divendres, 6 de novembre de 2009

La darrera dècada

Avi Sharit, periodista i analista polític del diari israelià Ha´aretz, defensa que totes les opcions dutes a terme pel govern israelià durant les darreres dècades per a gestionar els territoris de Judea i Samaria han fracassat. Segons el seu parer, els governs de Levi Eshkol, Golda Meir i Yitzjak Rabin van decidir no fer res: creien que els territoris eren un as a la maniga que calia conservar per a assolir la pau amb els palestins i el món àrab. Posteriorment, durant la segona dècada, amb l´arribada al poder del Likud de Menahem Beguin i Ariel Sharon, el nou govern va apostar per una política favorable a la creació d´assentaments per a fer de la conquesta dels territoris un fet irreversible, especialment després de la cessió del Sinaí al govern egipci. El peatge a pagar va ser car: volent aixafar a qualsevol preu la soberania palestina, l´únic que van aconseguir va ser desvirtuar la sobirania jueva.
Durant la tercera dècada, el govern laborista de Rabin i Shimon Peres va optar per la pau a canvi d´una retirada progressiva dels territoris en benefici dels palestins mitjançant els acords d´Oslo, que van conduir finalment a un carreró sense sortida. Per què? doncs perque tots dos liders van confiar en que Yassir Arafat fós un veritable partner per a la pau i que aquesta estava només a un pas.
Durant la quarta dècada, després del fracàs dels acords de Camp David i de que el lideratge palestí iniciés la segona intifada (o guerra d´Al-Aksa), els israelians van comprendre que Israel havia de sortir amb precacució dels territoris (per a conservar un estat jueu i demòcratic) encara que això no signifiqui la fi del conflicte. Sharon i Olmert van decidir optar per l´unilateralisme. Però després que aquesta idea fós portada a la pràctica amb la desconexió de Gaza va quedar clar que no existeixen solucions màgiques.
L´arribada del Hamas al poder, el continu llançament de missils Qassam, la operació "plom fós" i l´informe Goldstone ens van ensenyar que és el que passa quan Israel es vol retirar de manera unilateral: l´extremisme palestí s´intensifica, la violència resurgeix i quan Israel prova de defensar-se dels atacs rebuts és assenyalada com a culpable. En opinió del autor, una nova retirada unilateral israeliana no donaría més legitimitat sinó que la socavaría. Cendres queden
Per a Sharit, la cinquena dècada serà la definitiva i la solució que proposa és una retirada limitada dels territoris a canvi del reconeixement internacional del dret israelià a defensar-se de les agressions dels seus enemics. En la seva opinió, aquesta retirada hauría d´anar condicionada a que Egipte, Jordania, Arabia Saudita i els païssos àrabs del golf assumeixin el control dels territoris evacuats i del seu desenvolupament.
L´articulista conclou que Bibi Netanyahu i Ehud Barak s´han de moure i han de demostrar que no estan a les seves oficines amb la finalitat de gaudir amb el plaer del poder, sino per a culminar quatre dècades de frivolitats amb una dècada d´esperança.
Font: Argentinos amigos de Shalom Ajshav (Pau Ara).