dijous, 28 de febrer del 2013

Mahmoud Abbas: de la 'Primavera Palestina' a la 'Intifada dels Presoners'.




Manifestants palestins a Ramallah el passat Setembre. Font: Maan News Agency.


A inicis de Setembre Cisjordània bullia en protestes contra la política econòmica del Primer Ministre Salam Faiad per l'elevat índex d'atur, la pujada dels preus en els productes bàsics i les dificultats de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) per a  fer efectiu el pagament dels salaris als funcionaris. Els manifestants a Ramal·lah, Nablus o Hebron demanaven la dimissió de l’impopular primer ministre i l'anulació del Protocol de Paris perquè consideraven que subordinava l'economia palestina als ‘interessos israelians'. Altres veus crítiques anaven més enllà i exigien una reforma total de l'ANP que posés fi a la corrupció i al malbaratament dels fons públics. El professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Bir Zeit, Sameeh Hamoudah, ho va expressar amb claredat en unes declaracions al diari The Times of Israel:



"There is a problem in the performance of Palestinian Authority. Publics founds are being wasted; The PA needs to be reorganized".



La resposta del president Mahmoud Abbas va ser posar-se al capdavant del moviment de protesta, prometre reformes i l’acompliment de les demandes dels indignats palestins. Ho va anunciar solemnement durant l'Assemblea de la Lliga Àrab celebrada al Caire el passat dia 5 de setembre:



"The palestinian spring has begun, and we are in line with what the people say and what they want".


Sis mesos després podem dir que cap ‘primavera’ ha arribat a Palestina. El president Abbas ha fracassat en la seva temptativa de re negociar amb el govern israelià el detestat Protocol de Paris i la política econòmica de Salam Faiad no ha aconseguit els resultats esperats. L' ANP està en fallida, les ajudes econòmiques promeses pels països àrabs no acaben d’arribar, els funcionaris continuen tenint serioses dificultats per a cobrar els seus salaris, el preus dels productes bàsics segueixen pujant i tampoc ha disminuït l’elevat índex d’atur, especialment entre els sectors més joves de la població.


Les reformes promeses pel president palestí han quedat en paper mullat i, de fet, la única ‘reforma’ destacable en els darrers mesos ha estat el canvi de nom de l'ANP per 'Estat de Palestina' després de l’èxit diplomàtic aconseguit per Abbas amb reconeixement de Palestina com a estat no membre de les Nacions Unides el passat mes de Novembre.


Tampoc ha millorat el respecte als drets humans en els territoris cisjordans administrats per l’ANP. La resposta d’Abbas a les crítiques de la seva gestió ha basculat entre la censura i l’enduriment de les penes. Serveixi com a exemple la recent condemna  del jove Anas Saad Awad dictada per un tribunal de la ciutat de Nablus per un fotomuntatge publicat a Facebook del president Abbas, caracteritzat com un davanter centre del Reial Madrid, en el que es feia un joc de paraules amb 'Striker' -golejador, però també vaguista en anglès-. Aquest no ha estat un cas aïllat. Segons informacions publicades per l'Agència de notícies palestina Ma'an, durant el darrer any al menys tres palestins van ser detinguts per les forces de seguretat de l'ANP després d'haver estat acusats de criticar al president Abbas en diverses xarxes socials.


Davant d’aquesta situació explosiva, el president Abbas ha utilitzat la mort del jove membre de les brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, Arafat Jaradat (30 anys), a la presó israeliana de Meguido la tarda del passat Dissabte per a canalitzar el descontent dels seus ciutadans contra l’ocupació israeliana. El terreny per a l’onada de manifestacions violentes que ha sacsejat Cisjordània des del passat cap de setmana el va preparar el ministre d’afers penitenciaris, Issa Qaraque, al afirmar que el jove Jaradat no havia mort d’una aturada cardíaca - com defensava l’equip de metges israelià que va realitzar l’autòpsia del cadàver a l’Institut Forense Abu Kebir - sinó per les tortures a les que el pres havia estat sotmès durant els interrogatoris dels serveis secrets interns israelians - el Shin Bet.  En realitat plovia sobre mullat perquè des de feia setmanes els mitjans de comunicació oficials de l'ANP estaven exaltant a presoners condemnats a cadena perpètua a Israel -com Marwan Barghouti o Abbas Al Said- per la seva participació en sagnants atemptats terroristes contra civils durant la coneguda com Intifada d'Al-Aqsa (2000-2005).

En un clar exercici de cinisme, els funcionaris palestins han afirmat durant els darrers dies que no desitgen una escalada de violència però, per altra banda, han atiat –i  atien- el foc de les protestes. El darrer exemple el tenim amb les darreres declaracions del mencionat ministre d'afers penitenciaris palestí, Issa Qaraque, de denunciar a Israel davant dels tribunals penals internacionals per la mort de Jaradat:
 

"We are preparing ourselves to sue Israel and we will go to international courts".



El govern del Primer Ministre B. Netanyahu ha demanat calma a l'ANP i els ha remès els impostos congelats des del passat mes de Desembre -com a represàlia per la iniciativa unilateral d'Abbas a les Nacions Unides. Amb aquesta mesura es vol rebaixar la tensió i facilitar el pagament dels salaris als funcionaris palestins. L'opinió pública israeliana tem que aquesta onada de protestes desemboqui en una nova intifada si les negociacions de pau continuen en punt mort. En aquest sentit podria ser decisiva la visita del President nord americà Obama i del secretari d’estat John Kerry a Israel i els territoris palestins, programada per al pròxim mes de Març. A Israel s’espera que la promesa d’una primavera palestina per part del president Abbas no acabi en una ‘intifada dels presoners’.

dissabte, 23 de febrer del 2013

El Barça a Israel?


El president del F.C. Barcelona Sandro Rosell va viatjar el passat Dijous a Israel des de Milà per a promoure una iniciativa solidària de pau a Terra Santa: la celebració el pròxim 31 de Juliol d’un partit de futbol entre el Barça i un combinat de futbolistes israelians i palestins a l’estadi Ramat Gan, el camp on la selecció israeliana juga els seus partits de futbol com a local. Aquest amistós s’ha d’emmarcar en un projecte esportiu de major calat per a promoure un esperit de pau i de convivència entre tots dos pobles. Una iniciativa que compta amb el suport del The Peres Center for Peace i – al menys sobre el paper- de l’Autoritat Nacional Palestina.



L’acord semblava tancat després de la trobada el Dijous a la tarda entre el president blaugrana Sandro Rosell, el seu vicepresident Xavi Faus i el President de l’Estat d’Israel, Shimon Peres, a Kfar HaMaccabiah, a les proximitats de Tel Aviv. Però ahir va esclatar la sorpresa: després de la trobada dels directius blaugranes amb el President Mahmoud Abbas a Ramal·lah, el President de la Federació Palestina de Futbol, Jibril Rajoub, va anunciar que els futbolistes palestins no jugaran aquest partit pels obstacles existents (en una clara referència a l'ocupació israeliana). Ara la celebració d’aquest partit amistós queda en suspens.
Pancarta de benvinguda a Gilad Shalit al Camp Nou el passat derbi amb el Reial Madrid.

El Barça és un dels equips més populars entre els futbolers israelians i palestins. Els seus partits es segueixen amb passió a Tel Aviv, Jerusalem o Ramal·lah i molts turistes israelians aprofiten les seves vacances a Barcelona per a gaudir en directe dels Xavi, Iniesta, Puyol, Cesc o Messi al Camp Nou. Per tant, la presència del Barça a Israel en el marc d'aquesta iniciativa solidària és una molt bona idea de la directiva presidida per Sandro Rosell per a potenciar l'imatge del club a l'Orient Mitjà i també una oportunitat d'or per a llimar asprors amb els culés palestins després de la polèmica generada el passat mes d'Octubre a Gaza i Cisjordània (amb crides al boicot incloses) per la invitació de la directiva blaugrana al jove soldat Gilad Shalit per al gran clàssic de lliga contra el Reial Madrid. Malauradament, la postura intransigent dels dirigents palestins pot posar en perill la celebració d'aquest partit amistós per la pau. I és que els Abbas i els Rajoub de torn mai perden l'oportunitat de boicotejar qualsevol esdeveniment on participin israelians, fins i tot futbolistes disposats a participar en una iniciativa solidària i de convivència entre tots dos pobles. On queda, doncs, l'esperit de pau dels dirigents palestins?  

