divendres, 4 de gener de 2013

Iassir Arafat i la Intifada d'Al-Aqsa, la veritat silenciada.

Segons informava el passat Dissabte el diari israelià Jerusalem Post, Suha Arafat, la polèmica vidua del ‘rais‘ palestí Iassir Arafat va reconèixer en una entrevista recent als mitjans de Dubai que el seu difunt marit va planificar la coneguda com ‘Intifada d’Al-Aqsa‘ (2000-2005) pocs dies després del fracàs de les negociacions de pau a Camp David (Juliol del 2000):


Aquestes declaracions de Suha Arafat no aporten cap dada nova que no fos àmpliament coneguda als territoris palestins de Gaza i Cisjordània i als països àrabs veïns. Malauradament, a Occident - i especialment a Europa - va fer fortuna la versió divulgada pels dirigents de l'Autoritat Palestina en les seves declaracions en anglès en les que feien responsable de l'esclat de violència al llavors principal líder de l'oposició israeliana, el candidat del Likud Ariel Sharon, per la seva polèmica visita a l'Explanada de les Mesquites o Muntanya del Temple el 28 de Setembre del 2000.

Ariel Sharon i la seva comitiva a l'Explanada de les Mesquites el 28 de Setembre del 2000.


Tanmateix, l'opinió pública occidental hauria de preguntar-se si aquesta visita va ser la causa o el pretex emprat per Iassir Arafat per a engegar la Intifada. La resposta correcta és la segona. La versió oficial palestina en anglès, acríticament acceptada i difosa àmpliament en els nostres mitjans de comunicació, indicava que la visita de Sharon havia estat una provocació inexcusable per als palestins, que, indignats, havien sortit a manifestar-se. La desproporcionada resposta de la polícia israeliana hauria provocat l'inici de l'espiral de violència que va conduir a la Intifada. Però l'anàlisi dels fets contradiuen aquesta hipòtesi. D'entrada, cal aclarir que la visita de Sharon s'ha d'interpretar en clau de la política interna israeliana d'aquell moment. Amb la seva passejada per l'Explanada de les Mesquites -la Muntanya del Temple a la tradició jueva- Sharon i la seva comitiva pretenien reivindicar la judeïtat de Jerusalem amb la finalitat de donar el cop de gràcia a un govern laborista debilitat des del fracàs de les negociacions de pau de Camp David i en minoria, amb un Primer Ministre, Ehud Barak, que acceptava la coocapitalitat de la ciutat amb els palestins. El Wafqt Islàmic i els dirigents de l'ANP havien acceptat la visita, que havia estat prèviament pactada fins als més mínims detalls pel llavors ministre de l'interior israelià, Shlomo Ben Ami, i el cap de seguretat palestí, Djibril Rajoub. Per tant, la visita no pot ser considerada com una provocació envers els palestins i de fet aquell dia no es van produir incidents greus de consideració. En efecte, els enfrontaments i les manifestacions violentes que van donar peu a la Intifada van tenir lloc el dia següent, Divendres, coincidint justament amb la jornada festiva i d'oració al món islàmic. En conclussió, la visita d'Ariel Sharon no va ser la causa de la intifada. L'apedregament dels fidels jueus que anaven a resar al Kotel i a la Muntanya del Temple, les manifestacions violentes i els enfrontaments amb la policia israeliana d'aquell tràgic Divendres es van produir per la incitació a la població palestina des dels mitjans de comunicació sota control de l'ANP a manifestar-se per la defensa de la Mesquita d'Al-Aqsa, suposadament amenaçada per un complot del govern israelià per a enderrocar-la i seguidament construir sobre les seves pedres el Tercer Temple jueu. Arafat era reincident: ja havia utilitzat aquesta teoria conspirativa per a promoure una mini-intifada quatre anys abans -entre el 25 i el 30 de Setembre de 1996- utilitzant com a 'casus belli' l'apertura del túnel dels asmoneus.

Què la visita de Sharon havia estat el pretext i no la causa queda clar si prestem atenció a les declaracions dels dirigents palestins realitzades als mitjans de comunicació del món àrab -i en llengua àrab- durant els primers mesos de la Intifada. Així, el 6 de Desembre d'aquell any, el diari oficial palestí Al Ayyam informava d'unes aclaridores declaracions del ministre de comunicació palestí Imad Falouji:

"Speaking at a symposium in Gaza, Palestinian Minister of Communications, Imad Al-Falouji, confirmed that the Palestinian Authority had begun Preparation for the Outbreak of the current Intifada from the moment the Camp David talks concluded, this in accordance with instructions given by Chairman Arafat himself. Mr.Falouji went on to state that Arafat launched this Intifada as a culminating stage to the inmutable Palestinian stance in the Negotiation, and was not meant merely as a protest of Israeli opposition leader Ariel Sharon’s visit to the Temple Mount." [1]
I gairebé tres mesos més tard, el 3 de Març del 2001, la premsa de Beirut recollia unes maniifestacions similars del mencionat miinistre palestí realitzades durant una manifestació de suport a la intifada al camp de refugiats palestins de Ein Al-Hilweh, situat al sud del Líban:

"The Al-Aqsa Intifada emphasizes these principles and axioms. Whoever Think that the Intifada Broke out because of the despised Sharon s visit to the Al-Aqsa Mosque, is wrong, even if this visit was the Straw that Broke the back of the Palestinian people. This Intifada was Planned in advance, ever since Presidente Arafat’s return from the Camp David Negotiation, where he Turned the table upside Down on President Clinton. [Arafat] remained steadfast and challenged [Clinton]. He Rejected the American terms and he did it in the heart of the US." [2]

Però, com prèviament ja hem indicat, els mitjans de comunicació occidentals - especialment els europeus- van donar una total credibilitat a la versió oficial palestina dels fets  en anglès i de fet la han repetit a bastament durant els darrers dotze anys. Ariel Sharon, amb una evident mala premsa a Europa des dels anys vuitanta per la seva implicació a les matances de refugiats palestins realitzades per la falange cristiana libanesa als camps de Sabra i Xatila, ha quedat a ulls del món com el gran responsable de l'esclat de la Intifada d'Al-Aqsa i ni tans sols la publicació de les conclussions de l'informe de la Comissió Mitchell - que desmentia la versió palestina dels fets- ha pogut amb el mite. Serveixi a tall d'exemple aquesta crònica d'Israel Viana publicada al diari madrileny ABC el 28 de Setembre del 2010, coincidint amb el desè aniversari de la polèmica visita de Sharon a l'Explanada de les Mesquites:

"Para muchos fue una provocación gratuita que acabó en un largo baño de sangre. Para otros, más que el ejercicio del derecho de Israel a reivindicar la soberanía del lugar más sagrado del judaísmo. Pero el hecho es que la visita a la Explanada de las Mezquitas de Jerusalén por parte del entonces líder de la oposición conservadora israelí, Ariel Sharón, hace hoy justo diez años, desencadenó una oleada de violencia que, a lo largo de seis años, se cobró la vida de casi 5.000 personas, 900 menores de edad."

Si els palestins i els àrabs ho sabien, els israelians ho intuïen: Arafat no sols havia planificat la intifada sinó que també havia ordenat els atemptats terroristes suïcides realitzats pel Hamàs al cor d'Israel. Va quedar clar gràcies a les declaracions d'en Mahmoud Zahar, un dels principals líders dels islamistes a la Franja de Gaza, publicades pel Jerusalem Post en el desè aniversari de la Intifada:

"President Arafat instructed Hamas to carry out a number of military operations in the heart of the Jewish state after he felt that his negotiations with the Israeli government then had failed."

Possiblement els lectors es preguntin en quin moment el veterà 'Rais' palestí va decidir optar pel terrorisme irredent de la Intifada en lloc de les negociacions de pau iniciades amb la conferència de Madrid (1991) i els Acords d'Oslo (1992-93). Si observem les declaracions d'importants dirigents de l'ANP i de l'OLP ens adonarem que el punt de inflexió es devia produir a finals de Maig del 2000, amb la retirada israeliana del sud del Líban, el colapse de la milicia aliada de l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) i la caiguda de l'antiga 'Zona de seguretat' en mans del Hizbul·lah. En aquest sentit, pocs dies després de la retirada israeliana, el secretari general del Comitè Central de Fatah, Farouk Kadoumi, va declarar davant de periodistes i corresponsals estrangers que:
   
"We are optimistic. Hezbollah’s resistance can be used as an example for other Arabs seeking to regain their rights." [3]

Iassir Arafat bromeja amb el Primer Ministre israelià Ehud Barak a Camp David.

La resta és ben coneguda: Iassir Arafat va anar a Camp David decidit a rebutjar totes les propostes de pau israelianes i nord-americanes (si hagués acceptat, sóc home mort; va dir després), va ser rebut com un heroi a Ramallah en el seu retorn dels Estats Units per haver frustrat els acords de pau amb Israel i des de finals de Juliol va començar a planificar la Intifada. El dia 13 de Setembre el parlament palestí va ajornar l'anunciada declaració de independència. L'aposta estratègica d'Arafat pel terrorisme estava ja ben decidida i el veterà rais palestí només esperava un bon pretext per a justificar l'esclat de violència a gran escala. Finalment, el va trobar amb la mencionada visita d'Ariel Sharon a l'Explanada de les Mesquites.

NOTES:

[1]: 'Sharon and the Intifada' in Peace with Realism. (http://www.peacewithrealism.org/pdc/sharon.htm).

[2]: Ibídem.

[3]: TABARANI, Gabriel G.: Israeli-Palestinian conflict: from Balfour Promise to Bush declaration. The complications and the road for a lasting peace, p. 223.