Detingut el darrer dels linxadors de Ramallah que quedava en llibertat.

Aquest Dimecres ha estat detingut a la ciutat de Nablus, Haiman Zaban, el darrer dels participants en el linxament de dos reservistes israelians - Yossef Avrahami i Vadim Nurtzitz - a Ramallah, ara fà gairebé set anys, que encara estava en llibertat.

Si voleu llegir la notícia en anglés del diari israelià Jerusalem Post, cliqueu aquí.

Si voleu veure algunes imatges relacionades amb aquell brutal e inhumà assassinat, cliqueu aquí. (Les imatges són bastant fortes).

oposant-se a l´amenaça de l´Iran.

Interesant anàlisi de l´actualitat a l´Orient Mitjà i especialment de l´amenaça que pot significar un Iran nuclear. L´ex embaixador d´Israel a l´estat espanyol, Shlomo Ben Ami, defensa que un acord integral de pau israelo - palestí pot ser la millor alternativa per a frenar l´estratègia de la República islàmica d´Iran. Si voleu llegir l´article en llengua castellana, cliqueu aquí.

Oposant-se a l´amenaça iraniana.

Per Shlomo Ben Ami. Fonts: Yediot Aharonot (29 - 08 - 2007) i Argentinos Amigos de Shalom Ajshav.

El malson d´un Iran nuclear obsesiona a israelians i àrabs, tanmateix Israel i els EEUU són els únics que pugnen amb força per a frenar les ambicions iranianes. El triangle Israel – EEUU – Iran és on es troba situda l´arrel del problema, així com una possible solució.

La revolució de Khomeini de fet va acabar amb la vella aliança israelo – iraniana, tot i això les relacions entre ambos països van continuar, amb l´estimul dels EEUU. L´afer “Iran – contra” que va veure com Israel proporcionaba armes a Iran en la seva guerra contra l´Irak n´es un exemple.

Com a dos poders no àrabs en un ambient àrab hòstil, Israel i l´Iran van compartir interessos comuns que ni tan sols la revolució islàmica va poder borrar.

Israel i l´Iran tan sols van arribar al punt de la confrontació oberta durant el mandat de Rabin. Això va ser una conseqüència del canvi estràtegic que va seguir a la victòria nordamericana a la Guerra del Golf i al colapse de l´Unió Soviètica. El procés de pau àrabo – israelià, sota el patrocini dels Estats Units, va produir una serie de consecucions impressionants – la cimera de pau a Madrid, els acords d´Oslo, el tractat de pau entre Israel i Jordania, un quasi acord amb Siria i l´establiment de embaixades o consolats israelians a la majoria de païssos àrabs. Tot això va esdevindre un malson per a l´Iran que cada cop s´estava veient més aïllat.

En aquesta cruïlla, Israel i l´Iran – dues forces que s´enfronten per la supremacía en una regió ràpidament canviant – van escollir presentar un debat estràtegic entre ells en termes ideològics. Ara la confrontació va marcar a Israel, que carrega a les seves esquenes el fet de ser un far de la democracia a la regió i també amb el fet de lluitar contra la propagació del imperi xiïta, l´Iran, que va escollir defensar la revolució atraient a les masses àrabs en nom dels valors islàmics i amb la lluita contra els liders traïdors que renunciaren als drets palestins. Però l´Irán, era molt més que això, era enemic d´Israel i era enemic d´una possible reconciliació àrabo – israeliana. Consecuentment, el règim dels “Aiatollahs” escollí incitar a les masses agafant com a bandera un discurs anti-jueu i panislamista, com una manera d´acabar amb l´aïllament de l´Iran i presentar les seves ambicions regionals d´una manera aceptable a les masses sunnites.

Atacar a l´Iran pot ser massa perillós.

No obstant Israel té raons encara per a preocupar-se, perquè un Irán nuclear pot animar als enemics regionals d´Israel i accelerar el desenvolupament d´una cursa armamentística que pot acabar en un greu descontrol.

Un atac sobre les instal.lacions nuclears iranianes pot ser massa perillós i els seus resultats són incerts. Les sancions econòmiques, tan severes com es vulguin, no portaran al govern de Teherán a claudicar. La divisió interna entre les élits iranianes tampoc portarà a un canvi de règim en un futur a curt plaç.

A pesar de tot el radicalisme no és necessariament una senyal d´irracionalitat i l´Iran de la revolució islàmica ha proporcionat proves de pragmatisme en el passat: l´Iran va donar suport als Estats Units a la primera guerra del golf, tanmateix va quedar desubicada a la conferència de pau de Madrid. També va donar suport als EEUU en la seva guerra contra l´Afganistan dels Taliban.

A la primavera del 2003, quan l´excèrcit dels Estats Units va derrotar al de Sadam Hussein, els iranians assetjats van actuar amb rapidesa solicitant una vasta negociació on tots els problemes serien discutits, inclús la qüestió nuclear, Israel, el Hamas o el Hezbollah. A més, el govern de la República islàmica va afirmar que mai més boicotejaría el procés de pau àrabo – israelià.

Tanmateix, l´arrogància de la conservadora administració dels EEUU va impedir una resposta pragmàtica a les noves veus provinents de Teheran. La línea mantenida per l´eix Cheney – Rumsfeld va ser la de “cap conversació amb el mal”.

Quan la política dels EEUU a Orient Mitjà és va manifestar com a inestable, la postura iraniana es va capgirar. No obstant, està clar que l´unica manera d´encarar aquest carreró sense sortida és mitjançant un vast procés negociador. Però això no passarà a través de sancions diplomàtiques o del desplegament nordamericà de mètodes de la Guerra Freda amb mires a esmicolar la columna vertebral de l´Iran, portant-lo a una destructiva cursa armamentística.

L´Iran no aumenta el creixement de la seva influència regional mitjançant el seu pressupost militar, que encara és més baix que el dels seus enemics, sinó, desde el desafiament que suposa als EEUU e Israel usant “tàctiques de baixa intensitat”.

La millor manera de minar l´estrategia iraniana, basada en una constant inestabilitat de la regió, és mitjançant la firma d´un acord de pau integral àrabo – israelià acompanyat d´una massiva inversió en el desenvolupament humà. Això haurà d´anar segit pel finançament internacional per a la creació d´un sistema de pau i seguretat a un Orient Mitjà lliure d´armament nuclear.

Neonazis a Israel

El passat Diumenge va ser detinguda una banda de Skinheads neonazis a la ciutat de Petah Tikva. Els joves caps rapats, procedents de païssos de la ex Unió Soviètica, es dedicaven a agredir als emigrants, drogadictes o als jueus observants.

Desafortunadament, en els darrers mesos s´han produït diversos actes vandàlics amb un marcat caràcter antisemita i neonazi a Israel. Desde el meu blog vull indicar la meva enèrgica protesta per aquests lamentables fets.
Us deixo amb alguns links d´interés sobre aquest tema:

Imatges de pintades antisemites i d´esvàstiques a una sinagoga de Petah Tikva. Cliqueu aquí.

Video filmat per uns neonazis on mostren la pallissa que propinen a un drogadicte. Abans d´estomacar-lo, l´obliguen a demanar perdó al poble rus per ser jueu i pendre drogues. Cliqueu aquí.

Imatge on es pot veure una bandera d´Israel cremada per joves neonazis d´origen rus. Cliqueu aquí.

Cap a la tercera intifada

El periodista Dror Zeevi, en un article d´opinió publicat al diari israelià Yediot Aharonot, analitza les consecuències negatives que pot tenir un nou fracàs a la cimera regional de pau del pròxim novembre i dóna algunes idees per tal d´evitar-les. Si voleu llegir aquest texte integre en llengua castellana, cliqueu aquí.

Cap a la tercera intifada.

per: Dror Zeevi. Fonts: Yediot Aharonot (03 - 09 - 2007) i Povesham.

Un cop més, bufen vents d´Oslo al pròxim orient. Ex perseguits s´abracen amb els seus ex perseguidors i es fan fotos junts, sonrients. Els palestins novament cauen en la temptació de creure que la seva redempció està al caure i tots ens preparem com si haguessim de rebre una gran notícia. Tots els passos estan orientats a la preparació del terreny per a la cimera regional que planifiquen els nord americans per al próxim Novembre, encara que és de preveure que el seu final serà un fracàs, i com recordem de passades negociacions, el fracàs d´una cimera de pau es tradueix en la renovació de la violència.

Quan l´espasa de Dàmocles de la comissió Winograd encara amenaça al seu cap i les causes penals en la seva contra s´acumulen, Ehud Olmert conta amb un suport mínim de l´opinió pública israeliana. En tal situació, no té cap possibilitat de repetir el que Ariel Sharon va fer fà tan sols un parell d´anys, desmantellar els assentaments. Per a poder fer això és necessari autoritat i una sensació de suport públic. El que els colons van haver d´aceptar en el passat com la decissió d´un govern democràtic que comptava amb un bon suport popular, es veurà ara com l´intent d´un polític en problemes que intenta aferrar-se a la poltrona. No funcionarà.

Des del bandol palestí, les coses són molt més complicades. L´index de popularitat del president de la ANP Abu Mazen no es gaire diferent al de Ehud Olmert. Està considerat com un lider fracassat, mancat de determinació i de carisma. A diferència d´Olmert, Abu Mazen ja va anticipar que no es presentarà a les pròximes eleccions, i el govern que va apadrinar sota la presidència de Salam Fayad és un govern provisional, amb una autoritat limitada, fins a la celebració dels pròxims comicis.
Aquest govern té menys autoritat per a duur a terme concessions sobre el dret del retorn i sobre qüestions territorials que el govern d´Olmert. L´opinió pública palestina rebutjarà qualsevol acord que no entri en els parametres que va establir el seu antecessor, Iassir Arafat. Abu Mazen en té consciència d´això i sap que amb qualsevol altre tipus d´acord está posant el cap a la guillotina, i per aquests motius evitarà firmar qualsevol acord amb els parametres que Israel proposa i espera. Per això insisteix al menys un cop per setmana en la necessitat d´arribar a pre acords clars abans de la reunió de la conferència regional.
Però inclús si s´arma de coratge i amb el suport dels liders àrabs moderats firma un acord estil “Oslo millorat” o “Camp David”, s´ha de recordar que Abu Mazen no té cap possibilitat d´imposar-lo, al menys a la meitat dels territoris palestins, ja que la Franja de Gaza no està sota la seva autoritat i en parts de Cisjordania depèn de la bona voluntat dels homes forts que són els que realment governen el territori. I això sense mencionar el boicot que planegen Iran i Siria.

Tot el procès de pau és pot ensorrar com un castell de cartes quan fracassi la cimera regional, Quan Olmert i Abu Mazen retornin a les seves llars amb les mans buides, i es pot desencadenar una onada de violència molt pitjor que les anteriors. Però tots dos presidents ja estan inmersos en aquest procès de pau i no poden frenar-lo. En aquesta situació i per a frenar la possible onada de violència, els dos liders han de realitzar activitats preparatòries. En primer lloc, definir uns objectius limitats en la pròxima cimera de pau, que siguin facilment realitzables, tals com la retirada del Tzahal de la major part de Cisjordania, la construcció d´ una infraestructura econòmica conjunta i l´entrega de nous símbols de soberania palestina, com per exemple una moneda pròpia. En segon lloc, s´ha d´actuar amb rapidesa per a disminuir les expectatives en totes dues parts. S´han d´activar tots els mitjans possibles per a explicar les dificultats a tots dos pobles i aclarar-los que és impossible arribar a un acord global en aquesta etapa. I, per últim, donar esperances d´un futur millor al poble palestí mitjançant una serie de canvis positius en la seva situació actual.

Repetits actes vandàlics a la Casa de Sefarad a Còrdova.

Desde Casa de Sefarad de Còrdova, un centre privat i laic que s´encarrega de divulgar i recuperar el ric llegat sefardita, m´informen dels reiterats actes vandàlics que pateix la seva seu, com per exemple el sofert el passat mes d´Agost, quan joves Skinheads d´ultradreta van fer grans pintades amb lemes antisemites com "jueus fora" o "perill, jueus" en Alemany.

Si voleu llegir més detalls sobre aquest despreciable incident, cliqueu aquí.

Desde el meu blog vull manifestar el meu suport a la gent de Casa de Sefarad i vull expressar la meva enèrgica condemna amb aquestes postures antisemites i amb aquests actes vandàlics.

Palestina com a estat fallit.

En aquest interessant article, el professor de ciències polítiques de la Universitat Hebrea de Jerusalem Shlomo Avineri ens analitza dues de les principals causes del fracàs de la comunitat palestina en les seves aspiracions estatals: la desunió i la dificultat per a crear institucions comunitàries d´autogovern. Si voleu llegir aquest magnífic texte en llengua castellana, cliqueu aquí.

Palestina com a estat fallit.

Per: Shlomo Avineri. Font: Project Sindicate (Juliol del 2007).

Cada setmana que passa sembla que Palestina dóna un nou pas enrera. El fracàs del president Mahmoud Abbas per a convocar una assemblea legislativa palestina degut al boicot de Hamas pot conduir de manera inexorable al colapse definitiu de les estructures polítiques que es van crear amb els acords de pau d´Oslo.

Els palestins consideren la seva història com una lluita contra el Sionisme i l´estat d´Israel. Però la realitat és més complexa, i ha estat marcada pels repetits fracasos per a crear un corpus polític coherent, inclús quan s´han presentat oportunitats històriques.
Potser el primer fracàs va succeïr a l´any 1920, quan les autoritats britàniques a Palestina van alentar a les dues comunitats nacionals – jueus i àrabs – a que establissin institucions comunitàries d´autogovern que s´encarreguessin de l´educació, la seguretat social, la vivenda i l´administració local.

Els jueus – que en aquells moments eren menys del 20 % del total de la població a la Palestina del mandat britànic – van establir el que es va conèixer com “el Comitè Nacional” (Va´ad Leumí), basat en un òrgan escollit democràticament, la Assemblea Representativa dels jueus palestins. Per a l´ elecció dels seus membres es feien votacions regulars, en les que en ocasions competien fins a una dotzena de partits. Aquesta institució autònoma es va convertir en la precursora de l´estructura política del naixent estat jueu, i els seus liders – David Ben Gurion entre ells – van sorgir com la futura élit política d´Israel. El nou estat va tenir èxit com a nació, amb una vida parlamentaria activa i en ocasions turbulenta, precisament perque els seus liders van saber aprofitar aquesta oportunitat.
Tanmateix, els palestins mai van crear estructures pre – estatals similars: es va crear un un Comitè Superior Àrab, format per notables regionals i tribals, però mai es van celebrar eleccions. El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al- Husseini (que posteriorment va ser aliat de l´Alemanya nazi), es va convertir en el seu president, però aquest òrgan mai va ser capaç de crear un lideratge nacional amb acceptació general, ni va poder oferir a la comunitat àrab la varietat de serveis educatius i de seguretat social que les institucions jueves van donar a la seva.

El segon fracàs va tenir lloc en el contexte de la revolta àrab contra l´administració britànica de 1936 a 1939, que va anar acompanyada de grans atacs terroristes contra la població civil jueva de Palestina. La pròpia revolta va ser reprimida de manera violenta per l´excèrcit britànic, però previament una divisió a la comunitat palestina ja havia provocat la creació de dues milicies armades – una basada en el clan Husseini i l´altre en el Nashashibi, més moderat – que es van atacar salvatgement entre si. Hi va haver més víctimes palestines a causa d´aquests enfrontaments que a mans de l´excèrcit britànic o de les forces d´autodefensa jueves.

