Ahir vaig poder llegir a l´edició digital del Jerusalem Post que, aprofitant el seu torn a la presidència europea, el govern suec vol incloure una resolució en el marc de la UE que reconegui Jerusalem Est com la futura capital de l´estat palestí en construcció. En principi, aquesta iniciativa tindría la finalitat de potenciar el paper de la UE com a intermediària en el procés de pau israelo-palestí. Tanmateix, el ministeri d´afers exteriors israelià va emetre ahir un comunicat, que serà publicat pròximament, on indica que aquesta resolució pot ser més perjudicial que beneficiosa en aquest important rol que la UE vol jugar al pròxim orient.
Segons va informar recentment el diari israelià Ha´aretz, els parlamentaris suecs estan pressionant perque la seva resolució de la partició de Jerusalem sigui debatuda durant la propera trobada mensual dels ministres europeus que tindrà lloc a Brusel.les.
En declaracions d´un diplomàtic israelià, des del punt del seu govern es desesperant que aquesta crida per a reconèixer a Jerusalem Est com a capital del futur estat palestí no va acompanyada d´un reconeixement de la Jerusalem occidental com a capital de l´estat d´Israel. A més a més, va afegir que aquest tipus d´iniciatives europees trenquen l´equilibri que es suposa que ha de tenir un intermediari i perjudiquen més que beneficien al procés de pau i a una solució dialogada i basada en els dos estats. Segons el mencionat funcionari, Europa hauria de pressionar als dirigents palestins perque s´asseguin a la taula de negociacions però amb aquest tipus d´iniciatives s´aconsegueix justament el contrari.
Reflexió personal: és cert el que afirma el diplomàtic israelià. Aquesta iniciativa sueca, promoguda pel seu ministre d´afers exteriors, Carl Blidt, cal enmarcar-la en el context de les pressions dels liders de l´ANP per a aconseguir imposar la seva agenda - la paralització de la construcció dels assentaments a Judea i Samaria (Cisjordània) - com a pas previ per a participar en les negociacions de pau amb el govern Netanyahu. Com ve sent habitual a les darreres dècades, la diplomacia europea ha assumit com a propi i de manera acrítica el discurs palestí i vet aquí les mencionades pressions dels parlamentaris suecs perque els ministres de la UE acceptin la seva resolució sobre la partició de Jerusalem.
Caldria emperò preguntar-se el per què d´aquesta postura acríticament pro palestina i gens objectiva. Doncs bé, des del meu punt de vista, desde mitjans dels anys setanta, la diplomacia dels païssos que integraven l´antiga C.E.E. van decidir adoptar una postura totalment pro-àrab en l´escena internacional, bàsicament per dos grans factors:
1 - Evitar que la lliga àrab i la OPEP utilitzessin el petroli com a arma estratègica contra els païssos de l´Europa Occidental. En aquest sentit, cal recordar que aquesta postura va ser adoptada pels païssos àrabs e islàmics després de la guerra de Iom Kippur i el seu resultat va ser la terrible crisi econòmica que va afectar a l´Europa Occidental durant bona part de la dècada dels setanta degut a l´encariment del preu del petroli i a la dependència que l´economía europea tenia i té de les importacions a bon preu d´aquesta font energètica.
2- Evitar el terrorisme islàmico-palestí en territori de l´Europa Occidental. Desde finals dels anys 60 i durant la major part de la dècada següent, amb el suport de grups terroristes d´extrema esquerra europeus (Bader Meinhoff, Brigate Rosse...) i d´altres païssos del món, com per exemple l´Excèrcit Roig japonès, les organitzacions terroristes palestines, vinculades o no a la OLP, van duur tota una campanya de terror contra interessos israelians i jueus a bona part del món i obviament a Europa Occidental. Eren habituals els segrests d´avions i el seu desviament cap a les seves bases de Jordània, Liban o altres indrets del món àrab amb la finalitat de demanar al govern israelià l´alliberament de terroristes empresonats a Israel a canvi dels hostatges que mantenien retinguts. Però, obviament, el millor exemple de l´onada terrorista d´aquells anys va ser el segrest i assassinat de dotze atletes israelians durant els jocs olimpics de Munic de l´any 1972. La diplomacia europea estava molt preocupada per aquests actes de terrorisme al sòl dels seus païssos i aquest també va ser un factor de pes per a que la diplomacia de la CEE decidís finalment adoptar aquesta postura pro-àrab i acriticament pro palestina.
També caldria veure altres factors com els ideològics, ja que bona part dels partits socialdemòcrates europeus en aquell moment van donar validesa a la propaganda soviètica sobre el conflicte israelo-palestí (els partits comunistes ja ho havien fet abans), o els socio-demògrafics, doncs la població àrabo-musulmana a Europa no ha parat d´augmentar i avui dia són una de les principals minories en molts païssos de la UE, com per exemple a França.
Doncs bé, tenint en compte aquests factors, no ens ha de sorprendre que Iassir Arafat, el lider de l´OLP, fós rebut com un cap d´estat a Europa per presidents com l´austriac Bruno Kreisky o el francès François Mitterrand ja desde finals dels anys setanta e inicis del vuitanta. Tampoc ha de ser motiu de sorpresa el fet de que la diplomacia de l´antiga C.E.E. presionès a Menahem Beguin o a Yitzjak Shamir perque iniciessin negociacions amb l´OLP quan aquesta no reconeixía ni sobre el paper el dret de l´estat d´Israel a existir i a la Carta Nacional Palestina defensava la seva destrucció. I obviament tampoc no ens sorprenen les postures acriticament pro palestines que els polítics europeus han adoptat en els darrers anys, ni la generosa financiació amb milions de dòlars i euros a l´ANP, ni la criminalització del govern Sharon a bona part dels mitjans de comunicació europeus en el contexte de la segona intifada palestina. Ara bé, els polítics europeus han de saber que amb aquestes postures tant poc neutrals és molt difícil que puguin jugar un paper de pes com a intermediaris en el conflicte israelo-palestí.
PD - No vull acabar aquest escrit sense recomanar la lectura d´aquest magnífic texte sobre l´afer Jerusalem del blog Cat-Israel.org.
