Jueus de sis braços

La periodista Pilar Rahola torna a encertar plenament en el seu anàlisi sobre la desinformació existent sobre el conflicte israelo-palestí i la demonització d´Israel davant de l´opinió pública europea, posant énfasis especialment en que l´estat d´Israel ha quedat orfe davant la falta de compromís en defensar els valors de la llibertat.

Font: Aurora digital.

Israel, estat jueu.

Molt bon article del embaixador d´Israel a Espanya, el sr. Raphael Schultz, explicant el concepte d´estat jueu i la importància de que Israel sigui un estat jueu, especialment ara que torna a ressorgir amb força la idea d´un únic estat binacional com a solució al conflicte israelo-palestí.

Per part meva, només afegir un aclariment: la idea del estat binacional amaga una intenció sinistra: la desaparició d´Israel i la creació d´un estat àrab-palestí a tota la Palestina del mandat britànic posterior a 1922. Aquesta idea pot semblar molt bonica en el camp de les idees però és irrealitzable a la pràctica perque, després de gairebé un segle de conflicte, s´ha de ser molt idealista per a pensar que tots dos pobles, els jueus israelians i els àrabs palestins, viuran en germanor en únic estat bi-nacional en un breu espai de temps. Possiblement, la creació d´aquest estat provocaría nous enfrontaments intercomunitaris i nous alderulls com els dels anys 20-30 quan Palestina estava sota l´ administració britànica. A més a més, s´ha de ser realment ingenu per a pensar que els israelians voldran perdre la seva sobirania, el seu dret a l´autodeterminació i esdevenir una minoría en un futur estat palestí, especialment perque els àrabs palestins en cap moment han abandonat la idea de llençar els jueus al mar. Per tant, cal dir-ho ben alt i ben clar: defensar la idea d´un estat binacional, deixant de banda la retòrica ben intencionada, és defensar una Palestina judenrrein i la desaparició del poble jueu del Orient Mitjà

Font: Público.es

La darrera dècada

Avi Sharit, periodista i analista polític del diari israelià Ha´aretz, defensa que totes les opcions dutes a terme pel govern israelià durant les darreres dècades per a gestionar els territoris de Judea i Samaria han fracassat. Segons el seu parer, els governs de Levi Eshkol, Golda Meir i Yitzjak Rabin van decidir no fer res: creien que els territoris eren un as a la maniga que calia conservar per a assolir la pau amb els palestins i el món àrab. Posteriorment, durant la segona dècada, amb l´arribada al poder del Likud de Menahem Beguin i Ariel Sharon, el nou govern va apostar per una política favorable a la creació d´assentaments per a fer de la conquesta dels territoris un fet irreversible, especialment després de la cessió del Sinaí al govern egipci. El peatge a pagar va ser car: volent aixafar a qualsevol preu la soberania palestina, l´únic que van aconseguir va ser desvirtuar la sobirania jueva.

Durant la tercera dècada, el govern laborista de Rabin i Shimon Peres va optar per la pau a canvi d´una retirada progressiva dels territoris en benefici dels palestins mitjançant els acords d´Oslo, que van conduir finalment a un carreró sense sortida. Per què? doncs perque tots dos liders van confiar en que Yassir Arafat fós un veritable partner per a la pau i que aquesta estava només a un pas.

Durant la quarta dècada, després del fracàs dels acords de Camp David i de que el lideratge palestí iniciés la segona intifada (o guerra d´Al-Aksa), els israelians van comprendre que Israel havia de sortir amb precacució dels territoris (per a conservar un estat jueu i demòcratic) encara que això no signifiqui la fi del conflicte. Sharon i Olmert van decidir optar per l´unilateralisme. Però després que aquesta idea fós portada a la pràctica amb la desconexió de Gaza va quedar clar que no existeixen solucions màgiques.

