El passat 19 de Març, Mohammed Merah, un jove francès d'origen algerià de 23 anys, ex delinqüent juvenil i simpatitzant d'Al-Qaida, va assassinar al rabí i professor Jonathan Sandler (30 anys), als seus fills Arieh i Gabriel (3 i 6 anys), i a la nena Miriam Monsonego (7 anys), a les proximitats de la seva escola, l'escola jueva de la cadena 'Otzar HaTorah' a Toulouse.
Merah, que anteriorment ja havia matat a tres soldats també d'origen magribí amb el pretext de castigar-los per la participació de contingents de tropes franceses a l'Afganistan, va justificar els assassinats d’un adult i de tres nens jueus innocents a Toulouse en nom 'dels nens palestins assassinats per l'exèrcit israelià a Gaza'. Cinc dies després d’aquest sagnant crim, el Dissabte 24 de Març, uns desconeguts van profanar trenta sis tombes d'un cementiri jueu a Niça i el passat Dilluns al migdia un jove estudiant de 12 anys va ser agredit per dos adolescents de 14 anys a les proximitats de la seva escola, també de la cadena ‘Otzar HaTorah’, situada en un barri del sud-est de París. Segons va declarar la directora de recursos humans de l'escola, la senyora Katia Normal, al diari israelià ‘Ha'aretz’, els agressors corejaven eslògans antisemites mentre colpejaven a la seva víctima, que afortunadament no va patir ferides greus. També, durant els darrers dies, vàndals han realitzat pintades lloant a Mohamed Merah i els seus crims en ciutats com per exemple Tarbes.
Aquesta darrera onada d'incidents antisemites ha inquietat molt a la comunitat jueva de França, la més important numèricament a l'Europa Occidental, però no els ha agafat per sorpresa. Des del Setembre de l’any 2000, coincidint amb les primeres manifestacions de la II ‘Intifada’ palestina, el número d'incidents judeofòbics s'ha multiplicat al país veí i en molts casos els seus autors són joves francesos amb arrels familiars al Magrib o en altres països del món àrab. Un dels casos més esgarrifosos i brutals va tenir lloc l'any 2006 amb el segrest i posterior assassinat del jove Ilan Halimi per part d'un grup de delinqüents urbans, l' anomenat 'Gang des Barbares', en un suburbi de París. El caràcter antisemita del crim va quedar clar durant el judici quan Yousuf Fofana, el líder de la banda criminal, es va declarar seguidor d'Al-Qaida i de les idees salafistes, va justificar el crim en nom de les dones i els nens víctimes del 'capitalisme jueu', i va reconèixer que esperava obtindre un important rescat de la família de Halimi, de classe mitjana, basant-se en el tòpic de que ‘tots els jueus són rics’. A més a més, tot i el caràcter multi ètnic i multi cultural de la mencionada banda de delinqüents, la policia francesa va trobar pamflets de propaganda salafista i de suport al Hamas i a la causa palestina en l’amagatall on Halimi havia estat segrestat.
L'augment d'aquests incidents - amb un clar rerefons judeofòbic - arreu d’Europa i el fet de que en molts casos els seus autors els justifiquessin en nom de la causa palestina i de l’antisionisme va portar a molts analistes a preguntar-se què estava passant. La resposta gairebé unànime va ser que el conflicte entre israelians i palestins s'havia traslladat també a sòl europeu. Tanmateix, alguns intel.lectuals francesos, com Pierre André Taguieff, Bernard Henri Levi o Alain Finkielkraut, no van estar d'acord amb aquest punt de vista i van preferir utilitzar el concepte de 'Nova judeofòbia', nascut en el món anglosaxó als anys setanta, per a descriure aquesta situació. De fet, en les seves obres 'La Nouvelle Judeophóbie' i 'Précheurs de l'Haine', el filòsof P. A. Taguieff analitza aquest augment dels incidents antisemites a França i els relaciona amb la pervivència més o menys residual de l’antisemitisme d’extrema dreta, l’antisionisme políticament correcte en moltes corrents d’esquerra des dels anys 70 i la difusió de les idees judeofòbiques del fonamentalisme islàmic entre les comunitats musulmanes d’Europa durant les darreres dècades. En altres paraules, després de la II Guerra Mundial, les idees judeofòbiques basades en els prejudicis religiosos d’arrel cristiana i en l’antisemitisme racista dels nazis quedarien totalment desprestigiades a Europa i proscrites del debat polític, però aquesta situació no implicaria la desaparició d’aquesta xacra sinó la seva mutació. Amb la finalitat de guanyar acceptació pública, les idees o els incidents judeofòbics es presentarien ara davant de l’opinió pública en forma de crítica o de desllegitimació del Sionisme i de l’estat d’Israel, descontextualitzant el conflicte de l'Orient Mitjà i mostrant una postura acrítica o en el pitjor dels casos justificativa del terrorisme palestí.
Vol dir això què qualsevol crítica al Sionisme o a les polítiques dels governs israelians de torn són una mostra de judeofòbia? No, evidentment. Segons els intel.lectuals defensors d’aquest nou concepte, com per exemple la periodista Pilar Rahola o el professor Gustavo Daniel Perednik en l’àmbit hispà, les polítiques adoptades pels governs israelians - com les de qualsevol altre govern - poden ser i han de ser criticades, però si aquesta suposada crítica inclou aspectes com la ‘nazificació’ d’Israel, la seva equiparació a règims totalitaris, racistes i d’Apartheid, la caricaturització d’elements de la tradició jueva, o la utilització de tòpics de la judeofòbia clàssica - com el de la conspiració jueva mundial o el líbel de sang - aplicats als israelians, llavors ens trobem davant d’una clara mostra de judeofòbia.
Arribats a aquest punt, i per a finalitzar, un breu toc d’atenció. Durant els darrers anys, els nostres mitjans, amb el doble llenguatge davant el terrorisme, les seves caricatures obertament antisemites (com les de Romeu al diari El País) i la publicació de manipulacions informatives com el conegut incident Al-Durrah, la suposada matança de Jenin durant l’operació ‘Defensive Shield’ (52 palestins morts i 27 soldats israelians segons les investigacions de l’O.N.U i de Human Right Watch) o el mite dels pacífics flotillers humanitaris del Mavi Màrmara assassinats per l’exèrcit israelià en un ‘us abusiu de la força’ ara fa dos anys, han contribuït a desdibuixar el conflicte, diabolitzar l’estat d’Israeel i legitimar les mostres de judeofòbia entre la nostra opinió pública, com per exemple les manifestacions ‘pacifistes’ on els manifestants de torn criden eslògans com ‘no es terrorismo, es resistencia’ o demanen la desaparició d'Israel mentre acusen als israelians de nazis i de cometre un genocidi amb els palestins.
Barcelona. Gener del 2009. Islamistes armats amb pistoles en una suposada manifestació pacifista.
Els nostres mitjans han d’oferir una informació el més objectiva possible sobre l’Orient Mitjà i el conflicte palestí per a evitar convertir-se heralds de l’odi judeofòbic i donar ales a futurs Mohammed Merah.
