יום הזיכרון לשואה ולגבורה - 2013

MAI MÉS!!

Antisionisme, judeofòbia, Girona.

Pintada realitzada a l'aparador de la llibreria del Museu d'Història dels Jueus de Girona:

Font: Página de Facebook de l'ACAI.

El fet que aquesta pintada antisionista, de suposada solidaritat amb el poble palestí, hagi estat realitzada en l'aparador d'una llibreria sobre temàtica jueva és un bon exemple de la relació existent entre antisionisme i judeofòbia.

Quina és la relació existent entre els jueus gironins medievals i el record de la seva memòria amb el conflicte israelià - palestí? Cap, evidentment. L'únic lligam possible és la judeïtat. Per tant, els autors - o l'autor- de la pintada han utilitzat el pretext de l'antisionisme, de la crítica política i de la solidaritat amb els palestins per a mostrar el que realment els cou: la presència dels jueus i de la cultura jueva, encara que només sigui en els llibres d'història. 

Aquesta pintada, que recorda tristament a les realitzades pels Nazis a les botigues, els negocis, les escoles o les sinagogues de la comunitat jueva d'Alemanya durant els anys treinta, està signada per gent suposadament vinculada a Arran, a l'esquerra independentista catalana. Una nova mostra de que en el fons tots els extrems ideològics es toquen i de que l'antisionisme i la judeofòbia més rampant uneixen a aquestes dues corrents extremes suposadament antagòniques.

Obama, Israel, judeofòbia i Al-Jazeera.

Aprofitant la gira del President Obama per Orient Mitjà i la proximitat de la Setmana Santa cristiana, el popular canal televisiu qatarià via satèl·lit Al-Jazeera ha adaptat als nous temps el mite judeofòbic del deicidi en la següent caricatura publicada avui en la seva web en llengua àrab: 

  

Si en el passat l'Església culpava als jueus de la crucifixió de Jesús, ara -segons Al-Jazeera- són els israelians els que crucifiquen al poble palestí. I ho fan amb el suport dels Estats Units!! Com és habitual als mitjans de comunicació àrabs -i Al-Jazeera no és precisament una excepció-, antiamericanisme, antisionisme i judeofòbia van del bracet. Una breu reflexió per a finalitzar. Certament, les fronteres, la co capitalitat a Jerusalem, els refugiats, o els assentaments a Cisjordània poden dificultar la signatura d'un tractat de pau entre israelians i palestins, però el principal obstacle continua sent la deslegitimació d'Israel en les societats dels països àrabs i del món islàmic.

Obama a Israel.

cartell commemoratiu de la visita oficial del President Obama a Israel. Font: Times of Israel.

El President nord-americà Barack Obama va aterrar ahir al migdia a Israel. És la seva primera visita oficial a l'exterior del seu segon mandat. Els principals temes a tractar: l'amenaça nuclear iraniana, les armes químiques de Síria i el conflicte amb els palestins. Obama va anar per feina i ahir a la tarda ja es va reunir amb el President Shimon Peres i amb el Primer Ministre B. Netanyahu a Jerusalem. Avui ho farà amb el President Abbas i amb el Primer Ministre palestí Salam Faiad a Ramallah.

