Creuant una perillosa línea vermella

Ho acabo de llegir al blog Sobre Israel opinamos todos i encara estic al.lucinant. Ahir, en una sessió del parlament europeu, Antonio Masip, representant del PSOE va intervindre amb les següents paraules:

Israel ha asesinado a unos héroes de la solidaridad humanitaria, de la generosidad y del altruismo. Animo al gobierno palestino a que realice la declaración unilateral de independencia dentro de las fronteras de 1967. Hay mucho todavía que investigar, Sra. Ludford, porque hay mucho que juzgar, y condenar, aún más allá de la resolución que vamos a votar mañana. Antes o después, tendríamos que alentar la creación de un tribunal moral, de prestigio, frente al estado violento y agresivo de Israel, que da pasos contrarios a la paz. Un tribunal quizá del tipo que en su día fue el tribunal Russell de crímenes de guerra.

Doncs no senyor. S´equivoca el sr. Antonio Masip (a la foto abraçant a Zp). Els components del Mavy Màrmara no eren pacifistes moguts per motius humanitàris sino jihadistes turcs i d´altres païssos del món àrab-islàmic amb la finalitat de obrir una nova vía marítima per al rearmament del Hamas. Van fracassar amb el seu objectiu però la seva maniobra ha esdevingut un èxit mediàtic i això ha estat així per tota la tergiversació del asumpte de la "flotilla de la Libertad" que em pogut observar en la premsa europea a les darreres setmanes. De fet, les declaracions del sr. A. Masip en són un exemple perque es limiten a plasmar la versió oficial que ens han venut els mitjans de comunicació, on suposats humanitaris pacifistes van ser abordats i assassinats per l´excèrcit israelià en una nova acció d´"ús desproporcionat de la força".  Però no. Ni eren pacifistes, ni tenien fins humanitaris, ni ens trobem davant d´una acció amb un clar "ús desmesurat de la força". S´havia d´evitar que els jihadistes arribessin a Gaza i es va aconseguir. Lamentablement, es van perdre vides humanes però la violència dels jihadistes turcs al atacar els soldats que van interceptar el vaixell està fora de tot dubte. Els soldats, veient que la seva vida corría perill, van obrir foc contra els seus agressors per a evitar correr la mateixa sort que un parell de reservistes que foren brutalment linxats i gairebe trossejats pels carrers de Ramallah al Octubre del 2000.

Per altra banda, els mitjans menteixen amb el tema del embargament a Gaza i secunden totalment la propaganda del Hamas sobre una crisi humanitària a la Franja. El Hamas vol acabar amb l´embargament per a tenir una nova vía marítima de reaprovisionament de les armes iranianes enviades vía Siria. Recordeu el cas del vaixell Karin-A al any 2002, quan la marina israeliana va interceptar un vaixell amb un carregament d´armes adquirit per l´ANP i pagat amb subvencions europees (que sobre el paper s´havien d´haver destinat a construir vivendes de protecció oficial). Per tant, no és una qüestió humanitària sinó d´evitar el rearmament del excèrcit d´un govern que no reconeix el dret a existir del seu veí i que durant els darrers anys, especialment a partir de la retirada israeliana de la Franja a l´agost del 2005, ha bombardejat el sud del Neguev amb milers de missils Qassam dirigits contra població civil.

De fet, parlant clar, hem de dir que Israel ha d´afrontar un terrorisme brutal i les amenaces contra la seva mera existència segueixen vigents a dia d´avui. Per si algú en dubta, només cal recordar que el dictador Mahmoud Ahmadineiad ha amenaçat amb borrar a Israel del mapa en moltes ocasions en els darrers anys. El seu govern ha patrocinat conferències amb el pompós títol de: "the world without Zionism" o ha negat reiteradament la Shoah, patrocinant també cicles de conferències negacionistes o concursos de caricatures de la mateixa temàtica, és a dir, negació del Holocaust i promoció d´un inexistent "genocidi del poble àrab-palestí". A més a més, la República Islàmica d´Iran està rearmant als seus satèl.lits regionals (Hamas, Hezbollah) amb armes cada cop més destructives per a utilitzar-les en un futur conflicte contra l´estat d´Israel. Davant d´aquesta terrible amenaça, el govern israelià no pot adoptar una postura bonista i complaent - com agradaría als governs i a la opinió pública europea - perque la vida dels seus civils està en joc i cap govern pot permetre´s jugar amb la vida dels seus ciutadans.
 

Europa té unes necessitats estratègiques, energètiques i la seva mera existència no està amenaçada i per això la seva diplomacia pot duur a terme aquesta política apaciguadora amb els règims que no volen la pau amb Israel i no volen la seva retirada dels territoris en disputa sino el que volen és la seva destrucció, ja sigui per vía violenta (Hezbollah, Hamas, Iran) o per la seva substitució en favor d´un suposat e idealitzat estat binacional. (moltes veus dins de la ANP i dels pseudo-pacifistes europeus). Entenem doncs la postura de la opinió pública i de la classe política europea, però també entenem que el govern israelià ha de fer tot el possible per a salvaguardar la vida dels seus ciutadans,  com per exemple el bloqueig marítim a Gaza per a evitar el rearmament del Hamas, encara que les seves decissions no agradin a Europa.

Per a finalitzar, un últim apunt. el fet de que els fets es tergiversin, que jihadistes siguin presentats com a pacifistes i que és demonitzi a l´únic estat demòcratic de la regió, és preocupant perque amb aquesta postura irresponsable - i més si ve d´un polític europeu com és el cas - s´està atiant la Israelofòbia i de retruc la judeofòbia, les agressions patides per ponents israelians a Madrid la pasada setmana o l´èxit dels boicots contra Israel - ja sigui amb pressió o sense dels lobbys anti-israelians - en són una bona mostra.

Relació entre antisionisme i antisemitisme

Les postures antisionistes estan guanyant terreny a la societat catalana, espanyola i europea durant els darrers anys, especialment desde l´inici de l´anomenada "Segona Intifada Palestina" a partir del mes de Septembre del 2000. Per a adonarse´n de la puixança d´aquest fenòmen només cal observar una sèrie d´esdeveniments que han tingut lloc durant les darreres setmanes: la polèmica generada per les obres amb un clar caràcter anti-israelià i anti-jueu del "artista?" Eugeni Merino a la Fira d´Art Contemporani Arco, l´enviament al embaixador d´Israel a Espanya, el sr. Raphael Schultz, d´un bon nombre de cartes per part d´alumnes de primària d´escoles públiques espanyoles amb un clar contingut anti-israelià i judeofòbic, o la celebració de dos esdeveniments clarament anti-israelians: les sessions del Tribunal Russell a Barcelona (amb la única finalitat de deslegitimar i demonitzar a l´estat d´Israel) i la sisena Setmana del "Apartheid Israelià" a unes 40 ciutats d´arreu del món.

Certament, el fet de que les idees antisionistes guanyin terreny en la nostra societat i fins i tot esdevinguin un veritable credo o declaració de fe per a algunes corrents tant de l´extrema dreta, extrema esquerra com d´esquerra més moderada o socialdemòcrata no vol pas dir que aquestes idees siguin correctes o acceptables. És més, des del meu punt de vista, hi hà un clar nexe entre les idees antisionistes i la judeofòbia. Però per a poder entendre aquesta  relació cal primer explicar el significat del concepte Antisionisme i quines idees defensa la persona que es considera antisionista.

Al contrari del que molta gent pensa, les idees antisionistes no es basen en una crítica fonamentada a les polítiques (encertades o no) del govern israelià envers els palestins. Si fós així, no hi hauría cap problema. Aquest tipus de crítica és totalment necessària i el govern israelià - com qualsevol altre govern al món- està subjecte a un anàlisi crític de les seves polítiques en qualsevol àmbit. Però, de fet, l´Antisionisme és basa en la negació del dret de l´estat d´Israel a existir (dret reconegut internacionalment per les Nacions Unides, cal recordar-ho) i per tant, en la negació del dret a l´autodeterminació del poble jueu, un dret que generalment els antisionistes si reconeixen als altres pobles del món sense estat, com per exemple els kurds, els palestins o els saharauis... Per tant, només pel fet de negar el dret d´autodeterminació al poble jueu (quan aquest mateix dret és reconegut per a la resta de pobles del món) ja podem observar com ens trobem davant d´un plantejament clarament judeofòbic. Per què reconeixem un dret a escala mundial però li neguem única i exclusivament al poble jueu?

Però, a més a més, per a justificar aquesta negació del dret d´autodeterminació al poble jueu i aquesta deslegitimització de l´estat d´Israel, cal distorsionar o caricaturitzar el conflicte israelo-palestí. Gràcies a una burda manipulació dels fets històrics i de l´actualitat més recent, l´estat d´Israel es presentat com un estat racista, expansionista, colonialista i fins i tot en procés de nazificació, mostrant a més a més un acriticisme extrem amb el terrorisme palestí dirigit contra inocents ciutadans israelians. És en aquest contexte de deslegitimització on hem de situar les declaracions d´en José Saramago, el premi Nobel de Literatura portuguès, on ara fà uns anys va comparar Ramallah amb Auschwitz o la equiparació del Maguen David a l´esvàstica nazi en moltes vinyetes de premsa de diaris seriosos (per no mencionar les pancartes presents en moltes manifestacions "pacifistes" arreu d´Europa). En efecte, la vulgata d´un antisionista té un missatge simplificador i reduccionista: a finals del segle XIX i inicis del XX, molts jueus europeus van emigrar a Palestina, van desplaçar a la població nativa àrab (amb el suport del colonialisme britànic) i després de la II Guerra Mundial les Nacions Unides els hi van otorgar el país com a compensació per la Shoah, donant així inici al conflicte árabo-israelià o israelo-palestí. Però, hi hà un problema: aquesta argumentació, a més de simplista i reduccionista, és falsa.

1 - Desde fà mes de tres mil anys han viscut de manera continuada jueus a Palestina (en ocasions com a majoría i en altres com a minoría, en ocasions excercint una sobiranía política sobre el territori i en altres sent una població sotmesa als grans imperis que l´han conquerit).  No cal oblidar que una de les seus on es va compilar en Talmud va ser Jerusalem, que les fonts bizantines, àrabs u llatines occidentals ens parlen de la presència de jueus i de les visicituds que van haver de passar durant els segles (especialment sóta la dominació dels croats) i que també van existir importants comunitats a ciutats com Safed, Tiberiades o la mencionada Jerusalem.

2 - A més a més, aquesta argumentació ignora el gran vincle existent entre la diàspora jueva i la terra d´Israel, especialment amb la seva capitat, Jerusalem. Un vincle expressat tant a la litúrgia jueva, a les grans festivitats  (com per exemple cada 14 del mes de Nisan durant la celebració del Séder de Pesaj) o a les celebracions de la vida quotidiana, com per exemple a ls casaments, on el nuvi sol aixafar un got en record per la destrucció del temple de Jerusalem. Precisament, aquests vincles  emocionals tan arrelats van fer que durant molts segles molts jueus ascedissin  o fessin "aliyah" a la terra d´Israel per motius religiosos o fugint de les persecucions, com per exemple el rabí català Moshé Ben Najman (Najmànides) que es va instal.lar a la terra d´Israel després de la celebració de la disputa de Barcelona a l´any 1263. 

3- També cal tenir present que molts palestins actuals són també descendents d´emigrants àrabs del païssos veïns. En efecte, a partir de la primera "aliyah" dels membres de "Hovevei Zion" (o amants de Sió) l´any 1882, l´arribada d´emigrants jueus a Palestina va millorar molt les condicions econòmiques, sanitàries, de transport i d´explotació agrària del país. En un Orient Mitjà sota domini otomà, encara amb unes fronteres inexistents o difuses, molts àrabs sirians, egipcis, libanesos o fins i tot iraquians van emigrar a Palestina atrets per les millores de les condicions de vida i per les ofertes de treball a les explotacions agràries jueves, als primers kibbutzim (com per exemple el de Degania fundat l´any 1909). Posteriorment, els britànics van excercir un gran control sobre l´emigració jueva - amb la publicació de tot un seguit de llibres blancs - però mai van controlar les diverses onades d´emigrants àrabs que entraven a Palestina desde els païssos veïns. Per tant, no només els israelians són un poble amb una bona base d´emigrants o descendents d´emigrants sino també els palestins, una dada que molts antisionistes haurien de tenir en compte alhora d´acusar als israelians de colonialisme.