L´arribada del Hamas al poder, el continu llançament de missils Qassam, la operació "plom fós" i l´informe Goldstone ens van ensenyar que és el que passa quan Israel es vol retirar de manera unilateral: l´extremisme palestí s´intensifica, la violència resurgeix i quan Israel prova de defensar-se dels atacs rebuts és assenyalada com a culpable. En opinió del autor, una nova retirada unilateral israeliana no donaría més legitimitat sinó que la socavaría. Cendres queden

Per a Sharit, la cinquena dècada serà la definitiva i la solució que proposa és una retirada limitada dels territoris a canvi del reconeixement internacional del dret israelià a defensar-se de les agressions dels seus enemics. En la seva opinió, aquesta retirada hauría d´anar condicionada a que Egipte, Jordania, Arabia Saudita i els païssos àrabs del golf assumeixin el control dels territoris evacuats i del seu desenvolupament.

L´articulista conclou que Bibi Netanyahu i Ehud Barak s´han de moure i han de demostrar que no estan a les seves oficines amb la finalitat de gaudir amb el plaer del poder, sino per a culminar quatre dècades de frivolitats amb una dècada d´esperança.

Font: Argentinos amigos de Shalom Ajshav (Pau Ara).

La República Islámica d´Iran: la major amenaça per a la pau i la seguretat mundials.

Desde fà ja diversos mesos una idea s´em passa pel cap: actualment, la República Islámica d´Iran i el seu projecte expansionista per tot l´Orient Mitjà i el món árab-islàmic és la principal amenaça a escala mundial que els païssos occidentals han d´afrontar. En un petit texte de la meva collita personal intentaré explicar-ne els motius:

En primer lloc, el govern islamista d´Iran sempre ha posat de manifest que el seu objectiu és expandir la revolució islàmica per tot Orient Mitjà i pel món àrab-islàmic. Això ja ho va expressar l´Aiatollah Jomeini al 1979 i desde fà tres dècades els iranians estan treballant amb aquest objectiu. Així, a inicis dels anys 80 agents iranians van crear el Hezbollah al Liban amb la colaboració de xi´ites libanesos, van donar suport al partit islamista xi´ita Al-Dawa a l´Irak o van intentar aturar la influència siriana al Liban amb la guerra civil entre els xi´ites del Amal (pro-siris) y el Hezbollah. Certament, els EEUU i altres païssos europeus (per raons molt diverses i en ocasions divergents) van intentar deturar l´amenaça iraniana donant suport al règim baazista iraquià de Sadam Hussein en el contexte de la guerra Irak-Iran (1980-1988) però no van aconseguir el seu objectiu. A més a més, amb la desaparició del règim baazista a l´Irak i la nefasta post-guerra planificada per l´administració Bush, els islamistes iranians han sortit afavorits perquè han consolidat una nova zona d´influència al sud d´Irak, on molt dels grups terroristes i paramilitars que operen - l´excèrcit del Mahdi de Moqtada Al-Sadr per exemple - són marionetes dirigides desde Teheran. En conclussió, podem dir que a dia d´avui el projecte expansiu de la República islàmica d´Iran per tot l´Orient Mitjà segueix ben consolidat i ben viu.

En segon lloc, per a aconseguir els seus objectius d´esdevenir una potència regional a l´Orient Mitjà i a Asia Central, el govern dels aiatollah no ha dubtat en desenvolupar una important carrera armamentística en els darrers anys, especialment amb el suport de Russia, Korea del Nord o la Veneçuela xavista. El seu arsenal armamentístic els ha permés armar fins a les dents als seus satel.lits regionals: el Hezbollah a l´Iran, els grups armats xi´ites a l´Irak, Hamas a Gaza... Tot i això, els dirigents iranians saben que per a aconseguir el seu objectiu els cal la bomba atòmica i estan lluitant aferrissadament per a aconseguir-la. Encara que el règim iranià parli de que els seus objectius són la recerca de l´energia atòmica amb fins civils, els seus objectius expansionistes desmenteixen totalment aquesta argumentació emprada sols per a guanyar temps i evitar sancions econòmiques dels organismes internacionals.

