'Catalán, judío y renegado'. Catalanofòbia i antisemitisme units en la manfiestació falangista de Madrid.

El passat Divendres dia 25 de Maig, coincidint amb la final de Copa entre el Barça i l'Athletic de Bilbao, en un ambient ja molt caldejat per les polèmiques declaracions de la presidenta Autonòmica madrilenya, Esperanza Aguirre, la Falange, el Nudo Patriótico Español (NPE) i altres grups d'ultra dreta es van manifestar pel centre de la capital espanyola contra el 'separatismo' amb el lema: 'Contra el separatismo, una bandera'.

El lema de la convocatòria de la manifestació. Font: la web del NPE.

La manfiestació és va convertir en una clara mostra d'odi i apologia de la violència anti catalana, anti basca i judeofòbica. Una violència present en els càntics dels manifestants, en les banderes amb simbològia franquista i nazi i en el manifest repartit pels organitzadors als assistents, on es definia a catalans i bascos com a 'càncers' de la nació espanyola, tot citant al fundador de la Legió, José Millán-Astray, o es ressuscitava la vella retòrica falangista de identificar al poble català com els jueus d'Espanya:

 "Catalán, judío y renegado:

 pagarás los daños que has causado.

¡Arriba, escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer."

Personalment, penso que els falangistes han acabat elogiant al poble català equiparant-lo al jueu enlloc de desprestigiar-lo com volien. Ja ho vaig expressar al blog Hummus o Falafel? el passat Dissabte, però val la pena tornar-ho a explicar: que una colla de caps rapats i militants de falange diguin que els catalans som els 'judíos y renegados' d'Espanya m'omple d'orgull i de satisfacció perquè vol dir que tots dos pobles, catalans i jueus, compartim els valors de la modernitat que les corrents més reaccionàries, totalitàries, ultracatòliques, castisses i espanyolistes sempre han rebutjat: cosmopolitisme, laicisme, industrialització, racionalisme davant del misticisme calderonià del Barroc i una economia moderna basada en el guany econòmic i en el treball com a ideal de realització personal davant dels ideals tradicionals de la noblesa hidalga castellana dels segles XVI-XVII, que menystenia el treball, considerant-lo indigne.

En l'ideari dels grups més castissos i totalitaris del nacionalisme espanyol el rebuig als valors de la modernitat ha estat una constant des de finals del segle XIX i, en aquest sentit, no resulta sorprenent que en la seva premsa més afí, la caverna mediàtica de l'època, es definís  la Guerra de Cuba de 1898 contra els Estats Units com un enfrontament entre 'una raza noble de soldados contra una turba vil de mercaderes'. Els Estats Units, 'la turba vil de mercaderes', encarnava llavors els valors de la modernitat rebutjats pel castissisme espanyol. Per tant, aquesta equiparació és en realitat una floreta enlloc d'un insult.

Banderes de les SS Nazis a la manifestació falangista del passat Divendres.

Una darrera reflexió. El passat Dimarts, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va autoritzar la manifestació falangista i va tirar enrera el recurs presentat per la delegació del govern a Madrid, que, basant-se en informes policials, considerava aquesta manifestació d'alt risc perquè podia facilitar els xocs i els incidents violents entre manifestants feixistes i els seguidors del Barça i del Athletic. Aquesta sentència, desafortunada sens dubte, ve a dir que els feixistes no són perillosos i que prima per damunt de tot el dret a la llibertat d'expressió. Tanmateix, penso que el poder judicial es fa un bon embolic amb aquest tema. M'explico: la llibertat d'expressió és un dret que s'ha de respectar però en cap cas pot servir de paraigües per a amparar idees xenòfobes, racistes, antisemites o d'odi contra les nacions històriques de l'estat, especialment contra catalans i bascos. Aquesta idea encara no està ben clara a l'estat espanyol, on l'extrema dreta té un marge de maniobra impensable en altres estats membres de la UE.

A l'abril del 2002, en els dies de roses i vi del lema 'España va bien', de la bombolla immobiliària i del seu fictici creixement econòmic, i del Reial Madrid de 'los zidanes y pavones', el govern popular de José María Aznar, en plena ofensiva de criminalització dels nacionalismes perifèrics, mitjançant la Ley de Partidos, va il.legalitzar a Batasuna i a altres partits i sindicats de l'esquerra Abertzale pel seu suport al terrorisme d'ETA. Res a dir. Tanmateix, jo em pregunto: cap jutge, cap polític, cap magistrat no ha pensat mai en il.legalitzar a partits d'extrema dreta que difonen un missatge d'odi racial, xenòfob, antisemita i de demonització-criminalització dels pobles basc i català, un odi sempre justificat en aquest darrer cas amb el pretext del 'separatismo'? Em temo que no i amb aquest doble raser en l'aplicació de la Ley de Partidos, la justícia espanyola està donant la imatge de que l'apologia de la violència es excusable depenent del seu autor. Punible si es obra de l'esquerra abertzale, però acceptable si ve de l'extrema dreta. Espanya, a més de ser un país amb un antisemitisme rabiosament a flor de pell, és també un país poc seriós i no només per la manca de credibilitat del seu sistema financer.

PD. Ahir vaig publicar un article semblant en castellà al blog Milim i recomano també la lectura de l'excel.lent article publicat avui al blog Hasbara-ts!!.