dimecres, 5 de setembre de 2007

Palestina com a estat fallit.

En aquest interessant article, el professor de ciències polítiques de la Universitat Hebrea de Jerusalem Shlomo Avineri ens analitza dues de les principals causes del fracàs de la comunitat palestina en les seves aspiracions estatals: la desunió i la dificultat per a crear institucions comunitàries d´autogovern. Si voleu llegir aquest magnífic texte en llengua castellana, cliqueu aquí.

Palestina com a estat fallit.

Per: Shlomo Avineri. Font: Project Sindicate (Juliol del 2007).

Cada setmana que passa sembla que Palestina dóna un nou pas enrera. El fracàs del president Mahmoud Abbas per a convocar una assemblea legislativa palestina degut al boicot de Hamas pot conduir de manera inexorable al colapse definitiu de les estructures polítiques que es van crear amb els acords de pau d´Oslo.

Els palestins consideren la seva història com una lluita contra el Sionisme i l´estat d´Israel. Però la realitat és més complexa, i ha estat marcada pels repetits fracasos per a crear un corpus polític coherent, inclús quan s´han presentat oportunitats històriques.
Potser el primer fracàs va succeïr a l´any 1920, quan les autoritats britàniques a Palestina van alentar a les dues comunitats nacionals – jueus i àrabs – a que establissin institucions comunitàries d´autogovern que s´encarreguessin de l´educació, la seguretat social, la vivenda i l´administració local.

Els jueus – que en aquells moments eren menys del 20 % del total de la població a la Palestina del mandat britànic – van establir el que es va conèixer com “el Comitè Nacional” (Va´ad Leumí), basat en un òrgan escollit democràticament, la Assemblea Representativa dels jueus palestins. Per a l´ elecció dels seus membres es feien votacions regulars, en les que en ocasions competien fins a una dotzena de partits. Aquesta institució autònoma es va convertir en la precursora de l´estructura política del naixent estat jueu, i els seus liders – David Ben Gurion entre ells – van sorgir com la futura élit política d´Israel. El nou estat va tenir èxit com a nació, amb una vida parlamentaria activa i en ocasions turbulenta, precisament perque els seus liders van saber aprofitar aquesta oportunitat.
Tanmateix, els palestins mai van crear estructures pre – estatals similars: es va crear un un Comitè Superior Àrab, format per notables regionals i tribals, però mai es van celebrar eleccions. El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al- Husseini (que posteriorment va ser aliat de l´Alemanya nazi), es va convertir en el seu president, però aquest òrgan mai va ser capaç de crear un lideratge nacional amb acceptació general, ni va poder oferir a la comunitat àrab la varietat de serveis educatius i de seguretat social que les institucions jueves van donar a la seva.

El segon fracàs va tenir lloc en el contexte de la revolta àrab contra l´administració britànica de 1936 a 1939, que va anar acompanyada de grans atacs terroristes contra la població civil jueva de Palestina. La pròpia revolta va ser reprimida de manera violenta per l´excèrcit britànic, però previament una divisió a la comunitat palestina ja havia provocat la creació de dues milicies armades – una basada en el clan Husseini i l´altre en el Nashashibi, més moderat – que es van atacar salvatgement entre si. Hi va haver més víctimes palestines a causa d´aquests enfrontaments que a mans de l´excèrcit britànic o de les forces d´autodefensa jueves.

El tercer fracàs – molt més tràgic – es va produir en els anys 1947 – 48, quan els àrabs palestins van rebutjar el plà de partició de les Nacions Unides, que defensava la creació d´un un estat àrab independent i d´un altre jueu un cop els britànics es retiressin del territori. Mentres que la comunitat jueva de Palestina va aceptar aquesta solució, els àrabs palestins, amb el suport dels païssos de la Lliga Àrab, la van rebutjar i li van declarar la guerra al naixent estat d´Israel.

