Mai hem reconegut a Israel i mai ho farem

Aquestes declaracions tan "moderades" van ser realitzades per Azzam Al-Ahmad, un dels membres del comité central de Fatah, el partit d´en Mahmoud Abbas, el president de l´ANP, al diari semioficial palestí "Al Hayat Al Jadida" el passat dia 10 de Novembre. Desgraciadament, una prova més de que el principal problema per a assolir la pau al conflicte israelo-palestí no són les delimitacions frontereres del estat palestí en construcció, sinó que és la negativa del món àrab-islàmic i del lideratge palestí (dóna igual que parlem de Hamas com de l´ANP d´Abbas) a reconèixer el dret d´Israel a existir i el dret a l´autodeterminació del poble jueu en un territori considerat com a "Dar Al-Islam" (literal: "la casa del Islam" però es refereix a terra considerada com a Islàmica) i per tant innegociable des del seu punt de vista.

Font: MEMRI Blog.

Neix el primer partit islamista a Espanya: "Partido Renacimiento y Unión de España"

Al magnífic blog Cat-Israel.org hi dediquen un exhaustiu anàlisi (recomano la seva lectura). Per la meva part, només afegir que no m´estranya gens que aquest partit s´hagi fundat en una ciutat com Granada, amb una comunitat islàmica molt activa i en expansió. De fet, desde fà alguns mesos, la comunitat islàmica de Granada edita una revista amb el títol d´"Islam Hoy", on són una constant els articles de crítica al mòdel capitalista occidental i la defensa d´una economía islàmica com a alternativa a aquest i a la actual crisi econòmica. A més a més, les referències al imperialisme nordamericà, i un suposat to progressista també són evidents a la majoria d´articles. L´objectiu està clar: atreure cap a l´islamisme a persones d´esquerra desencisades amb els plantejaments de l´esquerra actual i desitjoses d´una nova alternativa que, amb un to bastant messiànic, li ofereixi noves solucions radicals als problemes actuals.

PD - Un tema interessant seria analitzar la corrent de simpatía existent entre certes corrents d´extrema esquerra i l´Islamisme, entès com "la última gran alternativa d´oposició als valors de la democràcia occidental i del sistema capitalista". Tot i sortir-me del tema que em proposo tractar en aquest blog, prometo dedicar-hi un escrit.

Desinformació al País (com sempre)

El passat divendres, El corresponsal del País a Jerusalem, Juan Miguel Múñoz, va escriure un veritable panegíric del president de l´ANP, Mahmoud Abbas, per a informar als lectors sobre la decissió del mandatari palestí de no presentar-se a la reelecció en les pròximes eleccions del dia 24 de Gener. El seu article presenta a un Mahmoud Abbas pragmàtic, moderat, desitjós de la pau i la negociació amb els governs israelians, però impotent per no poder aconseguir el seu anhelat objectiu ni poder frenar l´expoli de terres palestines per al projecte "colonitzador" dels "pèrfids" i "malvats" governs israelians a Cisjordania. Desgraciadament, aquesta imatge tan positiva d´en Mahmoud Abbas que ens ofereix en Juan Miguel Múñoz no s´ajusta a la realitat i només existeix a la imaginació del mencionat periodista. Per començar, recentment, Mahmoud Abbas va reconèixer en llengua àrab que no reconeix ni reconeixerà mai el dret de l´estat d´Israel a existir. Ho podeu llegir en aquest informe d´Itamar Marcus per a Palestinian Media Watch. A més a més, en aquest video podeu veure al "pragmàtic" i "moderat" president de l´ANP lloant a terroristes palestins que van cometre o dirigir brutals atemptats terroristes contra inocents civils israelians. Obviament, amb aquest tipus d´emissions als canals de TV, el lideratge palestí rehabilita als terroristes i els presenta com a herois i mòdels dignes de ser imitats davant la seva societat. El popi Mahmoud Abbas va reconèixer al Febrer del 2005 que ell mateix va enviar a terroristes per a matar a israelians.

Mahmoud Abbas tampoc ha volgut acabar amb la judeofòbia i la israelofòbia existent als mitjans de comunicació que depenen de l´ANP. Al contrari, la incitació al odi contra els jueus i contra els israelians segueix plenament vigent en els mitjans de comunicació palestins, on inclús s´utilitzen vells clitxés de la judeofòbia europea com els protòcols dels savis de Sió o els suposats crims rituals dels que els jueus eren acusats a l´europa medieval i del Antic Règim. A més a més, en els mitjans de comunicació palestins no existeix Israel ni hi ha cap referència a Israel, només al futur estat de Palestina, que ocupa tot el territori de la Palestina del Mandat britànic a partir del 1922 (Abans d´aquesta data, en el territori del mandat britànic sobre Palestina també estava inclós el territori del actual regne de Jordania).

Juan Miguel Múñoz, en el seu panflet afirmava que en Mahmoud Abbas sempre ha volgut utilitzar la negociació amb els governs israelians amb la finalitat de concloure el conflicte però aquestes bones intencions no concorden amb manifestacions reals del president de l´ANP, on per exemple afirmava que es va negar a firmar els acords de Camp David al mes de Juliol de l´any 2000, on el govern Barak es va mostrar favorable a la creació d´un estat palestí en un 93% de Cisjordania i a la totalitat de la franja de Gaza. Vejam... d´entrada, en Mahmoud Abbas no em sembla precisament pragmàtic...

I així podríem seguir destripant altres aspectes de la personalitat "pragmàtica" i "moderada" d´en Mahmoud Abbas, però amb uns quants exemples considero que ja és suficient. Desgraciadament, si per als periodistes espanyols, com per exemple Juan Miguel Múñoz, Mahmoud Abbas és un polític negociador, pragmàtic i moderat, la informació deixa de ser tal per a esdevindre propaganda, propaganda anti-israeliana amb la facilitat d´oferir una vulgata fàcil del conflicte: els àrabs palestins són molt bons i utilitzen la violència perque els israelians no els hi deixen cap més opció: si inclús els seus liders més moderats no aconsegueixen res de bó de les negociacions... I amb aquesta tendenciositat informativa, anem demonitzant a l´estat d´Israel, justificant les postures antisionistes, que de retruc van acompanyades de molts actes antisemites com hem pogut comprovar als darrers anys, especialment desde la guerra d´Al Aqsa o Segona Intifada Palestina. Però, clar, això als ideòlegs de l´odi i als periodistes políticament correctes tan els hi fà...

La darrera dècada

Avi Sharit, periodista i analista polític del diari israelià Ha´aretz, defensa que totes les opcions dutes a terme pel govern israelià durant les darreres dècades per a gestionar els territoris de Judea i Samaria han fracassat. Segons el seu parer, els governs de Levi Eshkol, Golda Meir i Yitzjak Rabin van decidir no fer res: creien que els territoris eren un as a la maniga que calia conservar per a assolir la pau amb els palestins i el món àrab. Posteriorment, durant la segona dècada, amb l´arribada al poder del Likud de Menahem Beguin i Ariel Sharon, el nou govern va apostar per una política favorable a la creació d´assentaments per a fer de la conquesta dels territoris un fet irreversible, especialment després de la cessió del Sinaí al govern egipci. El peatge a pagar va ser car: volent aixafar a qualsevol preu la soberania palestina, l´únic que van aconseguir va ser desvirtuar la sobirania jueva.

Durant la tercera dècada, el govern laborista de Rabin i Shimon Peres va optar per la pau a canvi d´una retirada progressiva dels territoris en benefici dels palestins mitjançant els acords d´Oslo, que van conduir finalment a un carreró sense sortida. Per què? doncs perque tots dos liders van confiar en que Yassir Arafat fós un veritable partner per a la pau i que aquesta estava només a un pas.

Durant la quarta dècada, després del fracàs dels acords de Camp David i de que el lideratge palestí iniciés la segona intifada (o guerra d´Al-Aksa), els israelians van comprendre que Israel havia de sortir amb precacució dels territoris (per a conservar un estat jueu i demòcratic) encara que això no signifiqui la fi del conflicte. Sharon i Olmert van decidir optar per l´unilateralisme. Però després que aquesta idea fós portada a la pràctica amb la desconexió de Gaza va quedar clar que no existeixen solucions màgiques.

L´arribada del Hamas al poder, el continu llançament de missils Qassam, la operació "plom fós" i l´informe Goldstone ens van ensenyar que és el que passa quan Israel es vol retirar de manera unilateral: l´extremisme palestí s´intensifica, la violència resurgeix i quan Israel prova de defensar-se dels atacs rebuts és assenyalada com a culpable. En opinió del autor, una nova retirada unilateral israeliana no donaría més legitimitat sinó que la socavaría. Cendres queden

Per a Sharit, la cinquena dècada serà la definitiva i la solució que proposa és una retirada limitada dels territoris a canvi del reconeixement internacional del dret israelià a defensar-se de les agressions dels seus enemics. En la seva opinió, aquesta retirada hauría d´anar condicionada a que Egipte, Jordania, Arabia Saudita i els païssos àrabs del golf assumeixin el control dels territoris evacuats i del seu desenvolupament.

L´articulista conclou que Bibi Netanyahu i Ehud Barak s´han de moure i han de demostrar que no estan a les seves oficines amb la finalitat de gaudir amb el plaer del poder, sino per a culminar quatre dècades de frivolitats amb una dècada d´esperança.

Font: Argentinos amigos de Shalom Ajshav (Pau Ara).

Els jueus no tenen cap legitimitat històrica sobre Jerusalem

Ara les coses comencen a estar més clares. L´ANP segueix amb la seva tàctica de reescriure la història de l´Orient Mitjà i de la terra d´Israel amb la finalitat de adoctrinar a la seva població en la idea de que l´estat d´Israel és un estat il.legítim creat per gent estranya emigrada d´Europa o d´altres contrades desde fà unes poques dècades. Parlant clar, el lideratge palestí segueix amb la seva tàctica de reconèixer a Israel només de boqueta i en anglés per a rebre generoses subvencions però en àrab segueixen parlant clar i negant el dret de la soberania jueva en una part de la terra d´Israel. Afortunadament, les troballes arqueológiques posen a cadascú on toca i mentres que cada cop es troben més mostres de la presència jueva desde antic, desde fà més de tres mil anys, la presència àrab no es inferior a les primeres dècades del segle VII, especialment la dels 30-40, quan els territoris de les antigues provincies romano-bizantines de Siria, Palestina i Egipte van caure en mans dels excèrcits islàmics del califa Umar.

Ara s´entèn molt millor la violència i els aldarulls provocats pel Wafqt islàmic i pels liders de l´ANP a Jerusalem desde la jornada prèvia de Yom Kippur. Les seves finalitats, desde el meu punt de vista són:

1 - desviar la atenció dels problemes interns: especialment les crítiques rebudes per Abu Mazen per la seva ambigüitat davant l´informe Goldstone i per no haver conseguit un nou acord de reconciliació amb el Hamas.

2- mostrar la indignació dels liders palestins per no haver aconseguit imposar la seva agenda al govern Netanyahu (aturada dels assentaments) a canvi de res, només com a punt de partida per a les negociacions. Al no aconseguir els seus objectius - contant inclús amb el suport de l´administració Obama - els liders palestins han decidit acusar als israelians de voler judaitzar Jerusalem i destruir la mesquita d´Al-Aqsa per a promoure aldarulls. Aquesta mateixa política ja la va seguir Yasser Arafat després del fracàs de les converses de pau a Camp David al Juliol del 2000. Al no voler acceptar l´oferta generosa d´Ehud Barak, Arafat va decidir apostar per la violència i engegar la guerra d´Al-Aqsa amb l´excusa de que els jueus volien judaitzar Jerusalem i aprofitant com a pretexte una visita pactada d´en Ariel Sharon, en aquells moments el lider del Likud, al mur de les lamentacions i a la Muntanya del Temple al mes de Septembre del 2000.

3- Adoctrinar a la seva societat en la idea de que el poble jueu no té vincles amb la terra i que per tant Israel és un estat ilegitim que ha de ser combatut amb la força.

Desgraciadament, la premsa catalana i espanyola no mostraran mai aquesta altra cara del conflicte. Ells ja han decidit per una acomodaticia neutralitat pro palestina.

Font: Palwatch.org

Bonisme de Ban Ki Mon i de la ONU

El secretari general de l´ONU, Ban Ki Mon, va exigir que el govern israelià aturés les "provocacions" als barris de la Jerusalem Oriental.

La portaveu de l´organisme, Michele Montás, va transmetre la "consternació" de Ban per les accions del govern israelià, especialment per la demolició de vivendes palestines (la majoria construïdes il.legalment, sense reunir els permisos adients, amb la finalitat de crear uns fets consumats irreversibles sobre el terreny que influeixin en el procès negociador) o la reubicació de "colons" jueus als barris palestins (barris que s´anomenen palestins perque van ser ocupats per la legió àrab de Jordania l´any 1948 i aquesta ocupació va significar la expulsió de moltes families jueves que portaven segles vivint a la ciutat vella, especialment al barri jueu).

Aquestes accions, en opinió de Montás, "aviven les tensions, causen més sofriment i minen cada cop més la confiança" (El que Montás ignora o no vol dir és que el principal problema continua sent la negativa del món àrab - islàmic i dels liders palestins a acceptar el dret d´Israel a existir a l´Orient Mitjà, un territori que ells consideren "Dar Al-Islam" es a dir, territori islàmic on no hi pot haver cap tipus de sobirania nacional jueva).

La portaveu també va indicar que Ban reitera la seva demanda al govern israelià per a que aturi les activitats als assentaments, incloses les relatives al seu creixement natural, així com a desmuntar les construccions dels "colons" i reobrir les institucions palestines a Jerusalem Est (pefecte: la ONU li diu al govern Netanyahu que accepti totes les demandes de l´agenda de l´ANP com a punt de partida pel procés negociador, sense obtindre res a canvi. M´encanta la neutralitat del ONU... per què els seus dirigents mai exigeixen als palestins que eliminin els continguts antisemites dels seus mitjans de comunicació o dels seus llibres de texte per a escolars? exigir només a una part i mostrar un total bonisme i acriticisme amb l´altra no és pas un bon exemple de neutralitat...).

Mentres la portaveu de Ban Ki Mon realitzava aquestes declaracions bonistes i trasmetía la preocupació del seu cap a l´opinió pública per les "provocacions israelianes", nous enfrontaments es van produir ahir a Jerusalem, especialment al barri de Sheij Jarrah degut a les reclamacions que van presentar ciutadans jueus i àrabs palestins per la possessió de 28 vivendes pròximes a la tomba del rab. Shimón Hatzadik. La disputa de la possesió d´aquestes llars, actualment habitades per palestins, ja fà dècades que estan als tribunals i el conflicte neix després de la reunificació de la ciutat a l´any 1967, quan families israelianes van presentar uns documents demostrant que aquestes llars eren seves abans de la creació de l´estat d´Israel i de que els seus familiars fossin expulsats del barri per la Legió àrab jordana en el contexte de la guerra d´independència (1947-1949). Tanmateix, els veïns palestins, amb el suport del govern jordà, van defensar que les mencionades propietats en disputa eren seves.

Per altra banda, el que realment hauría de preocupar a l´ONU són els informes del Tzahal que indiquen la possessió de missils per part del Hamas que poden arribar fins a Tel Aviv. Ara bé, que Tel Aviv pugui ser bombardejada pel islamistes no sembla ser una gran preocupació pels dirigents de l´ONU...

Font: Aurora digital.

El per què Barak passa d´Espanya

El periodista Jorge Marirrodriga ens explica que el bonisme en la política internacional del govern Zp s´està extenent a altres àmbits de l´administració pública, com per exemple l´excèrcit. En efecte, el passat Dimarts es va inagurar a Madrid un seminari sobre forces armades i comunicació, presidit per la ministra de defensa, Carme Chacón. En una de les taules rodones, un militar espanyol, que aspira al generalat i que va participar en tasques d´intel.ligència amb els soldats de la FINUL al Liban, va posar en dubte que el Hezbollah fós una organització terrorista i va elogiar la seva "política social", afirmant que era una peça clau en el manteniment de la seguretat a la zona. A més a més, i per acabar-ho d´arrodonir, al debat es va criticar durament a l´excèrcit israelià pel fet de violar l´espai aeri on opera el Hezbollah al sud del Liban (existeix una grabació on es recullen totes les afirmacions realitzades).

En opinió del mencionat periodista, el passat Dijous l´informe sobre el seminari va ser analitzat pel contingent espanyol de la FINUL i quan aquestes notícies van arribar a Jerusalem, el govern israelià va decidir cancelar la visita del ministre de defensa, Ehud Barak, a Espanya. Certament, existeix un compromís inesperat a Washington però es podia haver optat per l´aplaçament de la visita a Espanya, no per la seva cancelació.

Aclariments: fixeu-vos fins on arriba el bonisme i la confusió mental del militar espanyol que va alabar la "política social" del Hezbollah. Aquest personatge va confondre polítiques progressistes amb adoctrinament i control social. M´explico: les diverses organitzacions islamistes creen una àmplia xarxa d´escoles, dispensaris mèdics i ofereixen tota una serie de serveis als ciutadans que tenen sota el seu control. Tanmateix, aquesta tasca no es fà desde plantejaments progressistes de justícia social o de lluita contra les desigualtats, sinó des del punt de vista del adoctrinament (a les escoles) i del clientelisme (molta gent, per a poder beneficiar-se dels serveis, s´afilia a la organització). Doncs, mireu on arriba l´estupidesa - em dol dir-ho amb aquestes paraules - de determinats militars espanyols capaços de barrejar cols amb naps i confondre conceptes tan fonamentals. De fet, l´Islamisme mai ha estat una corrent progressista. El seu equivalent occidental serien els grups anti-liberals i defensors del Antic Règim que van sorgir durant el segle XIX per oposició a l´extensió del liberalisme polític i de les seves idees de igualtat de tots els ciutadans per tots els estats europeus.

Font: Sobre Israel opinamos todos.