Una altra de les finalitats de la visita és arreglar un malentès. Ho resumeix perfectament Jeffrey Goldberg, un veterà periodista pròxim a l'entorn del president dels Estats Units.  En el seu discurs del Caire (Juny del 2009) Obama es va centrar en reconstruir els ponts amb el món àrab-islàmic però també va parlar de l'aliança 'irrompible' entre Israel i els Estats Units, de l'Holocaust i de l'absurd discurs d'odi que implica la seva banalització-negació. No va ser suficient. Bona part de l'opinió pública israeliana es va sentir decebuda perquè Obama no va mencionar en cap moment els vincles històrics, culturals i religiosos del poble jueu -i, per tant, del modern estat israelià- amb la seva terra ancestral. Ara, el president nord-americà vol subsanar aquella ensopegada i la seva agenda és un clar indici dels seus objectius. Tot just aterrar, Obama va visitar una bateria del sistema de míssils defensiu Iron Dome - finançat pels Estats Units-. La finalitat de la visita era mostrar a l'opinió pública el compromís del seu país amb la seguretat d'Israel. Amb les seves visites al Museu d'Israel (on es troben els rotlles del Mar Mort), a la Muntanya Herzl i al Museu de l'Holocaust Yad Vashem, el president nord-americà vol ressaltar els vincles històrics del modern estat jueu amb la Terra d'Israel. Tanmateix, al igual que en el passat van fer els presidents Clinton i Bush, Obama ha evitat la visita al Kotel.  Per què? principalment per les implicacions polítiques d'aquesta visita. L'anexió de Jerusalem Est -ocupada per Israel a la Guerra dels Sis Dies (Juny del 1967)- no ha estat reconeguda per la comunitat internacional i la visita al Mur Occidental d'un president nord-americà en visita oficial a Israel es podria interpretar com un acte de suport de Washington a aquesta anexió. Obama ha preferit evitar maldecaps i ha deixat fora del seu programa aquesta visita. Però Israel no és solament història i conflicte. Obama també vol ressaltar el seu caràcter de 'Start Up Nation' i amb aquesta finalitat cal emmarcar la seva visita a una mostra de les set innovacions israelianes més destacades en els camps científic i tecnològic.

Aquest vespre Obama dirigirà un discurs a la joventut israeliana, especialment als estudiants universitaris, i ho farà des del Centre Internacional de Convencions de Jerusalem en lloc de la Knesset, el parlament israelià. Dos breus aclariments. El fet d'excloure de la invitació als estudiants de la Universitat d'Ariel, situada en l'assentament del mateix nom emplaçat al nord de Cisjordània, no ha agradat a l'opinió pública israeliana i ha estat criticada tant des de la dreta com des de l'esquerra. En aquest sentit destaca la crida al boicot del discurs d'Obma realitzada fa uns dies pel parlamentari laborista Nachman Shai. També pot sorprendre que Obama no hagi escollit la Knesset com a escenari del seu discurs, però el president nord-americà té poderoses raons per a justificar la seva elecció: d'entrada, estalviar-se les crítiques dels parlamentaris de la dreta nacionalista per situar les fronteres del 67 com a punt de partida de les negociacions de pau amb els palestins o evitar les preguntes incòmodes sobre l'alliberament de Jonathan Pollard, l'espia israelià d'origen nord-americà que compleix condemna de càdena perpètua als Estats Units des de l'any 1987 per haver passat informació classificada a Israel. De fet, en els dies previs a l'arribada del President Obama a Israel, s'han convocat manifestacions per a demanar l'alliberament de Pollard i fins i tot Gilad Shalit, captiu del Hamàs a Gaza durant cinc anys, ha enviat una carta al president nord-americà amb aquesta mateixa finalitat.

Manifestants sostenen una pancarta on es demana l'alliberament de Pollard utilitzant el Yes, We can. Font: Ha'aretz.

   
Obama visitará demà al matí l'església de la Nativitat a Betlem. Segons fonts nord-americanes, aquesta visita no s'ha d'interpretar com una mostra de suport polític a Abbas sinó més aviat com una demanda de respecte cap a les minories - en aquest cas concret la cristiana - en el marc dels canvis provocats per la Primavera Àrab.

Però Abbas no s'ha quedat amb els braços creuats esperant a Obama. Durant els darrers dies un clima de manifestacions i de Intifada ha sacsejat els territoris palestins: des del llençament de pedres als vehicles israelians que circulaven per les principals autovies i carreteres de Cisjordània (el passat una nena de dos anys va ser greument ferida en un d'aquests atacs) fins a les manifestacions de protesta per la visita d'Obama. El passat Dilluns els manifestants van destrossar un cartell commemoratiu de la visita del president nord-americà a Betlem. El missatge és clar. Obama, no ets benvingut a Palestina pel teu suport a Israel:

Sens dubte, aquestes manifestacions han estat perfectament orquestrades pels dirigents de l'Autoritat Nacional Palestina i pel propi Abbas. De fet, en els darrers dies, en un dels principals diaris afí al oficialisme palestí, s'han publicat articles amb continguts antisemites i amb teoríes conspiratives sobre l'atemptat terrorista del 11-S.  Quina és la finalitat d'Abbas? Possiblement pressionar als Estats Units i indirectament al Primer Ministre B. Netanyahu per a que acceptin les seves demandes - la total congelació dels assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est- com a condició prèvia sine qua non per a un retorn palestí a la taula de negociacions. No serà fàcil. Especialment si la cartera del ministeri de vivenda cau en mans del parlamentari Uri Ariel, del partit HaBait Hayehudi de Naftalí Bennett, un partit que s'oposa a la creació d'un estat palestí i defensa l'annexió de la coneguda com Zona C de Cisjordània -un 60% del territori- a Israel. Per la seva banda, el Hamàs també ha volgut donar la seva peculiar benvinguda a Obama i aquest matí han impactat en territori israelià diversos Qassam disparats des de la Franja de Gaza. 
    

Fumata blanca i blava.

Caricatura d'en Shlomo Cohen al diari Israel Hayom: tenim govern!, tenim Papa!.

Després de set setmanes de dures negociacions - i poques hores abans de que finalitzés el període de pròrroga concedit el passat 2 de Març pel President Shimon Peres -, avui s'ha fet oficial l'acord per a la formació d'una nova coalició de govern a Israel. Les negociacions estaven gairebé tancades la nit del passat Dimecres. Fins aquell moment, el principal obstacle per a tancar els acords es trobava en la disputa per la cartera d'educació -que Lapid exigia per al seu partit però el Likud volia retenir en les mans del seu titular Gideon Sa'ar-. Segons informava ahir el Jerusalem Post, gràcies a la mediació de Bennett, s'havia  aconseguit desbloquejar les negociacions: Yesh Atid rebria la cartera d'educació - el número dos del partit, Shai Piron, serà el nou ministre- a canvi de que el partit de Lapid renunciés al ministeri de l'interior en benefici precisament del fins ara ministre d'educació, el mencionat Gideon Sa'ar. Tanmateix, ahir van sortir noves discrepàncies entre el Primer Ministre en funcions B. Netanyahu, Naftali Bennett i Yair Lapid sobre els càrrecs honorífics de Viceprimer Ministre que van retrasar la signatura dels acords. Finalment, Netanyahu va optar per carregar-se aquest càrrec protocolari per a facilitar l'aproximació dels socis de la nova coalició, una coalició composta pel bloc Likud-Beitenu, pels partits centristes Yesh Atid i HaTnuah (Tzipi Livni) i pels nacionalistes de HaBait Hayehudi de Naftali Bennett. El nou govern, doncs, comptarà amb el suport de 68 dels 120 diputats de la Knesset.
  

Com encertadament indica el periodista barceloní Sal Emergui en la seva crònica per a El Mundo, el nou govern es centrarà especialment en els principals afers de la política interior israeliana: la carestia de la vida, vivenda, educació, les relacions entre religió i l'estat, etc. I en aquest sentit, al menys d'entrada, sorprèn l'absència en la coalició dels partits ultraortodoxos (el sefardita Shas i el Yahadut HaTorah). Aquesta ha estat una de les principals concessions de Netanyahu als seus nous socis, Lapid i Bennett, per a tancar els acords. De fet, a excepció d'un breu període de dos anys (2003-2005) durant la segona legislatura d'Ariel Sharon, serà el primer cop que els partits ultraortodoxos quedin fora del govern. Possiblement, això faciliti l'aprovació de mesures controvertides com la retallada a les subvencions de les Yeshivot (escoles talmúdiques), la insersió de la població ultraortodoxa en el món laboral, la fixació de les matèries obligatòries en el currículum acadèmic de totes les escoles del país i la reforma de la polèmica llei Tal sobre la regulació del servei militar dels haredim.

