'Catalán, judío y renegado'. Catalanofòbia i antisemitisme units en la manfiestació falangista de Madrid.

El passat Divendres dia 25 de Maig, coincidint amb la final de Copa entre el Barça i l'Athletic de Bilbao, en un ambient ja molt caldejat per les polèmiques declaracions de la presidenta Autonòmica madrilenya, Esperanza Aguirre, la Falange, el Nudo Patriótico Español (NPE) i altres grups d'ultra dreta es van manifestar pel centre de la capital espanyola contra el 'separatismo' amb el lema: 'Contra el separatismo, una bandera'.

El lema de la convocatòria de la manifestació. Font: la web del NPE.

La manfiestació és va convertir en una clara mostra d'odi i apologia de la violència anti catalana, anti basca i judeofòbica. Una violència present en els càntics dels manifestants, en les banderes amb simbològia franquista i nazi i en el manifest repartit pels organitzadors als assistents, on es definia a catalans i bascos com a 'càncers' de la nació espanyola, tot citant al fundador de la Legió, José Millán-Astray, o es ressuscitava la vella retòrica falangista de identificar al poble català com els jueus d'Espanya:

 "Catalán, judío y renegado:

 pagarás los daños que has causado.

¡Arriba, escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer."

Personalment, penso que els falangistes han acabat elogiant al poble català equiparant-lo al jueu enlloc de desprestigiar-lo com volien. Ja ho vaig expressar al blog Hummus o Falafel? el passat Dissabte, però val la pena tornar-ho a explicar: que una colla de caps rapats i militants de falange diguin que els catalans som els 'judíos y renegados' d'Espanya m'omple d'orgull i de satisfacció perquè vol dir que tots dos pobles, catalans i jueus, compartim els valors de la modernitat que les corrents més reaccionàries, totalitàries, ultracatòliques, castisses i espanyolistes sempre han rebutjat: cosmopolitisme, laicisme, industrialització, racionalisme davant del misticisme calderonià del Barroc i una economia moderna basada en el guany econòmic i en el treball com a ideal de realització personal davant dels ideals tradicionals de la noblesa hidalga castellana dels segles XVI-XVII, que menystenia el treball, considerant-lo indigne.

En l'ideari dels grups més castissos i totalitaris del nacionalisme espanyol el rebuig als valors de la modernitat ha estat una constant des de finals del segle XIX i, en aquest sentit, no resulta sorprenent que en la seva premsa més afí, la caverna mediàtica de l'època, es definís  la Guerra de Cuba de 1898 contra els Estats Units com un enfrontament entre 'una raza noble de soldados contra una turba vil de mercaderes'. Els Estats Units, 'la turba vil de mercaderes', encarnava llavors els valors de la modernitat rebutjats pel castissisme espanyol. Per tant, aquesta equiparació és en realitat una floreta enlloc d'un insult.

Banderes de les SS Nazis a la manifestació falangista del passat Divendres.

Una darrera reflexió. El passat Dimarts, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va autoritzar la manifestació falangista i va tirar enrera el recurs presentat per la delegació del govern a Madrid, que, basant-se en informes policials, considerava aquesta manifestació d'alt risc perquè podia facilitar els xocs i els incidents violents entre manifestants feixistes i els seguidors del Barça i del Athletic. Aquesta sentència, desafortunada sens dubte, ve a dir que els feixistes no són perillosos i que prima per damunt de tot el dret a la llibertat d'expressió. Tanmateix, penso que el poder judicial es fa un bon embolic amb aquest tema. M'explico: la llibertat d'expressió és un dret que s'ha de respectar però en cap cas pot servir de paraigües per a amparar idees xenòfobes, racistes, antisemites o d'odi contra les nacions històriques de l'estat, especialment contra catalans i bascos. Aquesta idea encara no està ben clara a l'estat espanyol, on l'extrema dreta té un marge de maniobra impensable en altres estats membres de la UE.

A l'abril del 2002, en els dies de roses i vi del lema 'España va bien', de la bombolla immobiliària i del seu fictici creixement econòmic, i del Reial Madrid de 'los zidanes y pavones', el govern popular de José María Aznar, en plena ofensiva de criminalització dels nacionalismes perifèrics, mitjançant la Ley de Partidos, va il.legalitzar a Batasuna i a altres partits i sindicats de l'esquerra Abertzale pel seu suport al terrorisme d'ETA. Res a dir. Tanmateix, jo em pregunto: cap jutge, cap polític, cap magistrat no ha pensat mai en il.legalitzar a partits d'extrema dreta que difonen un missatge d'odi racial, xenòfob, antisemita i de demonització-criminalització dels pobles basc i català, un odi sempre justificat en aquest darrer cas amb el pretext del 'separatismo'? Em temo que no i amb aquest doble raser en l'aplicació de la Ley de Partidos, la justícia espanyola està donant la imatge de que l'apologia de la violència es excusable depenent del seu autor. Punible si es obra de l'esquerra abertzale, però acceptable si ve de l'extrema dreta. Espanya, a més de ser un país amb un antisemitisme rabiosament a flor de pell, és també un país poc seriós i no només per la manca de credibilitat del seu sistema financer.

PD. Ahir vaig publicar un article semblant en castellà al blog Milim i recomano també la lectura de l'excel.lent article publicat avui al blog Hasbara-ts!!. 

Iusuf Al Qaradawi, la Qatar Foundation i el Barça

El passat 15 d'Abril, en el seu popular programa 'La Sharia i la Vida' del canal Al-Jazeera, el teòleg fonamentalista egipci Iusuf Al-Qaradawi aconsellava a les joves musulmanes no desplaçar-se a països occidentals per a cursar els seus estudis universitaris o de doctorat, amb la finalitat de que aquestes joves no es desviessin de la moral islàmica per culpa de la 'perniciosa' influència occidental. Segons Al-Qaradawi, la millor destinació acadèmica per a les noies musulmanes, com per exemple les egípcies, és Qatar perquè tots els luxes que hom pot trobar a països occidentals, però evitant la seva 'depravació moral'. Vet aqui un extracte de les seves declaracions.

el teòleg fonamentalista egipci, el Sheik Iusuf Al-Qaradawi.

