de recursos humans de l'escola, Katia Normal, els agressors corejaven lemes antisemites mentre atacaven a la seva víctima. Afortunadament, el nen no va patir ferides serioses (Ha'aretz).

dilluns, 26 de març del 2012

Ultres del Beitar de Jerusalem insulten i agredeixen a treballadors àrabs d'un centre comercial.


L'incident va ocorrer el passat Dilluns dia 19 després d'un partit de la primera divisió de la lliga israeliana de futbol i l'explica detalladament el periodista barceloní Sal Emergui al seu blog del diari El Mundo:

Sus habituales gritos e insultos antiárabes se han traducido esta semana en empujones y agresiones, según denuncia el diario israelí 'Haaretz'. El lunes por la noche y tras ganar al Bnei Yehuda (Tel Aviv) en el estadio Teddy de Jerusalén, unos 300 seguidores (en su mayoría adolescentes) entraron en el vecino centro comercial Malcha. Ondeando las bufandas del Beitar, ocuparon el espacio dedicado a los restaurantes en la segunda planta y celebraron la victoria acordándose de sus dos grandes enemigos: el Hapoel Tel Aviv, símbolo de la izquierda israelí, y los árabes.
Tras escuchar durante largos minutos dos clásicos eslóganes de 'La Familia' ("¡Muerte a los árabes!, ¡Los árabes son terroristas!"), varios empleados árabes cogieron palos de escoba para ahuyentarles.
En pocos segundos, los aficionados se lanzaron hacia ellos iniciando una reyerta con un único color. "Fue una pesadilla. Trescientos seguidores contra mis cuatro empleados", relata Mohamed. Según otros testimonios, algunos chavales violentos gritaron "Mahoma está muerto" y escupieron a tres mujeres árabes que estaban en el centro comercial.
La intervención de los agentes de seguridad del centro y los policías consiguió devolver la calma tras 40 minutos de barullo. Tras recibir puñetazos y patadas, los árabes fueron atendidos en el lugar de los hechos, al negarse a acudir al hospital."
 
Els ultres més radicals del Beitar, 'la família', són coneguts per la seva identificació amb les corrents més radicals de la dreta nacionalista israeliana, pels seus càntics racistes contra els àrabs i per la seva rivalitat amb els supporters del Hapoel de Tel Aviv, identificats amb l'esquerra. En els darrers anys, 'la família' ha protagonitzat incidents tan lamentables com xiular i cantar el nom d'Igal Amir durant el minut de silenci en record a Y. Rabin al Novembre del 2007 (Ynetnews).

Font de la foto: Ynetnews.

El terrorista Mohamed Merah va viatjar a Israel l'any 2010.

Segons fonts del ministeri de defensa israelià, Mohamed Merah, el terrorista de Toulouse autor de la mort de 3 militars francesos, tres nens jueus i un professor de l'escola Ozar HaTorah, el rabi Jonathan Sandler, en una escala previa a la seva arribada a l'Afganistan, va visitar Israel durant el mes de Septembre del 2010. Segons la mencionada font, va entrar al país pel pont Allenby des de Jordània i durant la seva visita no se li coneix cap tipus d'activitat hòstil, negant així la informació provinent de les autoritats franceses de que Merah havia estat detingut a Jerusalem en possessió d'un ganivet. (Jerusalem Post).
 

diumenge, 25 de març del 2012

"Le gang des barbares", Mohamed Merah i el gihadisme emergent. (Jaume Renyer).

Excel.lents reflexions de Jaume Renyer:


Mohamed Merah te un perfil similar als components del "gang dels barbares",  una colla de joves encapçalats per Yossouf Fofana que el 21 de gener del 2006 va segrestar un jove jueu, Ilan Halimi, creient que com tots els jueus son rics pagarien el seu rescat. Despres de tres setmanes de maltractaments executaren la víctima sense haver aconseguit el seu propòsit no sense abans torturar-lo salvatgement. Al judici posterior que va condemnar els assassins, Fofana (penat a perpetuïtat com a autor material de la degolla d'Ilan Halimi) va adduir motivacions gihadistes a la seva acció i ho ha continuat fent des de la presó mitjancant missatges que fa arribar a la premsa. 
Fofana i els seus còmplices mai van arribar a viatjar com Merah al Paquistan per incorporar-se a la gihad, però comparteixen una mena de sub-civilització obertament confrontada als valors democràtics i a les formes de vida de les societats on han nascut. L'islam no es per a ells una via d'expressió espiritual i religiosa sinó una referència mítica d'una abstracció totalitària a traves de la qual projecten el ressentiment  personal i col.lectiu contra una societat que no senten com pròpia. Adapten el discurs gihadista de l'integrisme islàmic i el fan seu adaptant-lo a una Europa on troben la connivencia de l'antisionisme, la judeofòbia i  les reminiscències tardanes d'ideologies antiliberals com el nazisme i el comunisme.

...

