Sr. President, Dividiría vostè New York?

El columnista del diari israelià "Ha´aretz", Hadav Shragai, ens parla dels perills que pot suposar la divisió de la ciutat de Jerusalem en un article on recrea un diàleg fictici entre Ehud Olmert, quan excercía de batlle de la ciutat santa, i el president nordamericà George W. Bush.

H. Shragai conclou que aquesta decissió de dividir Jerusalem és perillosa e irresponsable i podría convertir la vida dels habitants jueus i àrabs palestins de la ciutat en un infern si no es fila molt prim.

Si voleu llegir tot l´article, cliqueu aquí.

Font: Infomedio.

Caricatura antisemita en un diari oficial palestí

Benvolguts lectors:

En anteriors posts ja he comentat que l´ANP empra un doble missatge. Una bona prova és la publicació d´aquesta caricatura al diari oficial "Falastin" el passat 31 de Desembre.

A la caricatura podeu veure un colom de la pau en forma de pirata, insinuant que els acords de pau amb Israel són un robatori per al poble àrab palestí.

A més a més, un membre dels cossos policials de la ANP va participar junt amb un membre del braç armat de Fatah en l´assassinat de dos soldats israelians que no estaven de servei a Hebron (Cisjordania).

Amb uns socis per a la pau com aquests qui necesita enemics?...

Annapolis s´evapora com el fum

Benvolguts lectors:

El periodista de Ha´aretz i analista polític Yossi Sarid va realitzar una demoledora crítica del president israelià Ehud Olmert el passat día 28 de Desembre que m´ha semblat interessant. Especialment toca dos aspectes: la negativa d´Olmert a dimitir independentment de les conclussions del informe Winograd sobre la darrera guerra del Liban i la cimera de pau d´Annapolis, de la que preveu el seu fracàs i afirma que Olmert no està fent cap gest per a reactivar els acords de pau.

Si voleu llegir l´article sencer en llengua castellana, cliqueu aquí.

PD - Desitjo a tots els lectors del blog un molt feliç any 2008!

Mahmoud Abbas nega reiteradament el reconeixement a Israel en una gira pels païssos àrabs

Benvolguts lectors:

Els dirigents i el president de la Autoritat Nacional Palestina ens ténen acostumats a un doble missatge. En anglès parlen de pau i de reconeixement i en àrab de Yihad i de no reconèixer a l´estat d´Israel com a estat jueu. El difunt president Yassir Arafat utilitzava constantment aquest doble missatge i ara li toca el torn al seu succesor Mahmoud Abbas. En efecte, segons he pogut llegir al diari israelià Ha´aretz, en una mini gira que l´ha portat a Arabia Saudita, Egipte i Jordania.

Segons va informar la radio israeliana, Mahmoud Abbas va afirmar que: "Històricament existeixen dos estats - Israel i el palestí. Israel té jueus i altres habitants i a aquest estat estem preparats per a reconeixer -lo, però res més". Aquestes declaracions van ser realitzades a l´Arabia Saudí, poc temps després d´aterrar en aquest país, després de visitar Egipte i Jordania. L´objectiu de les autoritats palestines queda clar. No al reconeixement d´Israel com a estat jueu.

Us deixo l´enllaç de Ha´aretz per si voleu llegir en anglés la notícia en la seva totalitat.

Dani Dayan: Annapolis no porta a la pau sinó a una altra onada de violencia.

En l´edició web del diari conservador "El Mundo" es pot llegir una interessant entrevista al lider dels ciutadans israelians que viuen a Cisjordania. No estic d´acord amb tot el que exposa, però, desafortunadament, si crec que té raó quan afirma que la cimera de pau "ha generat moltes expectatives i la fustració serà gran i provocará violencia. Lamentablement, Annapolis no condueix a la pau sinó a una nova onada de violència".

Us deixo amb el link a la notícia per si voleu llegir l´entrevista en la seva totalitat. Disculpeu de nou que no tradueixi el text al català però desafortunadament vaig justíssim de temps.

Annapolis: l´inici d´una posible ruptura entre l´Iran i Siria

Benvolguts lectors:

En un interessant article, el columnista de Ha´aretz Avi Issacharoff defensa que la cimera de pau d´Annapolis pot profunditzar la divisió existent actualment en el món àrab entre els grups extremistes encapçalats per l´Iran i els estas sunís moderats liderats per l´Arabia Saudí.

De fet, la participació d´aquest darrer país a la cimera és una bona mostra de la desconfiança envers un possible creixement de la influència iraniana en la regió . Així doncs, la participació dels saudís no s´ha d´interpretar com una conversió d´aquests al sionisme o com un desig de normalització de relacions amb Israel, sinó més aviat com una mostra de que el seu temor a l´Iran és més fort al seu odi a Israel.

De tots els païssos àrabs que participen a la cimera de pau, l´únic que s´ha lliurat de les critiques dels islamistes ha estat Siria, que en tot moment manté una política de mesurada ambigüitat. Però existeix la possibilitat de que Annapolis marqui l´inici d´un posible divorci entre el govern sirià i l´Iran.

PD - Demano dísculpes als lectors del blog per no haver traduit l´article al català com acostumo a fer. Però vaig fatal de temps amb el treball i amb els estudis. Us deixo amb aquest petit resum i si cliqueu al link podeu llegir l´article sencer en llengua anglesa.

Mahmoud Abbas va rebutjar signar els acords de Camp David de Juliol del 2000

Rafiq Al-Husseini, cap de l´oficina presidencial de l´Autoritat Nacional Palestina, en unes declaracions realitzades al diari "Al Ayyam", ha reconegut que hi va haver una disputa entre l´actual president de la ANP Mahmoud Abbas i el seu antecessor en el càrrec Yassir Arafat, però la discussió es va originar per motius tàctics, no per la estratègia.

Al Husseini va afirmar que Mahmoud Abbas, component de l´equip negociador palestí a les converses de pau de Camp David, hauría refusat firmar els acords al igual que va fer Arafat.

Per últim, Al Husseini va afegir que la resistència armada és la única vía d´acció pero no és efectiva en tot moment i en tota situació.

Si voleu llegir l´article original en anglès, cliqueu aquí

Els palestins esperen una nova intifada.

Benvolguts lectors:

Si la cimera de pau d´Annapolis acaba en un fracàs, existeix un gran perill de que la situació desenvoqui en l´inici d´una nova intifada o revolta palestina.

Les propies fonts palestines ho reconeixen sense embuts. Com a prova, un botó. Us deixo amb el següent article que recull les declaracions de Nasser Abu Sharif, representant de la Yihad Islàmica palestina, realitzades en una roda de premsa a Teheran el passat Dimecres.

Els Palestins esperen una nova Intifada.

Font: el blog de MEMRI.

En una roda de premsa a Teheran, el representant del Yihad Islàmica Palestina a la capital iraniana, Naser Abu Sharif, va rebutjar la conferència de pau que s´ha de celebrar als EEUU, la va considerar com un esforç fracassat i va afirmar que espera el sorgiment d´una nova Intifada en els territoris ocupats.

A continuació, va agregar que l´anomenada "conferència de pau per a l´Orient Mitjà", com les anteriors cimeres organitzades pels EEUU, es dirigida simplement a donar suport i comprar crèdits per al "règim sionista" d´Israel, el qual va patir una greu perdua y derrota en la seva invasió del Liban del passat estiu. També va afegir que els Estats Units i Israel estan buscant utilitzar la conferència per a atraure´s als governs moderats de la regió amb l´objectiu de formar un front comú contra Iran, Siria i Liban.

"Palestina és la qüestió principal del món islàmic, i els païssos àrabs no tenen la legitimitat que es requereix per a acompanyar als Estats Units en les seves conjures contra l´Iran, Liban i Siria sense tenir el suport dels seus pobles", va afirmar Abu Sharif.

També percep un fracàs obvi en la conferència, dient que "tots els analistes han previst un fracàs perquè aquesta cimera no s´ha enfortit amb els fonaments més adients".

Abu Sharif avisa als negociadors palestins contra la seva participació en la cimera, dient que, si ells participen en la reunió, es veuran forçats a patir un fracàs. "Els dos grups de negociadors, israelians i palestins, no deurán esperar res de la conferència", ell va dir, agregant que "mentres que israelians son conscients en aquest punt, ells només s´hauran d´esforçar per a normalitzar les seves relacions amb els estats de la regió durant la cimera".

Finalment, va anticipar que, un cop finalitzada la cimera de pau, els palestins començarien una nova Intifada en els territoris ocupats.

Cap a la tercera intifada

El periodista Dror Zeevi, en un article d´opinió publicat al diari israelià Yediot Aharonot, analitza les consecuències negatives que pot tenir un nou fracàs a la cimera regional de pau del pròxim novembre i dóna algunes idees per tal d´evitar-les. Si voleu llegir aquest texte integre en llengua castellana, cliqueu aquí.

Cap a la tercera intifada.

per: Dror Zeevi. Fonts: Yediot Aharonot (03 - 09 - 2007) i Povesham.

Un cop més, bufen vents d´Oslo al pròxim orient. Ex perseguits s´abracen amb els seus ex perseguidors i es fan fotos junts, sonrients. Els palestins novament cauen en la temptació de creure que la seva redempció està al caure i tots ens preparem com si haguessim de rebre una gran notícia. Tots els passos estan orientats a la preparació del terreny per a la cimera regional que planifiquen els nord americans per al próxim Novembre, encara que és de preveure que el seu final serà un fracàs, i com recordem de passades negociacions, el fracàs d´una cimera de pau es tradueix en la renovació de la violència.

Quan l´espasa de Dàmocles de la comissió Winograd encara amenaça al seu cap i les causes penals en la seva contra s´acumulen, Ehud Olmert conta amb un suport mínim de l´opinió pública israeliana. En tal situació, no té cap possibilitat de repetir el que Ariel Sharon va fer fà tan sols un parell d´anys, desmantellar els assentaments. Per a poder fer això és necessari autoritat i una sensació de suport públic. El que els colons van haver d´aceptar en el passat com la decissió d´un govern democràtic que comptava amb un bon suport popular, es veurà ara com l´intent d´un polític en problemes que intenta aferrar-se a la poltrona. No funcionarà.

Des del bandol palestí, les coses són molt més complicades. L´index de popularitat del president de la ANP Abu Mazen no es gaire diferent al de Ehud Olmert. Està considerat com un lider fracassat, mancat de determinació i de carisma. A diferència d´Olmert, Abu Mazen ja va anticipar que no es presentarà a les pròximes eleccions, i el govern que va apadrinar sota la presidència de Salam Fayad és un govern provisional, amb una autoritat limitada, fins a la celebració dels pròxims comicis.
Aquest govern té menys autoritat per a duur a terme concessions sobre el dret del retorn i sobre qüestions territorials que el govern d´Olmert. L´opinió pública palestina rebutjarà qualsevol acord que no entri en els parametres que va establir el seu antecessor, Iassir Arafat. Abu Mazen en té consciència d´això i sap que amb qualsevol altre tipus d´acord está posant el cap a la guillotina, i per aquests motius evitarà firmar qualsevol acord amb els parametres que Israel proposa i espera. Per això insisteix al menys un cop per setmana en la necessitat d´arribar a pre acords clars abans de la reunió de la conferència regional.
Però inclús si s´arma de coratge i amb el suport dels liders àrabs moderats firma un acord estil “Oslo millorat” o “Camp David”, s´ha de recordar que Abu Mazen no té cap possibilitat d´imposar-lo, al menys a la meitat dels territoris palestins, ja que la Franja de Gaza no està sota la seva autoritat i en parts de Cisjordania depèn de la bona voluntat dels homes forts que són els que realment governen el territori. I això sense mencionar el boicot que planegen Iran i Siria.

Tot el procès de pau és pot ensorrar com un castell de cartes quan fracassi la cimera regional, Quan Olmert i Abu Mazen retornin a les seves llars amb les mans buides, i es pot desencadenar una onada de violència molt pitjor que les anteriors. Però tots dos presidents ja estan inmersos en aquest procès de pau i no poden frenar-lo. En aquesta situació i per a frenar la possible onada de violència, els dos liders han de realitzar activitats preparatòries. En primer lloc, definir uns objectius limitats en la pròxima cimera de pau, que siguin facilment realitzables, tals com la retirada del Tzahal de la major part de Cisjordania, la construcció d´ una infraestructura econòmica conjunta i l´entrega de nous símbols de soberania palestina, com per exemple una moneda pròpia. En segon lloc, s´ha d´actuar amb rapidesa per a disminuir les expectatives en totes dues parts. S´han d´activar tots els mitjans possibles per a explicar les dificultats a tots dos pobles i aclarar-los que és impossible arribar a un acord global en aquesta etapa. I, per últim, donar esperances d´un futur millor al poble palestí mitjançant una serie de canvis positius en la seva situació actual.

Les bones intencions no són suficients

Fà un parell de setmanes, al diari israelià "Yediot Aharonot", l´ex embaixador d´Israel a Espanya i ex ministre d´assumptes exteriors israelià, Shlomo Ben Ami, va analitzar les perspectives de futur que s´obren amb la convocatòria d´una cimera internacional de pau, patrocinada pel govern dels Estats Units, per a posar fi al conflicte israelo - palestí.

Shlomo Ben Ami, en la seva magistral exposició, critica determinats aspectes de la política de la aministració Bush i avisa del error de marginar a païssos com Siria o Arabia Saudita en les converses de pau. Us deixo amb la traducció al català d´aquest interessant article. Si voleu llegir-lo en castellà, cliqueu aquí.

Les bones intencions no són suficients.

Per Shlomo Ben Ami. Font: Yediot Aharonot (14 – 08 – 07).

La important reunió del que es coneix com a l´ “eix del mal” de l´Orient Mitjà (Iran, Siria, Hezbollah i Hamas) que es va duur a terme inmediatament després de que el president Bush anunciès la organització d´una conferència internacional per a l´avanç de les negociacions de pau israelo – palestines, posa novament al descobert la conjunció dels problemes a la regió.

Als Estats Units desde sempre es va saber, però es va actuar durant anys d´acord amb un ordre errat de prioritats. No es va acabar d´interioritzar el fet de que si existeix un punt d´Arquimedes al problema de l´Orient Mitjà, es pot trobar en el tema dels palestins, a l´Irak o en la intenció de dominar democràticament als païssos árabs pero no en la lluita contra el terrorisme. Sols després de sis anys d´encaparronament, Bush va confessar que “Irak no és l´únic eix central a l´Orient Mitjà”.
La iniciativa del mandatari nord-americà constitueix el darrer esforç per a salvar la posició dels EEUU a la regió, la qual es veu a si mateixa guardant-se les esquenes en tots els fronts. Irònicament, la conferència internacional és, tanmateix, una declaració de guerra al Hamas, que va triomfar en les eleccions democràtiques del gener del any passat, i és un gest per a fumar la pipa de la pau amb Fatah.

Tanmateix, a la iniciativa del president Bush no li manca valor. Reconeix el fracàs del “Mapa de Ruta” i la necessitat de saltar-se les etapes intermitges per a passar directament a organitzar un acord definitiu.

Bush es va apropar el màxim possible al plà de pau del president Clinton, al declarar que “els límits del passat, la realitat del present i els “canvis pactats” definiran la solució”. Tant ell, com la seva secretaria d´estat, Condoleeza Rice, van advertir a Israel amb una ironia asombrosa de que el futur no es sosté en “la continuïtat de la conquesta de Cisjordania”.

D´altra banda, l´estratègia americana peca d´inestabilitat en diversos punts. Les invitacions a la Conferència Internacioal no inclouen participants radicals – Siria, Hamas – e incentiva a aquests a continuar amb el seu rol d´ aixafa – guitarres. És pura fantasia pensar que és posible arribar a la firma d´un tractat de pau sense la participació d´aquests actors. Mentres Siria i Hamas siguin exclosos del tractat de pau, serà l´Iran qui dicti el seu camí. A més a més, en el moment en que EEUU va marcar el reconeixement a l´estat d´Israel com a tarja de invitació a la conferència, va determinar una barrera que evita la participació saudita.
Al insinuar que la iniciativa de pau saudita no formarà part de l´agenda i tenint en compte que el Hamas no està pas convidat, és díficil que els patrocinadors pretenguin que aquests donin suport a una iniciativa de pau. Sense la participació saudita, la cimera de Bush esdevindrà tan sols en una vetllada privada d´Israel amb els palestins de Fatah, apadrinats – amb cara de pomes agres – per Egipte i Jordania.

Bush va encertar quan va llançar una crida als païssos àrabs amics a que donguin suport a un acord de pau entre Israel i els palestins, pero quan de temps està disposat a pressionar, quan justament ell mateix necessita el suport dels pressionats en la seva lluita contra el terrorisme i per a frenar l´Iran?.

La seva crida a Egipte i Jordania per a facilitar la participació dels palestins, potser és valida, però vist el vist tindrá una seria oposició, donat que els amics “moderats” dels EEUU veuen en el procés de pau una llarga sèrie de renúncies per part d´Israel, i no una benevolent acció israeliana amb la fi de mobilitzar-los per a treure les castanyes del foc a la regió; encara més mentres l´estat jueu es negui a reconèixer obertament el plà de pau àrab.

La actual iniciativa dels EEUU pot semblar llògica però de base no és real. El seu objectiu ingenu – examinar novament l´avançament cap a la creació d´institucions governamentals palestines, la recerca de camins per a donar suport a reformes adicionals i secundar els esforços realitzats per ambues parts – s´adapta molt bé a la concepció israeliana però les milicies palestines han demostrat de manera insistent que no estan disposades a abandonar la lluita armada abans de que puguin veure l´establiment d´un estat palestí sobre les fronteres del 67 i amb Jerusalem Oriental com a capital.

La iniciativa de Bush és doncs una trampa estratègica bàsica, fonamentada en col.locar una cunya entre els moderats de Mahmud Abbas i els extremistes de Hamas. Però per a afavorir el triomf d´Abbas es necessita alguna cosa més que intencions reformistes o la planificació d´estructures governamentals. Nomès un acord de pau global, que respongui a les ambicions essèncials del nacionalisme palestí, li brindarà la legitimitat necessaria per a enfrontar-se als radicals.