Ibarra i la banalització del mal.

El passat Dijous, entrevistat per Susanna Griso al programa ‘Los Desayunos de Antena 3, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex president de la Junta de Extremadura i actualment membre del Consell d’Estat, va equiparar al President de la Generalitat Artur Mas amb el ‘führer’ nazi Adolf Hitler i el ‘duce’ feixista Benito Mussolini.

No és cap secret que durant la seva llarga presidència de més de dues dècades a la Junta extremenya (1983-2007), Juan Carlos Rodríguez Ibarra, un dels grans representants de l’ala jacobina del PSOE juntament amb José Bono o Alfonso Guerra, va aconseguir uns bons redits electorals en part gràcies a la seva retòrica anti-catalanista i de confrontació amb els governs de la Generalitat. Tanmateix, les darreres declaracions de l’ex president extremeny han creuat totes les línees vermelles de l’ètica política perquè impliquen una clara banalització de la ideologia nazi feixista i dels seus crims. En efecte, si la declaració de sobirania del poble català i pel dret a decidir aprovada per majoria al Parlament el passat mes de Gener és un acte ‘colpista’ - equiparable al Tejerazo o a les tàctiques dels nazis - i Mas és un nou Hitler, llavors l'horror del Nazisme queda reduit al no res perquè podríem concloure que les polítiques del III Reich - i entre elles l’assassinat industrialitzat, metòdic i sistemàtic de milions de persones - és equiparable a una declaració aprovada legítimament en un parlament democràtic com és el català. Com ja hem dit, ens trobem davant una clara banalització del mal i de la pitjor tragèdia de la història europea del segle XX amb la finalitat de deslegitimar al President Mas i al procés sobiranista català.

   

El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català, Francesc Homs, ha declarat que la Generalitat es planteja portar les declaracions de l’ex president extremeny als tribunals. És una decisió encertada. Aquestes declaracions no poden quedar impunes, con una simple anècdota o un exabrupte (més o menys desafortunat) provocat pel debat polític generat pel gir sobiranista en la política catalana des de de la històrica manifestació del passat 11 de Setembre. Cal una resposta ferma i esperem que el govern de la Generalitat estigui a l’alçada de les circumstàncies.

Per a concloure, una breu reflexió. El silenci sospitós del PSC - PSOE, el fet que cap veu de fora de Catalunya s’hagi alçat per a demanar la dimissió d’Ibarra com a membre del Consell d’Estat, la manca total de crítica a les declaracions de l’ex president extremeny per part del govern espanyol - la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría s’ha limitat a demanar prudència i moderació-  i l’anunci del President de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, de defensar jurídicament a Ibarra si la denuncia del govern català arriba als tribunals són uns bons exemples de l’empanada mental existent a Espanya en el debat entre la llibertat d’expressió i els seus límits, especialment quan ens referim a la criminalització de l’oponent polític i a la banalització d’ideologies totalitàries com són el Feixisme o el Nazisme.

Article de Josep Fontana publicat a El Periódico.

Actualització (11-03-2013): en el seu darrer article d'opinió publicat al diari El Periódico de Catalunya, l' historiador Josep Fontana també s'apunta a la banalització dels horrors del Nazisme al parlar de 'deriva nazi del PP'. Cal ser clar i rotunds. El que vam dir el passat Divendres per a Juan Carlos Ibarra també val per a Josep Fontana. La visió uniforme de l’estat espanyol del PP i les seves polítiques econòmiques neoliberals són criticables com les de qualsevol altre partit, però no equiparables a les polítiques del III Reich. Novament, ens trobem amb una banalització gratuïta de la pitjor tragèdia europea del segle XX que suposa també un insult a la memòria de les seves víctimes i de les seves famílies. Especialment greu és quan el seu autor és un reputat intel·lectual com Josep Fontana. Lamentable.  

'Catalán, judío y renegado'. Catalanofòbia i antisemitisme units en la manfiestació falangista de Madrid.

El passat Divendres dia 25 de Maig, coincidint amb la final de Copa entre el Barça i l'Athletic de Bilbao, en un ambient ja molt caldejat per les polèmiques declaracions de la presidenta Autonòmica madrilenya, Esperanza Aguirre, la Falange, el Nudo Patriótico Español (NPE) i altres grups d'ultra dreta es van manifestar pel centre de la capital espanyola contra el 'separatismo' amb el lema: 'Contra el separatismo, una bandera'.

El lema de la convocatòria de la manifestació. Font: la web del NPE.

La manfiestació és va convertir en una clara mostra d'odi i apologia de la violència anti catalana, anti basca i judeofòbica. Una violència present en els càntics dels manifestants, en les banderes amb simbològia franquista i nazi i en el manifest repartit pels organitzadors als assistents, on es definia a catalans i bascos com a 'càncers' de la nació espanyola, tot citant al fundador de la Legió, José Millán-Astray, o es ressuscitava la vella retòrica falangista de identificar al poble català com els jueus d'Espanya:

 "Catalán, judío y renegado:

 pagarás los daños que has causado.

¡Arriba, escuadras, a vencer,

que en España empieza a amanecer."

Personalment, penso que els falangistes han acabat elogiant al poble català equiparant-lo al jueu enlloc de desprestigiar-lo com volien. Ja ho vaig expressar al blog Hummus o Falafel? el passat Dissabte, però val la pena tornar-ho a explicar: que una colla de caps rapats i militants de falange diguin que els catalans som els 'judíos y renegados' d'Espanya m'omple d'orgull i de satisfacció perquè vol dir que tots dos pobles, catalans i jueus, compartim els valors de la modernitat que les corrents més reaccionàries, totalitàries, ultracatòliques, castisses i espanyolistes sempre han rebutjat: cosmopolitisme, laicisme, industrialització, racionalisme davant del misticisme calderonià del Barroc i una economia moderna basada en el guany econòmic i en el treball com a ideal de realització personal davant dels ideals tradicionals de la noblesa hidalga castellana dels segles XVI-XVII, que menystenia el treball, considerant-lo indigne.

En l'ideari dels grups més castissos i totalitaris del nacionalisme espanyol el rebuig als valors de la modernitat ha estat una constant des de finals del segle XIX i, en aquest sentit, no resulta sorprenent que en la seva premsa més afí, la caverna mediàtica de l'època, es definís  la Guerra de Cuba de 1898 contra els Estats Units com un enfrontament entre 'una raza noble de soldados contra una turba vil de mercaderes'. Els Estats Units, 'la turba vil de mercaderes', encarnava llavors els valors de la modernitat rebutjats pel castissisme espanyol. Per tant, aquesta equiparació és en realitat una floreta enlloc d'un insult.

Banderes de les SS Nazis a la manifestació falangista del passat Divendres.

Una darrera reflexió. El passat Dimarts, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va autoritzar la manifestació falangista i va tirar enrera el recurs presentat per la delegació del govern a Madrid, que, basant-se en informes policials, considerava aquesta manifestació d'alt risc perquè podia facilitar els xocs i els incidents violents entre manifestants feixistes i els seguidors del Barça i del Athletic. Aquesta sentència, desafortunada sens dubte, ve a dir que els feixistes no són perillosos i que prima per damunt de tot el dret a la llibertat d'expressió. Tanmateix, penso que el poder judicial es fa un bon embolic amb aquest tema. M'explico: la llibertat d'expressió és un dret que s'ha de respectar però en cap cas pot servir de paraigües per a amparar idees xenòfobes, racistes, antisemites o d'odi contra les nacions històriques de l'estat, especialment contra catalans i bascos. Aquesta idea encara no està ben clara a l'estat espanyol, on l'extrema dreta té un marge de maniobra impensable en altres estats membres de la UE.

A l'abril del 2002, en els dies de roses i vi del lema 'España va bien', de la bombolla immobiliària i del seu fictici creixement econòmic, i del Reial Madrid de 'los zidanes y pavones', el govern popular de José María Aznar, en plena ofensiva de criminalització dels nacionalismes perifèrics, mitjançant la Ley de Partidos, va il.legalitzar a Batasuna i a altres partits i sindicats de l'esquerra Abertzale pel seu suport al terrorisme d'ETA. Res a dir. Tanmateix, jo em pregunto: cap jutge, cap polític, cap magistrat no ha pensat mai en il.legalitzar a partits d'extrema dreta que difonen un missatge d'odi racial, xenòfob, antisemita i de demonització-criminalització dels pobles basc i català, un odi sempre justificat en aquest darrer cas amb el pretext del 'separatismo'? Em temo que no i amb aquest doble raser en l'aplicació de la Ley de Partidos, la justícia espanyola està donant la imatge de que l'apologia de la violència es excusable depenent del seu autor. Punible si es obra de l'esquerra abertzale, però acceptable si ve de l'extrema dreta. Espanya, a més de ser un país amb un antisemitisme rabiosament a flor de pell, és també un país poc seriós i no només per la manca de credibilitat del seu sistema financer.

PD. Ahir vaig publicar un article semblant en castellà al blog Milim i recomano també la lectura de l'excel.lent article publicat avui al blog Hasbara-ts!!.