La derrota àrab – palestina en aquesta empresa i el problema resultant dels refugiats va ser un moment de definició per als palestins. Però el que de vegades es perd de vista en aquest relat es que, mentres pràcticament tots els sectors de la societat árab de Palestina van rebutjar el plà de partició de les Nacions Unides, els palestins van ser incapaços de disenyar institucions polítiques coherents i un comandament militar unificat amb el que poder afrontar a la comunitat jueva que era molt més petita. En contrast, l´assetjada comunitat jueva, dirigida per David Ben Gurion i les forces d´autodefensa jueves (la Hagannah) van ser capaces de mobilitzar, mitjançant les seves institucions democràtiques i un dissentiment marginal, els recursos necessaris per a una campanya militar exitosa.
En efecte, molts liders polítics palestins van fugir cap a Beirut o El Caire un cop que la violència es va iniciar. El clan Husseini va establir la seva milicia a l´ àrea de Jerusalem. Aprop de Tel Aviv, a la colindant Jaffa, es va fer amb el control del territori una milicia adversària, sota el comandament de Hassan Salameh. Al nord del país, una milicia d´origen sirià, dirigida per Fawzi Al – Kaukji, va atacar les poblacions jueves próximes. Els àrabs de Haifa, més moderats, van intentar mantenir-se neutrals en els enfrontaments sense gaire èxit.
La desunió va fer que la derrota àrab fós casi inevitable. A més a més, les ferides de la guerra civil virtual dels anys 30 encara no han cicatritzat: la desconfiança mútua i el record de les massacres destructives van viciar la cooperació y la confiança.

El darrer fracàs va tenir lloc amb els acords d´Oslo de 1993 entre Israel i la OLP, i l´establiment d´una Autoritat Nacional Palestina sota la direcció de Iassir Arafat. Enlloc de crear les infraestructures del futur estat palestí, amb les diverses funcions que poc a poc es van transferir de l´excèrcit israelià a la Autoritat Palestina, Arafat va crear un “estat Mukhabarat” (estat policial), com Egipte, Siria i (fins la caiguda de Sadam Hussein) Irak. Arafat i els seus seguidors de Fatah van crear gairebé una dotzena de cossos de seguritat rivals – alguns cops indistingibles de les milicies basades en els clans – que consumien més d´ un 60 % del pressupost de la Autoritat Palestina, a costa de l´educació, vivenda, seguretat social, i la rehabilitació dels refugiats. Hamas va irrompre amb força en aquest buit amb la seva red d´escoles, serveis socials, centres comunitaris i organitzacions d´ajuda. La presa del poder a Gaza per part del Hamas només ha estat el pas més recent de tots aquests esdeveniments.

És fàcil culpar a individus de l´actual crisi palestina – ja sigui a Arafat o Abbas. És encara més fàcil culpar a l´ocupació israeliana o a les polítiques nord-americanes. Certament hi ha moltes culpes a repartir. Però tots els moviments nacionalistes – el grec, així com el polonès, el jueu o el kurd – s´inicien en l´adversitat. Els palestins ténen una història díficil de desunió interna i de conflictes fatricides a superar. Es troben en un moment clau i depèn d´ells trascendir la seva tràgica herència. Ningú pot ajudar-los sino formen un lideratge coherent, consensuat i raonablement unificat – el que el propi Abbas denomina “una llei, una autoritat, un arma”.

3 comentaris:

espiadimonis ha dit...

L'autor explica molt bé la situació i posa de manifest l'autèntic problema. Però jo pregunto, sense cap tradició d'autèntica democràcia, ¿seran capaços els palestins de dotar-se d'instruments democràtics vàlids per encarar els problemes que es posen de manifest en l'article? Jo sóc tremendament pessimista, i dubto que ho poguessin fer fins i tot si no rebessin les males influències de tercers països àrabs que han utilitzat els palestins per les seves pròpies ambicions.

Jaume ha dit...

Benvolgut lector:

Moltes gràcies pel teu comentari. No serà fàcil per als palestins aconseguir crear institucions sòlides d´autogovern com a pas previ per a la creació d´un estat.
Penso que el nacionalisme palestí històricament sempre ha plantejat com el principal objectiu la destrucció d´Israel enlloc de la creació d´un estat propi i viable, acceptant una convivència pacífica amb l´estat d´Israel. Fins que aquest canvi de xip no sigui una realitat vec molt díficil la creació d´un estat palestí sòlid i viable.

espiadimonis ha dit...

Totalment d'acord, Jaume.