El tercer fracàs – molt més tràgic – es va produir en els anys 1947 – 48, quan els àrabs palestins van rebutjar el plà de partició de les Nacions Unides, que defensava la creació d´un un estat àrab independent i d´un altre jueu un cop els britànics es retiressin del territori. Mentres que la comunitat jueva de Palestina va aceptar aquesta solució, els àrabs palestins, amb el suport dels païssos de la Lliga Àrab, la van rebutjar i li van declarar la guerra al naixent estat d´Israel.

La derrota àrab – palestina en aquesta empresa i el problema resultant dels refugiats va ser un moment de definició per als palestins. Però el que de vegades es perd de vista en aquest relat es que, mentres pràcticament tots els sectors de la societat árab de Palestina van rebutjar el plà de partició de les Nacions Unides, els palestins van ser incapaços de disenyar institucions polítiques coherents i un comandament militar unificat amb el que poder afrontar a la comunitat jueva que era molt més petita. En contrast, l´assetjada comunitat jueva, dirigida per David Ben Gurion i les forces d´autodefensa jueves (la Hagannah) van ser capaces de mobilitzar, mitjançant les seves institucions democràtiques i un dissentiment marginal, els recursos necessaris per a una campanya militar exitosa.
En efecte, molts liders polítics palestins van fugir cap a Beirut o El Caire un cop que la violència es va iniciar. El clan Husseini va establir la seva milicia a l´ àrea de Jerusalem. Aprop de Tel Aviv, a la colindant Jaffa, es va fer amb el control del territori una milicia adversària, sota el comandament de Hassan Salameh. Al nord del país, una milicia d´origen sirià, dirigida per Fawzi Al – Kaukji, va atacar les poblacions jueves próximes. Els àrabs de Haifa, més moderats, van intentar mantenir-se neutrals en els enfrontaments sense gaire èxit.
La desunió va fer que la derrota àrab fós casi inevitable. A més a més, les ferides de la guerra civil virtual dels anys 30 encara no han cicatritzat: la desconfiança mútua i el record de les massacres destructives van viciar la cooperació y la confiança.

El darrer fracàs va tenir lloc amb els acords d´Oslo de 1993 entre Israel i la OLP, i l´establiment d´una Autoritat Nacional Palestina sota la direcció de Iassir Arafat. Enlloc de crear les infraestructures del futur estat palestí, amb les diverses funcions que poc a poc es van transferir de l´excèrcit israelià a la Autoritat Palestina, Arafat va crear un “estat Mukhabarat” (estat policial), com Egipte, Siria i (fins la caiguda de Sadam Hussein) Irak. Arafat i els seus seguidors de Fatah van crear gairebé una dotzena de cossos de seguritat rivals – alguns cops indistingibles de les milicies basades en els clans – que consumien més d´ un 60 % del pressupost de la Autoritat Palestina, a costa de l´educació, vivenda, seguretat social, i la rehabilitació dels refugiats. Hamas va irrompre amb força en aquest buit amb la seva red d´escoles, serveis socials, centres comunitaris i organitzacions d´ajuda. La presa del poder a Gaza per part del Hamas només ha estat el pas més recent de tots aquests esdeveniments.

És fàcil culpar a individus de l´actual crisi palestina – ja sigui a Arafat o Abbas. És encara més fàcil culpar a l´ocupació israeliana o a les polítiques nord-americanes. Certament hi ha moltes culpes a repartir. Però tots els moviments nacionalistes – el grec, així com el polonès, el jueu o el kurd – s´inicien en l´adversitat. Els palestins ténen una història díficil de desunió interna i de conflictes fatricides a superar. Es troben en un moment clau i depèn d´ells trascendir la seva tràgica herència. Ningú pot ajudar-los sino formen un lideratge coherent, consensuat i raonablement unificat – el que el propi Abbas denomina “una llei, una autoritat, un arma”.

Visiti Israel amb AGAI

L´Associació Galega d´Amistat amb Israel (AGAI) està organitzant un magnífic viatge a l´estat d´Israel per a la primera quinzena de Novembre.

Si voleu obtenir més informació o us interessa la proposta, podeu escriure a: agai_galicia_israel@yahoo.es