Segons informa la prensa marroquina francòfona i El País, El primer ministre marroquí, M. Abbas El Fassi, mentres passava balanç de la seva gestió davant de la cambra de representants del seu país, va aprofitar l´ocasió per a fer una crida al govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero per a iniciar un diàleg que posi fi a l´"ocupació espanyola" de Ceuta, Melilla i les illes veïnes (possiblement Perejil i les xafarines però també podria donar-se el cas que es tractés de les Illes Canàries, sempre reivindicades com a marroquines pel partit Istiqlal, el partit a partir del qual s´ha fonamentat el nacionalisme marroquí modern). En el mapa de la vostra dreta podeu veure el "Gran Marroc" reivindicat pel partit Istiqlal i la monarquía alauita després de la indepedència de l´excolonia francesa. En realitat, aquestes reclamacions constants de la sobirania alauita sobre Ceuta, Melilla, les xafarines i fins i tot les Canàries no em soprenen en absolut. El que si em deixa bocabadat és que gairebé 40 anys després de la marxa verda els diferents governants espanyols no han après la lliçó i mostren un bonisme -interessat obviament- amb els governs de torn del nostre veí del sud que si sap aprofitar molt millor els moments de debilitat espanyola per a pressionar amb les seves reivindicacions sobre les dues ciutats autònomes. De fet, ara ja fà dos anys, el mateix primer ministre va comparar Ceuta i Melilla amb els "territoris ocupats" palestins i la pressió ha continuat amb la total passivitat (quan no complicitat) del govern espanyol, com es va poder veure ara fà uns mesos amb l´afer Aminatu Haidar o més recentment, fà un mes i mig, amb el cartellet dirigit als melillencs on parlava de la seva ciutat com una ciutat "ocupada" per Espanya. Aquesta postura tèbia i bonista del executiu presidit per en José Luís Rodríguez Zapatero, especialment clara durant el mes i poc que va durar l´afer Aminatu Haidar, (amb la desastrosa actuació d´en Miguel Àngel Moratinos i amb baixada de pantalons final inclosa, ja que el govern espanyol va reconèixer per primer cop obertament la sobirania marroquí sobre el territori) és una clara mostra de política contraproduent. Per què? Doncs perque aquesta política bonista i excessivament conciliadora sense rebre res a canvi només serveix per a que el govern de Rabat vegi al seu honònim espanyol com un govern feble, fàcilment pressionable i que claudica amb facilitat. Això fà que cada cop les seves reivindicacions siguin cada cop més atrevides, més descarades i amb la veu més alta. A més a més, saben jugar molt bé les seves cartes perque sempre aprofiten els moments de màxima debilitat del govern espanyol, com ara mateix després de les retallades en política social anunciades per Zp la pasada setmana. Conclussió: el govern espanyol pot fer el que vulgui amb les seves relacions internacionals i pot mostar-se com un govern dèbil i claudicable però els dirigents espanyols el que no poden pretendre és que el govern israelià pequi del mateix bonisme perquè el problema de fons no són els territoris en disputa a Cisjordània o si cal negociar o reconèixer el Hamas a Gaza, sino la negativa dels palestins i del món àrab-islàmic en general a reconèixer el dret d´Israel a existir en pau i seguretat. La amenaça nuclear iraniana n´és la millor prova i davant d´aquesta terrible amenaça, avalada amb el rearmament del Hezbollah al Liban i del Hamas a Gaza, no hi val cap tipus de bonisme.
Aprofito la oportunitat per a desitjar als meus lectors Jag Shavuot Sameaj!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada