Relació entre antisionisme i antisemitisme

Les postures antisionistes estan guanyant terreny a la societat catalana, espanyola i europea durant els darrers anys, especialment desde l´inici de l´anomenada "Segona Intifada Palestina" a partir del mes de Septembre del 2000. Per a adonarse´n de la puixança d´aquest fenòmen només cal observar una sèrie d´esdeveniments que han tingut lloc durant les darreres setmanes: la polèmica generada per les obres amb un clar caràcter anti-israelià i anti-jueu del "artista?" Eugeni Merino a la Fira d´Art Contemporani Arco, l´enviament al embaixador d´Israel a Espanya, el sr. Raphael Schultz, d´un bon nombre de cartes per part d´alumnes de primària d´escoles públiques espanyoles amb un clar contingut anti-israelià i judeofòbic, o la celebració de dos esdeveniments clarament anti-israelians: les sessions del Tribunal Russell a Barcelona (amb la única finalitat de deslegitimar i demonitzar a l´estat d´Israel) i la sisena Setmana del "Apartheid Israelià" a unes 40 ciutats d´arreu del món.

Certament, el fet de que les idees antisionistes guanyin terreny en la nostra societat i fins i tot esdevinguin un veritable credo o declaració de fe per a algunes corrents tant de l´extrema dreta, extrema esquerra com d´esquerra més moderada o socialdemòcrata no vol pas dir que aquestes idees siguin correctes o acceptables. És més, des del meu punt de vista, hi hà un clar nexe entre les idees antisionistes i la judeofòbia. Però per a poder entendre aquesta  relació cal primer explicar el significat del concepte Antisionisme i quines idees defensa la persona que es considera antisionista.

Al contrari del que molta gent pensa, les idees antisionistes no es basen en una crítica fonamentada a les polítiques (encertades o no) del govern israelià envers els palestins. Si fós així, no hi hauría cap problema. Aquest tipus de crítica és totalment necessària i el govern israelià - com qualsevol altre govern al món- està subjecte a un anàlisi crític de les seves polítiques en qualsevol àmbit. Però, de fet, l´Antisionisme és basa en la negació del dret de l´estat d´Israel a existir (dret reconegut internacionalment per les Nacions Unides, cal recordar-ho) i per tant, en la negació del dret a l´autodeterminació del poble jueu, un dret que generalment els antisionistes si reconeixen als altres pobles del món sense estat, com per exemple els kurds, els palestins o els saharauis... Per tant, només pel fet de negar el dret d´autodeterminació al poble jueu (quan aquest mateix dret és reconegut per a la resta de pobles del món) ja podem observar com ens trobem davant d´un plantejament clarament judeofòbic. Per què reconeixem un dret a escala mundial però li neguem única i exclusivament al poble jueu?

Però, a més a més, per a justificar aquesta negació del dret d´autodeterminació al poble jueu i aquesta deslegitimització de l´estat d´Israel, cal distorsionar o caricaturitzar el conflicte israelo-palestí. Gràcies a una burda manipulació dels fets històrics i de l´actualitat més recent, l´estat d´Israel es presentat com un estat racista, expansionista, colonialista i fins i tot en procés de nazificació, mostrant a més a més un acriticisme extrem amb el terrorisme palestí dirigit contra inocents ciutadans israelians. És en aquest contexte de deslegitimització on hem de situar les declaracions d´en José Saramago, el premi Nobel de Literatura portuguès, on ara fà uns anys va comparar Ramallah amb Auschwitz o la equiparació del Maguen David a l´esvàstica nazi en moltes vinyetes de premsa de diaris seriosos (per no mencionar les pancartes presents en moltes manifestacions "pacifistes" arreu d´Europa). En efecte, la vulgata d´un antisionista té un missatge simplificador i reduccionista: a finals del segle XIX i inicis del XX, molts jueus europeus van emigrar a Palestina, van desplaçar a la població nativa àrab (amb el suport del colonialisme britànic) i després de la II Guerra Mundial les Nacions Unides els hi van otorgar el país com a compensació per la Shoah, donant així inici al conflicte árabo-israelià o israelo-palestí. Però, hi hà un problema: aquesta argumentació, a més de simplista i reduccionista, és falsa.

1 - Desde fà mes de tres mil anys han viscut de manera continuada jueus a Palestina (en ocasions com a majoría i en altres com a minoría, en ocasions excercint una sobiranía política sobre el territori i en altres sent una població sotmesa als grans imperis que l´han conquerit).  No cal oblidar que una de les seus on es va compilar en Talmud va ser Jerusalem, que les fonts bizantines, àrabs u llatines occidentals ens parlen de la presència de jueus i de les visicituds que van haver de passar durant els segles (especialment sóta la dominació dels croats) i que també van existir importants comunitats a ciutats com Safed, Tiberiades o la mencionada Jerusalem.