Ja posats a parlar de Qatar i d'en Iusuf Al-Qaradawi, potser molts simpatitzants culés no coneixen les relacions existents entre aquest prestigiós teòleg (integrista) egipci i la Qatar fundation, l'actual patrocinadora del Barça. D'entrada, Qatar, un petit emirat situat a la península Aràbiga i banyat per les aigües del Golf Pèrsic, amb unes importants reserves de petroli i de gas (és la tercera reserva de gas del planeta), ha esdevingut una potència regional al món àrab-islàmic i un important mercat emergent a nivell mundial en els darrers anys. Com a botons de mostra podem citar la concessió de l'organització del mundial de futbol del 2022 per part de la FIFA o l'actiu paper de la diplomàcia de Doha en el suport als opositors dels règims de Gadafi a Líbia i de B. Al Assad a Siria durant els darrers mesos. Ara bé, la monàrquia absoluta i wahabita de l'emirat àrab, com tota dictadura, necessitava un aparador internacional que mostrés al món la seva cara amable i quin aparador millor que la Qatar Foundation, especialment si patrocina a un club conegut i admirat mundialment com és el Barça? La directiva de Sandro Rossell va escoltar els cants de sirena provinents de Qatar i al Desembre del 2010 va signar un sucós contracte de cinc anys (a raó de 30 milions d'Euros més bons per títols) per a que l'organització qatariana esdevingués el nou patrocinador -juntament amb UNICEF- del Barça. Econòmicament, no hi ha dubtes, un negoci rodó.

Samarreta blaugrana amb els logos de la Qatar Foundation i UNICEF.

A més a més, per a eliminar possibles qüestionaments morals, les autoritats de Doha es van esforçar (i es continuen esforçant) en presentar a la Qatar Foundation, fundada l'any 1995 pel Emir Hamad Ibn Khalifa Al Thani,  com una organització sense ànim de lucre, dedicada a difondre l'educació, la recerca científica i el desenvolupament humà, tant al petit emirat com a la resta del món àrab-islàmic. Seguint aquesta idea, el president Sandro Rossell i alguns membres de la seva junta, com per exemple el Vice president Xavier Faus, van defensar llavors l'acord signat i van afirmar que no existien contradiccions en que a la samarreta del Barça hi convisquessin els logòtips de la Qatar Fundation i de la UNICEF. Per la seva banda, els representants qatarians, com el representant de la Qatar Sports Investment, Ahmed Al Sulaiti, van fer declaracions en la mateixa línea, destacant la importància de l'esport en l'educació del jovent i els grans esforços realitzats per les autoritats de Doha en aquest sentit.

Però, com ja hem dit, la Qatar Foundation, que té com a guia espiritual al teòleg fonamentalista egipci Al Qaradawi, és només la cara amable de la monàrquia teocràtica qatariana i del seu wahabisme d'estat. De fet, el Al-Qaradawi Center for Research in Moderate Thought rep sucoses subvencions de l'organització qatariana mitjançant la Qatar Faculty of Islamic Studies. Certament, el nom del centre fundat per Al Qaradawi sembla encaminat cap a interpretacions moderades de l'Islam, però ho són les seves idees? Malauradament, no. Iusuf Al-Qaradawi, que també és el guia espiritual dels Germans Musulmans, entre altres idees radicals, es mostra favorable a la mutilació genital femenina (l'ablació parcial del clitoris de les dones), defensa castigar la homosexualitat amb pena de mort, dóna suport als atemptats terroristes suïcides palestins - fins i tot els comesos per dones bomba- contra la població civil israeliana, i considera que la Shoah va ser un càstig divi d'Allah contra els jueus per la seva 'corrupció' i 'perfídia':


Aquestes són les idees defensades per la Qatar Foundation i pel seu guia espiritual, que llur nom apareix en el llistat dels Imams de la mort i té vetada la seva entrada als Estats Units, la Gran Bretanya i recentment també a França, degut al seu extremisme. Malauradament, l'Assemblea de Socis compromisaris del Barça va ratificar l'acord amb la Qatar Foundation el passat mes de Setembre, però, tot i això, no puc deixar de pensar que el President Sandro Rossell ha tacat els valors democràtics i catalanistes que històricament el Barça ha defensat des de la seva centenària fundació l'any 1899.           

La història recent d'Israel resumida en una setmana.

Des del passat Dijous, amb la conmemoració de Iom HaShoah (el dia en record de les víctimes de l'Holocaust) fins el passat Dijous al vespre, quan va finalitzar la conmemoració de la independència de l'estat d'Israel, Iom Ha'Atzmaut, en paraules del meu amic Eli Cohen, els israelians han viscut la seva setmana més fascinant. I, personalment, estic totalment d'acord. Cada any, durant aquests dies, a Israel es viuen intenses emocions i una gran barreja de sentiments: del trist record i homenatge a les víctimes de la Shoah i als caiguts en la defensa de l'estat es passa a l'alegria per la independència d'Israel, el nou centre religiós, polític i cultural del poble jueu després de la destrucció gairebé total de les comunitats jueves europees durant la II Guerra Mundial a mans dels nazis i dels seus aliats.

Cartell conmemoratiu de la Festividad de Iom HaShoah d'enguany.

Tal i com ja vaig afirmar la passada setmana al blog "Hummus o Falafel?", la independencia israeliana té un significat molt més profund que un simple desplaçament territorial del principal centre mundial jueu d'Europa a l'Orient Mitjà (sense oblidar la importància de les comunitats jueves nord-americanes) donat que també implica una ruptura radical amb la vida en la diàspora en al menys un aspecte: des d'antic, els jueus, una minoria tant a l'Europa cristiana com a l'Orient Mitjà i al Magrib Islàmic, sempre han depès de la bona voluntat dels governants no jueus de torn (emperadors, monarques, califes o tsars). Tanmateix, la independència israeliana i la seva sobirania política ha otorgat al poble jueu una protecció de la que abans mancava, gràcies a la Llei del Retorn, que permet la possibilitat de que qualsevol ciutadà jueu pugui emigrar a Israel si ho vol o si es sent insegur en el seu país d'origen, i a les campanyes de denúncia de l'antisemitisme realitzades pel govern o per organitzacions israelianes davant de la comunitat internacional.

La existència d'Israel com a estat jueu i democràtic és clau per a la supervivència del poble jueu i potser això expliqui, al menys en part, les importants relacions entre el mencionat estat i les comunitats jueves de la diàspora.

Cartell de la festivitat de Iom Ha'Atzmaut d'enguany.

Tornant al tema de les festivitats dels darrers dies, ara fa ja uns anys, no recordo exactament si va ser al 2007 o al 2008, vaig poder veure aquest excel · lent documental de la BBC en el que es relacionen dos fets claus de la història jueva del segle XX: la Kristallnacht i la independència d'Israel. De la tragèdia de la Shoah a l'alegria de la independència del novell estat tal i com els israelians han recordat aquests darrers dies.

