Obama a Israel.

cartell commemoratiu de la visita oficial del President Obama a Israel. Font: Times of Israel.

El President nord-americà Barack Obama va aterrar ahir al migdia a Israel. És la seva primera visita oficial a l'exterior del seu segon mandat. Els principals temes a tractar: l'amenaça nuclear iraniana, les armes químiques de Síria i el conflicte amb els palestins. Obama va anar per feina i ahir a la tarda ja es va reunir amb el President Shimon Peres i amb el Primer Ministre B. Netanyahu a Jerusalem. Avui ho farà amb el President Abbas i amb el Primer Ministre palestí Salam Faiad a Ramallah.

Una altra de les finalitats de la visita és arreglar un malentès. Ho resumeix perfectament Jeffrey Goldberg, un veterà periodista pròxim a l'entorn del president dels Estats Units.  En el seu discurs del Caire (Juny del 2009) Obama es va centrar en reconstruir els ponts amb el món àrab-islàmic però també va parlar de l'aliança 'irrompible' entre Israel i els Estats Units, de l'Holocaust i de l'absurd discurs d'odi que implica la seva banalització-negació. No va ser suficient. Bona part de l'opinió pública israeliana es va sentir decebuda perquè Obama no va mencionar en cap moment els vincles històrics, culturals i religiosos del poble jueu -i, per tant, del modern estat israelià- amb la seva terra ancestral. Ara, el president nord-americà vol subsanar aquella ensopegada i la seva agenda és un clar indici dels seus objectius. Tot just aterrar, Obama va visitar una bateria del sistema de míssils defensiu Iron Dome - finançat pels Estats Units-. La finalitat de la visita era mostrar a l'opinió pública el compromís del seu país amb la seguretat d'Israel. Amb les seves visites al Museu d'Israel (on es troben els rotlles del Mar Mort), a la Muntanya Herzl i al Museu de l'Holocaust Yad Vashem, el president nord-americà vol ressaltar els vincles històrics del modern estat jueu amb la Terra d'Israel. Tanmateix, al igual que en el passat van fer els presidents Clinton i Bush, Obama ha evitat la visita al Kotel.  Per què? principalment per les implicacions polítiques d'aquesta visita. L'anexió de Jerusalem Est -ocupada per Israel a la Guerra dels Sis Dies (Juny del 1967)- no ha estat reconeguda per la comunitat internacional i la visita al Mur Occidental d'un president nord-americà en visita oficial a Israel es podria interpretar com un acte de suport de Washington a aquesta anexió. Obama ha preferit evitar maldecaps i ha deixat fora del seu programa aquesta visita. Però Israel no és solament història i conflicte. Obama també vol ressaltar el seu caràcter de 'Start Up Nation' i amb aquesta finalitat cal emmarcar la seva visita a una mostra de les set innovacions israelianes més destacades en els camps científic i tecnològic.

Aquest vespre Obama dirigirà un discurs a la joventut israeliana, especialment als estudiants universitaris, i ho farà des del Centre Internacional de Convencions de Jerusalem en lloc de la Knesset, el parlament israelià. Dos breus aclariments. El fet d'excloure de la invitació als estudiants de la Universitat d'Ariel, situada en l'assentament del mateix nom emplaçat al nord de Cisjordània, no ha agradat a l'opinió pública israeliana i ha estat criticada tant des de la dreta com des de l'esquerra. En aquest sentit destaca la crida al boicot del discurs d'Obma realitzada fa uns dies pel parlamentari laborista Nachman Shai. També pot sorprendre que Obama no hagi escollit la Knesset com a escenari del seu discurs, però el president nord-americà té poderoses raons per a justificar la seva elecció: d'entrada, estalviar-se les crítiques dels parlamentaris de la dreta nacionalista per situar les fronteres del 67 com a punt de partida de les negociacions de pau amb els palestins o evitar les preguntes incòmodes sobre l'alliberament de Jonathan Pollard, l'espia israelià d'origen nord-americà que compleix condemna de càdena perpètua als Estats Units des de l'any 1987 per haver passat informació classificada a Israel. De fet, en els dies previs a l'arribada del President Obama a Israel, s'han convocat manifestacions per a demanar l'alliberament de Pollard i fins i tot Gilad Shalit, captiu del Hamàs a Gaza durant cinc anys, ha enviat una carta al president nord-americà amb aquesta mateixa finalitat.

Manifestants sostenen una pancarta on es demana l'alliberament de Pollard utilitzant el Yes, We can. Font: Ha'aretz.

   
Obama visitará demà al matí l'església de la Nativitat a Betlem. Segons fonts nord-americanes, aquesta visita no s'ha d'interpretar com una mostra de suport polític a Abbas sinó més aviat com una demanda de respecte cap a les minories - en aquest cas concret la cristiana - en el marc dels canvis provocats per la Primavera Àrab.

Però Abbas no s'ha quedat amb els braços creuats esperant a Obama. Durant els darrers dies un clima de manifestacions i de Intifada ha sacsejat els territoris palestins: des del llençament de pedres als vehicles israelians que circulaven per les principals autovies i carreteres de Cisjordània (el passat una nena de dos anys va ser greument ferida en un d'aquests atacs) fins a les manifestacions de protesta per la visita d'Obama. El passat Dilluns els manifestants van destrossar un cartell commemoratiu de la visita del president nord-americà a Betlem. El missatge és clar. Obama, no ets benvingut a Palestina pel teu suport a Israel:

Sens dubte, aquestes manifestacions han estat perfectament orquestrades pels dirigents de l'Autoritat Nacional Palestina i pel propi Abbas. De fet, en els darrers dies, en un dels principals diaris afí al oficialisme palestí, s'han publicat articles amb continguts antisemites i amb teoríes conspiratives sobre l'atemptat terrorista del 11-S.  Quina és la finalitat d'Abbas? Possiblement pressionar als Estats Units i indirectament al Primer Ministre B. Netanyahu per a que acceptin les seves demandes - la total congelació dels assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est- com a condició prèvia sine qua non per a un retorn palestí a la taula de negociacions. No serà fàcil. Especialment si la cartera del ministeri de vivenda cau en mans del parlamentari Uri Ariel, del partit HaBait Hayehudi de Naftalí Bennett, un partit que s'oposa a la creació d'un estat palestí i defensa l'annexió de la coneguda com Zona C de Cisjordània -un 60% del territori- a Israel. Per la seva banda, el Hamàs també ha volgut donar la seva peculiar benvinguda a Obama i aquest matí han impactat en territori israelià diversos Qassam disparats des de la Franja de Gaza. 
    

Fumata blanca i blava.

Caricatura d'en Shlomo Cohen al diari Israel Hayom: tenim govern!, tenim Papa!.

Després de set setmanes de dures negociacions - i poques hores abans de que finalitzés el període de pròrroga concedit el passat 2 de Març pel President Shimon Peres -, avui s'ha fet oficial l'acord per a la formació d'una nova coalició de govern a Israel. Les negociacions estaven gairebé tancades la nit del passat Dimecres. Fins aquell moment, el principal obstacle per a tancar els acords es trobava en la disputa per la cartera d'educació -que Lapid exigia per al seu partit però el Likud volia retenir en les mans del seu titular Gideon Sa'ar-. Segons informava ahir el Jerusalem Post, gràcies a la mediació de Bennett, s'havia  aconseguit desbloquejar les negociacions: Yesh Atid rebria la cartera d'educació - el número dos del partit, Shai Piron, serà el nou ministre- a canvi de que el partit de Lapid renunciés al ministeri de l'interior en benefici precisament del fins ara ministre d'educació, el mencionat Gideon Sa'ar. Tanmateix, ahir van sortir noves discrepàncies entre el Primer Ministre en funcions B. Netanyahu, Naftali Bennett i Yair Lapid sobre els càrrecs honorífics de Viceprimer Ministre que van retrasar la signatura dels acords. Finalment, Netanyahu va optar per carregar-se aquest càrrec protocolari per a facilitar l'aproximació dels socis de la nova coalició, una coalició composta pel bloc Likud-Beitenu, pels partits centristes Yesh Atid i HaTnuah (Tzipi Livni) i pels nacionalistes de HaBait Hayehudi de Naftali Bennett. El nou govern, doncs, comptarà amb el suport de 68 dels 120 diputats de la Knesset.
  

Com encertadament indica el periodista barceloní Sal Emergui en la seva crònica per a El Mundo, el nou govern es centrarà especialment en els principals afers de la política interior israeliana: la carestia de la vida, vivenda, educació, les relacions entre religió i l'estat, etc. I en aquest sentit, al menys d'entrada, sorprèn l'absència en la coalició dels partits ultraortodoxos (el sefardita Shas i el Yahadut HaTorah). Aquesta ha estat una de les principals concessions de Netanyahu als seus nous socis, Lapid i Bennett, per a tancar els acords. De fet, a excepció d'un breu període de dos anys (2003-2005) durant la segona legislatura d'Ariel Sharon, serà el primer cop que els partits ultraortodoxos quedin fora del govern. Possiblement, això faciliti l'aprovació de mesures controvertides com la retallada a les subvencions de les Yeshivot (escoles talmúdiques), la insersió de la població ultraortodoxa en el món laboral, la fixació de les matèries obligatòries en el currículum acadèmic de totes les escoles del país i la reforma de la polèmica llei Tal sobre la regulació del servei militar dels haredim.

A diversos sectors del Likud no li han agradat les 'excessives' concessions de Netanyahu als seus socis, especialment al popular presentador televisiu Yair Lapid. Segons fonts de Yesh Atid, els acords contemplen moltes de les seves demandes com per exemple l'aprovació d'un presupost, la reducció del nou executiu (de 30 a 22 ministres), la cartera d'educació i el ja mencionat veto als partits ultraortodoxes (haredim) en el nou govern. Tanmateix, Lapid també ha hagut de fer concessions doloroses: la cessió al Likud de la cobejada cartera d'afers exteriors (possiblement retorni a mans del seu titular Avigdor Lieberman un cop quedin aclarats els càrrecs judicials per corrupció que existeixen en contra seva) i l'acceptació de la cartera de finances, una poma enverinada de Netanyahu perquè - si van mal dades - pot cremar prematurament a l'ex estrella televisiva, donat la seva inexperiència en temes econòmics.    