En tercer lloc, el sorgiment d´un Iran nuclear podría tenir conseqüències catastròfiques per a tota la humanitat. En primer lloc suposaría un perill inminent per a l´existència de set milions de ciutadans israelians, tant àrabs com jueus. Però si Ahmadineyad acomplís la seva amenaça d´esborrar a Israel del mapa, les conseqüències per al poble jueu serien terribles i només comparables al Holocaust nazi o a la destrucció dels dos temples, la pérdua de sobirania jueva a Eretz Israel i exili del poble ara fà dos mil i dos mil sis cents anys respectivament. Cal recordar que després de la Shoah, amb totes les comunitats jueves d´Europa aniquilades, el poble jueu va instalar el seu nou centre vital al estat d´Israel. El govern israelià dóna un refugi i protegeix no només als jueus israelians sinó també als diasporics gracies a les seves denuncies del antisemitisme i de la judeofobia. Si el poble jueu perdés a la població israeliana i desaparegués el seu principal centre religiós i cultural, la seva propia supervivencia com a poble es veuría amenaçada, d´això n´estic totalment convençut. Però la amenaça iraniana nuclear no només afecta als israelians o al poble d´Israel sinó a tot el món, ens trobem davant d´una amenaça a escala mundial.

En quart lloc, un iran nuclear posiblement provocarà una important carrera armamentística i nuclear en tots els païssos veïns. Si Iran té la bomba atòmica, Arabia Saudita, una de les seves rivals per a ser potència hegemònica al món àrab-islàmic, també la buscara amb ganes i no es quedara de braços creuats. Possiblement, Egipte i Siria no es quedaran enrera en les seves apetències atòmiques. De fet, Sirians i iraquís ja han cercat la bomba atòmica en el passat i amb un Iran nuclear estic segur que la tornarien a cercar. Però, a més a més, aquest nou éxit atòmic de la República d´Iran podria ser un alicient perque els islamistes egipcis, jordans o dels païssos del Magreb intentessin donar un cop d´estat i fer-se amb el poder per la força. Un Iran nuclear pot provocar una onada expansiva en cadena del Islamisme fonamentalista en païssos del món àrab islàmic on actualment no hi governen. Si això passes, creieu-me que Europa i especialment la multicultural Espanya de Zp (Al-Andalus) ja haurien begut oli.

Els organismes internacionals, la Societat de Nacions, no va servir per a parar el nazisme i el feixisme als anys 20-30. Esperem que els organismes internacionals de l´actualitat hagin aprés la lliçó i puguin o sapiguin aturar l´amenaça iraniana abans que sigui massa tard.

Ser jueu al segle XXI

Avui us aconsello la lectura d´aquestes interessants reflexions sobre la identitat jueva a inicis del segle XXI d´en León Trahtemberg. A continuació, podeu llegir l´article en llengua catalana.

Ser Jueu al Segle XXI.

Autor: León Trahtemberg.

Font: porisrael.org

Cada cop més semblaría que ser jueu en el segle XXI a Europa - i progressivament a tota la resta del planeta - repetirà el que significava ser jueu entre els segles XI i XVII a Europa, quan estaven en plena vigència les creuades, la inquisició i les expulsions. Per a entendre-ho només és necessari convertir alguns conceptes d´aquella època als còdigs de la modernitat.

Ja no es tracta de que els jueus utilitzin algun distintiu, sinó més aviat intimidar-los per a que no n´utilitzin cap. Ja no es tracta de convertir-los al Cristianisme per a salvar-se, sinó al antisionisme. Ja no es tracta de prohibir el seu accés a les universitats, sinó de convertir-los en una minoria oprimida per catedratics que han adoptat el credo i el financiament islàmic. Ja no es tracta de tergiversar el sentit de les seves celebracions religioses més tradicionals com el Pesaj (la Pasqua Jueva), aduïnt que era la oportunitat per a cometre crims rituals contra els nens cristians per a extreure´ls la sang que s´utilitzaría per a preparar el pà àzim (matzà). Ara es tracta de tergiversar el sentit de les conmemoracions nacionals com Iom Haatzmaut (la independència d´Israel) i l´Holocaust (genocidi de jueus comès pels nazis). Al primer se li associa el terme àrab "Nakba" (cataclisme palestí) i al segon s´aludeix per a referir-se al "holocaust palestí" (comès suposadament per Israel).