Els israelians adoren visitar Catalunya.

Ho podeu llegir en una interessant crònica a El Periódico.cat:

"Uns 250.000 israelians visiten Catalunya cada any, segons l'Agència Catalana de Turisme (ACT). La gran majoria arriben en avió a Barcelona i després van a altres llocs: no només Girona, sinó també el parc d'Aigüestortes (on són el grup de turistes internacionals més nombrós, darrere dels francesos), Figueres, Tarragona… Entre Tel Aviv i Espanya, només hi ha vols directes amb la capital catalana i amb Madrid. La capacitat aèria entre Catalunya i Israel és de més de 400.000 seients anuals, entre vols regulars i xàrter, xifra que està previst que s'incrementi aquest any. «Els creixements són de doble dígit any rere any», afirma Walter Wasercier, director de la companyia aèria israeliana El Al."

Iom HaShoah

Günter Grass i la ceguera moral.

 

Al març del 2002, en un article publicat al diari Iediot Aharonot, l'escriptor israelià Amos Oz va parlar de ceguera moral increïble per a referir-se al Premi Nobel de Literatura portuguès, José Saramago, i la seva desafortunada comparació de la ciutat cisjordana de Ramala amb el camp d'extermini nazi d'Auschwitz.

Ara, deu anys més tard, un altre Premi Nobel de Literatura, el poeta alemany Günter Grass, també ha demostrat tenir una important ceguera moral amb el seu polèmic poema, 'El que s'ha de dir', publicat el passat 4 d'Abril al diari alemany Süddeutsche Zeitung. Certament, l'autor de 'El Timbal de Llauna' té tot el dret del món a criticar el que vulgui de la política alemanya o israeliana sense que hagi de ser considerat forçosament antisemita o persona non grata a Israel, però el problema del seu poètic anàlisi és que banalitza el perill d'un Iran nuclear i silencia les reiterades amenaces dels fonamentalistes xiites de Teheran d'esborrar a Israel del mapa per a acabar acusant precisament al govern de Netanyahu de ser el papus regional i la principal amenaça per a la pau mundial per davant fins i tot de dictadures atòmiques com el Pakistan o Korea del nord.

Les paraules sorgides de la ploma de Grass no són innocents. El Nobel alemany insinua un bombardeig atòmic israelià sobre la República Islàmica en un hipotètic atac preventiu de conseqüències imprevisibles, obviant que és justament a l'inrevés, que són els dirigents de Teheran, com per exemple el president Ahmadinejad, els que han amenaçat amb esborrar a Israel del mapa de l’Orient Mitjà. Grass gira la truita. La víctima de les amenaces iranianes esdevé el victimari i la finalitat del seu poema és negar-li el dret de la auto defensa a Israel i només a Israel en nom d'uns espuris i no pas genuïns ideals pacifistes.

El veterà poeta alemany ens volia donar una lliçó de moralitat. Es disfressa de profeta i trenca el seu silenci amb la critica a Israel en ares de la pau i la confraternitat dels pobles de l'Orient Mitjà. Ell només vol ajudar diu, ajudar als israelians, als palestins i a tots els éssers humans que viuen en aquesta regió, "ocupada per la demència". Però Grass, el jove membre de les Waffen SS reconvertit en poeta progressista i compromès, és en realitat un farsant i ens ha mostrat la seva hipocresia escrivint un pamflet sense cap tipus d'autoritat crítica o moral, a bastament criticat tant dins com fora d'Alemanya.

Cap sorpresa final. Tots els extremistes, els neonazis del NPD, els fonamentalistes islàmics de Teheran i els eco socialistes del partit 'Die Linke', units en l'antisionisme i en l'aplaudiment de Grass i el seu poema.

Al igual que el finat Saramago, Grass és un gran escriptor, però els seus anàlisis carregats d'ideologia, prejudicis, temptatives d'ajustar comptes amb el passat i tòpics pre concebuts, només ens mostren la simplicitat del seu pensament i la seva ceguera moral. 

Mohamed Merah, el conflicte mediàtic i la Nova Judeofòbia.

El passat 19 de Març, Mohammed Merah, un jove francès d'origen algerià de 23 anys, ex delinqüent juvenil i simpatitzant d'Al-Qaida, va assassinar al rabí i professor Jonathan Sandler (30 anys), als seus fills Arieh i Gabriel (3 i 6 anys), i a la nena Miriam Monsonego (7 anys), a les proximitats de la seva escola, l'escola jueva de la cadena 'Otzar HaTorah' a Toulouse.

 

Merah, que anteriorment ja havia matat a tres soldats també d'origen magribí amb el pretext de castigar-los per la participació de contingents de tropes franceses a l'Afganistan, va justificar els assassinats d’un adult i de tres nens jueus innocents a Toulouse en nom 'dels nens palestins assassinats per l'exèrcit israelià a Gaza'. Cinc dies després d’aquest sagnant crim, el Dissabte 24 de Març, uns desconeguts van profanar trenta sis tombes d'un cementiri jueu a Niça i el passat Dilluns al migdia un jove estudiant de 12 anys va ser agredit per dos adolescents de 14 anys a les proximitats de la seva escola, també de la cadena ‘Otzar HaTorah’, situada en un barri del sud-est de París. Segons va declarar la directora de recursos humans de l'escola, la senyora Katia Normal, al diari israelià ‘Ha'aretz’, els agressors corejaven eslògans antisemites mentre colpejaven a la seva víctima, que afortunadament no va patir ferides greus. També, durant els darrers dies, vàndals han realitzat pintades lloant a Mohamed Merah i els seus crims en ciutats com per exemple Tarbes.

Aquesta darrera onada d'incidents antisemites ha inquietat molt a la comunitat jueva de França, la més important numèricament a l'Europa Occidental, però no els ha agafat per sorpresa. Des del Setembre de l’any 2000, coincidint amb les primeres manifestacions de la II ‘Intifada’ palestina, el número d'incidents judeofòbics s'ha multiplicat al país veí i en molts casos els seus autors són joves francesos amb arrels familiars al Magrib o en altres països del món àrab. Un dels casos més esgarrifosos i brutals va tenir lloc l'any 2006 amb el segrest i posterior assassinat del jove Ilan Halimi per part d'un grup de delinqüents urbans, l' anomenat 'Gang des Barbares', en un suburbi de París. El caràcter antisemita del crim va quedar clar durant el judici quan Yousuf Fofana, el líder de la banda criminal, es va declarar seguidor d'Al-Qaida i de les idees salafistes, va justificar el crim en nom de les dones i els nens víctimes del 'capitalisme jueu', i va reconèixer que esperava obtindre un important rescat de la família de Halimi, de classe mitjana, basant-se en el tòpic de que ‘tots els jueus són rics’. A més a més, tot i el caràcter multi ètnic i multi cultural de la mencionada banda de delinqüents, la policia francesa va trobar pamflets de propaganda salafista i de suport al Hamas i a la causa palestina en l’amagatall on Halimi havia estat segrestat.  

L'augment d'aquests incidents - amb un clar rerefons judeofòbic - arreu d’Europa i el fet de que en molts casos els seus autors els justifiquessin en nom de la causa palestina i de l’antisionisme va portar a molts analistes a preguntar-se què estava passant. La resposta gairebé unànime va ser que el conflicte entre israelians i palestins s'havia traslladat també a sòl europeu. Tanmateix, alguns intel.lectuals francesos, com Pierre André Taguieff, Bernard Henri Levi o Alain Finkielkraut, no van estar d'acord amb aquest punt de vista i van preferir utilitzar el concepte de 'Nova judeofòbia', nascut en el món anglosaxó als anys setanta, per a descriure aquesta situació. De fet, en les seves obres 'La Nouvelle Judeophóbie' i 'Précheurs de l'Haine', el filòsof P. A. Taguieff analitza aquest augment dels incidents antisemites a França i els relaciona amb la pervivència més o menys residual de l’antisemitisme d’extrema dreta, l’antisionisme políticament correcte en moltes corrents d’esquerra des dels anys 70 i la difusió de les idees judeofòbiques del fonamentalisme islàmic entre les comunitats musulmanes d’Europa durant les darreres dècades.  En altres paraules, després de la II Guerra Mundial, les idees judeofòbiques basades en els prejudicis religiosos d’arrel cristiana i en l’antisemitisme racista dels nazis quedarien totalment desprestigiades a Europa i proscrites del debat polític, però aquesta situació no implicaria la desaparició d’aquesta xacra sinó la seva mutació. Amb la finalitat de guanyar acceptació pública, les idees o els incidents judeofòbics es presentarien ara davant de l’opinió pública en forma de crítica o de desllegitimació del Sionisme i de l’estat d’Israel, descontextualitzant el conflicte de l'Orient Mitjà i mostrant una postura acrítica o en el pitjor dels casos justificativa del terrorisme palestí. 
 

Vol dir això què qualsevol crítica al Sionisme o a les polítiques dels governs israelians de torn són una mostra de judeofòbia? No, evidentment. Segons els intel.lectuals defensors d’aquest nou concepte, com per exemple la periodista Pilar Rahola o el professor Gustavo Daniel Perednik en l’àmbit hispà, les polítiques adoptades pels governs israelians - com les de qualsevol altre govern - poden ser i han de ser criticades, però si aquesta suposada crítica inclou aspectes com la ‘nazificació’ d’Israel, la seva equiparació a règims totalitaris, racistes i d’Apartheid, la caricaturització d’elements de la tradició jueva, o la utilització de tòpics de la judeofòbia clàssica - com el de la conspiració jueva mundial o el líbel de sang - aplicats als israelians, llavors ens trobem davant d’una clara mostra de judeofòbia.

Arribats a aquest punt, i per a finalitzar, un breu toc d’atenció. Durant els darrers anys, els nostres mitjans, amb el doble llenguatge davant el terrorisme, les seves caricatures obertament antisemites (com les de Romeu al diari El País) i la publicació de manipulacions informatives com el conegut incident Al-Durrah, la suposada matança de Jenin durant l’operació ‘Defensive Shield’ (52 palestins morts i 27 soldats israelians segons les investigacions de l’O.N.U i de Human Right Watch) o el mite dels pacífics flotillers humanitaris del Mavi Màrmara assassinats per l’exèrcit israelià en un ‘us abusiu de la força’ ara fa dos anys, han contribuït a desdibuixar el conflicte, diabolitzar l’estat d’Israeel i legitimar  les mostres de judeofòbia entre la nostra opinió pública, com per exemple les manifestacions ‘pacifistes’ on els manifestants de torn criden eslògans com ‘no es terrorismo, es resistencia’ o demanen la desaparició d'Israel mentre acusen als israelians de nazis i de cometre un genocidi amb els palestins.

Barcelona. Gener del 2009. Islamistes armats amb pistoles en una suposada manifestació pacifista.

Els nostres mitjans han d’oferir una informació el més objectiva possible sobre l’Orient Mitjà i el conflicte palestí per a evitar convertir-se heralds de l’odi judeofòbic i donar ales a futurs Mohammed Merah.

El Maccabi Tel Aviv més a prop de la Final Four d'Istanbul.

El Maccabi de Tel Aviv va derrotar per un ajustat marcador de 65-62 al Panathinaikos anit al Nokia Arena i ha aconseguit posar-se per davant en la eliminatòria per 2-1. Si el Maccabi guanya a la seva pista Dijous, aconseguirà la classificació; i si no haurà d'anar a jugar el cinquè partit de desempat a Atenes.

Agressió antisemita a París.

Un nen de dotze anys va ser agredit ahir Dimarts per dos adolescents de 14 a les proximitats de la seva escola, també de la xarxa Ozar HaTorah, el passat Dilluns a la tarda. Segons va declarar la directora de recursos humans de l'escola, Katia Normal, els agressors corejaven lemes antisemites mentre atacaven a la seva víctima. Afortunadament, el nen no va patir ferides serioses (Ha'aretz).

Ultres del Beitar de Jerusalem insulten i agredeixen a treballadors àrabs d'un centre comercial.

L'incident va ocorrer el passat Dilluns dia 19 després d'un partit de la primera divisió de la lliga israeliana de futbol i l'explica detalladament el periodista barceloní Sal Emergui al seu blog del diari El Mundo:

Sus habituales gritos e insultos antiárabes se han traducido esta semana en empujones y agresiones, según denuncia el diario israelí 'Haaretz'. El lunes por la noche y tras ganar al Bnei Yehuda (Tel Aviv) en el estadio Teddy de Jerusalén, unos 300 seguidores (en su mayoría adolescentes) entraron en el vecino centro comercial Malcha. Ondeando las bufandas del Beitar, ocuparon el espacio dedicado a los restaurantes en la segunda planta y celebraron la victoria acordándose de sus dos grandes enemigos: el Hapoel Tel Aviv, símbolo de la izquierda israelí, y los árabes.