dissabte, 16 de febrer del 2013

El Presoner X...

Bon cap de setmana amb l'humor sarcàstic del caricaturista del Jerusalem Post, Ya'akov Kirschen, sobre la història del Presoner X, Ben Zygier:


Presoner X, Ben Zygier en mans d'Israel.
Presoner R, Ron Arad en mans d'Iran.
Presoner J, Jonathan Pollard en mans dels Estats Units.

El món només vol saber que va passar amb un dels tres presoners.

Endevina quin?
I per què?

Font: Dry Bones.

Israel i la 'Primavera Siriana' del Hizbul·lah.

'Donem suport a la vostra llibertat, però no a la seva'. 

Aquesta caricatura publicada recentment al Jerusalem Post sintetitza perfectament el sentir majoritari de l’opinió pública israeliana davant de la guerra civil siriana. A Israel hi ha una preocupació evident de que:


1) La frontera nord als Alts del Golan deixi de ser segura:  Israel i Síria mantenen un estat de guerra des de 1948. Cap govern de Damasc ha reconegut a Israel i la dictadura ba’azista dels Assad no ha estat una excepció. Des de la Guerra del Yom Kippur (Octubre del 1973) -el darrer gran conflicte bèl·lic entre tots dos països-, les IDF i els soldats sirians s’han enfrontat al veí Líban i el govern de Damasc ha donat suport financer i militar a tot un conjunt d’organitzacions terroristes (AMAL,  grups dissidents de l’OLP i en els darrers anys al Hizbul·lah) que, des de les seves bases al sud del Líban, s’han enfrontat militarment a les IDF. Tanmateix, en aquestes quatre darreres dècades la frontera entre tots dos països als Alts del Golan ha estat una frontera segura. A Israel es tem que la guerra civil i el probable col·lapse del règim de Bashar Al-Assad tinguin com a resultat una situació de caos que afavoreixi el tràfic d’armes, la instal·lació de grups gihadistes a prop de la frontera o el descontrol de les nombroses milícies armades que formen part del Exèrcit Lliure de Síria.  És a dir, que es repeteixi una situació semblant a la que es va viure a la península del Sinaí durant la revolta del 25 de Gener contra Mubarak i la frontera nord deixi de ser segura.

2) El Hizbul·lah aconsegueixi armes químiques i de destrucció massiva provinents dels arsenals de l’exèrcit sirià: gràcies al tràfic d’armament per la frontera amb el Líban. De fet, aquesta ruta ha estat l’ emprada per la República Islàmica d’Iran per a rearmar el Hizbul·lah després de la II Guerra del Líban a l’estiu (Juliol - Agost) del 2006. En l’actual context de guerra civil i de gradual enfonsament del règim de Damasc (serveixi d’exemple les converses mantingudes per la diplomàcia russa amb l’oposició), no es pot descartar que el règim d’Assad estigui abastint d’armament químic i de destrucció massiva al Hizbul·lah o que ho pugui fer si veu que el final està proper.


La guerra civil a Líbia i el col·lapse del règim del Coronel Gadafi va facilitar un lucratiu tràfic d’armament dels dipòsits abandonats pels soldats del dictador cap als països veïns del Sahel i del Magrib. Els principals destinataris: Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI), les seves sucursals somalí (Al-Shabab) i nigeriana (Boko Haram) i tot una nebulosa d’organitzacions gihadistes d’ideologia salafista que operen en aquest vast territori, com per exemple els autors del l’assalt a la planta de gas d’ Ein Amenas -el Moviment per a l’Unicitat i la Gihad a l’Àfrica Occidental (MUYAO) de Mokhtar Belmokhtar- o Ansar al Din, dirigida pel líder tuareg Iyad Ag Ghali.

Tanmateix aquest tràfic d’armament també ha arribat a la Franja de Gaza via Sudan i la península del Sinaí per a engrandir els arsenals del Hamàs amb armament procedent de Líbia però també de la República Islàmica d’Iran (com, de fet, es va poder veure el passat mes de Novembre, durant l’operació militar israeliana ‘Defensive Pillar’, on el Hamàs va disparar míssils de procedència iraniana Farj-5 capaços d’impactar a les proximitats de Tel Aviv i de Jerusalem).

El govern israelià presidit per B. Netanyahu ha posat tots els mitjans disponibles damunt la taula per a evitar el rearmament del Hamàs. L’aviació i la marina israeliana han tingut sota el seu punt de mira a combois de transport d’armament per al Hamàs al seu pas pel Sudan durant els darrers anys, especialment al 2009 -en el context de l’operació Plom Fos- o durant els mesos de Novembre - Desembre del 2011 (segons informacions publicades per la premsa de Khartoum i recollides pel Ha’aretz). De fet, el passat 25 d’Octubre, el govern sudanès va acusar a les forces aèries israelianes de la destrucció de la planta d’Al-Yarmouk, una fàbrica d’armament patrocinada per Iran. En paraules del ministre d’informació Ahmed Belal Osman:
We are now certain that this flagrant attack was authorized by the same state of Israel. The main purpose is to frustrate our military capabilities and stop any development there and ultimately weaken our national sovereignty“.
Ara, el govern israelià vol evitar que aquesta situació es repeteixi a la frontera nord i el Hizbul·lah s’aprofiti de la guerra civil siriana per a incrementar el seu arsenal amb armament químic, amb bateries de míssils antiaeris -com per exemple els SA-17 – o amb altres armes de destrucció massiva. Aquesta determinació està darrera del bombardeig -amb el suport de l’administració Obama- el matí del Dimecres 30 de Gener d’un centre d’investigació militar a Damasc i d’un carregament d’armes a la frontera sirio-libanesa. Quatre dies després, el passat Diumenge 3 de Febrer, des de Munic, el ministre de defensa, Ehud Barak, reconeixia tàcitament la responsabilitat israeliana en l’atac:
I cannot add anything to what you have read in the newspapers about what happened in Syria several days ago but I keep telling frankly that we said … and that’s proof when we said something we mean it… we say that we don’t think it should be allowed to bring advanced weapons systems into Lebanon.
De moment, 3 bateries anti -míssils del sistema defensiu ‘Iron Dome’ ja s’han instal·lat al nord del país per a evitar qualsevol tipus de represàlia siriana o del Hizbul·lah i també s’han repartit màscares anti - gas per a la població civil. El govern israelià està disposat a evitar el rearmament del Hizbul·lah a l’escalf de la sagnant ‘primavera siriana’ i no es poden descartar futurs atacs de les forces aèries israelianes contra combois d’armes cap al Hizbul·lah a la frontera siriana i libanesa. En aquest sentit, segons informacions publicades a mitjans de comunicació iranians, el comandament nord de les IDF estaria planejant la creació d’una zona d’exclusió aèria a la frontera amb Síria per a evitar futurs atacs contra territori israelià. Sigui com sigui, l’amenaça existent sobre la frontera nord als Alts del Golan, el rearmament del Hizbul·lah, l’amenaça nuclear iraniana o el procés de pau amb els palestins seran tractats a bastament en la visita que el President Obama realitzarà a Israel la pròxima primavera.

Les eleccions israelianes i l'efecte Lapid.

Font: Joe Cummings illustrations.

Des del passat Dimarts 22 de Gener la política israeliana té una nova estrella: el popular periodista i  presentador televisiu Yair Lapid. El fill del també periodista, presentador televisiu i polític Yosef ‘Tommy’ Lapid ha aconseguit que el seu partit Yesh Atid (Hi ha futur) sigui la segona força més votada en les darreres eleccions legislatives israelianes, sols superat per la coalició de centre dreta Likud-Yisrael Beitenu encapçalada pel Primer Ministre B. Netanyahu i el seu polèmic soci, l’ex ministre d’exteriors Avigdor Liberman.

Els resultats electorals obtinguts el passat Dimarts per Yesh Atid (19 escons) han superat totes les expectatives (les enquestes prèvies els pronosticaven uns resultats d’ entre 9 i 11 escons). El partit de Lapid ha quedat per davant dels 15 escons obtinguts pels laboristes de Shelly Yacimovich, dels 12 del nou partit emergent en la dreta nacionalista israeliana, HaBait HaYehudi (La Casa Jueva), liderat pel carismàtic empresari d’origen nord-americà Naftali Bennett, dels 11 del religiós sefardita Shas o dels 6 de la recent escissió del centrista Kadima, el partit Hatnuah (El moviment) dirigit per Tzipi Livni.

Quina ha estat la clau del seu èxit? Molts analistes de dins i fora d’Israel pensen que no es poden entendre les directius polítiques de Yair Lapid sense contemplar la influència paterna d’en Yosef ‘Tommy’ Lapid, un conegut polític, periodista, locutor radiofònic i presentador televisiu d’origen hongarès i supervivent de l’Holocaust que entre els anys 1999 i 2006, gràcies als bons resultats electorals del partit centrista Shinui (Canvi), amb un programa electoral liberal i crític amb els privilegis dels sectors religiosos, especialment els ultraortodoxes o ‘haredim’, va esdevenir el principal representant dels interessos de les classes mitjanes laiques de la societat israeliana a la Knesset. Ara, el seu fill Yair pren el relleu com a defensor de les reivindicacions de classes mitjanes i del moviment del 14-J, els indignats israelians, que durant l’estiu del 2011 es van manifestar activament al bulevard Rothschild de Tel Aviv o davant de la vivenda del Primer Ministre B. Netanyahu a Jerusalem contra l’elevat preu de la vivenda, les retallades, les desigualtats socials i la destrucció de l’estat del benestar.

Però l’èxit del popular Yair Lapid tampoc es pot entendre sense observar l’esfondrament del Kadima, el gran partit de centre fundat a la tardor del 2005 pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon. La marxa de Tzipi Livni,  la breu entrada del seu nou líder Shaul Mofaz a la coalició govern encapçalada pel Likud i la posterior escissió del partit per la fundació d'un nou partit de centre, Hatnuah, liderat precisament per Livni, li han passat factura a la formació centrista, que ha perdut 26 escons en les darreres eleccions en comparació als resultats obtinguts en les eleccions del 2009.

Yair Lapid és sens dubte l’home del moment a Israel. Segons el prestigiós diari Ha’aretz podria ser el pròxim Ministre d’Afers Exteriors. B. Netanyahu podria formar un nou govern amb la dreta i els partits religiosos o donar un caràcter més centrista a la pròxima coalició de govern amb l'entrada de Lapid i el seu partit Yesh Atid. Si finalment opta per la segona opció, Netanyahu tindria més facilitats per a gestionar algunes reformes internes controvertides -com la polèmica llei Tal-,  rebaixar la tensió amb l’administració Obama i desglaçar les converses de pau amb els palestins. En aquest sentit, Lapid té una postura més pragmàtica i centrista que el carismàtic Naftali Bennet, partidari d’annexar a Israel la coneguda com Àrea C, aproximadament un 60% de Cisjordània sota control militar i civil israelià. Una proposta totalment inacceptable per al president palestí Mahmoud Abbas.