Hamas es burla del patiment d´en Gilad Shalit i dels seus familiars en un video

Es veu que els productors televisius i d´animació del Hamas estan molt ocupats els darrers mesos gravant els seus programes dels "Pioners de l´endemà", per a adoctrinar en l´odi als nens palestins en contra dels jueus, i també ridiculitzant el patiment d´en Gilad Shalit i de la seva familia, especialment del seu pare, Noam, qui surt ridiculitzat en el següent vídeo d´animació.

Aquesta és la veritable cara del fonamentalisme islàmic i del nacionalisme palestí. A Occident, desde un bonisme extrem, hi hà gent que es mostra favorable a que el govern israelià reconegui a Hamas. Vinga, home, com és posible negociar amb qui et vol destruir i pensa que no tens cap dret sobre una part del territori? com pots reconèixer i negociar amb qui diu que tu i els teus fills sou fills de simis i de porcs? Entenc el bonisme de la diplomacia europea, especialment si tenim en compte les necessitats energètiques dels governs de la UE, pero els europeus també han d´entendre que el govern israelià no es farà mai el harakiri ni posarà en perill la vida dels seus ciutadans per pura correcció política o perque els europeus gaudeixin de petroli a bon preu.

El video ha estat traduït al espanyol per gentilesa d´Ariel Kanievsky, autor del blog "Acción por Israel". No us el perdeu, us recomano que feu una ullada al seu blog.

Palestina sobirana?

Avui, Moisés Naím ha publicat al diari El País un article que porta per títol "¿Palestina Soberana?", on exposa que internacionalment guanya terreny la idea d´una proclamació d´independència unilateral per part dels palestins. En opinió de Naím, l´aïllament internacional d´Israel, el deteriorament de les relacions entre el govern Netanyahu i l´administració Obama i la simpatía internacional que desperta la causa palestina serien factors que provocarien un ràpid reconeixement del nou estat palestí en molts païssos arreu del món fins i tot si la seva independència fós declarada de manera unilateral, sense arribar a cap tipus d´acord amb l´estat d´Israel.

Moisés Naím indica que l´estancament de les negociacions de pau [obviament desde que els palestins van decidir abandonar la taula de negociacions de manera unilateral després de rebutjar la oferta d´Ehud Olmert a Annàpolis], la manca d´una "fulla de ruta" creible, els escassos resultats del mitjancer dels EEUU, George Mitchell, a la regió i la debilitat política del govern israelià i palestí són les condicions que afavoririen aquesta proclamació d´independència unilateral per part dels palestins. Justament, al parlar de la debilitat dels governs israelians i palestins, el sr. Naím reprodueix un dels tòpics que ja hem sentit en moltes ocasions durant els darrers trenta anys: una minoría fanatitzada de colons, polítics d´ultradreta i partits religiosos (Shash, el Partit Nacional-religiós, etc) tindrien "segrestat" el govern  israelià de torn que hauría de fer concessions a aquests grups extremistes per a poder mantenir la majoria parlamentària en detriment dels interessos de la major part de la societat israeliana. Segons la seva opinió, el millor exemple d´aquest "segrest"  que pateix el govern Netanyahu per part dels radicals el tindriem amb la declaració de la construcció de 1600 vivendes al barri de Ramat Schlomo a Jerusalem Est. A més a més, aquesta política intransigent seria la culpable de la mala imatge internacional que té Israel i del seu aïllament a l´exterior. Certament, també afirma que la independència dels palestins proclamada de manera unilateral no ressoldría els punts calents del conflicte i a més a més recorda la divisió entre el lideratge palestí, amb una Gaza sota control del Hamas i una Cisjordània governda per l´ANP. Però no ens enganyem. El seu article tendeix a presentar al govern israelià com un govern radicalitzat o en mans dels fanàtics i justament aquesta situació seria la causa de la distància amb l´administració Obama, de la paralització del procès de pau i de la demonització i aïllament de l´estat d´Israel en l´esfera internacional.

Fantàstic, oi? Com sempre, la culpa la té el govern israelià de torn i es que com ja hem dit aquesta argumentació del senyor Naím no es nova, ja la hem escoltat altres vegades: l´any 1977 va guanyar les eleccions el Likud de Menahem Beguin i va formar tot seguit una coalició de centre-dreta al govern, incloent a polítics laboristes com Moshé Dayan al ministeri d´afers exteriors o el famós arqueòleg Yigael Yadin, del partit centrista Dash. Doncs , ràpidament a Europa, temerosos de que per primer cop en trenta anys la dreta israeliana s´hagués fet amb el poder, ja es va dir que el president del govern israelià era un ex-terrorista del Irgún, que el seu govern era un govern radicalitzat cap a l´extrema dreta i que dificilment es conclourien amb èxit les negociacions de pau amb Egipte, dutes fins a aquell moment pel govern laborista d´en Y. Rabin. Finalment, tot i les dificultats i els entrebancs de les negociacions amb el govern egipci d´en Anwar Al-Sadat, es van firmar els acords de Camp David i entre 1979 i 1982 el govern israelià va concloure en varies fases la retirada del Sinaí, incloent els assentaments israelians com el de Yamit.

Posteriorment, a finals del 80 e inicis del 90, vam tornar a sentir la mateixa cantarella. En el contexte de la primera intifada i de la primera Guerra del Golf, es va tornar a dir que Israel estava dirigida per un radical d´extrema dreta, Y. Shamir, que torpedejaría les negociacions de pau amb l´OLP (que acabava de ser acceptada com a representant del poble palestí  pels EEUU després de la cimera d´Argel del 1988, on sobre el paper per primer cop els dirigents palestins van reconèixer el dret d´Israel a existir). Doncs bé, Saddam Hussein va bombardejar amb missils scout Tel Aviv i altres ciutats israelianes i el govern Shamir, d´aquell suposat radical i ex membre del Lehi, no va respondre als atacs per petició del govern americà, temerós de que una resposta israeliana pogués desfer la coalició de païssos àrabs aliats contra l´Irak de Saddam. Posteriorment, per a continuar amb aquesta política d´aproximació al món àrab i de desglaç en un món on la URSS ja anava en franca retirada, pocs mesos després del conflicte bèl.lic al Golf, els EEUU van patrocinar la cimera de pau de Madrid al Octubre del 1991 entre àrabs e israelians i aquestes van canalitzar dos anys després (1993) amb els coneguts acords d´Oslo, firmats a Washington el 13 de Septembre de 1993 per Y. Rabin i Y. Arafat amb Clinton fent d´anfitrió.

Al 1996, després d´una primavera atroç amb terribles atemptats terroristes suïcides a ciutats israelianes, el Likud de Bibi Netanyahu va tornar al poder després de guanyar unes eleccions contra pronòstic als laboristes llavors encapçalats per S. Peres. De nou van sonar les alarmes. Netanyahu, un radical de l´al.la més extrema del Likud, l´home que havia atiat la campanya de difamació en contra de Rabin fent-li el joc a l´extrema dreta, era el nou president del govern i novament es temía una total paralització del procés de pau. Doncs no, amb altibaixos, el procés va continuar (amb retirada israeliana d´hebron inclosa) i fins i tot  es van reempendre les negociacions de pau amb Siria, iniciades l´any 1992 pel govern Rabin. Finalment, tot i la mediació nordamericana, les negociacions van acabar fracassant l´any 1998 per obra i gràcia del vell Hafez Al-Assad que volia una retirada incondicional dels Alts del Golan com a condició prèvia per a la signatura d´un tractat de pau, enlloc d´acceptar una retirada gradual condicionada als acords de pau i a una paulatina normalització entre tots dos estats.

La mateixa cançó es va tornar a repetir a partir de l´any 2001, després de la victoria a les eleccions d´en Ariel Sharon. A Europa es va dir que l´extrema dreta israeliana havia pujat al poder, es va pintar a Sharon com un nazi o com un extremista a moltes vinyetes de premsa . A més a més, sense cap tipus de rigor històric, se li va atribuir la autoría de la massacre als camps de refugiats de Sabra i Xatila del 1982, obviant que els perpetradors havien estat els falangistes libanesos i que per la seva responsabilitat indirecta en els fets el llavors general Sharon ja havia pagat un alt preu polític. Doncs bé, el propi Sharon, que ja havia dirigit l´evacuació dels assentaments de Yamit al Sinaí, va donar un pas sense precedents al mes d´Agost del 2005: la retirada del excèrcit israelià de Gaza i el desmantellament dels assentaments israelians a la Franja, com els de Gush Katif. I la retirada va ser unilateral perque els dirigents palestins es negaven a posar fi a la intifada i a combatre eficaçment el terrorisme, un terrorisme brutal que atemptava contra civils israelians al transport públic, als bars i restaurants o fins i tot als campus universitaris. I és que els liders palestins pensaven que podrien treure profit del terrorisme jihadista del Hamas, del Jihad Islàmic palestí i del Tanzim, els homes del propi Arafat, per a aconseguir més cessions israelianes a les rondes negociadores. En altres paraules: el terror com a estratègia per a aconseguir rendiments polítics.