Segons declaracions de fonts del partit Yesh Atid a l'agència de notícies EFE, l'acord també inclou un retorn immediat a les negociacions de pau amb els palestins. L'encarregada de dur a terme aquesta tasca serà la nova ministra de justícia Tzipi Livni, de gran experiència en aquest camp degut al seu anterior pas per la cartera d'exteriors. Encara que el president palestí Mahmoud Abbas  es va manifestar ahir partidari de  retornar a la taula de negociacions abans de que finalitzi l'any en el context d'unes declaracions recents realitzades durant una reunió amb el seu homòleg rus Vladimir Putin a Moscou, algunes veus crítiques des del laborisme han posat en dubte que el nou govern presidit per Netanyahu pugui reactivar el procés de pau. En aquest sentit són significatives les declaracions del parlamentari laborista Nitzan Horowitz:

"Netanyahu's new government brings a message of a dramatic rise in the power of settler representatives and extreme rightists. The absolute majority of key government positions will be in their hands.

  

The funds and resources that Lapid has fought to take away from the yeshivot, will now be funneled into building settlements, exacting an intolerable social and diplomatic toll. His voters will continue asking, 'Where is the money? Where is the future?".

Si avenços significatius en el procés de pau provoquessin la sortida de Bennett -contrari a un estat palestí i favorable a annexar la zona C de Cisjordània a Israel- de la coalició, la líder laborista Shelly Yachimovich estaria disposada a donar el seu suport al govern. Sigui com sigui, el trigèssim tercer govern israelià ja està en marxa i el primer repte és la pròxima visita del president nord-americà Barack Obama. 
 
 
Actualització (15-3-2013): el que ahir eren acords tancats avui s'ha fet oficial i he aprofitat l'ocasió per a revisar i actualitzar l'article publicat ahir.

Mahmoud Abbas: de la 'Primavera Palestina' a la 'Intifada dels Presoners'.

Manifestants palestins a Ramallah el passat Setembre. Font: Maan News Agency.

A inicis de Setembre Cisjordània bullia en protestes contra la política econòmica del Primer Ministre Salam Faiad per l'elevat índex d'atur, la pujada dels preus en els productes bàsics i les dificultats de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) per a  fer efectiu el pagament dels salaris als funcionaris. Els manifestants a Ramal·lah, Nablus o Hebron demanaven la dimissió de l’impopular primer ministre i l'anulació del Protocol de Paris perquè consideraven que subordinava l'economia palestina als ‘interessos israelians'. Altres veus crítiques anaven més enllà i exigien una reforma total de l'ANP que posés fi a la corrupció i al malbaratament dels fons públics. El professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Bir Zeit, Sameeh Hamoudah, ho va expressar amb claredat en unes declaracions al diari The Times of Israel:

"There is a problem in the performance of Palestinian Authority. Publics founds are being wasted; The PA needs to be reorganized".

La resposta del president Mahmoud Abbas va ser posar-se al capdavant del moviment de protesta, prometre reformes i l’acompliment de les demandes dels indignats palestins. Ho va anunciar solemnement durant l'Assemblea de la Lliga Àrab celebrada al Caire el passat dia 5 de setembre:

"The palestinian spring has begun, and we are in line with what the people say and what they want".

Sis mesos després podem dir que cap ‘primavera’ ha arribat a Palestina. El president Abbas ha fracassat en la seva temptativa de re negociar amb el govern israelià el detestat Protocol de Paris i la política econòmica de Salam Faiad no ha aconseguit els resultats esperats. L' ANP està en fallida, les ajudes econòmiques promeses pels països àrabs no acaben d’arribar, els funcionaris continuen tenint serioses dificultats per a cobrar els seus salaris, el preus dels productes bàsics segueixen pujant i tampoc ha disminuït l’elevat índex d’atur, especialment entre els sectors més joves de la població.

Les reformes promeses pel president palestí han quedat en paper mullat i, de fet, la única ‘reforma’ destacable en els darrers mesos ha estat el canvi de nom de l'ANP per 'Estat de Palestina' després de l’èxit diplomàtic aconseguit per Abbas amb reconeixement de Palestina com a estat no membre de les Nacions Unides el passat mes de Novembre.

Tampoc ha millorat el respecte als drets humans en els territoris cisjordans administrats per l’ANP. La resposta d’Abbas a les crítiques de la seva gestió ha basculat entre la censura i l’enduriment de les penes. Serveixi com a exemple la recent condemna  del jove Anas Saad Awad dictada per un tribunal de la ciutat de Nablus per un fotomuntatge publicat a Facebook del president Abbas, caracteritzat com un davanter centre del Reial Madrid, en el que es feia un joc de paraules amb 'Striker' -golejador, però també vaguista en anglès-. Aquest no ha estat un cas aïllat. Segons informacions publicades per l'Agència de notícies palestina Ma'an, durant el darrer any al menys tres palestins van ser detinguts per les forces de seguretat de l'ANP després d'haver estat acusats de criticar al president Abbas en diverses xarxes socials.

Davant d’aquesta situació explosiva, el president Abbas ha utilitzat la mort del jove membre de les brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, Arafat Jaradat (30 anys), a la presó israeliana de Meguido la tarda del passat Dissabte per a canalitzar el descontent dels seus ciutadans contra l’ocupació israeliana. El terreny per a l’onada de manifestacions violentes que ha sacsejat Cisjordània des del passat cap de setmana el va preparar el ministre d’afers penitenciaris, Issa Qaraque, al afirmar que el jove Jaradat no havia mort d’una aturada cardíaca - com defensava l’equip de metges israelià que va realitzar l’autòpsia del cadàver a l’Institut Forense Abu Kebir - sinó per les tortures a les que el pres havia estat sotmès durant els interrogatoris dels serveis secrets interns israelians - el Shin Bet.  En realitat plovia sobre mullat perquè des de feia setmanes els mitjans de comunicació oficials de l'ANP estaven exaltant a presoners condemnats a cadena perpètua a Israel -com Marwan Barghouti o Abbas Al Said- per la seva participació en sagnants atemptats terroristes contra civils durant la coneguda com Intifada d'Al-Aqsa (2000-2005).

En un clar exercici de cinisme, els funcionaris palestins han afirmat durant els darrers dies que no desitgen una escalada de violència però, per altra banda, han atiat –i  atien- el foc de les protestes. El darrer exemple el tenim amb les darreres declaracions del mencionat ministre d'afers penitenciaris palestí, Issa Qaraque, de denunciar a Israel davant dels tribunals penals internacionals per la mort de Jaradat:

 

"We are preparing ourselves to sue Israel and we will go to international courts".

El govern del Primer Ministre B. Netanyahu ha demanat calma a l'ANP i els ha remès els impostos congelats des del passat mes de Desembre -com a represàlia per la iniciativa unilateral d'Abbas a les Nacions Unides. Amb aquesta mesura es vol rebaixar la tensió i facilitar el pagament dels salaris als funcionaris palestins. L'opinió pública israeliana tem que aquesta onada de protestes desemboqui en una nova intifada si les negociacions de pau continuen en punt mort. En aquest sentit podria ser decisiva la visita del President nord americà Obama i del secretari d’estat John Kerry a Israel i els territoris palestins, programada per al pròxim mes de Març. A Israel s’espera que la promesa d’una primavera palestina per part del president Abbas no acabi en una ‘intifada dels presoners’.

El Barça a Israel?

El president del F.C. Barcelona Sandro Rosell va viatjar el passat Dijous a Israel des de Milà per a promoure una iniciativa solidària de pau a Terra Santa: la celebració el pròxim 31 de Juliol d’un partit de futbol entre el Barça i un combinat de futbolistes israelians i palestins a l’estadi Ramat Gan, el camp on la selecció israeliana juga els seus partits de futbol com a local. Aquest amistós s’ha d’emmarcar en un projecte esportiu de major calat per a promoure un esperit de pau i de convivència entre tots dos pobles. Una iniciativa que compta amb el suport del The Peres Center for Peace i – al menys sobre el paper- de l’Autoritat Nacional Palestina.

L’acord semblava tancat després de la trobada el Dijous a la tarda entre el president blaugrana Sandro Rosell, el seu vicepresident Xavi Faus i el President de l’Estat d’Israel, Shimon Peres, a Kfar HaMaccabiah, a les proximitats de Tel Aviv. Però ahir va esclatar la sorpresa: després de la trobada dels directius blaugranes amb el President Mahmoud Abbas a Ramal·lah, el President de la Federació Palestina de Futbol, Jibril Rajoub, va anunciar que els futbolistes palestins no jugaran aquest partit pels obstacles existents (en una clara referència a l'ocupació israeliana). Ara la celebració d’aquest partit amistós queda en suspens.

Pancarta de benvinguda a Gilad Shalit al Camp Nou el passat derbi amb el Reial Madrid.

El Barça és un dels equips més populars entre els futbolers israelians i palestins. Els seus partits es segueixen amb passió a Tel Aviv, Jerusalem o Ramal·lah i molts turistes israelians aprofiten les seves vacances a Barcelona per a gaudir en directe dels Xavi, Iniesta, Puyol, Cesc o Messi al Camp Nou. Per tant, la presència del Barça a Israel en el marc d'aquesta iniciativa solidària és una molt bona idea de la directiva presidida per Sandro Rosell per a potenciar l'imatge del club a l'Orient Mitjà i també una oportunitat d'or per a llimar asprors amb els culés palestins després de la polèmica generada el passat mes d'Octubre a Gaza i Cisjordània (amb crides al boicot incloses) per la invitació de la directiva blaugrana al jove soldat Gilad Shalit per al gran clàssic de lliga contra el Reial Madrid. Malauradament, la postura intransigent dels dirigents palestins pot posar en perill la celebració d'aquest partit amistós per la pau. I és que els Abbas i els Rajoub de torn mai perden l'oportunitat de boicotejar qualsevol esdeveniment on participin israelians, fins i tot futbolistes disposats a participar en una iniciativa solidària i de convivència entre tots dos pobles. On queda, doncs, l'esperit de pau dels dirigents palestins?  

El Presoner X...

Bon cap de setmana amb l'humor sarcàstic del caricaturista del Jerusalem Post, Ya'akov Kirschen, sobre la història del Presoner X, Ben Zygier:

Presoner X, Ben Zygier en mans d'Israel.

Presoner R, Ron Arad en mans d'Iran.

Presoner J, Jonathan Pollard en mans dels Estats Units.

El món només vol saber que va passar amb un dels tres presoners.

Endevina quin?

I per què?

Font: Dry Bones.

Israel i la 'Primavera Siriana' del Hizbul·lah.

'Donem suport a la vostra llibertat, però no a la seva'.

 

Aquesta caricatura publicada recentment al Jerusalem Post sintetitza perfectament el sentir majoritari de l’opinió pública israeliana davant de la guerra civil siriana. A Israel hi ha una preocupació evident de que:

1) La frontera nord als Alts del Golan deixi de ser segura:  Israel i Síria mantenen un estat de guerra des de 1948. Cap govern de Damasc ha reconegut a Israel i la dictadura ba’azista dels Assad no ha estat una excepció. Des de la Guerra del Yom Kippur (Octubre del 1973) -el darrer gran conflicte bèl·lic entre tots dos països-, les IDF i els soldats sirians s’han enfrontat al veí Líban i el govern de Damasc ha donat suport financer i militar a tot un conjunt d’organitzacions terroristes (AMAL,  grups dissidents de l’OLP i en els darrers anys al Hizbul·lah) que, des de les seves bases al sud del Líban, s’han enfrontat militarment a les IDF. Tanmateix, en aquestes quatre darreres dècades la frontera entre tots dos països als Alts del Golan ha estat una frontera segura. A Israel es tem que la guerra civil i el probable col·lapse del règim de Bashar Al-Assad tinguin com a resultat una situació de caos que afavoreixi el tràfic d’armes, la instal·lació de grups gihadistes a prop de la frontera o el descontrol de les nombroses milícies armades que formen part del Exèrcit Lliure de Síria.  És a dir, que es repeteixi una situació semblant a la que es va viure a la península del Sinaí durant la revolta del 25 de Gener contra Mubarak i la frontera nord deixi de ser segura.

2) El Hizbul·lah aconsegueixi armes químiques i de destrucció massiva provinents dels arsenals de l’exèrcit sirià: gràcies al tràfic d’armament per la frontera amb el Líban. De fet, aquesta ruta ha estat l’ emprada per la República Islàmica d’Iran per a rearmar el Hizbul·lah després de la II Guerra del Líban a l’estiu (Juliol - Agost) del 2006. En l’actual context de guerra civil i de gradual enfonsament del règim de Damasc (serveixi d’exemple les converses mantingudes per la diplomàcia russa amb l’oposició), no es pot descartar que el règim d’Assad estigui abastint d’armament químic i de destrucció massiva al Hizbul·lah o que ho pugui fer si veu que el final està proper.

La guerra civil a Líbia i el col·lapse del règim del Coronel Gadafi va facilitar un lucratiu tràfic d’armament dels dipòsits abandonats pels soldats del dictador cap als països veïns del Sahel i del Magrib. Els principals destinataris: Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI), les seves sucursals somalí (Al-Shabab) i nigeriana (Boko Haram) i tot una nebulosa d’organitzacions gihadistes d’ideologia salafista que operen en aquest vast territori, com per exemple els autors del l’assalt a la planta de gas d’ Ein Amenas -el Moviment per a l’Unicitat i la Gihad a l’Àfrica Occidental (MUYAO) de Mokhtar Belmokhtar- o Ansar al Din, dirigida pel líder tuareg Iyad Ag Ghali.

Tanmateix aquest tràfic d’armament també ha arribat a la Franja de Gaza via Sudan i la península del Sinaí per a engrandir els arsenals del Hamàs amb armament procedent de Líbia però també de la República Islàmica d’Iran (com, de fet, es va poder veure el passat mes de Novembre, durant l’operació militar israeliana ‘Defensive Pillar’, on el Hamàs va disparar míssils de procedència iraniana Farj-5 capaços d’impactar a les proximitats de Tel Aviv i de Jerusalem).

El govern israelià presidit per B. Netanyahu ha posat tots els mitjans disponibles damunt la taula per a evitar el rearmament del Hamàs. L’aviació i la marina israeliana han tingut sota el seu punt de mira a combois de transport d’armament per al Hamàs al seu pas pel Sudan durant els darrers anys, especialment al 2009 -en el context de l’operació Plom Fos- o durant els mesos de Novembre - Desembre del 2011 (segons informacions publicades per la premsa de Khartoum i recollides pel Ha’aretz). De fet, el passat 25 d’Octubre, el govern sudanès va acusar a les forces aèries israelianes de la destrucció de la planta d’Al-Yarmouk, una fàbrica d’armament patrocinada per Iran. En paraules del ministre d’informació Ahmed Belal Osman:

“We are now certain that this flagrant attack was authorized by the same state of Israel. The main purpose is to frustrate our military capabilities and stop any development there and ultimately weaken our national sovereignty“.

Ara, el govern israelià vol evitar que aquesta situació es repeteixi a la frontera nord i el Hizbul·lah s’aprofiti de la guerra civil siriana per a incrementar el seu arsenal amb armament químic, amb bateries de míssils antiaeris -com per exemple els SA-17 – o amb altres armes de destrucció massiva. Aquesta determinació està darrera del bombardeig -amb el suport de l’administració Obama- el matí del Dimecres 30 de Gener d’un centre d’investigació militar a Damasc i d’un carregament d’armes a la frontera sirio-libanesa. Quatre dies després, el passat Diumenge 3 de Febrer, des de Munic, el ministre de defensa, Ehud Barak, reconeixia tàcitament la responsabilitat israeliana en l’atac:

“I cannot add anything to what you have read in the newspapers about what happened in Syria several days ago but I keep telling frankly that we said … and that’s proof when we said something we mean it… we say that we don’t think it should be allowed to bring advanced weapons systems into Lebanon.“

De moment, 3 bateries anti -míssils del sistema defensiu ‘Iron Dome’ ja s’han instal·lat al nord del país per a evitar qualsevol tipus de represàlia siriana o del Hizbul·lah i també s’han repartit màscares anti - gas per a la població civil. El govern israelià està disposat a evitar el rearmament del Hizbul·lah a l’escalf de la sagnant ‘primavera siriana’ i no es poden descartar futurs atacs de les forces aèries israelianes contra combois d’armes cap al Hizbul·lah a la frontera siriana i libanesa. En aquest sentit, segons informacions publicades a mitjans de comunicació iranians, el comandament nord de les IDF estaria planejant la creació d’una zona d’exclusió aèria a la frontera amb Síria per a evitar futurs atacs contra territori israelià. Sigui com sigui, l’amenaça existent sobre la frontera nord als Alts del Golan, el rearmament del Hizbul·lah, l’amenaça nuclear iraniana o el procés de pau amb els palestins seran tractats a bastament en la visita que el President Obama realitzarà a Israel la pròxima primavera.

Les eleccions israelianes i l'efecte Lapid.

Font: Joe Cummings illustrations.

Des del passat Dimarts 22 de Gener la política israeliana té una nova estrella: el popular periodista i  presentador televisiu Yair Lapid. El fill del també periodista, presentador televisiu i polític Yosef ‘Tommy’ Lapid ha aconseguit que el seu partit Yesh Atid (Hi ha futur) sigui la segona força més votada en les darreres eleccions legislatives israelianes, sols superat per la coalició de centre dreta Likud-Yisrael Beitenu encapçalada pel Primer Ministre B. Netanyahu i el seu polèmic soci, l’ex ministre d’exteriors Avigdor Liberman.

Els resultats electorals obtinguts el passat Dimarts per Yesh Atid (19 escons) han superat totes les expectatives (les enquestes prèvies els pronosticaven uns resultats d’ entre 9 i 11 escons). El partit de Lapid ha quedat per davant dels 15 escons obtinguts pels laboristes de Shelly Yacimovich, dels 12 del nou partit emergent en la dreta nacionalista israeliana, HaBait HaYehudi (La Casa Jueva), liderat pel carismàtic empresari d’origen nord-americà Naftali Bennett, dels 11 del religiós sefardita Shas o dels 6 de la recent escissió del centrista Kadima, el partit Hatnuah (El moviment) dirigit per Tzipi Livni.

Quina ha estat la clau del seu èxit? Molts analistes de dins i fora d’Israel pensen que no es poden entendre les directius polítiques de Yair Lapid sense contemplar la influència paterna d’en Yosef ‘Tommy’ Lapid, un conegut polític, periodista, locutor radiofònic i presentador televisiu d’origen hongarès i supervivent de l’Holocaust que entre els anys 1999 i 2006, gràcies als bons resultats electorals del partit centrista Shinui (Canvi), amb un programa electoral liberal i crític amb els privilegis dels sectors religiosos, especialment els ultraortodoxes o ‘haredim’, va esdevenir el principal representant dels interessos de les classes mitjanes laiques de la societat israeliana a la Knesset. Ara, el seu fill Yair pren el relleu com a defensor de les reivindicacions de classes mitjanes i del moviment del 14-J, els indignats israelians, que durant l’estiu del 2011 es van manifestar activament al bulevard Rothschild de Tel Aviv o davant de la vivenda del Primer Ministre B. Netanyahu a Jerusalem contra l’elevat preu de la vivenda, les retallades, les desigualtats socials i la destrucció de l’estat del benestar.

Però l’èxit del popular Yair Lapid tampoc es pot entendre sense observar l’esfondrament del Kadima, el gran partit de centre fundat a la tardor del 2005 pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon. La marxa de Tzipi Livni,  la breu entrada del seu nou líder Shaul Mofaz a la coalició govern encapçalada pel Likud i la posterior escissió del partit per la fundació d'un nou partit de centre, Hatnuah, liderat precisament per Livni, li han passat factura a la formació centrista, que ha perdut 26 escons en les darreres eleccions en comparació als resultats obtinguts en les eleccions del 2009.

Yair Lapid és sens dubte l’home del moment a Israel. Segons el prestigiós diari Ha’aretz podria ser el pròxim Ministre d’Afers Exteriors. B. Netanyahu podria formar un nou govern amb la dreta i els partits religiosos o donar un caràcter més centrista a la pròxima coalició de govern amb l'entrada de Lapid i el seu partit Yesh Atid. Si finalment opta per la segona opció, Netanyahu tindria més facilitats per a gestionar algunes reformes internes controvertides -com la polèmica llei Tal-,  rebaixar la tensió amb l’administració Obama i desglaçar les converses de pau amb els palestins. En aquest sentit, Lapid té una postura més pragmàtica i centrista que el carismàtic Naftali Bennet, partidari d’annexar a Israel la coneguda com Àrea C, aproximadament un 60% de Cisjordània sota control militar i civil israelià. Una proposta totalment inacceptable per al president palestí Mahmoud Abbas.

Israel, normalitat democràtica i Antisionisme.

Ahir, 22 de Gener, va ser dia d'eleccions legislatives a Israel. A mitja tarda, en diverses pàgines de Facebook dedicades a la Hasbarah, vaig poder veure fotos de ciutadans àrabs i drusos excercint el seu dret a vot. Vet aquí una de les fotos com a botó de mostra:

Dona drusa votant. Foto publicada ahir a la pàgina de Hasbarah 'Visión de Israel' a la xarxa social Facebook.

La finalitat d'aquestes fotos és mostrar la igualitat de drets i deures que tots els ciutadans israelians tenen davant la llei. Els drusos, els àrabs, els circassians, els jueus asquenazites i sefardites, els 'russos'...,tots són cridats a les urnes per a excercir lliurement el seu dret a vot. Cap novetat ni res excepcional en una societat democràtica. De fet, ningú necessita mostrar les imatges de joves magrebins votant en un col·legi electoral de París com a mostra de la normalitat democràtica francesa perquè hom ja la dóna per fet. Però aquestes puntualitzacions si són necessàries quan parlem d'Israel degut a la visió mediatitzada i acríticament antisionista que ens ofereixen els nostres mitjans de comunicació de la societat israeliana, del país i del conflicte amb els palestins (una societat israeliana escorada a l'extrema dreta, una coalició de govern extremista en mans dels colons i dels ultraortodoxes, un Primer Ministre Netanyahu recelós de les negociacions de pau i un president palestí, Abbas, moderat i partidari de la solució de dos estats). Serveixi d'exemple aquest article de M. A. Bastenier publicat avui a El País.

 

pintada antisemita contra la presència de Gilad Shalit al Camp Nou en el darrer derbi contra el Madrid. Font: El Singular Digital.cat

Tanmateix aquesta visió descontextualitzada d'Israel i del conflicte amb els palestins imperant en els nostres mitjans té un greu problema: en ocasions, pot servir de justificació per a actes obertament judeòfobics més enllà de la crítica raonable al govern israelià de torn.Com a exemples recents podem citar les pintades al Camp Nou contra la presència de Guilad Shalit en  el Derbi futbolístic contra el Reial Madrid del passat mes d'Octubre o les pintades negacionistes de la Shoah i antisemites realitzades un mes després a la façana de la sinagoga de la Comunitat Jueva de Catalunya ATID durant l'operació militar 'Defensive Pillar' de les IDF contra el Hamàs a Gaza.

La 'Primavera Antisemita' a Egipte.

El passat Dissabte la premsa israeliana (Ha'aretz, Ynetnews, Jerusalem Post...) es va fer ressò d'unes declaracions contràries a les negociacions de pau entre israelians i palestins (una pèrdua de temps) i obertament judeofòbiques realitzades pel President egipci Mohammed Morsi entre els mesos de Març i Septembre del 2010 en diverses entrevistes al canal de televisió libanès 'Al-Quds'. En aquells moments, Morsi, el portaveu oficial dels Germans Musulmans egipcis, va acusar als israelians de ser vampirs, bel·licistes i descendents de simis i de porcs, un dels tòpics antisemites més coneguts de la tradició islàmica:

Encara que de moment el president egipci ha apostat pel pragmatisme i per mantindre els acords de pau signats a Camp David entre Israel i Egipte, les imatges retransmeses en directe pel Canal 1 de la televisió pública egípcia d'un Mohammed Morsi resant per la destrucció d'Israel i la dispersió dels jueus durant l'oració festiva del Divendres el passat 19 d'Octubre van provocar una evident preocupació a Israel:

   

De fet, cap novetat. Des de fa mesos l'opinió pública israeliana veu amb recel i una creixent preocupació la deriva islamista de la transició democràtica a Egipte i l'augment de la retòrica antiisraeliana i antisemita en el seu discurs polític, un discurs que no és exclussiu de la Germandat Musulmana, dels salafistes o d'altres grups fonamentalistes i gihadistes perquè una visió negativa dels jueus i d’Israel, influïda sovint per tòpics judeofòbics, ha estat sempre present a la societat egípcia tot i la signatura dels acords de pau de Camp David entre el president Anwar el Sadat i el Primer Ministre Menahem Beguin l’any 1979.

Anwar El-Sadat, Jimmy Carter i Menahem Beguin a Camp David.

Durant les tres dècades de mandat de Hosni Mubarak (1981-2011) podem definir les relacions israelo-egípcies com una pau freda. Encara que els governs del Caire i Jerusalem han estat ferms aliats regionals dels Estats units i han col.laborat en el control dels fluxes migratoris clandestins, la lluita antiterrorista o les negociacions de pau amb els palestins, les relacions entre totes dues societats han estat fredes i distants. Turistes israelians han visitat les piràmides o Sharm Al-Sheik però pocs turistes egipcis han passat les seves vacances a Tel Aviv o a Eilat. En realitat, la societat egípcia no sols ha estat profundament pro palestina sinó visceralment anti-israeliana. Israel ha estat un veí tolerat però també odiat i el President Hosni Mubarak no va fer res ni per a educar als seus ciutadans en una convivència pacífica amb Israel ni per a erradicar l’antisemitisme dels mitjans de comunicació oficials. Un bon exemple el tenim amb l’emissió de la serie televisiva ‘Cavaller sense Muntura‘, durant el mes del Ramadà de l’any 2002. La difusió d’aquest serial obertament antisemita, amb un argument basat en la veracitat dels Protòcols dels Savis de Sió, va provocar les queixes diplomàtiques dels governs israelià i nord-americà mitjançant les seves ambaixades al Caire, però el govern egipci es va fer el suec i la mencionada serie va continuar en pantalla. De fet, va ser una de les sèries estrella durant aquells mesos d’Octubre i Novembre en moltes televisions del món àrab. Malauradament, el seu èxit ha arribat fins al dia d’avui.  Segons informa la Lliga Contra la Difamació (ADL), enguany ha estat novament re-emesa pel canal televisiu 'Al-Tahrir'.

