Ni manifestacions, ni motxilles, ni herois de flotilla, ni boicots, ni artistes indignats, res.
Què passaria a les nostres ciutats si les notícies sobre Síria es produïssin una mica més avall del mapa? És a dir, si en lloc d'un dictador àrab massacrant població àrab, as és usual a la zona, fos un rampell del conflicte àrab-israelià, què passaria per aquests verals? Els carrers s'omplirien de cridaners propalestins demanant l'excomunió d'Israel, algunes universitats plantejarien boicots, els sospitosos habituals del artisteig farien vídeos de proselitisme, i en les cantonades de les consciències s'instal · laria la idea-vella idea-que els jueus són el problema del món. I tot això passaria amb uns paràmetres que no tenen a veure amb la situació dels altres països.
A Israel ningú massacra a les manifestacions, no hi ha un dictador matant a la seva població, i el complex conflicte bèl · lic de dècades és alimentat ad eternum pels països veïns, interessats en que la guerra contra Israel no s'acabi mai. I per tenir, fins i tot té una amenaça de l'Iran de destrucció massiva. I no obstant això, i encara que caiguin míssils cada dia sobre la seva població, es rearmin grups fanàtics en el seu sud i pateixi l'assetjament de tot un exèrcit islamista en el seu nord, quan Israel tira una sola bala, els nostres carrers criden la seva indignació. Mai va tenir dret a defensar-se i, per a molts, tampoc té dret a existir.
Però quan els morts cauen sota les bales dels vells amics de la Internacional Socialista, aquests que fa dos dies eren considerats llibertadors dels pobles, quin poderós silenci! Per descomptat, al dia següent que caiguin enderrocats, tots s'aixecaran la seva veu contra el tirà i oblidaran les seves velles complicitats. No va ser un atac d'amnèsia el que van tenir alguns amb Mubarak, mesos abans gran amic del socialisme mundial? I amb Ben Ali? I fins i tot amb Gaddafi, que es va passejar per la Castellana amb haima inclosa. I per descomptat Síria, la gran aliada del bloc soviètic, "el paradís de la lluita dels pobles del tercer món contra l'imperialisme sionista i ianqui"-encara tinc vius els pamflets a l'ús de l'esquerra europea-, i les víctimes del qual mai van interessar . De fet, l'actual president només fa honor a les matances que feia el seu pare, amb diürnitat i planetària impunitat. Però res. Ni flotilles ni manifestacions, ni herois de motxilla, ni boicots, ni artistes indignats, res. No hi ha llàgrimes dels solidaris per als morts de Síria, perquè es van assecar totes plorant contra Israel. Així, doncs, tots aquests devots pancartites, on situen l'eix del seu mobilització: en l'amor a uns o en l'odi a altres? Perquè si fos amor als pobles oprimits, tindrien molta feina a la zona abans d'arribar a Israel, començant per Síria i l'Iran, baixant al Iemen o Aràbia i així anar protestant. No obstant això, només hi ha Israel, la qual cosa ens diu molt dels seus prejudicis i tot de la seva enorme hipocresia moral.
Font: La Vanguardia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada