El desastre de l´ONU

Benvolguts lectors:

Us proposo la lectura d´un interessant article de Pilar Rahola sobre la inoperància de les Nacions Unides i sobre el seu doble raser en molts conflictes, deixant una tribuna lliure a demàgogs presidents de govern o a terroristes sense escrúpols com per exemple Yassir Arafat. Si voleu llegir l´article en castellà, cliqueu aquí.

El Desastre de l´O.N.U.

Per Pilar Rahola. Font: el blog de Pilar Rahola (2 d´Octubre del 2007).

Mentre els famelics ciutadans de la vella Birmània mantenen el pols a la temible tirania que els domina, i els primers morts comencen a amuntagar-se en la consciència del món, l´ONU ha tornat a demostrar la seva inoperància més flagrant, tal vegada, la seva més flagrant indecència. I és l´última d´una llista inacabable de vergonyes. El que ha passat no és nou: una dictadura, membre del consell de seguretat, Xina, i una semi dictadura també membre, Rússia, han vetat una simple resolució simbòlica de denúncia contra una altra dictadura, el despòtic règim birmà. Tot queda a casa… És a dir, i és l´enèssima vegada, per a preservar simbòlicament la decència dels drets humans, l´ONU ha tornat a ser inútil. Dies abans havia estat la seu d´una de les situacions més ignominioses de les moltes que també acumula. Havia cedit micròfons i protagonisme, al líder d´un règim teocràtic, totalitari, que va passejar-se per l´Assemblea General mostrant el seu rosari d´improperis contra homosexuals, jueus, dones i principis bàsics de la llibertat. Novament, amb la presència sonora, estrafolària, vergonyant d´Ahmadineyad, l´ONU servia per a blanquejar una dictadura, per a donar-li carta d´igualtat amb la resta de països, i per cedir-li un altaveu privilegiat on escupir la bil.lis.

Res del que va passar és nou, i des que un dia va permetre que un líder autoritari i violent entrés amb una pistola a l´hemicicle i fes el seu discurs, un tal Arafat, la porta es va obrir per a tota mena de dictadors, ximples i provocadors: les pistoles es legitimaven, i els violents que cometien tota mena d´atemptats, rebien carta de naturalesa. Hi hauria qui diria que Arafat era el líder d´un poble en lluita, i que l´ONU cumplia amb el seu deure d´escoltar-lo. Tal vegada, però no recordo cap altre líder de cap país en lluita a la seu, i tampoc no recordo ni una sola ressolució en contra de l´ús d´adolescents palestins en atemptats, o del terrorisme indiscriminat que s´usa contra Israel. Doble vara de medir? Més aviat, solidaritat perversa. Si parlem de les comissions, la vergonya arriba a categoria de programa d´humor. Líbia bo i presidint drets humans, Síria decidint a la comissió de lluita contra el terrorisme (comissió que no ha servit per a una punyetera…, ni tan sols per a condenar l´atemptat d´Amia a Buenos Aires, on s´ha demostrat la implicació d´Iran), cap ressolució contra l´esclavatge de la dona als països islàmics, inoperàcia davant del drama del Sudan…

L´ONU és, avui, un vell dinosaure que manté estranyament una patina de prestigi, atiat permanentment per una progressia dogmàtica que ha oblidat el sentit crític al calaix dels records, i que usa l´ONU per donar-li al clatell d´Estats Units o d´Israel. Per a res més serveix l´ONU avui. No serveix per a lluitar contra cap dictadura. Però és molt útil per a desprestigiar dues les democràcies més sòlides del món. Ara és Birmània qui pateix la seva inoperància, i així, la seva tragèdia, es mostra encara més abandonada. Trist paper el d´una organització que va néixer per a preservar la llibertat al món, i ha esdevingut l´aliada de les tiranies.