A diversos sectors del Likud no li han agradat les 'excessives' concessions de Netanyahu als seus socis, especialment al popular presentador televisiu Yair Lapid. Segons fonts de Yesh Atid, els acords contemplen moltes de les seves demandes com per exemple l'aprovació d'un presupost, la reducció del nou executiu (de 30 a 22 ministres), la cartera d'educació i el ja mencionat veto als partits ultraortodoxes (haredim) en el nou govern. Tanmateix, Lapid també ha hagut de fer concessions doloroses: la cessió al Likud de la cobejada cartera d'afers exteriors (possiblement retorni a mans del seu titular Avigdor Lieberman un cop quedin aclarats els càrrecs judicials per corrupció que existeixen en contra seva) i l'acceptació de la cartera de finances, una poma enverinada de Netanyahu perquè - si van mal dades - pot cremar prematurament a l'ex estrella televisiva, donat la seva inexperiència en temes econòmics.    

Segons declaracions de fonts del partit Yesh Atid a l'agència de notícies EFE, l'acord també inclou un retorn immediat a les negociacions de pau amb els palestins. L'encarregada de dur a terme aquesta tasca serà la nova ministra de justícia Tzipi Livni, de gran experiència en aquest camp degut al seu anterior pas per la cartera d'exteriors. Encara que el president palestí Mahmoud Abbas  es va manifestar ahir partidari de  retornar a la taula de negociacions abans de que finalitzi l'any en el context d'unes declaracions recents realitzades durant una reunió amb el seu homòleg rus Vladimir Putin a Moscou, algunes veus crítiques des del laborisme han posat en dubte que el nou govern presidit per Netanyahu pugui reactivar el procés de pau. En aquest sentit són significatives les declaracions del parlamentari laborista Nitzan Horowitz:

"Netanyahu's new government brings a message of a dramatic rise in the power of settler representatives and extreme rightists. The absolute majority of key government positions will be in their hands.

  

The funds and resources that Lapid has fought to take away from the yeshivot, will now be funneled into building settlements, exacting an intolerable social and diplomatic toll. His voters will continue asking, 'Where is the money? Where is the future?".

Si avenços significatius en el procés de pau provoquessin la sortida de Bennett -contrari a un estat palestí i favorable a annexar la zona C de Cisjordània a Israel- de la coalició, la líder laborista Shelly Yachimovich estaria disposada a donar el seu suport al govern. Sigui com sigui, el trigèssim tercer govern israelià ja està en marxa i el primer repte és la pròxima visita del president nord-americà Barack Obama. 
 
 
Actualització (15-3-2013): el que ahir eren acords tancats avui s'ha fet oficial i he aprofitat l'ocasió per a revisar i actualitzar l'article publicat ahir.

Ibarra i la banalització del mal.

El passat Dijous, entrevistat per Susanna Griso al programa ‘Los Desayunos de Antena 3, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex president de la Junta de Extremadura i actualment membre del Consell d’Estat, va equiparar al President de la Generalitat Artur Mas amb el ‘führer’ nazi Adolf Hitler i el ‘duce’ feixista Benito Mussolini.

No és cap secret que durant la seva llarga presidència de més de dues dècades a la Junta extremenya (1983-2007), Juan Carlos Rodríguez Ibarra, un dels grans representants de l’ala jacobina del PSOE juntament amb José Bono o Alfonso Guerra, va aconseguir uns bons redits electorals en part gràcies a la seva retòrica anti-catalanista i de confrontació amb els governs de la Generalitat. Tanmateix, les darreres declaracions de l’ex president extremeny han creuat totes les línees vermelles de l’ètica política perquè impliquen una clara banalització de la ideologia nazi feixista i dels seus crims. En efecte, si la declaració de sobirania del poble català i pel dret a decidir aprovada per majoria al Parlament el passat mes de Gener és un acte ‘colpista’ - equiparable al Tejerazo o a les tàctiques dels nazis - i Mas és un nou Hitler, llavors l'horror del Nazisme queda reduit al no res perquè podríem concloure que les polítiques del III Reich - i entre elles l’assassinat industrialitzat, metòdic i sistemàtic de milions de persones - és equiparable a una declaració aprovada legítimament en un parlament democràtic com és el català. Com ja hem dit, ens trobem davant una clara banalització del mal i de la pitjor tragèdia de la història europea del segle XX amb la finalitat de deslegitimar al President Mas i al procés sobiranista català.

   

El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català, Francesc Homs, ha declarat que la Generalitat es planteja portar les declaracions de l’ex president extremeny als tribunals. És una decisió encertada. Aquestes declaracions no poden quedar impunes, con una simple anècdota o un exabrupte (més o menys desafortunat) provocat pel debat polític generat pel gir sobiranista en la política catalana des de de la històrica manifestació del passat 11 de Setembre. Cal una resposta ferma i esperem que el govern de la Generalitat estigui a l’alçada de les circumstàncies.

Per a concloure, una breu reflexió. El silenci sospitós del PSC - PSOE, el fet que cap veu de fora de Catalunya s’hagi alçat per a demanar la dimissió d’Ibarra com a membre del Consell d’Estat, la manca total de crítica a les declaracions de l’ex president extremeny per part del govern espanyol - la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría s’ha limitat a demanar prudència i moderació-  i l’anunci del President de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, de defensar jurídicament a Ibarra si la denuncia del govern català arriba als tribunals són uns bons exemples de l’empanada mental existent a Espanya en el debat entre la llibertat d’expressió i els seus límits, especialment quan ens referim a la criminalització de l’oponent polític i a la banalització d’ideologies totalitàries com són el Feixisme o el Nazisme.

Article de Josep Fontana publicat a El Periódico.

Actualització (11-03-2013): en el seu darrer article d'opinió publicat al diari El Periódico de Catalunya, l' historiador Josep Fontana també s'apunta a la banalització dels horrors del Nazisme al parlar de 'deriva nazi del PP'. Cal ser clar i rotunds. El que vam dir el passat Divendres per a Juan Carlos Ibarra també val per a Josep Fontana. La visió uniforme de l’estat espanyol del PP i les seves polítiques econòmiques neoliberals són criticables com les de qualsevol altre partit, però no equiparables a les polítiques del III Reich. Novament, ens trobem amb una banalització gratuïta de la pitjor tragèdia europea del segle XX que suposa també un insult a la memòria de les seves víctimes i de les seves famílies. Especialment greu és quan el seu autor és un reputat intel·lectual com Josep Fontana. Lamentable.  

Mahmoud Abbas: de la 'Primavera Palestina' a la 'Intifada dels Presoners'.

Manifestants palestins a Ramallah el passat Setembre. Font: Maan News Agency.

A inicis de Setembre Cisjordània bullia en protestes contra la política econòmica del Primer Ministre Salam Faiad per l'elevat índex d'atur, la pujada dels preus en els productes bàsics i les dificultats de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) per a  fer efectiu el pagament dels salaris als funcionaris. Els manifestants a Ramal·lah, Nablus o Hebron demanaven la dimissió de l’impopular primer ministre i l'anulació del Protocol de Paris perquè consideraven que subordinava l'economia palestina als ‘interessos israelians'. Altres veus crítiques anaven més enllà i exigien una reforma total de l'ANP que posés fi a la corrupció i al malbaratament dels fons públics. El professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Bir Zeit, Sameeh Hamoudah, ho va expressar amb claredat en unes declaracions al diari The Times of Israel:

"There is a problem in the performance of Palestinian Authority. Publics founds are being wasted; The PA needs to be reorganized".

La resposta del president Mahmoud Abbas va ser posar-se al capdavant del moviment de protesta, prometre reformes i l’acompliment de les demandes dels indignats palestins. Ho va anunciar solemnement durant l'Assemblea de la Lliga Àrab celebrada al Caire el passat dia 5 de setembre:

"The palestinian spring has begun, and we are in line with what the people say and what they want".