Tras escuchar durante largos minutos dos clásicos eslóganes de 'La Familia' ("¡Muerte a los árabes!, ¡Los árabes son terroristas!"), varios empleados árabes cogieron palos de escoba para ahuyentarles.

En pocos segundos, los aficionados se lanzaron hacia ellos iniciando una reyerta con un único color. "Fue una pesadilla. Trescientos seguidores contra mis cuatro empleados", relata Mohamed. Según otros testimonios, algunos chavales violentos gritaron "Mahoma está muerto" y escupieron a tres mujeres árabes que estaban en el centro comercial.

La intervención de los agentes de seguridad del centro y los policías consiguió devolver la calma tras 40 minutos de barullo. Tras recibir puñetazos y patadas, los árabes fueron atendidos en el lugar de los hechos, al negarse a acudir al hospital."

 

Els ultres més radicals del Beitar, 'la família', són coneguts per la seva identificació amb les corrents més radicals de la dreta nacionalista israeliana, pels seus càntics racistes contra els àrabs i per la seva rivalitat amb els supporters del Hapoel de Tel Aviv, identificats amb l'esquerra. En els darrers anys, 'la família' ha protagonitzat incidents tan lamentables com xiular i cantar el nom d'Igal Amir durant el minut de silenci en record a Y. Rabin al Novembre del 2007 (Ynetnews).

Font de la foto: Ynetnews.

El terrorista Mohamed Merah va viatjar a Israel l'any 2010.

Segons fonts del ministeri de defensa israelià, Mohamed Merah, el terrorista de Toulouse autor de la mort de 3 militars francesos, tres nens jueus i un professor de l'escola Ozar HaTorah, el rabi Jonathan Sandler, en una escala previa a la seva arribada a l'Afganistan, va visitar Israel durant el mes de Septembre del 2010. Segons la mencionada font, va entrar al país pel pont Allenby des de Jordània i durant la seva visita no se li coneix cap tipus d'activitat hòstil, negant així la informació provinent de les autoritats franceses de que Merah havia estat detingut a Jerusalem en possessió d'un ganivet. (Jerusalem Post).

 

"Le gang des barbares", Mohamed Merah i el gihadisme emergent. (Jaume Renyer).

Excel.lents reflexions de Jaume Renyer:

Mohamed Merah te un perfil similar als components del "gang dels barbares",  una colla de joves encapçalats per Yossouf Fofana que el 21 de gener del 2006 va segrestar un jove jueu, Ilan Halimi, creient que com tots els jueus son rics pagarien el seu rescat. Despres de tres setmanes de maltractaments executaren la víctima sense haver aconseguit el seu propòsit no sense abans torturar-lo salvatgement. Al judici posterior que va condemnar els assassins, Fofana (penat a perpetuïtat com a autor material de la degolla d'Ilan Halimi) va adduir motivacions gihadistes a la seva acció i ho ha continuat fent des de la presó mitjancant missatges que fa arribar a la premsa. 

Fofana i els seus còmplices mai van arribar a viatjar com Merah al Paquistan per incorporar-se a la gihad, però comparteixen una mena de sub-civilització obertament confrontada als valors democràtics i a les formes de vida de les societats on han nascut. L'islam no es per a ells una via d'expressió espiritual i religiosa sinó una referència mítica d'una abstracció totalitària a traves de la qual projecten el ressentiment  personal i col.lectiu contra una societat que no senten com pròpia. Adapten el discurs gihadista de l'integrisme islàmic i el fan seu adaptant-lo a una Europa on troben la connivencia de l'antisionisme, la judeofòbia i  les reminiscències tardanes d'ideologies antiliberals com el nazisme i el comunisme.

...

A Catalunya, malgrat que des de fa anys hom sap que es caserna d'hivern i lloc de pas dels grups gihadistes, la negativa a prendre cosnciencia que la violencia integrista d'arrel islamista pot crear un conflicte al nostre país s'explica per la resistència del progressisme fins ara ideològicament hegemònic a acceptar aqueixa eventualitat. Els "enemics" d'aqueixa Catalunya desorientada son els USA, el liberalisme, la "dreta" o Israel i no en poden reconèixer d'altre. Per això, des de La Vanguardia a Vilaweb, hom ha preferit acollir-se a la versio acomodaticia segons la qual Merah era un "llop solitari" o un malalt mental, quan els experts anti-terroristes adverteixen que aqueixa teoria no es sostenible.

Mohammed Merah a Reus? Catalunya un dels principals focus salafistes d'Europa

En una notícia publicada avui al Diari de Tarragona s'especula amb la possibilitat de que Mohamed Merah, el terrorista francès d’origen argelià que va assassinar a dos soldats francesos, un professor i tres alumnes de l’escola Ozar HaTorah a Toulouse, participés en una cimera salafista a Reus, la capital del Baix Camp, entre els anys 2007 o 2008. Sigui com sigui, no hi ha dubtes de que Merah va venir a Catalunya en varies ocasions en els darrers anys i no precisament per a fer turisme o veure els partits del Barça de Guardiola. D’entrada, aquesta dada pot sorprendre als lectors però cal recordar que, com encertadament va denunciar Pilar Rahola en el seu llibre La República Islàmica d’Espanya’, el nostre país és un dels principals centres salafistes d’Europa Occidental, gràcies en part a la por, el bonisme o un multiculturalisme mal entès dels nostres dirigents. Precisament, sobre aquest tema recomano la lectura d’una brillant columna de la mencionada Pilar Rahola a La Vanguardia.

PD. Des del passat Dimecres ha fet fortuna en els nostres mitjans el fet de considerar al terrorista Merah com un 'llop solitari'. Tanmateix, ahir, Fernando Reinares, en un interessant article publicat a El País, critica aquesta hipòtesi.

 

L'Autoritat Nacional Palestina condemna l'atemptat terrorista a Toulouse però glorifica a Dahlal Mughrabi.

Palestinian Media Watch ens informa d'una nova mostra del doble llenguatge dels dirigents palestins amb el fenòmen del terrorisme. Mentres que el primer ministre de l'Autoritat Nacional Palestina, Salam Faiad, ha condemnat enèrgicament els assassinats del passat Dilluns a l'escola jueva Ozar HaTorah i ha declarat que "cap nen palestí pot acceptar crims [en el seu nom] contra gent inocent", els dirigents, portaveus i activistes de Fatah han continuat exaltant en els seus discursos o fins i tot a la pàgina oficial de facebook de la seva organització a la terrorista Dalal Mughrabi (el comando que liderava va causar la mort de 37 israelians innocents en un dels atemptats terroristes més sagnants de la història d'Israel l'any 1978).

Font: Ma'an i Palestinian Media Watch.

Multitudinària marxa a Paris en memòria dels assassinats en l'atemptat terrorista de Toulouse.

Font: The Telegraph.

Atemptat terrorista contra una escola jueva a Toulouse.

Ho he llegit aquest matí al Ha'aretz. Desgraciadament, en l'atemptat terrorista, han estat assessinats un professor, el rabí Jonathan Sandler de 30 anys i dos dels seus fills, els petits Gabriel i Arieh (de 3 i 6 anys d'edat). La filla del director del centre, Miriam Monsonego (7 anys), va ser la quarta víctima mortal. Un altre estudiant de 17 anys ha quedat ferit de gravetat. Tanmateix, tot i el clar rerafons antisemita de l'atemptat, com encertadament comenten al blog Ma Pitom, alguns dels nostres mitjans han volgut enmascarar els fets i presentar-los com si es tractés d'un 'tiroteig'... No han estat els ùnics, la ministra d'afers exteriors de la UE, Catherine Ashton, no ha dubtat en comparar aquest atemptat amb els comesos per l'ultra-dretà A. Breivik a Oslo i l'illa de Utoya del passat mes de Juliol (encertada en aquesta primera comparació, tot sigui dit), amb les víctimes de la guerra civil a Síria i agafeu-vos fort, amb els fets de... Gaza!! (Ynetnews). Afortunadament, els primers ministres de França i d'Israel, B. Netanyahu i N. Sarkozy, no es fan algunes de les empanades mentals políticament correctes de la senyora Ashton i parlen clar: l'atemptat terrorista és un despreciable atac antisemita i  una tragedía espantosa. De fet, tant Sarkozy com el candidat socialista, François Hollande, han suspès els actes de la campanya electoral per a les presidencials franceses.

Segons fonts policials franceses, la pistola utilitzada en l'atemptat terrorista seria la mateixa arma utilitzada en els atemptats contra dos paracaigudistes francesos la pasada setmana a Montauban i els primers indicis apunten cap a grups neonazis i  motivacions xenòfobes, racistes i antisemites (Ha'aretz i El País). Sigui com sigui, són  ja més de tres dècades d'atacs contra la comunitat jueva de França (Nihil Obstat). 

Eliezer Ben Yehudà i la 'Guerra de l'hebreu'.

La controvèrsia sobre la Immersió lingüística en català del nostre sistema educatiu ha tornat a la primera plana dels diaris i el passat Dilluns 12 de Març, en un interessant article del diari “El Punt Avui”, el periodista i editor Josep Maria Pasqual parlava de “batalla de la llengua” per a referir-se a la defensa en àmbits molt diversos (econòmic, polític, governatiu o jurídic) de la immersió lingüística. D’entrada, potser pel fet d’haver estudiat hebreu modern a les Universitats de Granada i Tel Aviv, aquests mots un tant bel.ligerants em van recordar a l’expressió “Miljemet HaIvrit” o “Guerra de l’Hebreu”, utilitzada a la historiografia israeliana per a referir-se a la normalització i la immersió lingüística de la revifada llengua de la Torà durant les primeres dècades del segle XX a la Palestina otomana i britànica, prèvia a la independència de l’estat d’Israel l’any 1948. Els seus protagonistes van ser els emigrants jueus procedents principalment d’Europa de l’Est en diverses onades des de finals del segle XIX amb una doble finalitat: fugir de l’antisemitisme que llavors feia estralls al nostre continent (pogroms a Rússia a partir de l’assassinat del Tsar Alexandre II l’any 1882, ascens de l’antisemitisme i del nacionalisme ‘Völkisch’ als territoris de parla alemanya, el ‘Cas Dreyfus’ a França…) i posar les bases per a la creació d’un estat nació en un territori on el poble jueu tenia des de feia segles importants vincles històrics, culturals i religiosos, gràcies a la influència del Sionisme i d’altres moviments nacionalistes precursors, com per exemple el dels ‘Hovevei Tzion’ (Amants de Sió).

Encara que al llarg del segle XIX, gràcies a les influències de l’Haskalà’, la il.lustració jueva, moviments culturals com ‘Hohmat Israel’ ja havien defensat a l’Europa de l’Est el revifament de l’hebreu, el ‘Pompeu Fabra’ i gran impulsor de la seva normalització va ser l’excel.lent lingüista, Eliezer Ben Yehudà.  Nascut l’any 1858 com Eliezer Isaac Perlman, a Luhzki, un petit poblat de Lituània, en el si d’una família molt religiosa, el nostre protagonista va iniciar els seus estudis en una Ieshivà o escola rabínica, però, posteriorment, influït per les seves idees il.lustrades, seculars i nacionalistes, va decidir abandonar-los per establir-se a Palestina. Des de la seva arribada a Jerusalem l’any 1881 fins la seva mort l’any 1922, Ben Yehudà va treballar activament per al revifament de l’hebreu com a llengua nacional en el sistema educatiu i en la vida diària de la comunitat judeo-palestina. En aquest sentit va inventar milers de paraules tècniques, científiques o d’us diari inexistents en l’hebreu clàssic, va publicar la primera gramàtica i el primer diccionari modern en aquesta llengua,  va escriure nombrosos articles als diaris per a defensar les seves idees, va ser el gran impulsor del Consell de la Llengua hebrea (fundat l’any 1890) i va defensar un sistema educatiu íntegrament en hebreu entès com la principal eina per al renaixement nacional d’una comunitat, que en aquells moments era una veritable torre de Babel, composta per emigrants arribats d’arreu del món, amb unes llengües, orígens i tradicions culturals jueves molts diferents.

En uns inicis, les idees de Ben Yehudà van semblar abocades al fracàs tant pel recel dels seus col.legues com per l’obstinada oposició dels sectors més tradicionals de l’ortodòxia religiosa jueva, que veien negativament l’ús de la llengua sacra de la Torà per a afers relacionats amb la vida quotidiana. Però, la creació dels primers centres d’educació secundària íntegrament en hebreu, com per exemple la Gimnàstica Herzliya a Jaffa (1905), la consolidació d’aquesta mil.lenària llengua com la vehicular en l’ensenyament en detriment d’altres idiomes com l’alemany arran de la controvèrsia a l’Institut Technion de Haifa (1912-1919), la creació de la Universitat hebrea de Jerusalem als anys vint i les múltiples campanyes en defensa de l’ús de l’hebreu, recolzades per grups de piquets molt actius, els ‘batallons de la llengua’, en àmbits molt diversos: al carrer, als rètols dels anuncis i botigues, als teatres o al cinema, van ser els factors claus per a l’èxit del seu projecte de normalització lingüística als anys trenta, als anys previs a l’esclat de la II Guerra Mundial (1939-1945). La posterior independència israeliana (1947-49) va consolidar aquest procés de immersió lingüística fins al punt de que el vell somni d’Eliezer Ben Yehudà és avui una realitat i l’hebreu finalment ha esdevingut la llengua nacional del poble jueu tant a Israel com a la diàspora.

PD. La història d'Eliezer Ben Yehudà explicada per a nens (i adults amb esperit infantil) al 'Barri Sèsam' israelià:

La gira de Ban Ki Moon per Orient Mitjà: reactivar les negociacions de pau.

Ban Ki Moon, el Secretari General de les Nacions Unides, es troba aquests darrers dies de gira per Orient Mitjà amb la finalitat de reactivar el procés de pau entre israelians i palestins. En els darrers dies ha visitat Israel i s'ha reunit amb importants personalitats polítiques, com el president del país Shimon Peres, el Primer Ministre B. Netanyahu o el ministre d'exteriors Avigdor Lieberman, i els ha demanat que el seu govern faci concessions i gestos de bona voluntat cap als palestins, especialment en temes com la construcció als assentaments de Cisjordània.

Després de la seva estada a Israel, el secretari general de les Nacions Unides s'ha desplaçat avui Dijous a la Franja de Gaza. Va entrar al territori sota control del Hamas pel pas fronterer d'Eretz i d'entrada va tenir un primer ensurt quan dotzenes de palestins es van manifestar i van tirar pedres, sabates i pals als vehicles de la seva comitiva perquè veien la seva visita com una nova via negociadora cap a Israel i especialment pel lleig fet als presoners palestins engarjolats a Israel al denegar la petició de fer una trobada amb els seus familiars. En una posterior roda de premsa a la capital de la Franja, Moon va fer una crida als dirigents de Hamas per a que deixin de llençar missils contra la població civil israeliana, va tornar a demanar al govern israelià gestos de bona voluntad envers el palestins i que suavitzés les restriccions a la franja, i va mostrar la seva simpàtia envers les demandes de la població de Gaza, afegint que comparteix plenament les seves preocupacions i frustració.

Ban Ki Moon també va visitar un projecte de construcció de vivendes patrocinat per les Nacions Unides a la ciutat de Khan Younis al sud de la franja de Gaza i de retorn a Israel està programat que visiti el Sapir Academic College, situat a les proximitats de Sderot i que ha estat el blanc de molts Qassam disparats des de Gaza. També estan programades futures trobades amb el Ministre de Defensa Ehud Barak, amb la líder de l'oposició Tzipi Livni i la seva presència a la dotzena conferència anual a Herzliya, on realitzarà el discurs inagural.
 

Aquesta gira de Ban Ki Moon té com a finalitat reactivar el procés de pau entre israelians i palestins després del fracàs de les trobades a Amman entre totes dues parts del passat mes de gener. Convé recordar que les negociacions estan paralitzades desde la passada tardor, quan els dirigents de l'Autoritat Nacional Palestina van decidir abandonar-les de manera unilateral després del seu fracàs en la temptativa de reconeixement unilateral a les Nacions Unides. Però aquesta no serà una tasca fàcil. A la desconfiança existent entre els dirigents israelians i palestins cal afegir els  esclats de violència provocats pel llençament de míssils contra territori israelià i les posteriors operacions anti-terroristes del Tzahal. De fet, ahir, coincidint amb la visita de Ban Ki Moon a Gaza, els terroristes palestins van llençar vuit míssils contra el sud d'Israel. Tanmateix, no tot són males notícies. Segons informa l'agència de notícies palestina Ma'an, el govern israelià ha permès l'entrada a Gaza pel pas fronterer de Kerem Shalom de 270 camions amb bens agraris i comercials i uns 20 cotxes.

Font: Jerusalem Post i Ma'an.

El Ha'aretz és un diari 'Cool' per a Anonymous Palestine.

Ho explica el periodista Sal Emergui al seu blog del diari El Mundo. Des de fa uns mesos hackers pro israelians i pro palestins estan immersos en una guerra cibernètica que sembla no tenir fi. Una de les seves darreres víctimes ha estat el diari israelià de centre-esquerra, Ha'aretz, però segons sembla aquest ciber atac va ser un error perquè els seus autors, els hackers de Anonymous Palestine, van deixar un missatge on demanaven excuses al Twitter del mencionat mitjà:

"We are sorry. We didn't Know that Haaretz is a good newspaper, we sorry about this, and be sure no one will attack u again". 

Com encertadament indica Sal Emergui, el Ha'aretz (El País), editat a Tel Aviv, és un diari que té una major popularitat fora d'Israel que no pas al país, on té fama de pro palestí. De fet, periodistes com per exemple Ben Dror Yemení (que escriu al vespertí Ma'ariv) són crítics amb la línea editorial del mencionat diari, considerada com acríticament pro palestina i en ocasions fins i tot demonitzadora de les institucions israelianes. Arran del ciberatac i de les posteriors disculpes dels hackers pro palestins, el debat sobre la línea editorial del Ha'aretz ha tornat al primer pla i l'incident ha originat tot un seguit d'acudits i bromes a Israel entre partidaris i detractors del mencionat diari.

Si esto es un hombre (Primo Levi).

SI ESTO ES UN HOMBRE.

Los que vivís seguros

En vuestras casas caldeadas

Los que os encontráis, al volver por la tarde,

La comida caliente y los rostros amigos:

Considerad si es un hombre 

Quien trabaja en el fango

Quien no conoce la paz

Quien lucha por la mitad de un panecillo

Quien muere por un sí o por un no

Considerad si es una mujer

Quien no tiene cabellos ni nombre

Ni fuerzas para recordarlo

Vacía la mirada y frío el regazo

Como una rana invernal

Pensad que esto ha sucedido:

Os encomiendo estas palabras.

Grabadlas en vuestros corazones

Al estar en casa, al ir por la calle,

Al acostaros, al levantaros;

Repetídselas a vuestros hijos.

O que vuestra casa se derrumbe,

La enfermedad os imposibilite,

Vuestros descendientes os vuelvan el rostro.

Cita: LEVI, P.; Si esto es un hombre, colección quinteto, el Aleph Editores, Barcelona, 2006, pp. 13-14.