Els escrits d´aquella època a Europa eren expressament antisemites, en canvi avui són antiisraelians, encara que utilitzant els mateixos tòpics del jueu intel.ligent però pervers, explotador inmoral i amb pretensions de dominar el món, que s´utilitzaven en aquella època. Parlar malament dels jueus era corrent en totes les classes socials, al igual que es fà avui en dia en relació amb els jueus i els israelians.

Aprofitar-se del talent dels jeus d´una manera discreta (els metges i els financiers jueus de les corts) però sense deixar d´atacar-los en públic, significa a l´Europa d´avui que els seus líders polítics s´aprofitin de la ciència i tecnologia israelianes, fins i tot la militar i el "Know How" del Mossad, però en secret, sense deixar d´atacar-los publicament, perquè és la postura políticament correcta, especialment en païssos on es pot trobar una important presència musulmana... Podría continuar, però és suficient.

Quina opció tenien els jueus medievals? convertir-se, emigrar o restar al seu país com a objecte d´agressió o víctima d´algun progrom col.lectiu o assasinat individual. Una cosa no tan llunyana a la que els ha tocat viure als jueus que vivien en païssos islàmics desde la independència d´Israel i que estan vivint avui els jueus d´Europa (podríem incloure als veneçolans). La pregunta als dirigents jueus mundials i especialment als de cada comunitat és estan preparats per a aquest repte? Està educada la seva joventut per a mantenir-se amb el cap ben alt a aquest avalot antijueu amb la disfressa antisionista?

Quan veiem dirigents que acoten el cap i es resignen a la seva sort, esperen pacientment que, gràcies la mà de D´u o la vocació tolerant i democràtica d´alguns gentils respectuosos amb les identitats personals, passi el temporal (fins a un nou round), ens hem de preocupar. Quan veiem joves i adults ignorants en temes jueus o israelians prendre distància del Sionisme i d´Israel, sometent-se a la propaganda palestina amplificada per la majoría de les agències de notícies europees, ens hem de preocupar. Quan veiem a jueus amagant la seva identitat, identificant-se amb l´agresor, atacant a Israel en el moment en el que els seus enemics animen a la seva destrucció, ens hem de preocupar. Quan veiem a intelectuals, liders empresarials o gremials brillar per la seva ausència en el tractament de la temàtica israeliana, per a no tacar-se en un tema complexe e impopular, ens hem de preocupar.

Com a partir d´un lideratge d´aquestes característiques es pot cultivar una nova generació de jueus orgullosos de la seva identitat, actius a les seva comunitat, presents a la vida pública sense amagar el seu origen o el seu cognom? Saber recitar les oracions o donar diners per a les causes jueves els eximeix de donar guerra per Israel, què és la batalla pels drets dels jueus?

Afortunadament, hi hà molts jueus dignes en els més diversos rols i postures ideològiques i religioses que donen la cara i participen en el debat, acomplint amb el sagrat precepte de velar per la continuïtat del poble jueu fins a la arribada del Messíes o de la democracia mundial. La pregunta és si en un futur pròxim encara contarem amb la massa crítica de jueus capaç de mantindre al poble davant aquests reptes o si progressivament aquesta es continuarà diluint com la capa d´Ozó que en algunes zones del món ja ni pot impedir la mortal radiació.

Per ara, Israel posa sobre la taula una gran porció d´aquesta massa crítica, que protegeix encara als jueus crítics d´Israel. Però si les comunitats jueves no fan la seva tasca, el calentament global antisemita derretirà també a les comunitats anquilosades i pasives. En aquest sentit, les intifades i els atacs del Hezbollah i del Hamas ha Israel han de ser llegits no sols en el terreny de les explosions i de l´odi antisemites, sinó també en el de l´educació i les polítiques comunitàries jueves.