dimecres, 19 de setembre de 2007

oposant-se a l´amenaça de l´Iran.

Interesant anàlisi de l´actualitat a l´Orient Mitjà i especialment de l´amenaça que pot significar un Iran nuclear. L´ex embaixador d´Israel a l´estat espanyol, Shlomo Ben Ami, defensa que un acord integral de pau israelo - palestí pot ser la millor alternativa per a frenar l´estratègia de la República islàmica d´Iran. Si voleu llegir l´article en llengua castellana, cliqueu aquí.

Oposant-se a l´amenaça iraniana.

Per Shlomo Ben Ami. Fonts: Yediot Aharonot (29 - 08 - 2007) i Argentinos Amigos de Shalom Ajshav.

El malson d´un Iran nuclear obsesiona a israelians i àrabs, tanmateix Israel i els EEUU són els únics que pugnen amb força per a frenar les ambicions iranianes. El triangle Israel – EEUU – Iran és on es troba situda l´arrel del problema, així com una possible solució.

La revolució de Khomeini de fet va acabar amb la vella aliança israelo – iraniana, tot i això les relacions entre ambos països van continuar, amb l´estimul dels EEUU. L´afer “Iran – contra” que va veure com Israel proporcionaba armes a Iran en la seva guerra contra l´Irak n´es un exemple.
Com a dos poders no àrabs en un ambient àrab hòstil, Israel i l´Iran van compartir interessos comuns que ni tan sols la revolució islàmica va poder borrar.

Israel i l´Iran tan sols van arribar al punt de la confrontació oberta durant el mandat de Rabin. Això va ser una conseqüència del canvi estràtegic que va seguir a la victòria nordamericana a la Guerra del Golf i al colapse de l´Unió Soviètica. El procés de pau àrabo – israelià, sota el patrocini dels Estats Units, va produir una serie de consecucions impressionants – la cimera de pau a Madrid, els acords d´Oslo, el tractat de pau entre Israel i Jordania, un quasi acord amb Siria i l´establiment de embaixades o consolats israelians a la majoria de païssos àrabs. Tot això va esdevindre un malson per a l´Iran que cada cop s´estava veient més aïllat.
En aquesta cruïlla, Israel i l´Iran – dues forces que s´enfronten per la supremacía en una regió ràpidament canviant – van escollir presentar un debat estràtegic entre ells en termes ideològics. Ara la confrontació va marcar a Israel, que carrega a les seves esquenes el fet de ser un far de la democracia a la regió i també amb el fet de lluitar contra la propagació del imperi xiïta, l´Iran, que va escollir defensar la revolució atraient a les masses àrabs en nom dels valors islàmics i amb la lluita contra els liders traïdors que renunciaren als drets palestins. Però l´Irán, era molt més que això, era enemic d´Israel i era enemic d´una possible reconciliació àrabo – israeliana. Consecuentment, el règim dels “Aiatollahs” escollí incitar a les masses agafant com a bandera un discurs anti-jueu i panislamista, com una manera d´acabar amb l´aïllament de l´Iran i presentar les seves ambicions regionals d´una manera aceptable a les masses sunnites.

Atacar a l´Iran pot ser massa perillós.

No obstant Israel té raons encara per a preocupar-se, perquè un Irán nuclear pot animar als enemics regionals d´Israel i accelerar el desenvolupament d´una cursa armamentística que pot acabar en un greu descontrol.

Un atac sobre les instal.lacions nuclears iranianes pot ser massa perillós i els seus resultats són incerts. Les sancions econòmiques, tan severes com es vulguin, no portaran al govern de Teherán a claudicar. La divisió interna entre les élits iranianes tampoc portarà a un canvi de règim en un futur a curt plaç.

A pesar de tot el radicalisme no és necessariament una senyal d´irracionalitat i l´Iran de la revolució islàmica ha proporcionat proves de pragmatisme en el passat: l´Iran va donar suport als Estats Units a la primera guerra del golf, tanmateix va quedar desubicada a la conferència de pau de Madrid. També va donar suport als EEUU en la seva guerra contra l´Afganistan dels Taliban.

A la primavera del 2003, quan l´excèrcit dels Estats Units va derrotar al de Sadam Hussein, els iranians assetjats van actuar amb rapidesa solicitant una vasta negociació on tots els problemes serien discutits, inclús la qüestió nuclear, Israel, el Hamas o el Hezbollah. A més, el govern de la República islàmica va afirmar que mai més boicotejaría el procés de pau àrabo – israelià.

Tanmateix, l´arrogància de la conservadora administració dels EEUU va impedir una resposta pragmàtica a les noves veus provinents de Teheran. La línea mantenida per l´eix Cheney – Rumsfeld va ser la de “cap conversació amb el mal”.

Quan la política dels EEUU a Orient Mitjà és va manifestar com a inestable, la postura iraniana es va capgirar. No obstant, està clar que l´unica manera d´encarar aquest carreró sense sortida és mitjançant un vast procés negociador. Però això no passarà a través de sancions diplomàtiques o del desplegament nordamericà de mètodes de la Guerra Freda amb mires a esmicolar la columna vertebral de l´Iran, portant-lo a una destructiva cursa armamentística.

L´Iran no aumenta el creixement de la seva influència regional mitjançant el seu pressupost militar, que encara és més baix que el dels seus enemics, sinó, desde el desafiament que suposa als EEUU e Israel usant “tàctiques de baixa intensitat”.

La millor manera de minar l´estrategia iraniana, basada en una constant inestabilitat de la regió, és mitjançant la firma d´un acord de pau integral àrabo – israelià acompanyat d´una massiva inversió en el desenvolupament humà. Això haurà d´anar segit pel finançament internacional per a la creació d´un sistema de pau i seguretat a un Orient Mitjà lliure d´armament nuclear.

4 comentaris:

espiadimonis ha dit...

L'article del senyor Ben Ami és bo, però en el darrer paràgraf, fa una mena de conclusió que, al meu parer, fa grinyolar tot l'escrit.
Diu el senyor Ben Ami que "La millor manera de minar l´estrategia iraniana, basada en una constant inestabilitat de la regió, és mitjançant la firma d´un acord de pau integral àrabo – israelià". Jo crec que d'intents de signar la pau se n'han fet molts, i ara no entrarem a jutjar per què no han cristal·litzat ni de qui n'és la culpa, el fet és que, excepció feta amb Egipte i Jordània, la resta de països àrabs encara no han signat cap acord de pau amb Israel.
La segona qüestió que vull discutir és el posterior finançament que seguiria l'acord de pau. Si ja és difícil que una democràcia escapi a la corrupció per les donacions monetàries exteriors, imaginat una dictadura com les que tenen els països àrabs, i si intentéssim democratitzar-los, xocaríem frontalment amb els mandataris que, gelosos del seu poder, s'hi oposarien amb totes les seves forces per tal de no deixar la poltrona.

Artur ha dit...

Jo crec que el diàleg entre Israel i Iran, i no diguem ja la pau, és impossible. En principi perquè Israel és l'excusa perfecta per a armar-se i fer del xiïsme una religió-ideologia adulta que pot permetre's el luxe d'establir relacions amb altres països xiïtes, tals com Síria, i fer front al veritable enemic: al sunnisme.

Israel ha estat el motiu d'unió entre els països islàmics. Tenir un enemic comú és sempre profitós i ara per ara Israel-USA són ideals per a assumir aquest paper.

Si atacar Iran és realment problemàtic i de conseqüències inabastables, atacar Israel és la clau per a obtenir el lideratge musulmà que ara està orfe de líders. Amadinejah esdevindria el mestre a seguir per tot l'Islam. Recordem que a la primera guerra del Golf el bombardeig a Israel amb míssils per part de Saddam buscava la complicitat àrabo-musulmana. Fins i tot Arafat va donar support a l'acció.

Anquilar Israel no és cap utopia. És una possibilitat, si més no llunyana, però possibilitat al cap i a la fi. Molt serà que no haguem de penedir-nos de la nostra deixadesa, de la nostra indiferència, tal com va passar a l'Alemània nazi, i permetre que la irracionalitat, el despotisme i el totalitarisme teocràtic i antidemocràtic facin d'Israel i dels jueus el primer i més gran genocidi del segle XXI.

Jaume ha dit...

Benvolguts amics:

Crec que ara mateix qualsevol negociació per a la firma d´un tractat de pau israelo - palestí acabarà en un fracàs com per exemple va passar a Camp David al Juliol del 2000.
En primer lloc perquè tant Ehud Olmert com Mahmoud Abbas estan a la corda fluixa amb uns nivells de popularitat molt baixos. Qualsevol intent de pau seria vist com un esoforç d´aquests dos polítics per a continuar aferrant-se a la poltrona.
En segon lloc perquè tenim el problema de Gaza. Actualment, la franja és dominada "de facto" pel Hamas, que es la única autoritat visible. Per tant, les mesures dels acords de pau no es podrien pràcticament duur a terme en una bona part del nou estat palestí.

A més a més, el nacionalisme palestí encara està verd. Amb els acords de pau d´Oslo, Yassir Arafat va tenir l´ocasió de crear unes institucions de govern que podríen servir de base per a la creació de les futures institucions palestines independents. Enlloc de duur a terme aquesta tasca, els diners de les subvencions es van repartir entre la seva camarilla (corrupció, nepotisme, les seves comptes bancaries a Suïssa...) i és va crear un "estat policial" gairebé sense cap tipus d´infrastructura. Això per no mencionar els diners que es van desviar cap a activitats terroristes.
El gran problema que vec és que el nacionalisme palestí no té com a principal objectiu la creació d´unes institucions pre - estatals que puguin ser la base per a un futur estat palestí, el seu principal objectiu continua sent el de destruir Israel. Fins que no facin aquest canvi de xip, qualsevol negociació de pau estarà abocada al fracàs des del meu punt de vista.

Jaume ha dit...

Benvolugut Andreu:

Estic totalment d´acord amb el teu comentari. Els palestins sempre han estat utilitzats pels diversos liders del món àrabo - islàmic segons els seus interessos.
Als anys 60 Nasser, que tenía el projecte de la RAU sota tutela egipcia, es va presentar com el gran defensor de la causa palestina.
Després de que Sadat va firmar els acords de Camp David, Egipte va passar a un segon plà i l´Irak Baazista de Sadam Hussein va voler agafar el lideratge del món àrab. Obviament, Sadam Hussein també es va presentar com el gran valedor de la causa palestina i finançava a les families dels terroristes suicides.
Ara Ahmadineyad veu la oportunitat que té l´Iran d´esdevenir una potència regional a Orient Mitjà i Asia Central. Però per a gunayar-se a les masses dels païssos àrabs veïns, majorment sunnís, no dubta en presentar-se com el gran defensor dels palestins, utilitzant un discurs panislamista.

Si l´Iran continua guanyant influència a la zona - recordem les seva aliança amb Siria o la presència dels seus braços armats a l´Irak o al Liban (Hezbollah)- i especialment si aconsegueix desenvolupar el seu programa nuclear, ens podem trobar davant d´una situació terriblement díficil.