dissabte, 23 de març de 2013

Antisionisme, judeofòbia, Girona.

Pintada realitzada a l'aparador de la llibreria del Museu d'Història dels Jueus de Girona:

Font: Página de Facebook de l'ACAI.



El fet que aquesta pintada antisionista, de suposada solidaritat amb el poble palestí, hagi estat realitzada en l'aparador d'una llibreria sobre temàtica jueva és un bon exemple de la relació existent entre antisionisme i judeofòbia.

Quina és la relació existent entre els jueus gironins medievals i el record de la seva memòria amb el conflicte israelià - palestí? Cap, evidentment. L'únic lligam possible és la judeïtat. Per tant, els autors - o l'autor- de la pintada han utilitzat el pretext de l'antisionisme, de la crítica política i de la solidaritat amb els palestins per a mostrar el que realment els cou: la presència dels jueus i de la cultura jueva, encara que només sigui en els llibres d'història. 

Aquesta pintada, que recorda tristament a les realitzades pels Nazis a les botigues, els negocis, les escoles o les sinagogues de la comunitat jueva d'Alemanya durant els anys treinta, està signada per gent suposadament vinculada a Arran, a l'esquerra independentista catalana. Una nova mostra de que en el fons tots els extrems ideològics es toquen i de que l'antisionisme i la judeofòbia més rampant uneixen a aquestes dues corrents extremes suposadament antagòniques.

divendres, 22 de març de 2013

Obama, Israel, judeofòbia i Al-Jazeera.

Aprofitant la gira del President Obama per Orient Mitjà i la proximitat de la Setmana Santa cristiana, el popular canal televisiu qatarià via satèl·lit Al-Jazeera ha adaptat als nous temps el mite judeofòbic del deicidi en la següent caricatura publicada avui en la seva web en llengua àrab: 

  
Si en el passat l'Església culpava als jueus de la crucifixió de Jesús, ara -segons Al-Jazeera- són els israelians els que crucifiquen al poble palestí. I ho fan amb el suport dels Estats Units!! Com és habitual als mitjans de comunicació àrabs -i Al-Jazeera no és precisament una excepció-, antiamericanisme, antisionisme i judeofòbia van del bracet. Una breu reflexió per a finalitzar. Certament, les fronteres, la co capitalitat a Jerusalem, els refugiats, o els assentaments a Cisjordània poden dificultar la signatura d'un tractat de pau entre israelians i palestins, però el principal obstacle continua sent la deslegitimació d'Israel en les societats dels països àrabs i del món islàmic.

dijous, 21 de març de 2013

Obama a Israel.

cartell commemoratiu de la visita oficial del President Obama a Israel. Font: Times of Israel.


El President nord-americà Barack Obama va aterrar ahir al migdia a Israel. És la seva primera visita oficial a l'exterior del seu segon mandat. Els principals temes a tractar: l'amenaça nuclear iraniana, les armes químiques de Síria i el conflicte amb els palestins. Obama va anar per feina i ahir a la tarda ja es va reunir amb el President Shimon Peres i amb el Primer Ministre B. Netanyahu a Jerusalem. Avui ho farà amb el President Abbas i amb el Primer Ministre palestí Salam Faiad a Ramallah.

Una altra de les finalitats de la visita és arreglar un malentès. Ho resumeix perfectament Jeffrey Goldberg, un veterà periodista pròxim a l'entorn del president dels Estats Units.  En el seu discurs del Caire (Juny del 2009) Obama es va centrar en reconstruir els ponts amb el món àrab-islàmic però també va parlar de l'aliança 'irrompible' entre Israel i els Estats Units, de l'Holocaust i de l'absurd discurs d'odi que implica la seva banalització-negació. No va ser suficient. Bona part de l'opinió pública israeliana es va sentir decebuda perquè Obama no va mencionar en cap moment els vincles històrics, culturals i religiosos del poble jueu -i, per tant, del modern estat israelià- amb la seva terra ancestral. Ara, el president nord-americà vol subsanar aquella ensopegada i la seva agenda és un clar indici dels seus objectius. Tot just aterrar, Obama va visitar una bateria del sistema de míssils defensiu Iron Dome - finançat pels Estats Units-. La finalitat de la visita era mostrar a l'opinió pública el compromís del seu país amb la seguretat d'Israel. Amb les seves visites al Museu d'Israel (on es troben els rotlles del Mar Mort), a la Muntanya Herzl i al Museu de l'Holocaust Yad Vashem, el president nord-americà vol ressaltar els vincles històrics del modern estat jueu amb la Terra d'Israel. Tanmateix, al igual que en el passat van fer els presidents Clinton i Bush, Obama ha evitat la visita al Kotel.  Per què? principalment per les implicacions polítiques d'aquesta visita. L'anexió de Jerusalem Est -ocupada per Israel a la Guerra dels Sis Dies (Juny del 1967)- no ha estat reconeguda per la comunitat internacional i la visita al Mur Occidental d'un president nord-americà en visita oficial a Israel es podria interpretar com un acte de suport de Washington a aquesta anexió. Obama ha preferit evitar maldecaps i ha deixat fora del seu programa aquesta visita. Però Israel no és solament història i conflicte. Obama també vol ressaltar el seu caràcter de 'Start Up Nation' i amb aquesta finalitat cal emmarcar la seva visita a una mostra de les set innovacions israelianes més destacades en els camps científic i tecnològic.