Tornant al present i al article d´en Naím, l´autor obvia que els palestins han volgut imposar la seva agenda per a tornar a seure a la taula de negociacions aprofitant que el govern Obama ha fet un intent d´aproximació al món àrab islàmic per a desmarcar-se de la política del seu antecessor, el president G. W. Bush, com per exemple va quedar molt clar en el discurs del Caire del mes de Maig de l´any passat. De fet, el govern Obama necessita el suport dels païssos àrabs sunnites tradicionalment ja aliats, com Arabia Saudita, Egipte o Jordània, a més a més d´intentar atreure´s a Siria, per a tenir èxit amb l´amenaça iraniana i per a poder sortir minimament airós dels vespers de l´Irak i de l´Afganistan. Els dirigents palestins són coneixedors d´aquesta situació i han volgut aprofitar la ocasió per a imposar la seva agenda abans de seure a la taula de negociació amb els liders israelians. El govern Obama ha picat a l´esquer i ha centrat les converses de pau a Jerusalem, criticant les construccions a un barri que fins i tot Yassir Arafat va reconèixer que formaría part d´Israel després de la finalització de les rondes negociadores. Amb aquesta postura conciliadora amb el programa nuclear iranià i crítica només amb Israel - insinuant que la política del govern Netanyahu posa en perill la vida dels soldats americans a l´Irak i a l´Afganistan - els membres de l´administració Obama estan donant ales als grups extremistes palestins i de tota la regió, com per exemple el Hizbulah o els seus patrons de Teheran.


A més a més, aquesta postura acrítica amb els palestins, ha afavorit que aquests vegin amb bons ulls que siguin els EEUU els que impossin la seva solució  al conflicte amb Israel perque això els permetrà dir en un futur que els acords van ser imposats i que per tant el conflicte  amb Israel continua latent. Tenir clar això és molt important, especialment si tenim en compte que els liders palestins mai s´han amagat del seu famós plà de destrucció d´Israel per etapes. Sense voler-ho, l´adminstració Obama, amb aquesta postura intransigent amb Israel i acritica amb els palestins, no està contribuïnt a la pau a la regió sinó que està donant ales als grups més extremistes de tot el pròxim Orient, especialment aquells que estan sota padrinatge de Teheran. 

Zp rep la seva pròpia medicina: Ceuta i Melilla són territoris ocupats

El govern espanyol d´en José Luís Rodríguez Zapatero gairebé dia si i dia també menciona que Israel ha d´abandonar els territoris palestins ocupats - en realitat són territoris en disputa perquè abans de la Guerra dels Sis dies estaven administrats  per Jordània però sense tenir-hi la sobirania reconeguda internacionalment - i potenciar el procès de pau (com si el seu èxit o  fracàs fossin nomès responsabilitat del govern israelià de torn). Doncs bé, resulta que el govern espanyol també té els seus "territoris ocupats": les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Segons informava ahir el diari El País, el govern del Marroc va penjar un  polèmic cartell  en àrab i en castellà al pas fronterer de Beni Enzar en el que avisava als ciutadans que viuen a Melilla de que havien de renovar els seus permisos d´importació de vehicles de Marroc sota la pena d´una multa. En el cartell estava escrit textualment: "Se comunica a los ciudadanos de la Melilla ocupada...".

Obviament, aquesta provocació marroquina ha provocat un profund malestar entre el govern i els polítics de la ciutat autònoma. En aquesta línea, Antonio Gutiérrez, diputat del PP en aquesta ciutat, ha afirmat que és tracta d´un atemptat a la sobirania espanyola i al bon veinatge.

El ministeri d´afers exteriors espanyol també transmetra la seva queixa per aquesta provocació al govern alauita. De fet, molt possiblement ho faci Juan Martínez Cattaneo, el cònsul espanyol a la ciutat veïna de Nador, quan es reunixi pròximament amb el governador provincial marroquí, Al Akel Benthami.

Imagino que serà una tèbia protesta que no impressionarà al govern marroquí, acostumat a la postura de cessió del govern de Zapatero, com per exemple ha passat amb el tema del Sàhara Occidental amb l´affaire Aminatu Haidar d´ara fà uns mesos. El govern espanyol va estar d´acord amb la maniobra del govern marroquí d´expulsar a Aminatu cap a Espanya i un cop es va veure en el fregat va ser incapaç de pressionar al govern de Rabat per a que acceptés el retorn de pacifista. Finalment, el preu a pagar pel retorn d´Aminatu va ser car: el govern de Zp va reconèixer obertament la sobirania marroquí sobre els territoris del Sàhara. Davant d´aquesta política claudicativa per a evitar conflictes amb Rabat, el govern marroquí farà cas omís de les queixes espanyoles, n´estic segur. El més graciós és que el populisme anti-israelià del govern de Zp ara se li gira en contra i el paga amb la seva pròpia medicina. Per últim, vull recordar que Espanya també té un vallat a totes dues ciutats autònomes però no amb finalitats defensives sinó per a evitar l´entrada d´emigrants il.legals a Europa. Ja veureu que poc trigarem a sentir que és un mur del Apartheid... Com li sentarà això al govern de Zp?

 

PD - Recordeu aquesta imatge? Zp en plè numeret populista anti-israelià. Vejam de que li servirà aquest populisme pro Aliança de Civilitzacions quan el Marroc renovi tard o d´hora la seva ofensiva i les seves reivindicacions per Ceuta i Melilla...

Salvador Paniker: la publicació del teu panflet antisemita si que ha estat un error ja consumat

El diari El País, seguint la seva tònica d´Israelofòbia políticament correcta cada cop més obertament antisemita, ha publicat el següent article d´opinió d´en Salvador Paniker, un suposat filòsof, que, amb molt bones paraules, un multiculturalisme i un pacifisme new age políticament correcte, disfressa un missatge d´odi i criminalitzador de l´estat d´Israel, del poble jueu i de la seva mil.lenaria tradició cultural i religiosa. En el seu panflet (no vull ni puc anomenar-lo article) no dubta a fer servir algunes de les argumentacions més característiques de la vella judeofòbia d´arrel cristiana. Vejam, parla d´una divinitat venjativa i rencorosa ,  parla d´una idea de pacte i de poble escollit basada en una superioritat, que és totalment alïena a la interpretació jueva, on el concepte de "poble escollit" vol dir escollit pel  Creador per a transmetre els valors del monoteísme ètic de la Torah a totes les nacions, sense ser ni millor ni pitjor que ningú. En fi..., tots els tòpics que us pogueu imaginar de la judeofòbia clàssica però amb un llenguatge més modernitzat i new age, defugint del clàssic llenguatge ranci, clerical de sacristia i de parroquia.

Tanmateix, no content amb això, expressa una idea molt afí entre molts judeofòbics: la desaparició del poble jueu o la seva dissolució en la societat Occidental. El sr. Paniker, que insisteix en aquesta idea en varies ocasions al llarg del article, reprodueix un dels grans objectius de l´esglèsia cristiana medieval i no tan medieval: la desaparició del poble jueu per la seva assimilació i conversió al Cristianisme. Paniker, amb un llenguatge més progre i laïcista, substitueix la conversió al Cristianisme medieval per una "benèfica" dissolució en "la gran corriente secularizada de la civilización occidental". La idea és la mateixa però el llenguatge és simplement més políticament correcte i adaptat als temps moderns.

Una altra idea molt comú entre els antisemites i que jo mateix he pogut escoltar en varies ocasions és la següent (copio literal):  

"Algunos amamos tanto a los judíos que preferiríamos tenerlos entre nosotros, diseminados, diluidos, enriquecedores, fértiles, cruzados con los gentiles, en vez de tenerlos aislados en un Estadonación artificial que sólo ha generado desgracias desde su nacimiento. Porque nos reconocemos en los grandes -y pequeños- nombres de la diáspora."

Aquesta idea expressa perfectament perquè Paniker considera que la creació de l´estat d´Israel és un "error consumat": als judeofòbics els agradaven els jueus medievals perquè depenien sempre de la bona voluntad del monarca, del emperador, del califa o del Tzar de torn. En cas de incitació a l´odi i de pogroms, com per exemple els patits pels jueus franco-alemanys al 1096 o els sefaradim a 1391, les víctimes jueves estaven indefenses dels seus agressors i només quedava aixecar novament el cap després del terrabastall. Avui en dia, existeix Israel que vetlla tan pels jueus isralians com pels de la diàspora amb la seva denúncia de la judeofòbia a tot el món. Ara el poble jueu ja no està sol davant de les agressions antisemites i això els Paniker de torn no ho poden païr i per això reneguen d´Israel i per correcció política ho intenten disfressar amb un multiculturalisme new age que en el fons no es creuen ni ells.

Per altra banda, com que considera que la creació d´Israel és un "error consumat", no dubta a tergiversar el conflicte de manera maniquea: Israel els dolents (imperialistes, conspiradors, estat artificial, lobby sionista, etc) i els palestins com els bons i els pobrets, agredits per l´imperialisme i per Israel, representant així el paper del salvatge bó, que tant agrada als progres actuals. Doncs bé, aquest tipus de periodisme és el políticament correcte a Catalunya i a la resta de l´estat espanyol durant els darrers anys. El que Paniker, Juan Miguel Muñoz, Eugenio García Gascón, Hernán Zin i companyia ignoren és que el destí d´Israel a mitjà i llarg plaç serà el destí de tot Occident. Si Israel desapareix - tal i com molts d´aquests periodistes i articulistes voldrien - aquesta serà la mateixa sort que correrà la civilització Occidental. Per a adonarse´n només cal escoltar als liders de Hamas, Hezbollah, Al-Qaida i altres grups fonamentalistes islàmic en àrab. De fet, no hi hà pitjor cec que aquell que no vol veure...

Iom Haatzmaut

El nostre desig per al pròxim aniversari. Mazal Tov!

Iom HaZikaron: en memòria dels caiguts en la defensa de l´estat d´Israel.

Desde fà més de seixanta anys, tret de notables excepcions com Egipte i Jordània, la major part dels païssos del món àrab-islàmic s´han negat a reconèixer el dret d´Israel a existir, és a dir, el dret d´autodeterminació del poble jueu en una petita part de la Palestina del mandat  britànic (que en uns inicis, fins l´any 1922-1923, també incloïa el regne haxemita de Jordània). Aquesta situació ha provocat que els jueus palestins, els membres del Yishuv, i posteriorment els israelians haguessin de combatre per la seva supervivència davant les amenaces d´extermini provinents de la Lliga àrab i dels païssos veïns en primer lloc, de l´OLP, Irak i siria en una segona etapa, i finalment de l´Iran i els seus satèl.lits regionals, com el Hizbol.lah al Liban i el Hamas a Gaza, en els darrers anys. El cost ha pagar ha estat altíssim. Milers de persones han donat la seva vida per a fer posible que l´estat d´Israel sigui a dia d´avui una realitat al mapa de l´Orient Mitjà. En homenatge a tots aquells herois que van lliurar la seva vida per la defensa de l´estat d´Israel i dels seus ciutadans així com també en homenatge de totes les víctimes del brutal terrorisme palestí dirigit en molt bona mesura contra població civil, desde el nostre húmil blog volem dedicar-los un poema escrit per en Shaul Txernijovsky, (1875-1943) un dels millors poetes en llengua hebrea de la primera meitat del segle passat. El poema porta per títol "De Guardia" i està ambientat en la violència anti-jueva desencadenada per la revolta àrabo-palestina de 1936.

DE GUARDIA (per Shaul Txernijovsky).

¡También esta noche renunciaremos al sueño!

Y en la palma de la mano - todo lo que quepa: - un palo,

el bastón, la azada, el rastrillo, el pico.

En la guardia, en el campo, en los trigales y en el frío, 

nos esforzaremos por escuchar el cálido latido,

la atronadora voz del desierto ansioso de saqueo y sediento de sangre.