A Catalunya, malgrat que des de fa anys hom sap que es caserna d'hivern i lloc de pas dels grups gihadistes, la negativa a prendre cosnciencia que la violencia integrista d'arrel islamista pot crear un conflicte al nostre país s'explica per la resistència del progressisme fins ara ideològicament hegemònic a acceptar aqueixa eventualitat. Els "enemics" d'aqueixa Catalunya desorientada son els USA, el liberalisme, la "dreta" o Israel i no en poden reconèixer d'altre. Per això, des de La Vanguardia a Vilaweb, hom ha preferit acollir-se a la versio acomodaticia segons la qual Merah era un "llop solitari" o un malalt mental, quan els experts anti-terroristes adverteixen que aqueixa teoria no es sostenible.

divendres, 23 de març del 2012

Mohammed Merah a Reus? Catalunya un dels principals focus salafistes d'Europa

En una notícia publicada avui al Diari de Tarragona s'especula amb la possibilitat de que Mohamed Merah, el terrorista francès d’origen argelià que va assassinar a dos soldats francesos, un professor i tres alumnes de l’escola Ozar HaTorah a Toulouse, participés en una cimera salafista a Reus, la capital del Baix Camp, entre els anys 2007 o 2008. Sigui com sigui, no hi ha dubtes de que Merah va venir a Catalunya en varies ocasions en els darrers anys i no precisament per a fer turisme o veure els partits del Barça de Guardiola. D’entrada, aquesta dada pot sorprendre als lectors però cal recordar que, com encertadament va denunciar Pilar Rahola en el seu llibre La República Islàmica d’Espanya’, el nostre país és un dels principals centres salafistes d’Europa Occidental, gràcies en part a la por, el bonisme o un multiculturalisme mal entès dels nostres dirigents. Precisament, sobre aquest tema recomano la lectura d’una brillant columna de la mencionada Pilar Rahola a La Vanguardia.

PD. Des del passat Dimecres ha fet fortuna en els nostres mitjans el fet de considerar al terrorista Merah com un 'llop solitari'. Tanmateix, ahir, Fernando Reinares, en un interessant article publicat a El País, critica aquesta hipòtesi.
 

dijous, 22 de març del 2012

L'Autoritat Nacional Palestina condemna l'atemptat terrorista a Toulouse però glorifica a Dahlal Mughrabi.

Palestinian Media Watch ens informa d'una nova mostra del doble llenguatge dels dirigents palestins amb el fenòmen del terrorisme. Mentres que el primer ministre de l'Autoritat Nacional Palestina, Salam Faiad, ha condemnat enèrgicament els assassinats del passat Dilluns a l'escola jueva Ozar HaTorah i ha declarat que "cap nen palestí pot acceptar crims [en el seu nom] contra gent inocent", els dirigents, portaveus i activistes de Fatah han continuat exaltant en els seus discursos o fins i tot a la pàgina oficial de facebook de la seva organització a la terrorista Dalal Mughrabi (el comando que liderava va causar la mort de 37 israelians innocents en un dels atemptats terroristes més sagnants de la història d'Israel l'any 1978).



Font: Ma'an i Palestinian Media Watch.

dimarts, 20 de març del 2012

Multitudinària marxa a Paris en memòria dels assassinats en l'atemptat terrorista de Toulouse.



Atemptat terrorista contra una escola jueva a Toulouse.

Ho he llegit aquest matí al Ha'aretz. Desgraciadament, en l'atemptat terrorista, han estat assessinats un professor, el rabí Jonathan Sandler de 30 anys i dos dels seus fills, els petits Gabriel i Arieh (de 3 i 6 anys d'edat). La filla del director del centre, Miriam Monsonego (7 anys), va ser la quarta víctima mortal. Un altre estudiant de 17 anys ha quedat ferit de gravetat. Tanmateix, tot i el clar rerafons antisemita de l'atemptat, com encertadament comenten al blog Ma Pitom, alguns dels nostres mitjans han volgut enmascarar els fets i presentar-los com si es tractés d'un 'tiroteig'... No han estat els ùnics, la ministra d'afers exteriors de la UE, Catherine Ashton, no ha dubtat en comparar aquest atemptat amb els comesos per l'ultra-dretà A. Breivik a Oslo i l'illa de Utoya del passat mes de Juliol (encertada en aquesta primera comparació, tot sigui dit), amb les víctimes de la guerra civil a Síria i agafeu-vos fort, amb els fets de... Gaza!! (Ynetnews). Afortunadament, els primers ministres de França i d'Israel, B. Netanyahu i N. Sarkozy, no es fan algunes de les empanades mentals políticament correctes de la senyora Ashton i parlen clar: l'atemptat terrorista és un despreciable atac antisemitauna tragedía espantosa. De fet, tant Sarkozy com el candidat socialista, François Hollande, han suspès els actes de la campanya electoral per a les presidencials franceses.

Segons fonts policials franceses, la pistola utilitzada en l'atemptat terrorista seria la mateixa arma utilitzada en els atemptats contra dos paracaigudistes francesos la pasada setmana a Montauban i els primers indicis apunten cap a grups neonazis i  motivacions xenòfobes, racistes i antisemites (Ha'aretz i El País). Sigui com sigui, són  ja més de tres dècades d'atacs contra la comunitat jueva de França (Nihil Obstat). 

dijous, 15 de març del 2012

Eliezer Ben Yehudà i la 'Guerra de l'hebreu'.

