Provocació inevitable

Molt bon article del professor d´Història contemporània de la UB, Joan B. Culla, al Periódico de Catalunya sobre les causes de l´ofensiva antiterrorista israeliana d´aquests darrers dies. A continuació, el reprodueixo integrament perquè crec que val la pena llegir-lo integrament.

Provocació inevitable.

Font: El Periódico de Catalunya.

Per desxifrar els dramàtics successos desenvolupats a la franja de Gaza durant els últims dies hi ha dos claus de lectura possibles. Una és la que, partint de la tesi segons la qual Israel --millor encara, "l'Estat sionista"-- és una entitat política agressiva, opressora i homicida per naturalesa, interpreta l'atac israelià contra Hamàs com l'enèsima demostració d'aquest caràcter assassí. Si els responsables polítics i militars israelians són uns ogres sàdics que es deleixen matant palestins, ¿què té d'estrany que els massacrin a base de bombes llançades a Gaza, amb qualsevol pretext?

Atès que, des del cap de setmana passat, aquesta interpretació ja ha estat profusament divulgada pels mitjans de comunicació i també cridada en nombroses manifestacions convocades arreu del món (particularment, a Teheran i Beirut), permetin-me que dediqui els paràgrafs que vénen ara a resumir una lectura alternativa de l'actual crisi, una lectura en termes polítics, militars i estratègics, no de duel apocalíptic entre el bé i el mal.

El primer que convé recordar és que Hamàs no combat per alliberar els territoris palestins que van ser ocupats l'any 1967; el seu objectiu programàtic irrenunciable --irrenunciable, perquè emana d'un mandat diví-- és destruir l'Estat d'Israel per aixecar, sobre tot l'espai comprès entre el Mediterrani i el Jordà, un Estat àrab i islàmic, una teocràcia de tipus iranià. La seva lluita contra els sionistes, doncs, és una lluita a mort, que no admet compromisos ni transaccions. Com a molt, i només si tàcticament convé a la causa, s'avindria a una treva temporal o hudna.

EL SEUREBUIG radical a la idea d'un Estat palestí definitiu a Cisjordània i Gaza va portar Hamàs a boicotejar tant com va poder la retirada israeliana de la franja mediterrània i, una vegada consumada aquesta retirada (el mes de setembre del 2005), a desplegar una minuciosa estratègia de la provocació --traduïda en el llançament de milers de projectils contra àrees civils israelianes, o en el segrest (el juny del 2006) del soldat Gilad Shalit-- per impedir que l'Exèrcit hebreu es pogués desentendre de Gaza.

Buscant les represàlies i els bloquejos dictats per Tel Aviv, l'objectiu era diàfan: evitar passi el que passi la imatge d'una Gaza normalitzada i autogovernada, lliure de sionistes, que pogués persuadir els palestins de conformar-se d'aconseguir una solució similar a Cisjordània. A això es va entregar Hamàs després de guanyar les eleccions celebrades el gener del 2006 i, encara amb més afany, després del seu putsch contra l'Autoritat Palestina del juny del 2007.

A aquesta lògica respon la decisió dels islamistes de no renovar la treva que vencia el 19 de desembre passat, i el llançament, a partir d'aquella data, de fins a 80 coets diaris sobre les localitats de Sderot, Ashqelon i altres ciutats israelianes.

EN AQUESTSENTIT,¿es podria dir que Israel ha caigut en la provocació presentada per Hamàs? Sí, però ¿podia ser d'una altra manera? ¿Quin Govern del món es permetria tenir centenars de milers dels seus ciutadans sotmesos al foc enemic durant anys i mirar cap a una altra banda? Sens dubte, les vigílies electorals a Israel i el buit de poder a la Casa Blanca han precipitat una operació que es gestava des de fa temps. Una operació sagnant, perquè es tracta d'una guerra, però limitada: si els bombardejos aeris sobre Gaza fossin --com s'ha estat repetint-- massius, llavors el balanç de baixes es comptaria per desenes de milers, com va passar a Hamburg o Dresden el 1944-45.

Dels dos fronts que totes les guerres del Pròxim Orient tenen des de fa dècades (el de la imatge mediàtica i el de la realitat sobre el terreny), Israel perdrà --ja partia vençut-- en el primer. Falta veure com es desenvolupa en el segon; perquè acabar amb Hamàs només des de l'aire no serà fàcil, i enviar forces terrestres al laberint de Gaza suposaria tornar a sotmetre l'Exèrcit israelià a l'examen que no va aconseguir aprovar amb claredat, el juliol agost del 2006, contra Hezbol.là al sud del Líban.

Si voleu llegir el texte original, cliqueu aquí.