2 - A més a més, aquesta argumentació ignora el gran vincle existent entre la diàspora jueva i la terra d´Israel, especialment amb la seva capitat, Jerusalem. Un vincle expressat tant a la litúrgia jueva, a les grans festivitats  (com per exemple cada 14 del mes de Nisan durant la celebració del Séder de Pesaj) o a les celebracions de la vida quotidiana, com per exemple a ls casaments, on el nuvi sol aixafar un got en record per la destrucció del temple de Jerusalem. Precisament, aquests vincles  emocionals tan arrelats van fer que durant molts segles molts jueus ascedissin  o fessin "aliyah" a la terra d´Israel per motius religiosos o fugint de les persecucions, com per exemple el rabí català Moshé Ben Najman (Najmànides) que es va instal.lar a la terra d´Israel després de la celebració de la disputa de Barcelona a l´any 1263. 

3- També cal tenir present que molts palestins actuals són també descendents d´emigrants àrabs del païssos veïns. En efecte, a partir de la primera "aliyah" dels membres de "Hovevei Zion" (o amants de Sió) l´any 1882, l´arribada d´emigrants jueus a Palestina va millorar molt les condicions econòmiques, sanitàries, de transport i d´explotació agrària del país. En un Orient Mitjà sota domini otomà, encara amb unes fronteres inexistents o difuses, molts àrabs sirians, egipcis, libanesos o fins i tot iraquians van emigrar a Palestina atrets per les millores de les condicions de vida i per les ofertes de treball a les explotacions agràries jueves, als primers kibbutzim (com per exemple el de Degania fundat l´any 1909). Posteriorment, els britànics van excercir un gran control sobre l´emigració jueva - amb la publicació de tot un seguit de llibres blancs - però mai van controlar les diverses onades d´emigrants àrabs que entraven a Palestina desde els païssos veïns. Per tant, no només els israelians són un poble amb una bona base d´emigrants o descendents d´emigrants sino també els palestins, una dada que molts antisionistes haurien de tenir en compte alhora d´acusar als israelians de colonialisme.

4 - Els antisionistes afirmen que Israel va ser un instrument del colonialisme a la regió, primer dels britànics i després dels EEUU. Noves mentides i simplificacions. Teodor Herzl va negociar amb els caps de les principals potències europees i amb el soldà otomà i tret de molt bones paraules no va aconseguir cap suport imperialista. La Declaració Balfour (Novembre del 1917) només va ser possible en el contexte del joc diplomàtic de la primera guerra mundial i va anar acompanyada també de promeses britàniques d´independència als àrabs i un tractat secret de repartiment de l´Orient Mitjà otomà entre anglesos i francesos (que eren en realitat els seus objectius reals), el tractat anomenat Sykes Picot de l´any 1916. Finalment, un cop que els britànics van aconseguir el mandat de la Societat de Nacions sobre Palestina, van duur a terme una política ambivalent, afavorint al nacionalisme jueu o a l´àrab depenent de les circumstàncies i amb la finalitat de salvaguardar els seus propis interessos tant geoestràtegics com petroliers. Així, el govern britànic va promulgar diversos llibres blancs on limitava l´arribada d´emigrants jueus o fins i tot va revocar la Declaració Balfour amb el conegut Llibre Blanc de Mc´Donald de l´any 1939, on limitava molt l´emigració jueuva i s´afirmava que en 10 anys s´hauría de crear a Palestina un únic estat palestí sota tutela britànica.

Els Estats Units van afavorir la afavorir la partició però durant més de vint anys van mantenir un embargament d´armes a Israel. L´aliança israelo-nordamericana neix després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i és el resultat de l´apropament de la URSS als païssos àrabs enemics d´Israel. Aquesta aliança i la penetració de l´URSS al mediterrani Oriental va fer entrar al conflicte arabo-israelià en una dinàmica de guerra freda i es el que explica també el sorgiment de l´aliança entre Israel i els EEUU. Per tant, Israel no es fruit de l´imperialisme ni una concessió per la Shoah, sino que es el resultat de la lluita del moviment d´ alliberació del poble jueu, el Sionisme, i és gràcies al duur treball dels emigrants ja existía desde els anys 20 un estat jueu modern a Palestina, amb el seu govern autònom, els seus sindicats, els seus partits tant de dreta com esquerra, les seves institucions, les seves classes socials, etc. L´únic que li mancava era la soberania política conquerida finalment durant la guerra d´independència (1947-1949) i sancionada també per la comunitat internacional amb el suport tant de l´URSS com dels Estats Units.

Tots aquest temes i d´altres són ignorats o tergiversats en les arguemtancions antisionistes. Per tant, pel fet de negar al poble jueu i només al poble jueu un dret reconegut internacionalment a tots els pobles del món, pel fet de criminalitzar i deslegitimar a l´estat d´Israel mitjançant la distorsió del conflicte israelo-palestí i pel fet d´emprar teoríes del antisemitisme clàssic en els seus anàlisis (per exemple el "lobby sionista", un vulgar refregit actualitzat de les teoríes conspiratives del Protòcols), crec que hi hà una relació evident entre antisionisme i judeofòbia. És més, penso que les idees antisionistes són de per se una clara mostra de judeofòbia.