Aquest vespre Obama dirigirà un discurs a la joventut israeliana, especialment als estudiants universitaris, i ho farà des del Centre Internacional de Convencions de Jerusalem en lloc de la Knesset, el parlament israelià. Dos breus aclariments. El fet d'excloure de la invitació als estudiants de la Universitat d'Ariel, situada en l'assentament del mateix nom emplaçat al nord de Cisjordània, no ha agradat a l'opinió pública israeliana i ha estat criticada tant des de la dreta com des de l'esquerra. En aquest sentit destaca la crida al boicot del discurs d'Obma realitzada fa uns dies pel parlamentari laborista Nachman Shai. També pot sorprendre que Obama no hagi escollit la Knesset com a escenari del seu discurs, però el president nord-americà té poderoses raons per a justificar la seva elecció: d'entrada, estalviar-se les crítiques dels parlamentaris de la dreta nacionalista per situar les fronteres del 67 com a punt de partida de les negociacions de pau amb els palestins o evitar les preguntes incòmodes sobre l'alliberament de Jonathan Pollard, l'espia israelià d'origen nord-americà que compleix condemna de càdena perpètua als Estats Units des de l'any 1987 per haver passat informació classificada a Israel. De fet, en els dies previs a l'arribada del President Obama a Israel, s'han convocat manifestacions per a demanar l'alliberament de Pollard i fins i tot Gilad Shalit, captiu del Hamàs a Gaza durant cinc anys, ha enviat una carta al president nord-americà amb aquesta mateixa finalitat.

Manifestants sostenen una pancarta on es demana l'alliberament de Pollard utilitzant el Yes, We can. Font: Ha'aretz.

   
Obama visitará demà al matí l'església de la Nativitat a Betlem. Segons fonts nord-americanes, aquesta visita no s'ha d'interpretar com una mostra de suport polític a Abbas sinó més aviat com una demanda de respecte cap a les minories - en aquest cas concret la cristiana - en el marc dels canvis provocats per la Primavera Àrab.

Però Abbas no s'ha quedat amb els braços creuats esperant a Obama. Durant els darrers dies un clima de manifestacions i de Intifada ha sacsejat els territoris palestins: des del llençament de pedres als vehicles israelians que circulaven per les principals autovies i carreteres de Cisjordània (el passat una nena de dos anys va ser greument ferida en un d'aquests atacs) fins a les manifestacions de protesta per la visita d'Obama. El passat Dilluns els manifestants van destrossar un cartell commemoratiu de la visita del president nord-americà a Betlem. El missatge és clar. Obama, no ets benvingut a Palestina pel teu suport a Israel:


Sens dubte, aquestes manifestacions han estat perfectament orquestrades pels dirigents de l'Autoritat Nacional Palestina i pel propi Abbas. De fet, en els darrers dies, en un dels principals diaris afí al oficialisme palestí, s'han publicat articles amb continguts antisemites i amb teoríes conspiratives sobre l'atemptat terrorista del 11-S.  Quina és la finalitat d'Abbas? Possiblement pressionar als Estats Units i indirectament al Primer Ministre B. Netanyahu per a que acceptin les seves demandes - la total congelació dels assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est- com a condició prèvia sine qua non per a un retorn palestí a la taula de negociacions. No serà fàcil. Especialment si la cartera del ministeri de vivenda cau en mans del parlamentari Uri Ariel, del partit HaBait Hayehudi de Naftalí Bennett, un partit que s'oposa a la creació d'un estat palestí i defensa l'annexió de la coneguda com Zona C de Cisjordània -un 60% del territori- a Israel. Per la seva banda, el Hamàs també ha volgut donar la seva peculiar benvinguda a Obama i aquest matí han impactat en territori israelià diversos Qassam disparats des de la Franja de Gaza. 
    

dijous, 14 de març de 2013

Fumata blanca i blava.

Caricatura d'en Shlomo Cohen al diari Israel Hayom: tenim govern!, tenim Papa!.


Després de set setmanes de dures negociacions - i poques hores abans de que finalitzés el període de pròrroga concedit el passat 2 de Març pel President Shimon Peres -, avui s'ha fet oficial l'acord per a la formació d'una nova coalició de govern a Israel. Les negociacions estaven gairebé tancades la nit del passat Dimecres. Fins aquell moment, el principal obstacle per a tancar els acords es trobava en la disputa per la cartera d'educació -que Lapid exigia per al seu partit però el Likud volia retenir en les mans del seu titular Gideon Sa'ar-. Segons informava ahir el Jerusalem Post, gràcies a la mediació de Bennett, s'havia  aconseguit desbloquejar les negociacions: Yesh Atid rebria la cartera d'educació - el número dos del partit, Shai Piron, serà el nou ministre- a canvi de que el partit de Lapid renunciés al ministeri de l'interior en benefici precisament del fins ara ministre d'educació, el mencionat Gideon Sa'ar. Tanmateix, ahir van sortir noves discrepàncies entre el Primer Ministre en funcions B. Netanyahu, Naftali Bennett i Yair Lapid sobre els càrrecs honorífics de Viceprimer Ministre que van retrasar la signatura dels acords. Finalment, Netanyahu va optar per carregar-se aquest càrrec protocolari per a facilitar l'aproximació dels socis de la nova coalició, una coalició composta pel bloc Likud-Beitenu, pels partits centristes Yesh Atid i HaTnuah (Tzipi Livni) i pels nacionalistes de HaBait Hayehudi de Naftali Bennett. El nou govern, doncs, comptarà amb el suport de 68 dels 120 diputats de la Knesset.
  
Com encertadament indica el periodista barceloní Sal Emergui en la seva crònica per a El Mundo, el nou govern es centrarà especialment en els principals afers de la política interior israeliana: la carestia de la vida, vivenda, educació, les relacions entre religió i l'estat, etc. I en aquest sentit, al menys d'entrada, sorprèn l'absència en la coalició dels partits ultraortodoxos (el sefardita Shas i el Yahadut HaTorah). Aquesta ha estat una de les principals concessions de Netanyahu als seus nous socis, Lapid i Bennett, per a tancar els acords. De fet, a excepció d'un breu període de dos anys (2003-2005) durant la segona legislatura d'Ariel Sharon, serà el primer cop que els partits ultraortodoxos quedin fora del govern. Possiblement, això faciliti l'aprovació de mesures controvertides com la retallada a les subvencions de les Yeshivot (escoles talmúdiques), la insersió de la població ultraortodoxa en el món laboral, la fixació de les matèries obligatòries en el currículum acadèmic de totes les escoles del país i la reforma de la polèmica llei Tal sobre la regulació del servei militar dels haredim.

A diversos sectors del Likud no li han agradat les 'excessives' concessions de Netanyahu als seus socis, especialment al popular presentador televisiu Yair Lapid. Segons fonts de Yesh Atid, els acords contemplen moltes de les seves demandes com per exemple l'aprovació d'un presupost, la reducció del nou executiu (de 30 a 22 ministres), la cartera d'educació i el ja mencionat veto als partits ultraortodoxes (haredim) en el nou govern. Tanmateix, Lapid també ha hagut de fer concessions doloroses: la cessió al Likud de la cobejada cartera d'afers exteriors (possiblement retorni a mans del seu titular Avigdor Lieberman un cop quedin aclarats els càrrecs judicials per corrupció que existeixen en contra seva) i l'acceptació de la cartera de finances, una poma enverinada de Netanyahu perquè - si van mal dades - pot cremar prematurament a l'ex estrella televisiva, donat la seva inexperiència en temes econòmics.    

Segons declaracions de fonts del partit Yesh Atid a l'agència de notícies EFE, l'acord també inclou un retorn immediat a les negociacions de pau amb els palestins. L'encarregada de dur a terme aquesta tasca serà la nova ministra de justícia Tzipi Livni, de gran experiència en aquest camp degut al seu anterior pas per la cartera d'exteriors. Encara que el president palestí Mahmoud Abbas  es va manifestar ahir partidari de  retornar a la taula de negociacions abans de que finalitzi l'any en el context d'unes declaracions recents realitzades durant una reunió amb el seu homòleg rus Vladimir Putin a Moscou, algunes veus crítiques des del laborisme han posat en dubte que el nou govern presidit per Netanyahu pugui reactivar el procés de pau. En aquest sentit són significatives les declaracions del parlamentari laborista Nitzan Horowitz:

"Netanyahu's new government brings a message of a dramatic rise in the power of settler representatives and extreme rightists. The absolute majority of key government positions will be in their hands.
  
The funds and resources that Lapid has fought to take away from the yeshivot, will now be funneled into building settlements, exacting an intolerable social and diplomatic toll. His voters will continue asking, 'Where is the money? Where is the future?".

Si avenços significatius en el procés de pau provoquessin la sortida de Bennett -contrari a un estat palestí i favorable a annexar la zona C de Cisjordània a Israel- de la coalició, la líder laborista Shelly Yachimovich estaria disposada a donar el seu suport al govern. Sigui com sigui, el trigèssim tercer govern israelià ja està en marxa i el primer repte és la pròxima visita del president nord-americà Barack Obama. 
 
 
Actualització (15-3-2013): el que ahir eren acords tancats avui s'ha fet oficial i he aprofitat l'ocasió per a revisar i actualitzar l'article publicat ahir.

dissabte, 9 de març de 2013

Ibarra i la banalització del mal.



El passat Dijous, entrevistat per Susanna Griso al programa ‘Los Desayunos de Antena 3, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex president de la Junta de Extremadura i actualment membre del Consell d’Estat, va equiparar al President de la Generalitat Artur Mas amb el ‘führer’ nazi Adolf Hitler i el ‘duce’ feixista Benito Mussolini.


No és cap secret que durant la seva llarga presidència de més de dues dècades a la Junta extremenya (1983-2007), Juan Carlos Rodríguez Ibarra, un dels grans representants de l’ala jacobina del PSOE juntament amb José Bono o Alfonso Guerra, va aconseguir uns bons redits electorals en part gràcies a la seva retòrica anti-catalanista i de confrontació amb els governs de la Generalitat. Tanmateix, les darreres declaracions de l’ex president extremeny han creuat totes les línees vermelles de l’ètica política perquè impliquen una clara banalització de la ideologia nazi feixista i dels seus crims. En efecte, si la declaració de sobirania del poble català i pel dret a decidir aprovada per majoria al Parlament el passat mes de Gener és un acte ‘colpista’ - equiparable al Tejerazo o a les tàctiques dels nazis - i Mas és un nou Hitler, llavors l'horror del Nazisme queda reduit al no res perquè podríem concloure que les polítiques del III Reich - i entre elles l’assassinat industrialitzat, metòdic i sistemàtic de milions de persones - és equiparable a una declaració aprovada legítimament en un parlament democràtic com és el català. Com ja hem dit, ens trobem davant una clara banalització del mal i de la pitjor tragèdia de la història europea del segle XX amb la finalitat de deslegitimar al President Mas i al procés sobiranista català.
   

El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català, Francesc Homs, ha declarat que la Generalitat es planteja portar les declaracions de l’ex president extremeny als tribunals. És una decisió encertada. Aquestes declaracions no poden quedar impunes, con una simple anècdota o un exabrupte (més o menys desafortunat) provocat pel debat polític generat pel gir sobiranista en la política catalana des de de la històrica manifestació del passat 11 de Setembre. Cal una resposta ferma i esperem que el govern de la Generalitat estigui a l’alçada de les circumstàncies.

Per a concloure, una breu reflexió. El silenci sospitós del PSC - PSOE, el fet que cap veu de fora de Catalunya s’hagi alçat per a demanar la dimissió d’Ibarra com a membre del Consell d’Estat, la manca total de crítica a les declaracions de l’ex president extremeny per part del govern espanyol - la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría s’ha limitat a demanar prudència i moderació-  i l’anunci del President de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, de defensar jurídicament a Ibarra si la denuncia del govern català arriba als tribunals són uns bons exemples de l’empanada mental existent a Espanya en el debat entre la llibertat d’expressió i els seus límits, especialment quan ens referim a la criminalització de l’oponent polític i a la banalització d’ideologies totalitàries com són el Feixisme o el Nazisme.

Article de Josep Fontana publicat a El Periódico.


Actualització (11-03-2013): en el seu darrer article d'opinió publicat al diari El Periódico de Catalunya, l' historiador Josep Fontana també s'apunta a la banalització dels horrors del Nazisme al parlar de 'deriva nazi del PP'. Cal ser clar i rotunds. El que vam dir el passat Divendres per a Juan Carlos Ibarra també val per a Josep Fontana. La visió uniforme de l’estat espanyol del PP i les seves polítiques econòmiques neoliberals són criticables com les de qualsevol altre partit, però no equiparables a les polítiques del III Reich. Novament, ens trobem amb una banalització gratuïta de la pitjor tragèdia europea del segle XX que suposa també un insult a la memòria de les seves víctimes i de les seves famílies. Especialment greu és quan el seu autor és un reputat intel·lectual com Josep Fontana. Lamentable.