Acte en record de les víctimes de l'Holocaust al Parlament de Catalunya.

Aquesta tarda, a les 19.00h, el Parlament de Catalunya retrà un homenatge a les víctimes de la Shoah amb un acte que tindrà lloc a la sala auditori del parlament.

Font: La web del Parlament de Catalunya.

El Barça Regal viatja avui a Tel Aviv.

El Barça Regal viatja avui a Tel Aviv per a enfrontar-se al Maccabi demà al Nokia Arena en partit corresponent a la Eurolliga de Bàsquet. El Maccabi, tot i el retorn de Jordan Farmar a la NBA després de la finalització del 'Lockout' ha aconseguit encadenar una ratxa de 18 victories consecutives en les tres competicions que està disputant: la Lliga israeliana, La La Lliga Adriàtica i la Eurolliga. Però el Barça no sols haurà de superar un Maccabi en ratxa sinó també el 'Nokia Arena Factor':

Fonts: Mundo Deportivo i Maccabi Electra Tel Aviv Basketball 

La pel · lícula israeliana "Footnote" nominada per als Oscars.

La pel · lícula israeliana "Footnote" del director Joseph Cedar ha estat nominada per a l'Oscar com a millor película en llengua extranjera. Aquesta és la desena pel.lícula israeliana nominada en aquesta categoria tot i que cap ha aconseguit guanyar la preuada estatueta. Us deixo amb el trailer de la pel.lícula. Kol hakavod!

Font: Jerusalem Post.

Gustavo Sala, Página 12 i les tires humorístiques sobre la Shoah.

El passat Dilluns 16 de Gener el Dj francès David Guetta va actuar a La Caseta Beach (Mar de la Plata) en un concert en el marc de la seva darrera gira per terres sudamericanes i aquest va ser el pretext utilitzat pel humorista Gustavo Sala per a dibuixar una tira còmica on banalitzava la Shoah i es burlava dels patiments dels millons de víctimes jueves del Nazisme, comparant els camps d'extermini nazis amb festivals de música amb Dj's. Aprofitant un joc de paraules amb el nom del conegut music i productor francès, en varies vinyetes de la tira, Sala dibuixa a un Dj anomenat 'David Ghetto' que anima als presos dels camps d'extermini nazi a ballar i a divertir-se. Fins i tot, en una de les vinyetes, el propi führer nazi, Adolf Hitler, els anima a ballar perquè "la vida es corta". Finalment, i per posar la cirereta al país dels despròposits, a la darrera vinyeta, Sala dibuixa a Hitler agraïnt a Ghetto que diverteixi als presos perquè "si están relajados, los jabones salen mucho mejor".

Aquesta insultant i patètica tira còmica va ser publicada en el suplement juvenil "No"  del diari "Página 12" el passat Dijous 19 de Gener, el dia abans de la commemoració del septuagèssim aniversari de la Conferència de Wannsee, on els jerarques nazis van reunir-se per a debatre sobre l'extermini de les comunitats jueves d'Europa. Òbviament, les principals institucions i representants de les comunitats jueves argentines, com per exemple la DAIA o la AMIA, han expressat la seva indignació i protesta davant la insultant caricatura de Sala i han demanat no sols una una disculpa per a sortir del pas (com la que va donar Página 12 en una escueta nota el passat Dissabte dia 21) sino una explicació tant del diari com del dibuixant. 

Per la seva banda, Gustavo Sala, en declaracions al Canal 26, va provar d' excusar-se i demanar disculpes afirmant que ell només volia caricaturitzar a David Guetta, a les grans icones del rock i als seus seguidors en clau d'humor negre, utilitzant "estereotipos que están muy marcados en la consciencia colectiva". Seguidament va afegir que "No tengo problemas en pedir disculpas porque no hubo mala leche ni busqué lastimar a nadie, es humor negro, jodido, es una tira mediocre con un remate tonto" (Minutouno.com i Página 12).

Però dóna la casualitat que plou sobre mullat. Aquesta no va ser la primera caricatura de Gustavo Sala on banalitzava i feia conya amb l'antisemitisme nazi. Resulta que ara fa un any, en una tira còmica publicada al mateix suplement de 'Página 12", Sala va dibuixar una historieta que porta el ridícul títol de "El sillón en el que si te sientas sos nazi", on un personatge anomenat Luís Roldán es troba amb uns jueus i els ofereix diners i un sandwitx. Posteriorment, el protagonista seu a la butaca i té unes ganes terribles de perseguir als jueus. Finalment, la butaca afirma entre rialles que "desde que se sentó Hitler no me divertía tanto" (Itón Gadol). Per tant, Gustavo Sala no només és un provocador i un oportunista, que ha banalitzat la Shoah per a aconseguir el seu moment de fama gràcies a la polèmica generada per la seva caricatura, sinó que es tracta d'un antisemita que ha banalitzat l'antisemitisme nazi i la Shoah en diverses tires còmiques. A més a més, la seva caricaturització dels jueus lletjos i amb els nassos aguilenys i ganxuts, és molt semblant a les caricaturitzacions de la judeofobia clàssica.

Per a posar el punt i final, ens podríem formular la pregunta de si es pot fer conya amb la Shoah o amb altres grans matances i genocidis? Penso que no perquè la llibertat d'expressió no pot servir d'excusa o pretext per a banalitzar el patiment de les víctimes de la barbàrie. No trobo gens còmica o graciosa la discriminació de milions de persones durant anys només perquè els nazis els consideraven "infrahomes", la seva reclossió massificada en Ghettos insalobres, el seu posterior trasllat durant dies en vagons de bestiar -sense gairebé aigua i menjar- cap als camps d'extermini i  la mort de la gran majoria de les víctimes de l'odi nazi a les cambres de gas a les poques hores de la seva arribada als camps o per extenuació física després de setmanes o mesos de dur treball com a mà d'obra esclava dels seus botxins. No hi ha res còmic o humorístic en el patiment de milions de persones i el seu assessinat sistemàtic durant la Shoah.

En conclussió, Gustavo Sala és un provocador i un oportunista perquè ha aconseguit el seu moment de fama frivolitzant amb el patiment de milions de persones durant la Shoah i amb el patiment dels seus familiars que van sobreviure a la barbàrie nazi, però també és un antisemita perquè la seva caricatura no es fruit d'un error puntual per ignorància ja que Sala és reincident amb les seves caricaturitzacions dels jueus i amb la banalització del antisemitisme nazi en les seves historietes.