El dia de la "Nakba" i l´engany

Sorprenentment, avui el diari el País ha publicat un molt bon article del analista Ben Dror Iemení sobre la mitificació de la "Nakba" o catàstrofe palestina. De fet, al País només s´ha publicat un curt resum del mencionat article que ja havia estat publicat el passat 15 de Maig al diari israelià Ma´ariv.

Com bé indica en Ben Dror Iemení, la Nakba o derrota dels palestins va ser el resultat d´un conflicte que ells mateixos van provocar, amb el suport de la Lliga Àrab i amb l´encoratjament dels britànics, al no voler acceptar la partició de la Palestina del mandat posterior a 1923 en dos estats, un per al poble àrab palestí i un altre per al poble jueu, aprovada en la ressolució 181 de les Nacions Unides al mes de Novembre de 1947. Per tant, és una conseqüència directa de no haver volgut acceptar la partició i la possibilitat de tenir un estat propi. En aquells moments, ni el muftí Hadj Amin Al-Husseini ni els altres liders palestins van contemplar seriosament aquesta opció ja que al seu subconscient només tenien la idea de tot o res i de fotre als jueus al mar tal i com la seva propaganda va estar repetint durant molts mesos.

Per altra banda - i seguint les reflexions d´en Ben Dror Iemení - també cal tenir present que en el context de la guerra d´independència israeliana els moviments de població van ser en ambdues direccions: els habitants dels kibbutzim del bloc Gush Etzion van haver de ser evacuats per a evitar correr la tràgica sort dels seus companys del kibbutz de Kfar Etzion, massacrats pels homes del muftí després d´haver-se rendit a la Legió Àrab jordana, i un altre exemple significatiu el tenim amb els habitants del barri jueu a Jerusalem Est, que van ser expulsats per les tropes d´en sir. John Baggot, conegut com a Glubb Paxa, després que els seus homes ocupessin el barri. A més a més, la victoria final israeliana  del conflicte bèl.lic va provocar la venjança dels governs àrabs veïns que van expulsar durant els anys 50 i 60 a uns 800.000 jueus dels seus païssos després d´anys de persecució i d´expropiar-los tots els bens. I cal tenir present que aquests refugiats jueus que ningú reconeix no havien amenaçat als seus governs amb una guerra d´extermini com si havien fet els palestins amb els israelians.

Si pensem que els palestins juntament amb els seus al.liats de la Lliga Àrab van ser els instigadors del conflicte és ridicul pensar que aquests refugiats, utilitzats com a armes estratègiques pels païssos veïns per a continuar el conflicte bèl.lic amb Israel, han de tenir el dret de tornar a Israel. En tot cas, si poden tenir dret a assentar-se al territori del futur estat palestí però mai a Israel. Com bé afirma en Ben Dror Iemení, el fet de que els palestins reclamin aquest dret els fà uns privilegiats sobre milers de refugiats d´altres conflictes que mai han pogut ni podran excercir aquest dret. Citem alguns exemples: els refugiats de les guerres balcàniques de inicis o finals del segle XX, els refugiats grecs expulsats de la costa jonia després de la guerra greco-turca de 1919-1923, els pakistanesos expulsats de la india o viceversa durant la descolonització del subcontinent indi al 1946-47, els greco xipriotes expulsats de Famagusta i d´altres poblacions de l´illa ençà de l´invasió turca del Juliol de 1974,  o els mencionats jueus "mizrahim" expulsats dels païssos àrabs. Perquè aquests milers de refugiats no poden excercir un dret que els palestins si reivindiquen per a ells mateixos? En tot cas, el doble raser és clar i els palestins en tot cas s´han d´assentar en el seu futur estat.

Per a finalitzar només una petita reflexió: em dóna la sensació que la publicació d´aquest article només ha estat una cortina de fum per a publicar pròximament unes bones dosis d´articles amb un marcat caràcter anti-israelià amb el pretext de la pluralitat informativa. D´entrada, avui ja em tingut una bona mostra amb el següent article d´en Lluís Bassets al seu propi blog, on culpa del fracàs de la cimera euromediterrània de Barcelona a la presència d´en Avigdor Lieberman, el ministre d´afers exteriors israelià, enlloc de culpar al racisme dels dirigents àrabs, com per exemple en Hosni Mubarak, que s´han negat a venir a Barcelona per tal de no haver de seure amb el seu homònim israelià. De fet, una bona mostra de la postura "aperturista" del món àrab. Això sí, sempre hi hauran periodistes que justificaran l´injustificable com per exemple la judeofobia de molts dels dirigents del món àrab-islàmic.