La controvèrsia sobre la Immersió lingüística en català del nostre sistema educatiu ha tornat a la primera plana dels diaris i el passat Dilluns 12 de Març, en un interessant article del diari “El Punt Avui”, el periodista i editor Josep Maria Pasqual parlava de “batalla de la llengua” per a referir-se a la defensa en àmbits molt diversos (econòmic, polític, governatiu o jurídic) de la immersió lingüística. D’entrada, potser pel fet d’haver estudiat hebreu modern a les Universitats de Granada i Tel Aviv, aquests mots un tant bel.ligerants em van recordar a l’expressió “Miljemet HaIvrit” o “Guerra de l’Hebreu”, utilitzada a la historiografia israeliana per a referir-se a la normalització i la immersió lingüística de la revifada llengua de la Torà durant les primeres dècades del segle XX a la Palestina otomana i britànica, prèvia a la independència de l’estat d’Israel l’any 1948. Els seus protagonistes van ser els emigrants jueus procedents principalment d’Europa de l’Est en diverses onades des de finals del segle XIX amb una doble finalitat: fugir de l’antisemitisme que llavors feia estralls al nostre continent (pogroms a Rússia a partir de l’assassinat del Tsar Alexandre II l’any 1882, ascens de l’antisemitisme i del nacionalisme ‘Völkisch’ als territoris de parla alemanya, el ‘Cas Dreyfus’ a França…) i posar les bases per a la creació d’un estat nació en un territori on el poble jueu tenia des de feia segles importants vincles històrics, culturals i religiosos, gràcies a la influència del Sionisme i d’altres moviments nacionalistes precursors, com per exemple el dels ‘Hovevei Tzion’ (Amants de Sió).

Encara que al llarg del segle XIX, gràcies a les influències de l’Haskalà’, la il.lustració jueva, moviments culturals com ‘Hohmat Israel’ ja havien defensat a l’Europa de l’Est el revifament de l’hebreu, el ‘Pompeu Fabra’ i gran impulsor de la seva normalització va ser l’excel.lent lingüista, Eliezer Ben Yehudà.  Nascut l’any 1858 com Eliezer Isaac Perlman, a Luhzki, un petit poblat de Lituània, en el si d’una família molt religiosa, el nostre protagonista va iniciar els seus estudis en una Ieshivà o escola rabínica, però, posteriorment, influït per les seves idees il.lustrades, seculars i nacionalistes, va decidir abandonar-los per establir-se a Palestina. Des de la seva arribada a Jerusalem l’any 1881 fins la seva mort l’any 1922, Ben Yehudà va treballar activament per al revifament de l’hebreu com a llengua nacional en el sistema educatiu i en la vida diària de la comunitat judeo-palestina. En aquest sentit va inventar milers de paraules tècniques, científiques o d’us diari inexistents en l’hebreu clàssic, va publicar la primera gramàtica i el primer diccionari modern en aquesta llengua,  va escriure nombrosos articles als diaris per a defensar les seves idees, va ser el gran impulsor del Consell de la Llengua hebrea (fundat l’any 1890) i va defensar un sistema educatiu íntegrament en hebreu entès com la principal eina per al renaixement nacional d’una comunitat, que en aquells moments era una veritable torre de Babel, composta per emigrants arribats d’arreu del món, amb unes llengües, orígens i tradicions culturals jueves molts diferents.

En uns inicis, les idees de Ben Yehudà van semblar abocades al fracàs tant pel recel dels seus col.legues com per l’obstinada oposició dels sectors més tradicionals de l’ortodòxia religiosa jueva, que veien negativament l’ús de la llengua sacra de la Torà per a afers relacionats amb la vida quotidiana. Però, la creació dels primers centres d’educació secundària íntegrament en hebreu, com per exemple la Gimnàstica Herzliya a Jaffa (1905), la consolidació d’aquesta mil.lenària llengua com la vehicular en l’ensenyament en detriment d’altres idiomes com l’alemany arran de la controvèrsia a l’Institut Technion de Haifa (1912-1919), la creació de la Universitat hebrea de Jerusalem als anys vint i les múltiples campanyes en defensa de l’ús de l’hebreu, recolzades per grups de piquets molt actius, els ‘batallons de la llengua’, en àmbits molt diversos: al carrer, als rètols dels anuncis i botigues, als teatres o al cinema, van ser els factors claus per a l’èxit del seu projecte de normalització lingüística als anys trenta, als anys previs a l’esclat de la II Guerra Mundial (1939-1945). La posterior independència israeliana (1947-49) va consolidar aquest procés de immersió lingüística fins al punt de que el vell somni d’Eliezer Ben Yehudà és avui una realitat i l’hebreu finalment ha esdevingut la llengua nacional del poble jueu tant a Israel com a la diàspora.

PD. La història d'Eliezer Ben Yehudà explicada per a nens (i adults amb esperit infantil) al 'Barri Sèsam' israelià: