La Vil.la on es va celebrar la conferència de Wannsee. Font de la foto: (Holocaust Research Project).
Avui fa setanta anys, el nevat matí del 20 de Gener del 1942 quinze individus corrents, majorment joves i ambiciosos, amb estudis universitaris, cultes, amants de Beethoven, Goethe o Wagner, i eficients buròcrates del seu govern, es van reunir en una luxosa vil.la, situada a les proximitats d’un idil.lic llac, al barri residencial de Wannsee, a l’oest de Berlín, per a debatre sobre la ‘Solució Final’ (Endösung) de la qüestió jueva; en altres paraules, l’extermini dels jueus europeus. Tot i l’ambigüitat del llenguatge utilitzat pels nazis, no hi ha cap dubte de les seves intencions genocides. L’any 1947 es va descobrir les actes de la reunió i en el seu protocol III podem llegir:
En el transcurs de la “Solució Final” i sota el lideratge apropiat, els jueus seran posats a treballar a l’est. En columnes nombroses separades per sexes, els jueus s’endinsaran cap a l’est a mesura que construeixin carreteres. Sens dubte, la gran majoria serà eliminada per causes naturals; lògicament, els supervivents seran els elements més resistents, de manera que ens n’haurem d’ocupar de la forma apropiada, ja que si no ho fessim, per la llei de la selecció natural, acabarien formant el germen d’un nou renaixement jueu. 1
Segons dades citades en el mateix protocol, la “Solució Final” havia d’afectar a uns onze milions de jueus (entre ells els sis mil que residien a Espanya segons les estadístiques nazis) i cap d’ells tenia dret a sobreviure. Després de ser exclosos de la vida pública, de ser privats dels seus drets com a ciutadans i de recloure’ls en Ghettos massificats i en condicions infrahumanes, com els de Lodz, Cracòvia o Varsòvia, els jueus serien traslladats a l’est per a ser assassinats. Els ancians, els nens i els malalts serien executats massivament només arribar i els joves, amb bona salut i condició física, treballarien com a mà d’obra esclava per als nazis fins a la seva mort per extenuació física. Aquest era el tràgic destí que Hitler i els jerarques nazis havien decidit per a les comunitats jueves d’Europa.
Però la decisió d’exterminar als jueus europeus de manera sistemàtica, industrialitzada i burocratitzada no va ser presa pels dirigents nazis a la conferència de Wannsee sinó uns mesos abans, durant l’estiu i la tardor de l’any 1941, en el context de la invasió militar de la URSS i la eliminació en la reraguarda de partisans, dissidents i del que els nazis anomenaven les “elits judeo – bolxevics”, que l’Operació Barbarroja portava associada ja que Hitler havia planificat la guerra contra la URSS com una guerra total, una guerra d’extermini contra els comunistes i els seus aliats, entre ells els jueus, segons els esbojarrats ideals nazis.
Per a netejar la reraguarda de partisans i d’aquestes “elits judeo – bolxevics”, al Juny del 1941, es van formar quatre grups d` “Einsatzgruppen” o unitats mòbils d`execució, formades per grups d`entre cinc cents i nou cents membres reclutats de les SS, d’altres cossos policials i fins i tot de soldats de la Wehrmacht i col.laboradors locals. Aquestes unitats mòbils estaven dirigides i coordinades per dos dels grans arquitectes de l’Holocaust, Heinrich Himmler i Reynhard Heydrich, des de l´ oficina principal de seguretat del “Reich” a Berlín. La seva eficàcia va ser devastadora. A finals de l’any 1941, en només sis mesos, coincidint amb els avenços de la Wehrmacht pels territoris ucraïnesos, bielorussos, russos i de les repúbliques bàltiques, aquests esquadrons de la mort van assassinar a mig milió de jueus i a centenars de milers de partisans, presoners de guerra soviètics o civils amb execucions massives o amb les dures condicions de vida en els camps de concentració (molts van arribar a morir de gana).
Però els afusellaments massius de desenes de milers de persones, com per exemple el que va tenir lloc a Babi Yar (Ucraïna), on en només dos dies (29 i 30 de Setembre del 1941) van ser executats i posteriorment enterrats en fosses comunes 33.771 jueus pels membres de “Einsatzgruppen” C, eren un mètode car, lent i contraproduent pels efectes negatius que provocava en els soldats encarregats de les execucions. Finalment, els jerarques nazis van optar per asfixiar les seves víctimes amb gas, especialment el Zyklon B, un procediment amb el que els nazis ja estaven experimentant des de l’any 1939 en els seus programes d’eutanàsia, com per exemple el tristament conegut com a Aktion T4, per a eliminar a discapacitats o malalts mentals, tant nens com adults. De fet, quan els oficials i buròcrates nazis es van reunir a Wannsee ja s’estava emprant el gas com a mètode per a assassinar a milers de jueus i presoners de guerra soviètics en camps d’extermini com Auschwitz o Chelmno i amb la mateixa finalitat s’estava reconstruint el de Belzec.
Per tant, com encertadament indica Mark Roseman, la Conferència de Wannsee no indica el punt de partida de l’Holocaust sinó el reconeixement oficial nazi de la seva política genocida contra el poble jueu:
Però la decisió d’exterminar als jueus europeus de manera sistemàtica, industrialitzada i burocratitzada no va ser presa pels dirigents nazis a la conferència de Wannsee sinó uns mesos abans, durant l’estiu i la tardor de l’any 1941, en el context de la invasió militar de la URSS i la eliminació en la reraguarda de partisans, dissidents i del que els nazis anomenaven les “elits judeo – bolxevics”, que l’Operació Barbarroja portava associada ja que Hitler havia planificat la guerra contra la URSS com una guerra total, una guerra d’extermini contra els comunistes i els seus aliats, entre ells els jueus, segons els esbojarrats ideals nazis.
Per a netejar la reraguarda de partisans i d’aquestes “elits judeo – bolxevics”, al Juny del 1941, es van formar quatre grups d` “Einsatzgruppen” o unitats mòbils d`execució, formades per grups d`entre cinc cents i nou cents membres reclutats de les SS, d’altres cossos policials i fins i tot de soldats de la Wehrmacht i col.laboradors locals. Aquestes unitats mòbils estaven dirigides i coordinades per dos dels grans arquitectes de l’Holocaust, Heinrich Himmler i Reynhard Heydrich, des de l´ oficina principal de seguretat del “Reich” a Berlín. La seva eficàcia va ser devastadora. A finals de l’any 1941, en només sis mesos, coincidint amb els avenços de la Wehrmacht pels territoris ucraïnesos, bielorussos, russos i de les repúbliques bàltiques, aquests esquadrons de la mort van assassinar a mig milió de jueus i a centenars de milers de partisans, presoners de guerra soviètics o civils amb execucions massives o amb les dures condicions de vida en els camps de concentració (molts van arribar a morir de gana).
Però els afusellaments massius de desenes de milers de persones, com per exemple el que va tenir lloc a Babi Yar (Ucraïna), on en només dos dies (29 i 30 de Setembre del 1941) van ser executats i posteriorment enterrats en fosses comunes 33.771 jueus pels membres de “Einsatzgruppen” C, eren un mètode car, lent i contraproduent pels efectes negatius que provocava en els soldats encarregats de les execucions. Finalment, els jerarques nazis van optar per asfixiar les seves víctimes amb gas, especialment el Zyklon B, un procediment amb el que els nazis ja estaven experimentant des de l’any 1939 en els seus programes d’eutanàsia, com per exemple el tristament conegut com a Aktion T4, per a eliminar a discapacitats o malalts mentals, tant nens com adults. De fet, quan els oficials i buròcrates nazis es van reunir a Wannsee ja s’estava emprant el gas com a mètode per a assassinar a milers de jueus i presoners de guerra soviètics en camps d’extermini com Auschwitz o Chelmno i amb la mateixa finalitat s’estava reconstruint el de Belzec.
Per tant, com encertadament indica Mark Roseman, la Conferència de Wannsee no indica el punt de partida de l’Holocaust sinó el reconeixement oficial nazi de la seva política genocida contra el poble jueu:
Wannsee no va ser el moment de decidir. A la conferència ningú, ni tan sols Heydrich, tenia prou rang per a poder decidir sobre aquest assumptes... El protocol de Wannsee va ser un indicador del fet que el genocidi s’havia convertit en la política oficial. 2
Ara, setanta anys després, cal recordar aquell tràgic esdeveniment. La conferència de Wannsee és sens dubte un dels episodis més brutals de la història europea. Els quinze criminals que es van reunir aquell matí de Gener d’ara fa setanta anys per a debatre sobre l’extermini dels jueus europeus eren nazis convençuts i amb molts anys de militància al partit o en partits d’extrema dreta “Völkisch”. No es tractava només de bàrbars incultes, com Genseric o Àtila, ni de funcionaris grisos que es van limitar a complir les ordres que rebien dels seus fanàtics superiors tal i com Eichmann va voler fer creure durant el seu judici a Jerusalem. La conferència de Wannsee és un avís del perill de les idees racistes, xenòfobes i antisemites, que continuen presents en la nostra societat actual, i ens recorda que l’home es capaç de realitzar les millors obres però també les pitjors i més barbares atrocitats.
NOTES:
1 - ROSEMAN, M.; La vil.la, el llac, la reunió: la conferència de Wannsee i la Solució Final. Barcelona, La Magrana, 2002, p. 176.
2 - Op. Cit., p. 167.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada