Mahmoud Abbas en estat pur.

I els mitjans de comunicació catalans segueixen repetint a tort i a dret que aquest personatge és un moderat. En fi, no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure...

Font: MEMRI TV.

Iassir Arafat i la Intifada d'Al-Aqsa, la veritat silenciada.

Segons informava el passat Dissabte el diari israelià Jerusalem Post, Suha Arafat, la polèmica vidua del ‘rais‘ palestí Iassir Arafat va reconèixer en una entrevista recent als mitjans de Dubai que el seu difunt marit va planificar la coneguda com ‘Intifada d’Al-Aqsa‘ (2000-2005) pocs dies després del fracàs de les negociacions de pau a Camp David (Juliol del 2000):

Aquestes declaracions de Suha Arafat no aporten cap dada nova que no fos àmpliament coneguda als territoris palestins de Gaza i Cisjordània i als països àrabs veïns. Malauradament, a Occident - i especialment a Europa - va fer fortuna la versió divulgada pels dirigents de l'Autoritat Palestina en les seves declaracions en anglès en les que feien responsable de l'esclat de violència al llavors principal líder de l'oposició israeliana, el candidat del Likud Ariel Sharon, per la seva polèmica visita a l'Explanada de les Mesquites o Muntanya del Temple el 28 de Setembre del 2000.

Ariel Sharon i la seva comitiva a l'Explanada de les Mesquites el 28 de Setembre del 2000.

Tanmateix, l'opinió pública occidental hauria de preguntar-se si aquesta visita va ser la causa o el pretex emprat per Iassir Arafat per a engegar la Intifada. La resposta correcta és la segona. La versió oficial palestina en anglès, acríticament acceptada i difosa àmpliament en els nostres mitjans de comunicació, indicava que la visita de Sharon havia estat una provocació inexcusable per als palestins, que, indignats, havien sortit a manifestar-se. La desproporcionada resposta de la polícia israeliana hauria provocat l'inici de l'espiral de violència que va conduir a la Intifada. Però l'anàlisi dels fets contradiuen aquesta hipòtesi. D'entrada, cal aclarir que la visita de Sharon s'ha d'interpretar en clau de la política interna israeliana d'aquell moment. Amb la seva passejada per l'Explanada de les Mesquites -la Muntanya del Temple a la tradició jueva- Sharon i la seva comitiva pretenien reivindicar la judeïtat de Jerusalem amb la finalitat de donar el cop de gràcia a un govern laborista debilitat des del fracàs de les negociacions de pau de Camp David i en minoria, amb un Primer Ministre, Ehud Barak, que acceptava la coocapitalitat de la ciutat amb els palestins. El Wafqt Islàmic i els dirigents de l'ANP havien acceptat la visita, que havia estat prèviament pactada fins als més mínims detalls pel llavors ministre de l'interior israelià, Shlomo Ben Ami, i el cap de seguretat palestí, Djibril Rajoub. Per tant, la visita no pot ser considerada com una provocació envers els palestins i de fet aquell dia no es van produir incidents greus de consideració. En efecte, els enfrontaments i les manifestacions violentes que van donar peu a la Intifada van tenir lloc el dia següent, Divendres, coincidint justament amb la jornada festiva i d'oració al món islàmic. En conclussió, la visita d'Ariel Sharon no va ser la causa de la intifada. L'apedregament dels fidels jueus que anaven a resar al Kotel i a la Muntanya del Temple, les manifestacions violentes i els enfrontaments amb la policia israeliana d'aquell tràgic Divendres es van produir per la incitació a la població palestina des dels mitjans de comunicació sota control de l'ANP a manifestar-se per la defensa de la Mesquita d'Al-Aqsa, suposadament amenaçada per un complot del govern israelià per a enderrocar-la i seguidament construir sobre les seves pedres el Tercer Temple jueu. Arafat era reincident: ja havia utilitzat aquesta teoria conspirativa per a promoure una mini-intifada quatre anys abans -entre el 25 i el 30 de Setembre de 1996- utilitzant com a 'casus belli' l'apertura del túnel dels asmoneus.

Què la visita de Sharon havia estat el pretext i no la causa queda clar si prestem atenció a les declaracions dels dirigents palestins realitzades als mitjans de comunicació del món àrab -i en llengua àrab- durant els primers mesos de la Intifada. Així, el 6 de Desembre d'aquell any, el diari oficial palestí Al Ayyam informava d'unes aclaridores declaracions del ministre de comunicació palestí Imad Falouji:

"Speaking at a symposium in Gaza, Palestinian Minister of Communications, Imad Al-Falouji, confirmed that the Palestinian Authority had begun Preparation for the Outbreak of the current Intifada from the moment the Camp David talks concluded, this in accordance with instructions given by Chairman Arafat himself. Mr.Falouji went on to state that Arafat launched this Intifada as a culminating stage to the inmutable Palestinian stance in the Negotiation, and was not meant merely as a protest of Israeli opposition leader Ariel Sharon’s visit to the Temple Mount." [1]

I gairebé tres mesos més tard, el 3 de Març del 2001, la premsa de Beirut recollia unes maniifestacions similars del mencionat miinistre palestí realitzades durant una manifestació de suport a la intifada al camp de refugiats palestins de Ein Al-Hilweh, situat al sud del Líban:

"The Al-Aqsa Intifada emphasizes these principles and axioms. Whoever Think that the Intifada Broke out because of the despised Sharon s visit to the Al-Aqsa Mosque, is wrong, even if this visit was the Straw that Broke the back of the Palestinian people. This Intifada was Planned in advance, ever since Presidente Arafat’s return from the Camp David Negotiation, where he Turned the table upside Down on President Clinton. [Arafat] remained steadfast and challenged [Clinton]. He Rejected the American terms and he did it in the heart of the US." [2]

Però, com prèviament ja hem indicat, els mitjans de comunicació occidentals - especialment els europeus- van donar una total credibilitat a la versió oficial palestina dels fets  en anglès i de fet la han repetit a bastament durant els darrers dotze anys. Ariel Sharon, amb una evident mala premsa a Europa des dels anys vuitanta per la seva implicació a les matances de refugiats palestins realitzades per la falange cristiana libanesa als camps de Sabra i Xatila, ha quedat a ulls del món com el gran responsable de l'esclat de la Intifada d'Al-Aqsa i ni tans sols la publicació de les conclussions de l'informe de la Comissió Mitchell - que desmentia la versió palestina dels fets- ha pogut amb el mite. Serveixi a tall d'exemple aquesta crònica d'Israel Viana publicada al diari madrileny ABC el 28 de Setembre del 2010, coincidint amb el desè aniversari de la polèmica visita de Sharon a l'Explanada de les Mesquites:

"Para muchos fue una provocación gratuita que acabó en un largo baño de sangre. Para otros, más que el ejercicio del derecho de Israel a reivindicar la soberanía del lugar más sagrado del judaísmo. Pero el hecho es que la visita a la Explanada de las Mezquitas de Jerusalén por parte del entonces líder de la oposición conservadora israelí, Ariel Sharón, hace hoy justo diez años, desencadenó una oleada de violencia que, a lo largo de seis años, se cobró la vida de casi 5.000 personas, 900 menores de edad."

Si els palestins i els àrabs ho sabien, els israelians ho intuïen: Arafat no sols havia planificat la intifada sinó que també havia ordenat els atemptats terroristes suïcides realitzats pel Hamàs al cor d'Israel. Va quedar clar gràcies a les declaracions d'en Mahmoud Zahar, un dels principals líders dels islamistes a la Franja de Gaza, publicades pel Jerusalem Post en el desè aniversari de la Intifada:

"President Arafat instructed Hamas to carry out a number of military operations in the heart of the Jewish state after he felt that his negotiations with the Israeli government then had failed."

Possiblement els lectors es preguntin en quin moment el veterà 'Rais' palestí va decidir optar pel terrorisme irredent de la Intifada en lloc de les negociacions de pau iniciades amb la conferència de Madrid (1991) i els Acords d'Oslo (1992-93). Si observem les declaracions d'importants dirigents de l'ANP i de l'OLP ens adonarem que el punt de inflexió es devia produir a finals de Maig del 2000, amb la retirada israeliana del sud del Líban, el colapse de la milicia aliada de l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL) i la caiguda de l'antiga 'Zona de seguretat' en mans del Hizbul·lah. En aquest sentit, pocs dies després de la retirada israeliana, el secretari general del Comitè Central de Fatah, Farouk Kadoumi, va declarar davant de periodistes i corresponsals estrangers que:

   
"We are optimistic. Hezbollah’s resistance can be used as an example for other Arabs seeking to regain their rights." [3]

Iassir Arafat bromeja amb el Primer Ministre israelià Ehud Barak a Camp David.

La resta és ben coneguda: Iassir Arafat va anar a Camp David decidit a rebutjar totes les propostes de pau israelianes i nord-americanes (si hagués acceptat, sóc home mort; va dir després), va ser rebut com un heroi a Ramallah en el seu retorn dels Estats Units per haver frustrat els acords de pau amb Israel i des de finals de Juliol va començar a planificar la Intifada. El dia 13 de Setembre el parlament palestí va ajornar l'anunciada declaració de independència. L'aposta estratègica d'Arafat pel terrorisme estava ja ben decidida i el veterà rais palestí només esperava un bon pretext per a justificar l'esclat de violència a gran escala. Finalment, el va trobar amb la mencionada visita d'Ariel Sharon a l'Explanada de les Mesquites.

NOTES:

[1]: 'Sharon and the Intifada' in Peace with Realism. (http://www.peacewithrealism.org/pdc/sharon.htm).

[2]: Ibídem.

[3]: TABARANI, Gabriel G.: Israeli-Palestinian conflict: from Balfour Promise to Bush declaration. The complications and the road for a lasting peace, p. 223.  

Mohamed Merah, el conflicte mediàtic i la Nova Judeofòbia.

El passat 19 de Març, Mohammed Merah, un jove francès d'origen algerià de 23 anys, ex delinqüent juvenil i simpatitzant d'Al-Qaida, va assassinar al rabí i professor Jonathan Sandler (30 anys), als seus fills Arieh i Gabriel (3 i 6 anys), i a la nena Miriam Monsonego (7 anys), a les proximitats de la seva escola, l'escola jueva de la cadena 'Otzar HaTorah' a Toulouse.

 

Merah, que anteriorment ja havia matat a tres soldats també d'origen magribí amb el pretext de castigar-los per la participació de contingents de tropes franceses a l'Afganistan, va justificar els assassinats d’un adult i de tres nens jueus innocents a Toulouse en nom 'dels nens palestins assassinats per l'exèrcit israelià a Gaza'. Cinc dies després d’aquest sagnant crim, el Dissabte 24 de Març, uns desconeguts van profanar trenta sis tombes d'un cementiri jueu a Niça i el passat Dilluns al migdia un jove estudiant de 12 anys va ser agredit per dos adolescents de 14 anys a les proximitats de la seva escola, també de la cadena ‘Otzar HaTorah’, situada en un barri del sud-est de París. Segons va declarar la directora de recursos humans de l'escola, la senyora Katia Normal, al diari israelià ‘Ha'aretz’, els agressors corejaven eslògans antisemites mentre colpejaven a la seva víctima, que afortunadament no va patir ferides greus. També, durant els darrers dies, vàndals han realitzat pintades lloant a Mohamed Merah i els seus crims en ciutats com per exemple Tarbes.

Aquesta darrera onada d'incidents antisemites ha inquietat molt a la comunitat jueva de França, la més important numèricament a l'Europa Occidental, però no els ha agafat per sorpresa. Des del Setembre de l’any 2000, coincidint amb les primeres manifestacions de la II ‘Intifada’ palestina, el número d'incidents judeofòbics s'ha multiplicat al país veí i en molts casos els seus autors són joves francesos amb arrels familiars al Magrib o en altres països del món àrab. Un dels casos més esgarrifosos i brutals va tenir lloc l'any 2006 amb el segrest i posterior assassinat del jove Ilan Halimi per part d'un grup de delinqüents urbans, l' anomenat 'Gang des Barbares', en un suburbi de París. El caràcter antisemita del crim va quedar clar durant el judici quan Yousuf Fofana, el líder de la banda criminal, es va declarar seguidor d'Al-Qaida i de les idees salafistes, va justificar el crim en nom de les dones i els nens víctimes del 'capitalisme jueu', i va reconèixer que esperava obtindre un important rescat de la família de Halimi, de classe mitjana, basant-se en el tòpic de que ‘tots els jueus són rics’. A més a més, tot i el caràcter multi ètnic i multi cultural de la mencionada banda de delinqüents, la policia francesa va trobar pamflets de propaganda salafista i de suport al Hamas i a la causa palestina en l’amagatall on Halimi havia estat segrestat.  

L'augment d'aquests incidents - amb un clar rerefons judeofòbic - arreu d’Europa i el fet de que en molts casos els seus autors els justifiquessin en nom de la causa palestina i de l’antisionisme va portar a molts analistes a preguntar-se què estava passant. La resposta gairebé unànime va ser que el conflicte entre israelians i palestins s'havia traslladat també a sòl europeu. Tanmateix, alguns intel.lectuals francesos, com Pierre André Taguieff, Bernard Henri Levi o Alain Finkielkraut, no van estar d'acord amb aquest punt de vista i van preferir utilitzar el concepte de 'Nova judeofòbia', nascut en el món anglosaxó als anys setanta, per a descriure aquesta situació. De fet, en les seves obres 'La Nouvelle Judeophóbie' i 'Précheurs de l'Haine', el filòsof P. A. Taguieff analitza aquest augment dels incidents antisemites a França i els relaciona amb la pervivència més o menys residual de l’antisemitisme d’extrema dreta, l’antisionisme políticament correcte en moltes corrents d’esquerra des dels anys 70 i la difusió de les idees judeofòbiques del fonamentalisme islàmic entre les comunitats musulmanes d’Europa durant les darreres dècades.  En altres paraules, després de la II Guerra Mundial, les idees judeofòbiques basades en els prejudicis religiosos d’arrel cristiana i en l’antisemitisme racista dels nazis quedarien totalment desprestigiades a Europa i proscrites del debat polític, però aquesta situació no implicaria la desaparició d’aquesta xacra sinó la seva mutació. Amb la finalitat de guanyar acceptació pública, les idees o els incidents judeofòbics es presentarien ara davant de l’opinió pública en forma de crítica o de desllegitimació del Sionisme i de l’estat d’Israel, descontextualitzant el conflicte de l'Orient Mitjà i mostrant una postura acrítica o en el pitjor dels casos justificativa del terrorisme palestí. 
 

Vol dir això què qualsevol crítica al Sionisme o a les polítiques dels governs israelians de torn són una mostra de judeofòbia? No, evidentment. Segons els intel.lectuals defensors d’aquest nou concepte, com per exemple la periodista Pilar Rahola o el professor Gustavo Daniel Perednik en l’àmbit hispà, les polítiques adoptades pels governs israelians - com les de qualsevol altre govern - poden ser i han de ser criticades, però si aquesta suposada crítica inclou aspectes com la ‘nazificació’ d’Israel, la seva equiparació a règims totalitaris, racistes i d’Apartheid, la caricaturització d’elements de la tradició jueva, o la utilització de tòpics de la judeofòbia clàssica - com el de la conspiració jueva mundial o el líbel de sang - aplicats als israelians, llavors ens trobem davant d’una clara mostra de judeofòbia.

Arribats a aquest punt, i per a finalitzar, un breu toc d’atenció. Durant els darrers anys, els nostres mitjans, amb el doble llenguatge davant el terrorisme, les seves caricatures obertament antisemites (com les de Romeu al diari El País) i la publicació de manipulacions informatives com el conegut incident Al-Durrah, la suposada matança de Jenin durant l’operació ‘Defensive Shield’ (52 palestins morts i 27 soldats israelians segons les investigacions de l’O.N.U i de Human Right Watch) o el mite dels pacífics flotillers humanitaris del Mavi Màrmara assassinats per l’exèrcit israelià en un ‘us abusiu de la força’ ara fa dos anys, han contribuït a desdibuixar el conflicte, diabolitzar l’estat d’Israeel i legitimar  les mostres de judeofòbia entre la nostra opinió pública, com per exemple les manifestacions ‘pacifistes’ on els manifestants de torn criden eslògans com ‘no es terrorismo, es resistencia’ o demanen la desaparició d'Israel mentre acusen als israelians de nazis i de cometre un genocidi amb els palestins.

Barcelona. Gener del 2009. Islamistes armats amb pistoles en una suposada manifestació pacifista.

Els nostres mitjans han d’oferir una informació el més objectiva possible sobre l’Orient Mitjà i el conflicte palestí per a evitar convertir-se heralds de l’odi judeofòbic i donar ales a futurs Mohammed Merah.

El terrorista Mohamed Merah va viatjar a Israel l'any 2010.

Segons fonts del ministeri de defensa israelià, Mohamed Merah, el terrorista de Toulouse autor de la mort de 3 militars francesos, tres nens jueus i un professor de l'escola Ozar HaTorah, el rabi Jonathan Sandler, en una escala previa a la seva arribada a l'Afganistan, va visitar Israel durant el mes de Septembre del 2010. Segons la mencionada font, va entrar al país pel pont Allenby des de Jordània i durant la seva visita no se li coneix cap tipus d'activitat hòstil, negant així la informació provinent de les autoritats franceses de que Merah havia estat detingut a Jerusalem en possessió d'un ganivet. (Jerusalem Post).

 

"Le gang des barbares", Mohamed Merah i el gihadisme emergent. (Jaume Renyer).

Excel.lents reflexions de Jaume Renyer:

Mohamed Merah te un perfil similar als components del "gang dels barbares",  una colla de joves encapçalats per Yossouf Fofana que el 21 de gener del 2006 va segrestar un jove jueu, Ilan Halimi, creient que com tots els jueus son rics pagarien el seu rescat. Despres de tres setmanes de maltractaments executaren la víctima sense haver aconseguit el seu propòsit no sense abans torturar-lo salvatgement. Al judici posterior que va condemnar els assassins, Fofana (penat a perpetuïtat com a autor material de la degolla d'Ilan Halimi) va adduir motivacions gihadistes a la seva acció i ho ha continuat fent des de la presó mitjancant missatges que fa arribar a la premsa. 

Fofana i els seus còmplices mai van arribar a viatjar com Merah al Paquistan per incorporar-se a la gihad, però comparteixen una mena de sub-civilització obertament confrontada als valors democràtics i a les formes de vida de les societats on han nascut. L'islam no es per a ells una via d'expressió espiritual i religiosa sinó una referència mítica d'una abstracció totalitària a traves de la qual projecten el ressentiment  personal i col.lectiu contra una societat que no senten com pròpia. Adapten el discurs gihadista de l'integrisme islàmic i el fan seu adaptant-lo a una Europa on troben la connivencia de l'antisionisme, la judeofòbia i  les reminiscències tardanes d'ideologies antiliberals com el nazisme i el comunisme.

...

A Catalunya, malgrat que des de fa anys hom sap que es caserna d'hivern i lloc de pas dels grups gihadistes, la negativa a prendre cosnciencia que la violencia integrista d'arrel islamista pot crear un conflicte al nostre país s'explica per la resistència del progressisme fins ara ideològicament hegemònic a acceptar aqueixa eventualitat. Els "enemics" d'aqueixa Catalunya desorientada son els USA, el liberalisme, la "dreta" o Israel i no en poden reconèixer d'altre. Per això, des de La Vanguardia a Vilaweb, hom ha preferit acollir-se a la versio acomodaticia segons la qual Merah era un "llop solitari" o un malalt mental, quan els experts anti-terroristes adverteixen que aqueixa teoria no es sostenible.

Mohammed Merah a Reus? Catalunya un dels principals focus salafistes d'Europa

En una notícia publicada avui al Diari de Tarragona s'especula amb la possibilitat de que Mohamed Merah, el terrorista francès d’origen argelià que va assassinar a dos soldats francesos, un professor i tres alumnes de l’escola Ozar HaTorah a Toulouse, participés en una cimera salafista a Reus, la capital del Baix Camp, entre els anys 2007 o 2008. Sigui com sigui, no hi ha dubtes de que Merah va venir a Catalunya en varies ocasions en els darrers anys i no precisament per a fer turisme o veure els partits del Barça de Guardiola. D’entrada, aquesta dada pot sorprendre als lectors però cal recordar que, com encertadament va denunciar Pilar Rahola en el seu llibre La República Islàmica d’Espanya’, el nostre país és un dels principals centres salafistes d’Europa Occidental, gràcies en part a la por, el bonisme o un multiculturalisme mal entès dels nostres dirigents. Precisament, sobre aquest tema recomano la lectura d’una brillant columna de la mencionada Pilar Rahola a La Vanguardia.

PD. Des del passat Dimecres ha fet fortuna en els nostres mitjans el fet de considerar al terrorista Merah com un 'llop solitari'. Tanmateix, ahir, Fernando Reinares, en un interessant article publicat a El País, critica aquesta hipòtesi.

 

L'Autoritat Nacional Palestina condemna l'atemptat terrorista a Toulouse però glorifica a Dahlal Mughrabi.

Palestinian Media Watch ens informa d'una nova mostra del doble llenguatge dels dirigents palestins amb el fenòmen del terrorisme. Mentres que el primer ministre de l'Autoritat Nacional Palestina, Salam Faiad, ha condemnat enèrgicament els assassinats del passat Dilluns a l'escola jueva Ozar HaTorah i ha declarat que "cap nen palestí pot acceptar crims [en el seu nom] contra gent inocent", els dirigents, portaveus i activistes de Fatah han continuat exaltant en els seus discursos o fins i tot a la pàgina oficial de facebook de la seva organització a la terrorista Dalal Mughrabi (el comando que liderava va causar la mort de 37 israelians innocents en un dels atemptats terroristes més sagnants de la història d'Israel l'any 1978).

Font: Ma'an i Palestinian Media Watch.

Multitudinària marxa a Paris en memòria dels assassinats en l'atemptat terrorista de Toulouse.

Font: The Telegraph.

Atemptat terrorista contra una escola jueva a Toulouse.

Ho he llegit aquest matí al Ha'aretz. Desgraciadament, en l'atemptat terrorista, han estat assessinats un professor, el rabí Jonathan Sandler de 30 anys i dos dels seus fills, els petits Gabriel i Arieh (de 3 i 6 anys d'edat). La filla del director del centre, Miriam Monsonego (7 anys), va ser la quarta víctima mortal. Un altre estudiant de 17 anys ha quedat ferit de gravetat. Tanmateix, tot i el clar rerafons antisemita de l'atemptat, com encertadament comenten al blog Ma Pitom, alguns dels nostres mitjans han volgut enmascarar els fets i presentar-los com si es tractés d'un 'tiroteig'... No han estat els ùnics, la ministra d'afers exteriors de la UE, Catherine Ashton, no ha dubtat en comparar aquest atemptat amb els comesos per l'ultra-dretà A. Breivik a Oslo i l'illa de Utoya del passat mes de Juliol (encertada en aquesta primera comparació, tot sigui dit), amb les víctimes de la guerra civil a Síria i agafeu-vos fort, amb els fets de... Gaza!! (Ynetnews). Afortunadament, els primers ministres de França i d'Israel, B. Netanyahu i N. Sarkozy, no es fan algunes de les empanades mentals políticament correctes de la senyora Ashton i parlen clar: l'atemptat terrorista és un despreciable atac antisemita i  una tragedía espantosa. De fet, tant Sarkozy com el candidat socialista, François Hollande, han suspès els actes de la campanya electoral per a les presidencials franceses.

Segons fonts policials franceses, la pistola utilitzada en l'atemptat terrorista seria la mateixa arma utilitzada en els atemptats contra dos paracaigudistes francesos la pasada setmana a Montauban i els primers indicis apunten cap a grups neonazis i  motivacions xenòfobes, racistes i antisemites (Ha'aretz i El País). Sigui com sigui, són  ja més de tres dècades d'atacs contra la comunitat jueva de França (Nihil Obstat). 

Mahmoud Abbas es reuneix amb la sàdica criminal Amina Muna i deu terroristes palestins més a Turquia.

Mahmoud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), descrit com un líder moderat en els nostres mitjans, es va reunir el passat Dimarts amb deu terroristes palestins alliberats el passat mes d'Octubre en el bescanvi del sergent Gilad Shalit i que actualment resideixen a Turquia. Entre els terroristes visitats per Abbas trobem a Jihad Yarmour, que va participar en el segrest i assassinat del soldat Nachson Waxman, i a Amina Muna, la despietada criminal que va enganyar a un adolescent israelià i el va entregar a terroristes del Tanzim, braç militar depenent d'Al Fatah creat per Arafat als anys 90, que el van cosir a trets a Ramallah.

Els fets van tenir lloc al Gener del 2001. Segons les seves pròpies declaracions a la policia israeliana, Amina Muna va reconèixer que presenciar uns mesos abans (Octubre del 2000) el linxament a Ramallah de dos reservistes israelians, Vadim Nurhitz i Yossef Avrahami, li va donar la idea d'assassinar a un israelià. Per a aconseguir els seus criminals fins, va començar a xatejar per Internet amb joves israelians i va seduir al jove Ofir Rahum, de setze anys i resident a Ashkelon, fent-se passar per Sally, una turista nord-americana de visita a Israel. Amb el pretext d'iniciar una relació sentimental, Muna va convèncer al jove Ofir per a trobar-se a Jerusalem i un cop allà li va demanar que l'acompanyés a Ramallah, on el va deixar en mans del seus botxins, terroristes del Tanzim, que el van cosir a trets i seguidament van fugir en un altre vehicle.

Després de la troballa del cadàver d'Ofir, Muna (25 anys en aquells moments) va ser detinguda al poblat cisjordà de Bir Nabala gràcies a un important dispositiu desplegat entre la policia i l'exèrcit israelià. Va ser empresonada, jutjada i condemnada a cadena perpètua per la seva participació en el mencionat assassinat. Durant els seus deu anys d'empresonament a Israel, Muna va esdevenir la líder de les terroristes palestines empresonades amb ella i va actuar amb brutalitat amb qualsevol tipus de dissidència. Segons informa Artuz Sheva News citant a diaris àrabs, Mina era coneguda a la presó com "Al Capone Muna" i va arribar a torturar sàdicament a les seves companyes de cella. De fet, Muna tenia por de les represàlies de les seves companyes o dels seus familiars i el passat més d'Octubre, quan va saber que seria alliberada en el bescanvi del jove sergent Gilad Shalit, va demanar ser alliberada a Turquia i no a Gaza.

Doncs bé, aquesta sàdica criminal és una heroïna palestina per a Mahmoud Abbas i per als seus col.laboradors, presentats acríticament com a dirigents moderats als nostres mitjans.

Ahir, en la seva edició digital en hebreu, el diari Yedioth Aharonot ens mostra un video on es resum la trobada entre Abbas i Muna:

Israel patrocina un programa de col.laboració agrícola per als camperols de la Franja de Gaza.

Aquestes notícies no surten mai publicades a la premsa española, pero la podeu llegir a l'edició digital del diari judeo-argentí, Itón Gadol. I aquesta és una bona notícia perquè mentre els terroristes del Gihad Islàmic palestí i altres organitzacions palestines continuen bombardejant el sud d'Israel amb morters i míssils Qassam (Arutz Sheva News), el govern i l'exèrcit israelià continuen oferint la seva col.laboració i el seu suport als empresaris agraris emprenedors de la Franja de Gaza, especialment a aquells que volen millorar la producció, la comercialització i l'exportació dels seus productes. 

Siria aprovisiona d´armament al Hezbollah

Recordeu que la setmana pasada vaig dedicar una entrada a analitzar el discurs de Zp a Damasc on indicava el govern siria havia passat i passa armes de contraband iranianes per al Hezbollah? Doncs bé, la pasada setmana fonts del excèrcit israelià van denunciar que el govern de Damasc passa armes iranianes de contraband a la mencionada organització terrorista xi´ita, incomplint així la resolució 1701 de l´ONU, adoptada al finalitzar la guerra del 2006 amb la finalitat d´impedir el rearmament amb míssils del Hezbollah

Desafortunadament, això està passant davant els nassos dels contingents de la FINUL, que, al menys sobre el paper, tenen la missió d´impedir aqust rearmament dels terroristes i donar suport al excèrcit libanés per a restablir la seva autoritat al sud del país, especialment al sud del riu Litanni. Suposo que, al igual que Zp, els contingents militars de la FINUL també han aprés la lliçó del multilateralisme solidari...

Font: Aurora Digital.

Comunicat de l´embaixada d´Israel (29 -01-09): noves violacions de la treva comeses pel Hamas en les darreres hores.

El passat Dissabte 17 de Gener Israel va decretar un alto el foc de manera unilateral; al dia següent, el 18 de Gener, l´organització terrorista Hamas va anunciar l´alto el foc, també unilateral. A les darreres hores s´han produit dos nous llençaments de míssils Qassam contra territori israelià desde la franja de Gaza.

El primer va ser llençat el passat Dimecres a la nit, impactant a la regió d´Eshkol; El segon va ser disparat avui, caient a la ciutat d´Sderot.

El govern d´Israel en fà responsable al Hamas, única autoritat a la franja de Gaza, de qualsevol atac originat dins de la seva àrea de control.

El govern d´Israel va anunciar dies enrera que qualsevol violació de la treva seria durament resposta. Amb anterioritat, Hamas havia perpetrat diversos atacs i mantenia la seva estratègia de rearmament:

- 19 de Gener: un vaixell de la marina nordamericana va interceptar un vaixell iranià carregat d´armes per al Hamas que es dirigía a Gaza. La detenció es produí en el marc del compromís dels Estats Units per a posar fi al contraband d´armes: Estats Units va solicitar la ajuda d´Egipte per a realitzar el registre complet de l´embarcació.

- 20 de Gener: el Hamas va llençar 8 bombes de morter desde el camp de refugiats d´Al Mawzi al centre de la franja de Gaza; dos dels projectils van caure a la mateixa franja i la resta al Neguev Occidental (territori israelià)

- 20 de Gener: dos incidents de trets amb armes lleugeres contra forces israelianes al pas fronterer de Kisufim.

- 21 de Gener: els terroristes de Hamas van continuar (i continuen) amb el trafic d´armes a través dels tunels que continuaven operatius i han iniciat la reconstrucció dels que estan destinats al trafic d´armes.

- 27 de Gener: un soldat israelià va morir al fer explosió una bomba al pas d´una patrulla que circulava per territori israelià a les proximitats del pas fronterer de Kisufim entre Israel i Gaza. A continuació, homes armats van disparar contra els soldats israelians, que van respondre amb foc. La primera mesura adoptada pel govern israelià va ser el tancament dels passos fronterers.