4 - Els antisionistes afirmen que Israel va ser un instrument del colonialisme a la regió, primer dels britànics i després dels EEUU. Noves mentides i simplificacions. Teodor Herzl va negociar amb els caps de les principals potències europees i amb el soldà otomà i tret de molt bones paraules no va aconseguir cap suport imperialista. La Declaració Balfour (Novembre del 1917) només va ser possible en el contexte del joc diplomàtic de la primera guerra mundial i va anar acompanyada també de promeses britàniques d´independència als àrabs i un tractat secret de repartiment de l´Orient Mitjà otomà entre anglesos i francesos (que eren en realitat els seus objectius reals), el tractat anomenat Sykes Picot de l´any 1916. Finalment, un cop que els britànics van aconseguir el mandat de la Societat de Nacions sobre Palestina, van duur a terme una política ambivalent, afavorint al nacionalisme jueu o a l´àrab depenent de les circumstàncies i amb la finalitat de salvaguardar els seus propis interessos tant geoestràtegics com petroliers. Així, el govern britànic va promulgar diversos llibres blancs on limitava l´arribada d´emigrants jueus o fins i tot va revocar la Declaració Balfour amb el conegut Llibre Blanc de Mc´Donald de l´any 1939, on limitava molt l´emigració jueuva i s´afirmava que en 10 anys s´hauría de crear a Palestina un únic estat palestí sota tutela britànica.

Els Estats Units van afavorir la afavorir la partició però durant més de vint anys van mantenir un embargament d´armes a Israel. L´aliança israelo-nordamericana neix després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i és el resultat de l´apropament de la URSS als païssos àrabs enemics d´Israel. Aquesta aliança i la penetració de l´URSS al mediterrani Oriental va fer entrar al conflicte arabo-israelià en una dinàmica de guerra freda i es el que explica també el sorgiment de l´aliança entre Israel i els EEUU. Per tant, Israel no es fruit de l´imperialisme ni una concessió per la Shoah, sino que es el resultat de la lluita del moviment d´ alliberació del poble jueu, el Sionisme, i és gràcies al duur treball dels emigrants ja existía desde els anys 20 un estat jueu modern a Palestina, amb el seu govern autònom, els seus sindicats, els seus partits tant de dreta com esquerra, les seves institucions, les seves classes socials, etc. L´únic que li mancava era la soberania política conquerida finalment durant la guerra d´independència (1947-1949) i sancionada també per la comunitat internacional amb el suport tant de l´URSS com dels Estats Units.

Tots aquest temes i d´altres són ignorats o tergiversats en les arguemtancions antisionistes. Per tant, pel fet de negar al poble jueu i només al poble jueu un dret reconegut internacionalment a tots els pobles del món, pel fet de criminalitzar i deslegitimar a l´estat d´Israel mitjançant la distorsió del conflicte israelo-palestí i pel fet d´emprar teoríes del antisemitisme clàssic en els seus anàlisis (per exemple el "lobby sionista", un vulgar refregit actualitzat de les teoríes conspiratives del Protòcols), crec que hi hà una relació evident entre antisionisme i judeofòbia. És més, penso que les idees antisionistes són de per se una clara mostra de judeofòbia.

La nova postura europea envers Israel: demonització i deslegitimització.

Amics lectors, em permetreu que avui dediqui una entrada a una sèrie de reflexions personals que considero interessants. Estic preocupat per la postura políticament correcta a Europa sobre el conflicte israelo-palestí. Si, em podreu dir que aquesta visió sesgada ja fà anys i panys que s´ha consolidat però de totes maneres no puc deixar de pensar-hi de tant en tant. Gairebé diariament, al llegir la premsa o veure les notícies, m´en adono d´un doble raser terrible en molts mitjans de comunicació alhora de parlar del Pròxim Orient i del conflicte israelo-palestí.  Un bon exemple d´això és el doble estandart dels mitjans al parlar del fenòmen del terrorisme. Mentres que els membres d´E.T.A. són terroristes (obviament), els de Hamas o el Jihad Islàmic palestí són considerats com a "activistes", "milicians" o qualsevol altre comodí que us passi pel cap per a evitar mencionar la paraula tabú, la de terrorista.

També observo com existeix un doble estandart amb el tractament que reben els governs israelians i els dirigents palestins de l´ANP o el Hamas a Gaza. Mentres que els mitjans de comunicació europeus són terriblements crítics amb el govern israelià faci el que faci existeix un acriticisme brutal amb els dirigents palestins. En efecte, mentres que dia si i dia també podem llegir crítiques demoledores i en molts casos malintencionades al govern de Bibi Netanyahu (com per exemple tergiversar les declaracions de ministres com Avigdor Lieberman per a acusar al govern de racista i ultradretà) no passa el mateix amb els dirigents palestins, que tenen inmunitat en aquest sentit als nostres mitjans. Mai he pogut llegir o veure una critica als dirigents palestins pel incitament en l´odi anti jueu i anti israelià que trasmeten a la seva societat, ja sigui en els mitjans de comunicació, en les celebracions de festes tant civils com religioses o en els llibres de textes escolars. Un incitament  i adoctrinament digne dels règims totalitaris, digne dels règims feixistes i dels comunistes, que a Europa seria considerat com a intolerable però que al ser promogut per les autoritats palestines passa a ser un "odi políticament correcte" i exempte de posibles crítiques.

Una altra tàctica dels mitjans de comunicació europeus és donar per bona qualsevol propaganda pro palestina sense ni tan sols fer cap tipus de comprovació. Així, en els darrers mesos, s´han publicat en la premsa europea refregits de libels de sang medievals dignes de ser publicats a la premsa nazi dels anys 30-40, com per exemple el publicat per el diari suec Aftonbladet ara fà uns mesos o el mes recent de l´extracció d´òrgans de víctimes del seisme a Haiti, donant total credibilitat a les dades d´una web islamista dels EEUU. I això no és nou. Desde els inicis de la "segona intifada palestina" (Septembre del 2000), la premsa i els mitjans de comunicació europeus han optat per seguir aquesta línea de publicar qualsevol informació que vingui de fonts palestines sense ni tan sols contrarrestar-la. Serveixen els exemples conegudíssims de la mediàtica mort del nen palestí Muhammad Al-Durrah (posiblement víctima de bales disparades pels palestins en un foc creuat amb els soldats israelians al encreuament de Netzarim a Gaza), les rucades que es van arribar a publicar durant l´operació antiterrorista "Defensive Shield" contra la infrastructura terrorista a Jenín o les mentides que es van publicar i les veritats que es van ometre durant la darrera operació antiterrorista "Plom fós" per a aturar el llençament de missils Al-Qassam desde la franja de Gaza per part del Hamas i d´altres organitzacions terroristes palestines contra les ciutats i kibbutzim del sud d´Israel.

Aquesta postura dels mitjans de comunicació europeus és molt greu perquè crec que la seva funció és informar el més objectivament posible i no dedicar-se a reproduir propaganda. A més a més, amb el seu enfoc  irresponsable i partidista estan ajudant a legitimar socialment les postures antisionistes, de deslegimització de l´estat d´Israel i de retruc les postures antisemites, que ara han trobat una nova disfressa en la suposada defensa de l´autodeterminació del pble palestí i dels drets humans. En efecte, l´objectiu dels antisionistes , tant fot que parlem de gent d´extrema dreta, extrema esquerra o islamistes, és aconseguir demonitzar a l´estat d´Israel entre la nostra societat, aiïllar-lo internacionalment en tots els àmbits (polític, cultural, acàdemic, econòmic...) i facilitar així la seva eliminació, és a dir, la eliminació de la presència jueva a l´Orient Mitjà, tal i com volen sinistres personatges com Mahmoud Ahmadineiad, el govern sirià de B. Al-Assad o els seus satèl.lits de Hamas a Gaza i Hezbollah al Liban. Per a assolir el seu objectiu empren les següents tàctiques:

1- Banalització - negació del antisemitisme a Europa i de la Shoah: difereix segons els seus patocinadors. Desde l´Islamisme i l´extrema dreta és tendeix a una negació simplista mentres que desde l´extrema esquerra no és sol negar però si és banalitza o es treu ferro a la política racista i antisemita del règim nazi dient que als camps també van morir disidents, homosexuals, comunistes, deficients físics o psiquics, etc. Certament, no només jueus van morir als camps nazis però utilitzar aquesta argumentació per a negar o treure ferro al antisemitisme patòlogic del règim nazi és vergonyós i més que ho faci gent que suposadament és favorable al antirracisme i a la defensa dels drets humans com afirmen molts col.lectius i plataformes d´esquerra.

Un altre ús freqüent i malintencionat de la Shoah és el d´afirmar que Israel s´en aprofita ja sigui per a "extorsionar" als païssos europeus colaboradors del règim nazi o per a justificar la seva política suposadament criminal amb els palestins. Un exemple d´aquest segon cas ens l´ofereix aquest article publicat la passada setmana al País. 

2- Criminalització de l´estat d´Israel presentant-lo com un estat "nazi", "feixista" o "d´apartheid" envers els palestins:  fruit d´aquesta criminalització, els antisionistes més extrems no dubten en inventar-se un suposat genocidi del poble palestí a mans dels nous "nazis" israelians. És a dir, mentres neguen o banalitzen la Shoah i l´antisemitisme existent a Europa desde fà més de dos mil anys, no dubten en tirar merda sobre el poble jueu i sobre Israel acusant-los de ser uns nazis i uns genocides. Així, amb aquesta maniobra el cercle de l´odi és va tancant. I no us penseu que aquesta és una postura de grups extremistes. La falsa equiparació de Sionisme amb racisme és cada cop més usual a la europa comunitària i és fins i tot utilitzada de manera irresponsable per polítics, com recentment ho ha fet el batlle de la ciutat sueca de Malmö.

Féu l´equació i veureu com tot cuadra: si la Shoah no va ser per a tant i a Europa no hi hà antisemitisme (tret de quatre gats neonazis...) només crítica legítima als abusos i crims israelians, llavors nosaltres no som antisemites ni racistes per negar el dret d´autodeterminació al poble jueu i per defensar la desaparició del poble jueu a l´Orient Mitjà, som defensors de la llibertat, de la solidaritat entre els pobles i dels drets humans. Per a finalitzar, només afegiré que entenc perfectament que per motius ideòlogics molt diversos  (antimperialisme, dogmatisme d´extrema esquerra o d´extrema dreta, odi als valors de la democracia occidental, etc) els antisionistes difonguin aquesta propaganda. Ara bé, el que ja ni veig bé ni acabo d´entrendre totalment és que mitjans de comunicació seriosos, polítics, intelectuals o acadèmics entrin en aquest joc i esdevinguin "rucs útils" del terrorisme islàmico-palestí i dels aliats que els recolzen.  

Font de la Foto: Libertad Digital.

Suècia, Jerusalem i un anàlisi de la postura de la diplomacia europea

Ahir vaig poder llegir a l´edició digital del Jerusalem Post que, aprofitant el seu torn a la presidència europea, el govern suec vol incloure una resolució en el marc de la UE que reconegui Jerusalem Est com la futura capital de l´estat palestí en construcció. En principi, aquesta iniciativa tindría la finalitat de potenciar el paper de la UE com a intermediària en el procés de pau israelo-palestí. Tanmateix, el ministeri d´afers exteriors israelià va emetre ahir un comunicat, que serà publicat pròximament, on indica que aquesta resolució pot ser més perjudicial que beneficiosa en aquest important rol que la UE vol jugar al pròxim orient.

Segons va informar recentment el diari israelià Ha´aretz, els parlamentaris suecs estan pressionant perque la seva resolució de la partició de Jerusalem sigui debatuda durant la propera trobada mensual dels ministres europeus que tindrà lloc a Brusel.les.

En declaracions d´un diplomàtic israelià, des del punt del seu govern es desesperant que aquesta crida per a reconèixer a Jerusalem Est com a capital del futur estat palestí no va acompanyada d´un reconeixement de la Jerusalem occidental com a capital de l´estat d´Israel. A més a més, va afegir que aquest tipus d´iniciatives europees trenquen l´equilibri que es suposa que ha de tenir un intermediari i perjudiquen més que beneficien al procés de pau i a una solució dialogada i basada en els dos estats. Segons el mencionat funcionari, Europa hauria de pressionar als dirigents palestins perque s´asseguin a la taula de negociacions però amb aquest tipus d´iniciatives s´aconsegueix justament el contrari.

Reflexió personal: és cert el que afirma el diplomàtic israelià. Aquesta iniciativa sueca, promoguda pel seu ministre d´afers exteriors, Carl Blidt, cal enmarcar-la en el context de les pressions dels liders de l´ANP per a aconseguir imposar la seva agenda - la paralització de la construcció dels assentaments a Judea i Samaria (Cisjordània) - com a pas previ per a participar en les negociacions de pau amb el govern Netanyahu. Com ve sent habitual a les darreres dècades, la diplomacia europea ha assumit com a propi i de manera acrítica el discurs palestí i vet aquí les mencionades pressions dels parlamentaris suecs perque els ministres de la UE acceptin la seva resolució sobre la partició de Jerusalem.

Caldria emperò preguntar-se el per què d´aquesta postura acríticament pro palestina i gens objectiva. Doncs bé, des del meu punt de vista, desde mitjans dels anys setanta, la diplomacia dels païssos que integraven l´antiga C.E.E. van decidir adoptar una postura totalment pro-àrab en l´escena internacional, bàsicament per dos grans factors:

1 - Evitar que la lliga àrab i la OPEP utilitzessin el petroli com a arma estratègica contra els païssos de l´Europa Occidental. En aquest sentit, cal recordar que aquesta postura va ser adoptada pels païssos àrabs e islàmics després de la guerra de Iom Kippur i el seu resultat va ser la terrible crisi econòmica que va afectar a l´Europa Occidental durant bona part de la dècada dels setanta degut a l´encariment del preu del petroli i a la dependència que l´economía europea tenia i té de les importacions a bon preu d´aquesta font energètica.

2- Evitar el terrorisme islàmico-palestí en territori de l´Europa Occidental. Desde finals dels anys 60 i durant la major part de la dècada següent, amb el suport de grups terroristes d´extrema esquerra europeus (Bader Meinhoff, Brigate Rosse...) i d´altres païssos del món, com per exemple l´Excèrcit Roig japonès, les organitzacions terroristes palestines, vinculades o no a la OLP, van duur tota una campanya de terror contra interessos israelians i jueus a bona part del món i obviament a Europa Occidental. Eren habituals els segrests d´avions i el seu desviament cap a les seves bases de Jordània, Liban o altres indrets del món àrab amb la finalitat de demanar al govern israelià l´alliberament de terroristes empresonats a Israel a canvi dels hostatges que mantenien retinguts. Però, obviament, el millor exemple de l´onada terrorista d´aquells anys va ser el segrest i assassinat de dotze atletes israelians durant els jocs olimpics de Munic de l´any 1972. La diplomacia europea estava molt preocupada per aquests actes de terrorisme al sòl dels seus païssos i aquest també va ser un factor de pes per a que la diplomacia de la CEE decidís finalment adoptar aquesta postura pro-àrab i acriticament pro palestina.

També caldria veure altres factors com els ideològics, ja que bona part dels partits socialdemòcrates europeus en aquell moment van donar validesa a la propaganda soviètica sobre el conflicte israelo-palestí (els partits comunistes ja ho havien fet abans), o els socio-demògrafics, doncs la població àrabo-musulmana a Europa no ha parat d´augmentar i avui dia són una de les principals minories en molts païssos de la UE, com per exemple a França.

Doncs bé, tenint en compte aquests factors, no ens ha de sorprendre que Iassir Arafat, el lider de l´OLP, fós rebut com un cap d´estat a Europa per presidents com l´austriac Bruno Kreisky o el francès François Mitterrand ja desde finals dels anys setanta e inicis del vuitanta. Tampoc ha de ser motiu de sorpresa el fet de que la diplomacia de l´antiga C.E.E. presionès a Menahem Beguin o a Yitzjak Shamir perque iniciessin negociacions amb l´OLP quan aquesta no reconeixía ni sobre el paper el dret de l´estat d´Israel a existir i a la Carta Nacional Palestina defensava la seva destrucció. I obviament tampoc no ens sorprenen les postures acriticament pro palestines que els polítics europeus han adoptat en els darrers anys, ni la generosa financiació amb milions de dòlars i euros a l´ANP, ni la criminalització del govern Sharon a bona part dels mitjans de comunicació europeus en el contexte de la segona intifada palestina. Ara bé, els polítics europeus han de saber que amb aquestes postures tant poc neutrals és molt difícil que puguin jugar un paper de pes com a intermediaris en el conflicte israelo-palestí.

PD - No vull acabar aquest escrit sense recomanar la lectura d´aquest magnífic texte sobre l´afer Jerusalem del blog Cat-Israel.org.

Font: Jerusalem Post.

La República Islámica d´Iran: la major amenaça per a la pau i la seguretat mundials.

Desde fà ja diversos mesos una idea s´em passa pel cap: actualment, la República Islámica d´Iran i el seu projecte expansionista per tot l´Orient Mitjà i el món árab-islàmic és la principal amenaça a escala mundial que els païssos occidentals han d´afrontar. En un petit texte de la meva collita personal intentaré explicar-ne els motius:

En primer lloc, el govern islamista d´Iran sempre ha posat de manifest que el seu objectiu és expandir la revolució islàmica per tot Orient Mitjà i pel món àrab-islàmic. Això ja ho va expressar l´Aiatollah Jomeini al 1979 i desde fà tres dècades els iranians estan treballant amb aquest objectiu. Així, a inicis dels anys 80 agents iranians van crear el Hezbollah al Liban amb la colaboració de xi´ites libanesos, van donar suport al partit islamista xi´ita Al-Dawa a l´Irak o van intentar aturar la influència siriana al Liban amb la guerra civil entre els xi´ites del Amal (pro-siris) y el Hezbollah. Certament, els EEUU i altres païssos europeus (per raons molt diverses i en ocasions divergents) van intentar deturar l´amenaça iraniana donant suport al règim baazista iraquià de Sadam Hussein en el contexte de la guerra Irak-Iran (1980-1988) però no van aconseguir el seu objectiu. A més a més, amb la desaparició del règim baazista a l´Irak i la nefasta post-guerra planificada per l´administració Bush, els islamistes iranians han sortit afavorits perquè han consolidat una nova zona d´influència al sud d´Irak, on molt dels grups terroristes i paramilitars que operen - l´excèrcit del Mahdi de Moqtada Al-Sadr per exemple - són marionetes dirigides desde Teheran. En conclussió, podem dir que a dia d´avui el projecte expansiu de la República islàmica d´Iran per tot l´Orient Mitjà segueix ben consolidat i ben viu.

En segon lloc, per a aconseguir els seus objectius d´esdevenir una potència regional a l´Orient Mitjà i a Asia Central, el govern dels aiatollah no ha dubtat en desenvolupar una important carrera armamentística en els darrers anys, especialment amb el suport de Russia, Korea del Nord o la Veneçuela xavista. El seu arsenal armamentístic els ha permés armar fins a les dents als seus satel.lits regionals: el Hezbollah a l´Iran, els grups armats xi´ites a l´Irak, Hamas a Gaza... Tot i això, els dirigents iranians saben que per a aconseguir el seu objectiu els cal la bomba atòmica i estan lluitant aferrissadament per a aconseguir-la. Encara que el règim iranià parli de que els seus objectius són la recerca de l´energia atòmica amb fins civils, els seus objectius expansionistes desmenteixen totalment aquesta argumentació emprada sols per a guanyar temps i evitar sancions econòmiques dels organismes internacionals.

En tercer lloc, el sorgiment d´un Iran nuclear podría tenir conseqüències catastròfiques per a tota la humanitat. En primer lloc suposaría un perill inminent per a l´existència de set milions de ciutadans israelians, tant àrabs com jueus. Però si Ahmadineyad acomplís la seva amenaça d´esborrar a Israel del mapa, les conseqüències per al poble jueu serien terribles i només comparables al Holocaust nazi o a la destrucció dels dos temples, la pérdua de sobirania jueva a Eretz Israel i exili del poble ara fà dos mil i dos mil sis cents anys respectivament. Cal recordar que després de la Shoah, amb totes les comunitats jueves d´Europa aniquilades, el poble jueu va instalar el seu nou centre vital al estat d´Israel. El govern israelià dóna un refugi i protegeix no només als jueus israelians sinó també als diasporics gracies a les seves denuncies del antisemitisme i de la judeofobia. Si el poble jueu perdés a la població israeliana i desaparegués el seu principal centre religiós i cultural, la seva propia supervivencia com a poble es veuría amenaçada, d´això n´estic totalment convençut. Però la amenaça iraniana nuclear no només afecta als israelians o al poble d´Israel sinó a tot el món, ens trobem davant d´una amenaça a escala mundial.

En quart lloc, un iran nuclear posiblement provocarà una important carrera armamentística i nuclear en tots els païssos veïns. Si Iran té la bomba atòmica, Arabia Saudita, una de les seves rivals per a ser potència hegemònica al món àrab-islàmic, també la buscara amb ganes i no es quedara de braços creuats. Possiblement, Egipte i Siria no es quedaran enrera en les seves apetències atòmiques. De fet, Sirians i iraquís ja han cercat la bomba atòmica en el passat i amb un Iran nuclear estic segur que la tornarien a cercar. Però, a més a més, aquest nou éxit atòmic de la República d´Iran podria ser un alicient perque els islamistes egipcis, jordans o dels païssos del Magreb intentessin donar un cop d´estat i fer-se amb el poder per la força. Un Iran nuclear pot provocar una onada expansiva en cadena del Islamisme fonamentalista en païssos del món àrab islàmic on actualment no hi governen. Si això passes, creieu-me que Europa i especialment la multicultural Espanya de Zp (Al-Andalus) ja haurien begut oli.

Els organismes internacionals, la Societat de Nacions, no va servir per a parar el nazisme i el feixisme als anys 20-30. Esperem que els organismes internacionals de l´actualitat hagin aprés la lliçó i puguin o sapiguin aturar l´amenaça iraniana abans que sigui massa tard.