dijous, 30 d’agost de 2007

Les bones intencions no són suficients

Fà un parell de setmanes, al diari israelià "Yediot Aharonot", l´ex embaixador d´Israel a Espanya i ex ministre d´assumptes exteriors israelià, Shlomo Ben Ami, va analitzar les perspectives de futur que s´obren amb la convocatòria d´una cimera internacional de pau, patrocinada pel govern dels Estats Units, per a posar fi al conflicte israelo - palestí.
Shlomo Ben Ami, en la seva magistral exposició, critica determinats aspectes de la política de la aministració Bush i avisa del error de marginar a païssos com Siria o Arabia Saudita en les converses de pau. Us deixo amb la traducció al català d´aquest interessant article. Si voleu llegir-lo en castellà, cliqueu aquí.

Les bones intencions no són suficients.

Per Shlomo Ben Ami. Font: Yediot Aharonot (14 – 08 – 07).

La important reunió del que es coneix com a l´ “eix del mal” de l´Orient Mitjà (Iran, Siria, Hezbollah i Hamas) que es va duur a terme inmediatament després de que el president Bush anunciès la organització d´una conferència internacional per a l´avanç de les negociacions de pau israelo – palestines, posa novament al descobert la conjunció dels problemes a la regió.

Als Estats Units desde sempre es va saber, però es va actuar durant anys d´acord amb un ordre errat de prioritats. No es va acabar d´interioritzar el fet de que si existeix un punt d´Arquimedes al problema de l´Orient Mitjà, es pot trobar en el tema dels palestins, a l´Irak o en la intenció de dominar democràticament als païssos árabs pero no en la lluita contra el terrorisme. Sols després de sis anys d´encaparronament, Bush va confessar que “Irak no és l´únic eix central a l´Orient Mitjà”.
La iniciativa del mandatari nord-americà constitueix el darrer esforç per a salvar la posició dels EEUU a la regió, la qual es veu a si mateixa guardant-se les esquenes en tots els fronts. Irònicament, la conferència internacional és, tanmateix, una declaració de guerra al Hamas, que va triomfar en les eleccions democràtiques del gener del any passat, i és un gest per a fumar la pipa de la pau amb Fatah.

Tanmateix, a la iniciativa del president Bush no li manca valor. Reconeix el fracàs del “Mapa de Ruta” i la necessitat de saltar-se les etapes intermitges per a passar directament a organitzar un acord definitiu.

Bush es va apropar el màxim possible al plà de pau del president Clinton, al declarar que “els límits del passat, la realitat del present i els “canvis pactats” definiran la solució”. Tant ell, com la seva secretaria d´estat, Condoleeza Rice, van advertir a Israel amb una ironia asombrosa de que el futur no es sosté en “la continuïtat de la conquesta de Cisjordania”.

D´altra banda, l´estratègia americana peca d´inestabilitat en diversos punts. Les invitacions a la Conferència Internacioal no inclouen participants radicals – Siria, Hamas – e incentiva a aquests a continuar amb el seu rol d´ aixafa – guitarres. És pura fantasia pensar que és posible arribar a la firma d´un tractat de pau sense la participació d´aquests actors. Mentres Siria i Hamas siguin exclosos del tractat de pau, serà l´Iran qui dicti el seu camí. A més a més, en el moment en que EEUU va marcar el reconeixement a l´estat d´Israel com a tarja de invitació a la conferència, va determinar una barrera que evita la participació saudita.
Al insinuar que la iniciativa de pau saudita no formarà part de l´agenda i tenint en compte que el Hamas no està pas convidat, és díficil que els patrocinadors pretenguin que aquests donin suport a una iniciativa de pau. Sense la participació saudita, la cimera de Bush esdevindrà tan sols en una vetllada privada d´Israel amb els palestins de Fatah, apadrinats – amb cara de pomes agres – per Egipte i Jordania.

Bush va encertar quan va llançar una crida als païssos àrabs amics a que donguin suport a un acord de pau entre Israel i els palestins, pero quan de temps està disposat a pressionar, quan justament ell mateix necessita el suport dels pressionats en la seva lluita contra el terrorisme i per a frenar l´Iran?.

La seva crida a Egipte i Jordania per a facilitar la participació dels palestins, potser és valida, però vist el vist tindrá una seria oposició, donat que els amics “moderats” dels EEUU veuen en el procés de pau una llarga sèrie de renúncies per part d´Israel, i no una benevolent acció israeliana amb la fi de mobilitzar-los per a treure les castanyes del foc a la regió; encara més mentres l´estat jueu es negui a reconèixer obertament el plà de pau àrab.

La actual iniciativa dels EEUU pot semblar llògica però de base no és real. El seu objectiu ingenu – examinar novament l´avançament cap a la creació d´institucions governamentals palestines, la recerca de camins per a donar suport a reformes adicionals i secundar els esforços realitzats per ambues parts – s´adapta molt bé a la concepció israeliana però les milicies palestines han demostrat de manera insistent que no estan disposades a abandonar la lluita armada abans de que puguin veure l´establiment d´un estat palestí sobre les fronteres del 67 i amb Jerusalem Oriental com a capital.

La iniciativa de Bush és doncs una trampa estratègica bàsica, fonamentada en col.locar una cunya entre els moderats de Mahmud Abbas i els extremistes de Hamas. Però per a afavorir el triomf d´Abbas es necessita alguna cosa més que intencions reformistes o la planificació d´estructures governamentals. Nomès un acord de pau global, que respongui a les ambicions essèncials del nacionalisme palestí, li brindarà la legitimitat necessaria per a enfrontar-se als radicals.