No dubtem de que qualsevol reacció israeliana a aquestes violacions del Hamas trobarà el seu espai en els titulars de premsa. Brindem aquesta informació per contextualitzar els esdeveniments i poder establir les relacions causa - efecte.

Font: el blog de l´embaixada d´Israel a Espanya.

Els nens de Sderot

En aquest magnífic vídeo que m´ha enviat en Ramon, un lector del blog, podeu veure unes imatges molt aclaridores sobre com era la vida dels nens de Sderot sota l´amenaça dels Qassamim de Hamas. Unes imatges que obviament no han estat mostrades per la premsa europea, espanyola i catalana políticament correcta...

PD - El vídeo és d´un programa del segon canal de la televisió israeliana i l´idioma és l´hebreu, però està subtitulat al Espanyol. Amic Ramon, moltes gràcies, todah rabah!

Children of Hamas

Jo també espero a Gilad Shalit

El proper dia Dimecres 25 de Juny farà dos anys que el jove soldat israelià Gilad Shalit va ser segrestat per terroristes del Hamas al pas fronterer de Kerem Shalom. En aquella operació dos soldats israelians més van ser assassinats.

Durant el seu captiveri a la franja de Gaza, els seus segrestadors no han permés als metges de la creu roja visitar a en Gilad Shalit ni han transmés notícies fidedignes a la seva familia.

Ara, els familiars i amics d´en Gilad Shalit han iniciat una campanya en la que demanen que qualsevol persona que utilitzi Facebook, messenger, blogs o qualsevol altre sistema d´intercomunicació per Internet posi la foto d´en Gilad amb la llegenda "Jo també espero a en Gilad".

Espero de tot cor que en Gilad Shalit pugui gaudir de la companyia dels seus familiars i amics, i us animo a participar en la campanya. Jo també t´espero Gilad.

El Hamas i el Hezbollah van cooperar conjuntament en l´atemptat terrorista del passat Dijous

Segons les fonts oficials palestines, el Hamas i el Hezbollah van cooperar conjuntament en l´atemptat terrorista del passat Dijous a la Yeshivá Mercaz Harav:

"The gunman who murdered eight students at Mercaz Harav Yeshiva in Jerusalem last Thursday was acting on instructions from Hamas leaders in Damascus, in coordination with Hezbollah, Palestinian defense sources said".

Aquesta posible hipòtesi encara s´ha de confirmar. Segons les fonts palestines, l´atac terrorista hauría estat planejat per la xarxa del Hamas a Cisjordania seguint ordres del lideratge del Hamas a Damasc, i el plà d´atac s´hauría coordinat amb el Hezbollah.

Però Ahir a la nit, a la televisió del Hezbollah "Al-Manar", un portaveu de l´organització terrorista islamista d´obediència iraniana va negar qualsevol responsabilitat en l´atemptat.

Si voleu llegir la notícia en anglès, cliqueu aquí.

Atemptat terrorista a una Yeshiva de Jerusalem: 8 morts i una vintena de ferits.

Aquesta tarda, un pistoler palestí s´ha conseguit colar dins d´una Yeshivá (escola rabínica) i ha començat a disparar contra els estudiants i contra el personal de l´escola. L´atemptat terrorista s´ha saldat amb 8 morts i gairebé una desena de ferits de diversa consideració - n´hi ha almenys tres molt greus - que han estat traslladats a diversos centres hospitalaris de la capital.

L´autoría no està clara, però Ha´aretz informa de que a la TV del Hezbollah, Al Manar, unes desconegudes "Brigades per a l´alliberament de la Galilea. Martirs del Imad Mughniyeh" han reivindicat l´atemptat.

Si voleu llegir la notícia en castellà a Aurora Digital, cliqueu aquí.

Si la voleu llegir en anglès a Ha´aretz, cliqueu aquí.

dos germans ferits greument per l´impacte d´un Qassam a Sderot

Ho he llegit a l´edició anglesa del diari Ha´aretz (El País). Els dos germans, residents a Sderot, tenien 8 i 19 anys d´edat. Van ser ferits dissabte a la tarda, quan passejaven pel carrer i un Qassam va impactar en una vivenda propera. El més jove dels germans està greument ferit a les extremitats inferiors, on part de les cames li han quedat amputades per l´explosió.

Els dos nois han estat traslladats a l´hospital Barzilai d´Ashkelon. La mare dels nois, acompanyada d´un altre dels germans, ha arribat al centre mèdic en estat de xoc i ha hagut de ser atesa també pels serveis mèdics del hospital, segons han informat els metges al canal 2 de la Televisió israeliana.

Si voleu llegir l´article en la seva totalitat, cliqueu aquí.