¡También esta noche renunciaremos al sueño!

por un padre envejecido y una anciana madre, 

que santificaron el nombre del Señor con todas sus fuerzas,

bendijeron a la hija y ofrecieron al hijo

a la guerra santa contra los hombres salvajes.

Contra el hombre del desierto ansioso de saqueo y sediento de sangre.

¡También esta noche renunciaremos al sueño!

por un vergel de retoños: naranjas e higueras,

que empezaron a verdecer en un sueño de brotes,

exiguos esquejes en un tiesto de arcilla,

y por la mies que maduró para la siega

amarillenta y preparada para el moderno tractor.

¡También esta noche renunciaremos al sueño!

Por nuestro sencillo y manso ganado

que está aquí, con nosotros, en el establo, en el corral o en el pesebre;

que está cansado, como nosotros, por la tierra àrida

que humedece, como nosotros, con su grasa y su carne,

la magra tierra, el surco y la mies.

¡También esta noche renunciaremos al sueño!

para que la compañera duerma sin temor en la mirada,

corazón inquieto por su marido que está en el descampado, 

hombre obstinado y arraigado como el mismo cáctus.

De guardia, y en la palma de la mano todo lo que quepa,

por la "casa de los niños"(1) y por los niños que en ella habitan.

Tel Aviv, 13-05-1936.

(1)- "Beit HaYeladim" fà referència a la casa on vivien antigament els nens als primers kibbutzim ja que es considerava que els nens havien de ser educats per tota la comunitat del kibbutz.

El poema està extret del llibre següent: TCHERNIJOVSKY, S.; Cantos y baladas del período de Eretz Israel (1931-1943) poemas traducidos del hebreo, introducción y notas por Roser Lluch Oms, Granada, 1993, pp. 76-77 

 

El mosquit sionista està xuclant la sang dels àrabs, dels europeus i dels nordamericans.

La propaganda nazi, amb la finalitat de deshumanitzar al poble jueu com a pas previ per a facilitar els seus plans genocides, no va dubtar a comparar als jueus amb animals. Així, a diaris com Der Stürmer, els jueus eren caricaturitzats com a serps, aranyes, pops, etc. Doncs bé, en aquells moments (els anys inmediats i durant la II Guerra Mundial),  els liders de l´incipient nacionalisme àrab-palestí no amagaven les seves simpàties pro nazis i anti britàniques i molts d´ells, com per exemple Hadj Amin Al-Husseini o Fawzi el Kutub, van colaborar activament amb els nazis. Fruit d´aquesta corrent de simpatia, atiada pel seu antisemitisme comú, molta de la propaganda nazi va penetrar i va influenciar a molts liders, tant palestins com d´altres països del món àrab. De fet, avui dia, a moltes capitals del món àrab-islàmic, com per exemple El Caire, Damasc o Riad, es poden adquirir amb total tranquilitat panflets antisemites com els Protòcols dels Savis de Sió, El Jueu Internacional d´en Henry Ford o el Mein Kampf del propi Adolf Hitler. Doncs bé, una bona mostra de la influència de la propaganda nazi i de les seves tècniques demonitzadores en el actual món àrab ens la ofereix el periodista kuwaitià, Fakhri Hashem Al Sayed Rajab, qui va afirmar que els sionistes són mosquits xupopters que s´alimenten de la sang dels àrabs i dels contribuents europeus i nordamericans en un article publicat al diari Al-Qabas el passat dia 1 d´Abril. 

De fet, aquesta tàctica demonitzadora i copiada de la premsa nazi ja havia estat utilitzada per aquest periodista en altres ocasions. Per exemple, al mes de desembre de l´any passat, aquest sinistre panfletista va escriure un article en aquest mateix diari que portava per títol "l´escarbat sionista".

Però, tot i aquestes clares mostres de demonització antisemita, la diplomacia europea continua callant i no exigeix ni se li passa pel cap de fer-ho als governants àrabs que penalitzin les inicitacions a l´odi als mitjans de comunicació dels seus països. Clar, aquesta deu ser una de les concessions de l´anomenat Diàleg Euro-àrab... Però amb aquesta postura, el paper de mitjancer que la UE vol jugar queda totalment desprestigiat. 

Font: Memri Blog.