Sis mesos després podem dir que cap ‘primavera’ ha arribat a Palestina. El president Abbas ha fracassat en la seva temptativa de re negociar amb el govern israelià el detestat Protocol de Paris i la política econòmica de Salam Faiad no ha aconseguit els resultats esperats. L' ANP està en fallida, les ajudes econòmiques promeses pels països àrabs no acaben d’arribar, els funcionaris continuen tenint serioses dificultats per a cobrar els seus salaris, el preus dels productes bàsics segueixen pujant i tampoc ha disminuït l’elevat índex d’atur, especialment entre els sectors més joves de la població.

Les reformes promeses pel president palestí han quedat en paper mullat i, de fet, la única ‘reforma’ destacable en els darrers mesos ha estat el canvi de nom de l'ANP per 'Estat de Palestina' després de l’èxit diplomàtic aconseguit per Abbas amb reconeixement de Palestina com a estat no membre de les Nacions Unides el passat mes de Novembre.

Tampoc ha millorat el respecte als drets humans en els territoris cisjordans administrats per l’ANP. La resposta d’Abbas a les crítiques de la seva gestió ha basculat entre la censura i l’enduriment de les penes. Serveixi com a exemple la recent condemna  del jove Anas Saad Awad dictada per un tribunal de la ciutat de Nablus per un fotomuntatge publicat a Facebook del president Abbas, caracteritzat com un davanter centre del Reial Madrid, en el que es feia un joc de paraules amb 'Striker' -golejador, però també vaguista en anglès-. Aquest no ha estat un cas aïllat. Segons informacions publicades per l'Agència de notícies palestina Ma'an, durant el darrer any al menys tres palestins van ser detinguts per les forces de seguretat de l'ANP després d'haver estat acusats de criticar al president Abbas en diverses xarxes socials.

Davant d’aquesta situació explosiva, el president Abbas ha utilitzat la mort del jove membre de les brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, Arafat Jaradat (30 anys), a la presó israeliana de Meguido la tarda del passat Dissabte per a canalitzar el descontent dels seus ciutadans contra l’ocupació israeliana. El terreny per a l’onada de manifestacions violentes que ha sacsejat Cisjordània des del passat cap de setmana el va preparar el ministre d’afers penitenciaris, Issa Qaraque, al afirmar que el jove Jaradat no havia mort d’una aturada cardíaca - com defensava l’equip de metges israelià que va realitzar l’autòpsia del cadàver a l’Institut Forense Abu Kebir - sinó per les tortures a les que el pres havia estat sotmès durant els interrogatoris dels serveis secrets interns israelians - el Shin Bet.  En realitat plovia sobre mullat perquè des de feia setmanes els mitjans de comunicació oficials de l'ANP estaven exaltant a presoners condemnats a cadena perpètua a Israel -com Marwan Barghouti o Abbas Al Said- per la seva participació en sagnants atemptats terroristes contra civils durant la coneguda com Intifada d'Al-Aqsa (2000-2005).

En un clar exercici de cinisme, els funcionaris palestins han afirmat durant els darrers dies que no desitgen una escalada de violència però, per altra banda, han atiat –i  atien- el foc de les protestes. El darrer exemple el tenim amb les darreres declaracions del mencionat ministre d'afers penitenciaris palestí, Issa Qaraque, de denunciar a Israel davant dels tribunals penals internacionals per la mort de Jaradat:

 

"We are preparing ourselves to sue Israel and we will go to international courts".

El govern del Primer Ministre B. Netanyahu ha demanat calma a l'ANP i els ha remès els impostos congelats des del passat mes de Desembre -com a represàlia per la iniciativa unilateral d'Abbas a les Nacions Unides. Amb aquesta mesura es vol rebaixar la tensió i facilitar el pagament dels salaris als funcionaris palestins. L'opinió pública israeliana tem que aquesta onada de protestes desemboqui en una nova intifada si les negociacions de pau continuen en punt mort. En aquest sentit podria ser decisiva la visita del President nord americà Obama i del secretari d’estat John Kerry a Israel i els territoris palestins, programada per al pròxim mes de Març. A Israel s’espera que la promesa d’una primavera palestina per part del president Abbas no acabi en una ‘intifada dels presoners’.