En el context de la coneguda com 'Revolució del 25 de Gener, les tres setmanes de protestes contra la dictadura de Mubarak entre finals de Gener i mitjans de Febrer del 2011, l'antisemitisme anteriorment tolerat es va girar en contra el règim: els manifestants de la Plaça Tahrir van mostrar pancartes amb fotos del veterà ‘rais‘ amb una estrella de David dibuixada per a desprestigiar-lo. La idea era la següent: Mubarak és jueu, Mubarak és sionista i per tant ni ell ni el seu règim ens reprensenten. També molts periodistes occidentals, com per exemple el barceloní Tomás Alcoverro, van ser agredits per grups de manifestants que els havien confós amb israelians i fins i tot Lara Logan, la carismàtica presentadora del programa '60 minutes' del canal CBS, va patir una brutal agressió sexual per part d’una turba al crit de ‘jueva, jueva, jueva’ mentre cobria les celebracions dels manifestants de la Plaça Tahrir en fer-se oficial la dimissió del president Hosni Mubarak el dia 11 de Febrer de l’any passat.

Hosni Mubarak vist com a 'jueu' i com a 'sionista' pels manifestants de Tahrir.

Tot i les temptatives de censura i control per part de la Junta Militar presidida pel Mariscal Tantawi, la transició democràtica ha suposat per a molts ciutadans egipcis l’inici d’una etapa d’obertura i de major participació política. Una major llibertat d'expressió ha afavorit la creació de nous canals de ràdio, televisió i de premsa escrita. També molts joves han expressat les seves opinions i el seu activisme polític en blogs i xarxes socials, com Facebook i Twitter. Com a resultat, els sentiments antisionistes i antisemites existents a la societat egípcia han guanyat visibilitat en el debat polític egipci, especialment quan aquest girava entorn a Israel en temes com  la necessitat de militaritzar novament el Sinaí per a acabar amb la situació de caos existent a la península des de la caiguda de Mubarak i renegociar els tractats de Pau de Camp David en termes ventatjosos per als interessos nacionals egipcis, donar permís de pas pel canal de Suez a vaixells militars iranians, reobrir els pasos fronterers de Rafah amb la Franja de Gaza i aturar els sabotatges contra l'oleducte que aprovisiona a Israel i Jordània. En aquells moments de tensió, les manifestacions judeofòbiques i antisionistes han fet acte d'aparició en esdeveniments esportius o fins i tot en shows televisius. Mirin les violentes reaccions dels convidats  a un programa de televisió egipci -entre ells, el conegut actor Ahmed Kandil Tuhami- quan la presentadora i un dels càmeres els insinuen en un acudit en càmara oculta que les imatges podrien ser oferides pel canal 2 de la televisió israeliana. Els convidats pensaven que eren entrevistats per un canal de televisió alemany. Les dantesques imatges són del passat mes de Juliol:

 

La Junta Militar va intentar canalitzar aquests sentiments anti-israelians sempre latents en el seu benefici, amb la finalitat de desviar l'atenció per la lentitud en aplicar les reformes democràtiques que el poble li exigia. El millor exemple el tenim amb les manifestacions i l'assalt a l'ambaixada israeliana al Caire el dia 9 de Setembre del 2011 després de setmanes de tensió entre els governs del Caire i Jerusalem per la mort de cinc polícies egípcis per foc amic de les IDF el dia 17 d'Agost en el context de la persecució des de Israel cap a la frontera egípcia del comando que havia realitzat poques hores abans l'atemptat terrorista a l'autovia d'Eilat. El moment més tens es va viure amb el ja mencionat assalt a l'ambaixada israeliana. Només la mediació de l’administració Obama va impedir que l’embaixador Yitzjak Lebanon i els funcionaris que en aquells moments es trobaven a l’ambaixada fossin assassinats. Aquella mateixa nit el personal diplomàtic  retornar a Israel i les relacions diplomàtiques entre tots dos països van quedar reduïdes a la mínima expressió durant tres mesos, fins a l’arribada d’un nou embaixador a la capital egípcia.

El passat mes de Juny la victòria del candidat islamista Mohamed Morsi en les eleccions presidencials egícies va fer disparar totes les alarmes a Israel. De moment, però, com ja hem comentat, la seva política s'ha basat més en el pragmatisme que en la retòrica antisemita dels Germans Musulmans. Serveixin d’exemple les declaracions favorables del President Morsi sobre la necessitat de mantenir els acords de pau de Camp David, les temptatives del govern del Caire de combatre el tràfic d’armes i els grups gihadistes que operen al Sinai (especialment arran de l’atemptat terrorista del passat 5 d’Agost que va costar la vida a 16 polícies egipcis) o la mediació amb el govern israelià i els líders del Hamàs  per a aconseguir una treva en el context de l'operació militar Defensive Pillar del passat mes de Novembre.

Hom es podria preguntar si són o no fonamentats els temors a Israel. Des del meu punt de vista, si ho són. L'opinió pública israeliana coneix perfectament la popularitat de la retòrica antisionista en la societat egípcia i el furibund discurs antisemita de la Germandat Musulmana, un discurs que el President Morsi també comparteix. La política pragmàtica de les autoritats egípcies té la principal finalitat de conservar l'aliança estratègica amb els Estats Units, especialment el suport econòmic i militar de Washington. Però a Israel ningú descarta que en aquesta efervescència islamista de la Primavera Àrab, coneixent la popularitat de les idees antisionistes o fins i tot antisemites en el discurs polític egipci,el President Morsi pugui donar en el futur un viratge a les relacions diplomàtiques existents entre tots dos països i al tractat de pau.