Dies abans havia estat la seu d´una de les situacions més ignominioses de les moltes que també acumula. Havia cedit micròfons i protagonisme, al líder d´un règim teocràtic, totalitari, que va passejar-se per l´Assemblea General mostrant el seu rosari d´improperis contra homosexuals, jueus, dones i principis bàsics de la llibertat. Novament, amb la presència sonora, estrafolària, vergonyant d´Ahmadineyad, l´ONU servia per a blanquejar una dictadura, per a donar-li carta d´igualtat amb la resta de països, i per cedir-li un altaveu privilegiat on escupir la bil.lis.
Res del que va passar és nou, i des que un dia va permetre que un líder autoritari i violent entrés amb una pistola a l´hemicicle i fes el seu discurs, un tal Arafat, la porta es va obrir per a tota mena de dictadors, ximples i provocadors: les pistoles es legitimaven, i els violents que cometien tota mena d´atemptats, rebien carta de naturalesa. Hi hauria qui diria que Arafat era el líder d´un poble en lluita, i que l´ONU cumplia amb el seu deure d´escoltar-lo. Tal vegada, però no recordo cap altre líder de cap país en lluita a la seu, i tampoc no recordo ni una sola ressolució en contra de l´ús d´adolescents palestins en atemptats, o del terrorisme indiscriminat que s´usa contra Israel. Doble vara de medir? Més aviat, solidaritat perversa. Si parlem de les comissions, la vergonya arriba a categoria de programa d´humor. Líbia bo i presidint drets humans, Síria decidint a la comissió de lluita contra el terrorisme (comissió que no ha servit per a una punyetera…, ni tan sols per a condenar l´atemptat d´Amia a Buenos Aires, on s´ha demostrat la implicació d´Iran), cap ressolució contra l´esclavatge de la dona als països islàmics, inoperàcia davant del drama del Sudan…
El renovat interès en el desenvolupament de programes nuclears dels païssos del orient mitjà procedeix de l´interès del Iran per a adquirir armes nuclears. Una arma nuclear iraniana pot donar com a resultat un accelerat esforç per a aconseguir armament nuclear en molts altres païssos de la regió.
El candidat més probable per a encetar aquesta cursa nuclear es Turquía. Ankara considera que un Iran nuclear pot ser un rival perillós que podría aprofitar el seu arsenal per a reclamar un paper hegemònic a la regió a costa de les aspiracions turques.
Egipte, Arabia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Algèria, el Marroc i posiblement també Jordania es podrien unir a la lluita per a aconseguir armes nuclears. Tots ells han declarat recentment que volen aconseguir armes atòmiques amb objectius pacífics.
Per descomptat, ningú pensa que païssos que controlen enormes quantitats de reserves petrolíferes hagin entès de manera repentina que l´energía atòmica – que és coneguda desde si fà no fà sis dècades – pot resoldre les seves necesitats energètiques.
El problema és que el Tractat de No Proliferació d´Energía Nuclear (NPT, segons les seves sigles en anglès), del qual molts d´aquests païssos en són membres, permet molts dels passos necessaris per a obtenir armament nuclear amb l´excusa de desenvo
lupar un programa d´energía atòmica per a ús civil. Per exemple, seguint les normes del NPT és possible duur a terme un programa d´enriquiment d´urani, que és un component bàsic per a l´elaboració d´armament nuclear.
Un major avanç de l´Iran en el seu programa nuclear implica que més païssos de la regió debateixin sobre els seus propis plans nuclears. A inicis del 2004, fonts oficials saudites van anúnciar que consideraven la possibilitat de comprar, o d´arrendar, armes nuclears a la Xina o al Paquistan. Abans, Egipte havia anunciat que estaba construïnt una gran instal.lació nuclear per a la desalinització de l´aigua i van afirmar que havien rebut la “tecnologia sensible” de Libia.
Siria també va declarar que intentava enriquir urani i Algèria està construïnt un segon reactor nuclear (per a fins destinats a la investigació), i també va signar al Gener del 2006 un tractat de cooperació nuclear amb Rússia.
A finals del 2006, l´Arabia Saudita i cinc membres del consell de cooperació del golf pèrsic van acordar l´assignació d´un comitè d´experts per a explorar les possibilitats del ús de l´energia nuclear amb fins pacífics.
Inclús el rei de Jordania, Abdallah, al Gener passat, va declarar que la situació nuclear del Orient Mitjà ha canviat, i al Juliol va negociar amb el primer ministre canadenc la compra d´un reactor nuclear.
El missatge que Israel pot donar als païssos europeus que es mostren reticents alhora de sancionar a l´ Iran és que la proliferació nuclear a l´Orient Mitjà no nomès és perillosa per a Israel, sinó també per al món sencer.
