Avui, Moisés Naím ha publicat al diari El País un article que porta per títol "¿Palestina Soberana?", on exposa que internacionalment guanya terreny la idea d´una proclamació d´independència unilateral per part dels palestins. En opinió de Naím, l´aïllament internacional d´Israel, el deteriorament de les relacions entre el govern Netanyahu i l´administració Obama i la simpatía internacional que desperta la causa palestina serien factors que provocarien un ràpid reconeixement del nou estat palestí en molts païssos arreu del món fins i tot si la seva independència fós declarada de manera unilateral, sense arribar a cap tipus d´acord amb l´estat d´Israel.
Moisés Naím indica que l´estancament de les negociacions de pau [obviament desde que els palestins van decidir abandonar la taula de negociacions de manera unilateral després de rebutjar la oferta d´Ehud Olmert a Annàpolis], la manca d´una "fulla de ruta" creible, els escassos resultats del mitjancer dels EEUU, George Mitchell, a la regió i la debilitat política del govern israelià i palestí són les condicions que afavoririen aquesta proclamació d´independència unilateral per part dels palestins. Justament, al parlar de la debilitat dels governs israelians i palestins, el sr. Naím reprodueix un dels tòpics que ja hem sentit en moltes ocasions durant els darrers trenta anys: una minoría fanatitzada de colons, polítics d´ultradreta i partits religiosos (Shash, el Partit Nacional-religiós, etc) tindrien "segrestat" el govern israelià de torn que hauría de fer concessions a aquests grups extremistes per a poder mantenir la majoria parlamentària en detriment dels interessos de la major part de la societat israeliana. Segons la seva opinió, el millor exemple d´aquest "segrest" que pateix el govern Netanyahu per part dels radicals el tindriem amb la declaració de la construcció de 1600 vivendes al barri de Ramat Schlomo a Jerusalem Est. A més a més, aquesta política intransigent seria la culpable de la mala imatge internacional que té Israel i del seu aïllament a l´exterior. Certament, també afirma que la independència dels palestins proclamada de manera unilateral no ressoldría els punts calents del conflicte i a més a més recorda la divisió entre el lideratge palestí, amb una Gaza sota control del Hamas i una Cisjordània governda per l´ANP. Però no ens enganyem. El seu article tendeix a presentar al govern israelià com un govern radicalitzat o en mans dels fanàtics i justament aquesta situació seria la causa de la distància amb l´administració Obama, de la paralització del procès de pau i de la demonització i aïllament de l´estat d´Israel en l´esfera internacional.
Fantàstic, oi? Com sempre, la culpa la té el govern israelià de torn i es que com ja hem dit aquesta argumentació del senyor Naím no es nova, ja la hem escoltat altres vegades: l´any 1977 va guanyar les eleccions el Likud de Menahem Beguin i va formar tot seguit una coalició de centre-dreta al govern, incloent a polítics laboristes com Moshé Dayan al ministeri d´afers exteriors o el famós arqueòleg Yigael Yadin, del partit centrista Dash. Doncs , ràpidament a Europa, temerosos de que per primer cop en trenta anys la dreta israeliana s´hagués fet amb el poder, ja es va dir que el president del govern israelià era un ex-terrorista del Irgún, que el seu govern era un govern radicalitzat cap a l´extrema dreta i que dificilment es conclourien amb èxit les negociacions de pau amb Egipte, dutes fins a aquell moment pel govern laborista d´en Y. Rabin. Finalment, tot i les dificultats i els entrebancs de les negociacions amb el govern egipci d´en Anwar Al-Sadat, es van firmar els acords de Camp David i entre 1979 i 1982 el govern israelià va concloure en varies fases la retirada del Sinaí, incloent els assentaments israelians com el de Yamit.
Posteriorment, a finals del 80 e inicis del 90, vam tornar a sentir la mateixa cantarella. En el contexte de la primera intifada i de la primera Guerra del Golf, es va tornar a dir que Israel estava dirigida per un radical d´extrema dreta, Y. Shamir, que torpedejaría les negociacions de pau amb l´OLP (que acabava de ser acceptada com a representant del poble palestí pels EEUU després de la cimera d´Argel del 1988, on sobre el paper per primer cop els dirigents palestins van reconèixer el dret d´Israel a existir). Doncs bé, Saddam Hussein va bombardejar amb missils scout Tel Aviv i altres ciutats israelianes i el govern Shamir, d´aquell suposat radical i ex membre del Lehi, no va respondre als atacs per petició del govern americà, temerós de que una resposta israeliana pogués desfer la coalició de païssos àrabs aliats contra l´Irak de Saddam. Posteriorment, per a continuar amb aquesta política d´aproximació al món àrab i de desglaç en un món on la URSS ja anava en franca retirada, pocs mesos després del conflicte bèl.lic al Golf, els EEUU van patrocinar la cimera de pau de Madrid al Octubre del 1991 entre àrabs e israelians i aquestes van canalitzar dos anys després (1993) amb els coneguts acords d´Oslo, firmats a Washington el 13 de Septembre de 1993 per Y. Rabin i Y. Arafat amb Clinton fent d´anfitrió.
Al 1996, després d´una primavera atroç amb terribles atemptats terroristes suïcides a ciutats israelianes, el Likud de Bibi Netanyahu va tornar al poder després de guanyar unes eleccions contra pronòstic als laboristes llavors encapçalats per S. Peres. De nou van sonar les alarmes. Netanyahu, un radical de l´al.la més extrema del Likud, l´home que havia atiat la campanya de difamació en contra de Rabin fent-li el joc a l´extrema dreta, era el nou president del govern i novament es temía una total paralització del procés de pau. Doncs no, amb altibaixos, el procés va continuar (amb retirada israeliana d´hebron inclosa) i fins i tot es van reempendre les negociacions de pau amb Siria, iniciades l´any 1992 pel govern Rabin. Finalment, tot i la mediació nordamericana, les negociacions van acabar fracassant l´any 1998 per obra i gràcia del vell Hafez Al-Assad que volia una retirada incondicional dels Alts del Golan com a condició prèvia per a la signatura d´un tractat de pau, enlloc d´acceptar una retirada gradual condicionada als acords de pau i a una paulatina normalització entre tots dos estats.
La mateixa cançó es va tornar a repetir a partir de l´any 2001, després de la victoria a les eleccions d´en Ariel Sharon. A Europa es va dir que l´extrema dreta israeliana havia pujat al poder, es va pintar a Sharon com un nazi o com un extremista a moltes vinyetes de premsa . A més a més, sense cap tipus de rigor històric, se li va atribuir la autoría de la massacre als camps de refugiats de Sabra i Xatila del 1982, obviant que els perpetradors havien estat els falangistes libanesos i que per la seva responsabilitat indirecta en els fets el llavors general Sharon ja havia pagat un alt preu polític. Doncs bé, el propi Sharon, que ja havia dirigit l´evacuació dels assentaments de Yamit al Sinaí, va donar un pas sense precedents al mes d´Agost del 2005: la retirada del excèrcit israelià de Gaza i el desmantellament dels assentaments israelians a la Franja, com els de Gush Katif. I la retirada va ser unilateral perque els dirigents palestins es negaven a posar fi a la intifada i a combatre eficaçment el terrorisme, un terrorisme brutal que atemptava contra civils israelians al transport públic, als bars i restaurants o fins i tot als campus universitaris. I és que els liders palestins pensaven que podrien treure profit del terrorisme jihadista del Hamas, del Jihad Islàmic palestí i del Tanzim, els homes del propi Arafat, per a aconseguir més cessions israelianes a les rondes negociadores. En altres paraules: el terror com a estratègia per a aconseguir rendiments polítics.
Tornant al present i al article d´en Naím, l´autor obvia que els palestins han volgut imposar la seva agenda per a tornar a seure a la taula de negociacions aprofitant que el govern Obama ha fet un intent d´aproximació al món àrab islàmic per a desmarcar-se de la política del seu antecessor, el president G. W. Bush, com per exemple va quedar molt clar en el discurs del Caire del mes de Maig de l´any passat. De fet, el govern Obama necessita el suport dels païssos àrabs sunnites tradicionalment ja aliats, com Arabia Saudita, Egipte o Jordània, a més a més d´intentar atreure´s a Siria, per a tenir èxit amb l´amenaça iraniana i per a poder sortir minimament airós dels vespers de l´Irak i de l´Afganistan. Els dirigents palestins són coneixedors d´aquesta situació i han volgut aprofitar la ocasió per a imposar la seva agenda abans de seure a la taula de negociació amb els liders israelians. El govern Obama ha picat a l´esquer i ha centrat les converses de pau a Jerusalem, criticant les construccions a un barri que fins i tot Yassir Arafat va reconèixer que formaría part d´Israel després de la finalització de les rondes negociadores. Amb aquesta postura conciliadora amb el programa nuclear iranià i crítica només amb Israel - insinuant que la política del govern Netanyahu posa en perill la vida dels soldats americans a l´Irak i a l´Afganistan - els membres de l´administració Obama estan donant ales als grups extremistes palestins i de tota la regió, com per exemple el Hizbulah o els seus patrons de Teheran.
A més a més, aquesta postura acrítica amb els palestins, ha afavorit que aquests vegin amb bons ulls que siguin els EEUU els que impossin la seva solució al conflicte amb Israel perque això els permetrà dir en un futur que els acords van ser imposats i que per tant el conflicte amb Israel continua latent. Tenir clar això és molt important, especialment si tenim en compte que els liders palestins mai s´han amagat del seu famós plà de destrucció d´Israel per etapes. Sense voler-ho, l´adminstració Obama, amb aquesta postura intransigent amb Israel i acritica amb els palestins, no està contribuïnt a la pau a la regió sinó que està donant ales als grups més extremistes de tot el pròxim Orient, especialment aquells que estan sota padrinatge de Teheran.
